Quan era adolescent la seva germana bessona li va confessar que estava embarassada. Ella li va dir que avortés perquè podria tenir una vida millor.
D’aquesta reacció en va néixer una reflexió: Què vol dir tenir una vida millor? Per què en comptes de donar-li suport la jutjava com a irresponsable? Per què ho veia com un problema social? Per què la majoria dels discursos públics no consideren que ser mare jove pugui ser una elecció racional?
Davant de tots aquests interrogants Raphaela Rosella, una fotògrafa australiana, va veure que era necessari investigar i matisar. A més a més, en el seu entorn la majoria d’amigues estaven sent mares aviat. Amb el projecte You didn’t take away my future, you gave me a new one ha volgut donar a les mares joves el respecte que es mereixen. Ser conscient de la complexitat del que viuen i evidenciar-ne el desavantatge social.
“Recordo la Nunjul de la meva infantesa. Era molt reservada i portava una tireta a l’ull. No vivia amb els seus pares. La van dur a un centre d’acollida després que la seva mare morís. Cada segona setmana, ella i la seva germana estaven amb una família del meu barri.”
Foto: Raphaela Rosella
Fa poc que ha complert els 18 anys. El seu fill BG té dos anys. El novembre del 2011 el Departament de Serveis a la Comunitat n’hi va prendre la custòdia perquè tenia una relació massa violenta amb el pare de la criatura. Ella va decidir marxar del barri.
Foto: Raphaela Rosella
En comptes de rebre suport per poder allunyar-se d’una relació insana i abusiva, la reacció dels serveis socials va ser dir-los que la separació seria un inconvenient afegit.
Foto: Raphaela Rosella
“Una de les persones que he estat fotografiant durant més temps és Tammara. Vaig anar a l’escola amb ella, on sovint la intimidaven pel seu cabell arrissat. Mentiria si digués que no hi vaig participar. Crec que la seva experiència a l’escola va influir-la molt a prendre el camí que ha pres”. Tammara va sortir abans d’hora de l’escola i va donar a llum a dos nens. Però no els va poder cuidar a causa de la depressió, les drogues i l’alcohol.
Foto: Raphaela Rosella
Raphaela Rosella va començar a visitar Tammara el 2011, durant un tercer embaràs. No tenia casa i estava atrapada en una relació turbulenta. La situació es va capgirar durant un temps: Tammara va deixar de prendre medicaments i Raphaela va fotografiar la festa d’aniversari de la filla. Després, però, per una sèrie d’esdeveniments violents amb la seva parella, va haver de deixar que fos la seva mare qui cuidés la nena, per mantenir-la fora de perill. Ho va perdre tot. Ella va quedar embarassada de nou i aquest quart nen li va ser tret de les mans només néixer. “Se’l van endur, sense que ella li pogués dir adéu o fer-li un petó. Vam passar cinc hores juntes mentre ella plorava. Encara puc sentir-ho.”
Foto: Raphaela Rosella
“La majoria defensa que Tammara no hauria de tenir dret a rebre el seu nadó. Però, per què en el seu moment no va rebre el suport necessari que ho podria haver canviat tot?”. El projecte de Rosella ens obliga a qüestionar el sentiment de culpa i de desprotecció a què estan sotmeses mares joves. “En lloc de castigar les dones joves per les seves situacions, no seria millor centrar el debat en la manca d’oportunitats i de suport que reben els joves en moments crítics de les seves vides? I per què no podríem parlar dels aspectes positius que, contra tot pronòstic, poden néixer d’aquestes situacions?”
Foto: Raphaela Rosella
La Rowrow és de Moree, des que és mare ha volgut viure una vida diferent. A la seva comunitat la pobresa està molt arrelada, hi ha racisme, violència, addiccions. Encara que ella té un sentiment fort de pertinença al lloc d’on prové, se n’ha volgut distanciar per oferir un futur més sa als seus fills. Com a conseqüència, corre el risc que la seva família i amics s’enfadin i se’n distanciïn.
Foto: Raphaela Rosella
Raphaela Rosella passa molt temps amb les dones que fotografia, coneixent-les. Les imatges ens ofereixen una mirada imparcial i honesta: hi ha dormitoris i festes d’aniversari, moments de cansament i llàgrimes. “Per a elles fer públiques les seves vides i compartir amb estranys el seu aïllament i la lluita constant és un acte de valor. Mai he estat allà només per capturar la seva història. Sovint no fotografio res. Només hi sóc, com una amiga.”
Foto: Raphaela Rosella
