«Figura 1», 1974. Oli sobre tela. 61x50cm
Hi ha molts motius per acostar-se als Espais Volart aquests dies i veure les obres de Guerrero Medina (Jaén, 1942). Hi trobem peces d’art-denúncia, hi trobem la llarga sèrie testimonial de l’exili del 39, hi trobem el resultat d’un exercici més íntim d’introspecció i hi trobem una recreació de l’univers de Velázquez. I en tots quatre apartats, tan diferents i tan guerreromedinians alhora, hi batega un mot: compromís.
Apartat rere apartat, podem pensar en un compromís amb la lluita antifranquista –amb La cadira de la mort, peça dedicada a Puig Antich–; en un compromís amb episodis com la retirada republicana o el confinament a Argelers –amb l’enorme peça Camí de l’exili o el corprenedor díptic Platja d’Argelers–; en un compromís amb el fluir de la inspiració –amb la sèrie Fragments de la memòria–; en un compromís amb un referent artístic com el pintor Velázquez en els quadres que recreen personatges del pintor, però hi ha un compromís que els aplega a tots: el compromís amb l’art.
«Camí de l’exili», 1975. Oli sobre tela. 250×400 cm
“Quan pintes no ho fas d’una manera matemàtica sinó que et deixes portar per l’estat d’ànim del moment, aleshores la pintura és un fluir, és com la trajectòria d’un riu. Si més no en el meu cas, si ho faig d’una manera massa conscient, temo perdre moltes coses pel camí”, ens explica Guerrero Medina.
La mostra il·lustra aquesta manera d’entendre l’ofici, de fet, aquesta manera d’entendre la vida, amb 60 peces reunides pel mateix Guerrero Medina i pel seu mecenes, Antoni Vila Casas, amb una voluntat més interpretativa que no pas cronològica. El pas és més valent que la datació pura i dura perquè s’hi veu la relació entre els universos d’aquest pintor que tant pot mostrar-nos el rostre agònic i anònim d’un exiliat com la mirada perduda d’una menina que, tot d’una, pren un protagonisme diferent del que Velázquez li havia atorgat fa més de 300 anys. A la sèrie Pintant Velázquez Guerrero Medina atorga la mateixa importància a un bufó que a un rei, a un bisbe que a una criada, situant-se als antípodes del pintor de la cort. Ell els retrata a tots amb la mateixa deferència desdibuixada. Aquí no hi ha jerarquies: l’única protagonista és la pintura.
«Retrato de mi padre», 1978. Oli sobre tela. 100×81 cm
L’exposició deixa de banda els paisatges que Guerreo Medina pinta a l’Empordà en els seus moments més feliços i se centra en la figura humana, un element habitual en la seva obra i al qual treu el seu màxim potencial expressiu, com en els quadres dels personatges solitaris que va retratar en un viatge a Jaén a finals dels Setanta o en els retrats dels exiliats que van perdent el rostre per formar una sola silueta que va més enllà del moment històric: la tragèdia dels qui han de fugir també es viu en present.
Aquest és el tercer any que els Espais Volart aposten per un sol artista per iniciar la temporada. Ho van fer amb Lita Cabellut, amb Josep Guinovart i ara l’aposta és per a Guerrero Medina. Segons Àlex Susanna, Director d’Art de la Fundació Vila Casas, “no hi ha gaires artistes que puguin omplir tot aquest espai”. Amb El meu compromís, mostra que es pot visitar fins al 26 de juliol, Guerrero Medina els omple amb escreix i d’una manera sorprenent en la seva variació i en la seva unitat.
El meu compromís
Fins al 26 de juliol als Espais Volart de la Fundació Vila Casas.
Una exposició amb prop de 120 obres de Josep Maria Guerrero Medina, nascut a Jaén l’any 1942, que posa l’èmfasi en aquelles peces més significatives de cada etapa creativa de l’artista.
«Garrote 1 », 1974. Oli sobre tela. 146×114 cm
