Foto: Toni Catany
Era un home de mar i de casa. Per molt que voltés pel món, necessitava tornar a port. Al seu lloc: Llucmajor (Mallorca), però també al seu altre niu, el que tenia a Barcelona. Per entendre com vivia, la Fundació Catalunya-La Pedrera ha traçat un recorregut per conèixer el que creava, amb l’exposició «Toni Catany. D’anar i tornar», que es pot visitar dins l’edifici de Gaudí fins al 17 de juliol, i com ho creava, entrant, guiats per la Fundació Toni Catany, a la seva intimitat: a una de les façanes del carrer Nou de la Rambla.
Amb els ulls
«Cal anar amb els ulls ben oberts i saber mirar». Als 14 anys un oncle de Veneçuela li va regalar una càmera. L’entusiasme li va servir de llibre: va fer un curs a distància i anava aprenent de forma autodidàctica. És així com a través d’un objectiu que s’anava fent seu va aprendre a enfocar, a concretar la realitat que volia atrapar per deixar-la quieta dins d’una foto.
Amb les hores a favor
«M’obsessiona el temps. Escollir una flor mústia, unes fruites podrides o unes copinyes és la meva manera de parlar del temps.» Per explicar-ho diferenciava entre els caçadors, els qui empaiten a corre-cuita la imatge, i els pescadors, que amb la canya de la paciència, esperen el moment precís. Ell era dels qui preferia tirar l’ham i tenir al costat un cubell, era més amic de la qualitat que de la quantitat.
Amb les mans
«A Maria Jaume Salvà que, en col·laboració amb el temps, confeccionà aquests cossiols.» Ella era la seva mare que amb els dits va crear testos per plantar-hi vides a Llucmajor i ell les va fotografiar. L’interès de Toni Catany pel que està fet amb les mans tenia a veure amb l’encant de l’artesania: la paciència, allò que es fa a poc a poc. Però sobretot amb la singularitat de saber que cada peça és única. I que, lluny de l’homogeneïtat, té un caràcter, una identitat.
Amb el cor
«Les meves fotos són autobiogràfiques, tant si hi ha un cos com si mostren un melicotó. Quan he de menester expressar-me, les fotos que faig han de sortir del cor». Potser per això, també es guiava per la intuïció. Quan viatjava sortia al carrer a les primeres o a les últimes hores del dia per aprofitar el joc de la llum i poder retratar. A qui? A qualsevol anònim amb qui es creués i que li cridés l’atenció per un detall: l’actitud, el cos, el tarannà. I de pas: la naturalitat i l’espontaneïtat. Però era tan tímid que sempre havia d’anar acompanyat d’algú que li estalviés el mal tràngol d’haver d’empassar-se la vergonya.
Quan pugem per una escala fosca, i entrem en una casa del 1902, que ell va comprar a finals dels 70, a dins, trobem el mapa del món. A cada racó hi ha des de plafons inspirats en el Japó, o un cavaller d’una dinastia xinesa, fins a escultures de l’Índia, o un petit guardià de les tombes egípcies. Però quan sortim al terrat, trobo amagat entre flors el que delata d’on venia, qui era i què estimava: cossiols que ara, encara que ell no hi sigui, segueixen impulsant vides.
0
0
