La reivindicació de l’ara i aquí

L'exposició de Carlos Bunga a la Capella Macba explora el caràcter efímer del temps

Arxivat a: Pintura, Passadís

Foto: MACBA-Miquel Coll
 

Carlos Bunga va néixer a Porto el 1976. L’exposició que presenta a la Capella Macba s’ha definit com un temple dins d’un temple. Des de fa sis anys, la seva ciutat d’acollida és Barcelona. Abans, diu, era un nòmada, i l’única adreça permanent, un gmail.

Li interessa el paisatge urbà, viu i mutant, que defineix com a segona pell. S’inspira en tot el que té una història: els edificis decadents i viscuts, les pintures desgastades i les intervencions quirúrgiques de Matta-Clark. I reconeix la paradoxa de l’arquitectura, que encara que se suposa que hi és per protegir-nos, ens acaba imposant una manera de viure. L’apassionen els castellers, perquè són una construcció humana, un homenatge a l’esforç col·lectiu en un món que sembla que només tingui gestos de solidaritat davant de les grans catàstrofes.
 

Foto: MACBA-Miquel Coll


El seu treball és físic i energètic, però sempre a escala humana. A Bunga, el preocupen els filtres que posem entre nosaltres i la realitat. Advoca pel risc, per l’assumpció de la pròpia fragilitat i pel retorn necessari a un cert primitivisme. Opta pel cartró, humil i efímer; treballa sense plans ni projectes previs, i es desfà de l’obra sense recances. A nosaltres, només ens demana que la visquem amb el cos. Que completem el que és fragmentari, interactuem amb els obstacles i intuïm el que no és visible.

Ell mateix només comença a treballar un cop ha pogut sentir un espai. Per això, no hi ha dos projectes iguals. S’hi posa després d’haver fet un clic, un ‘ja-ho-veig’, que és el seu eureka particular. Admet que l’art contemporani pot resultar molt frustrant, perquè no sempre tenim ganes de saber qui era Deleuze. I és que un museu, defensa, hauria de ser també un laboratori, un espai d’experimentació. No un mausoleu.

 

Ens ha parlat molt del temps. De la dificultat d’acceptar que tot s’acaba. De la nostra transitorietat. Però ha tingut la delicadesa de no fer-nos veure que, mentre li fèiem fotos per capturar el moment, el seu reivindicat ara i aquí, inexorablement, se’ns tornava a escapar.
 

Foto: MACBA-Miquel Coll

Nou comentari

Foto: Universitat de Barcelona
Schubert i Txaikovski al Paranimf
L'Orquestra de la UB ofereix el concert inaugural del Cicle de Música a la Universitat
Més entrades...
Hem sobreviscut
14 fotografies de dones fortes i valentes que han superat el càncer de mama
Més entrades...