Vaig néixer a Navàs (1969) davant de l’estació d’un tren que no tenia pressa. En tenia tan poca que el van treure al cap de poc temps. Vaig créixer fent cabanes a l’Alzineta quan encara hi havia molts pins grans i preciosos, fent fogueres per Sant Joan al Pla del Gubianas, jugant al campanar quan la porta encara estava sempre oberta, a futbol amb els amics cada dia de la setmana, i mirant com passava el ramat per davant d’on vivia. Dibuixava, pintava, com tothom a casa meva.
Un dia una mestra em va dir que ja no dibuixaríem més a classe, perquè ja teníem 9 anys. Més tard vaig descobrir que hi havia persones adultes que es dedicaven professionalment a fer il·lustracions. Jo ja no era un nen i no sabia segur què volia ser quan fos gran. Això sí, volia ser feliç. Com els de casa meva, com els del cau, com els geganters, com tanta altra gent.
No hi ha el tren ni l’estació, falten molts pins a l’Alzineta, el campanar sempre és tancat. Però he descobert que hi ha persones adultes que escriuen històries i contes de trens, d’arbres, de campanars. I de xais com aquells del ramat que passava per davant de casa. I m’agrada imaginar mons, i els provo de canviar i de pintar-los de colors nous. I ves per on, la gent més feliç que conec són adults que canvien el color del món sempre que poden.
1.
2.
3.
5.
6.
7.
10.
11.
13.
14.
