L’any 1936, Salvador Dalí va demanar a la Generalitat Republicana que el fessin Comissari de la Imaginació Pública i li posessin un despatx a La Pedrera. Deia que els edificis han de ser màquines de somiar i no tan sols màquines per viure, i aquell edifici, dissenyat per Antoni Gaudí, li semblava un bon exemple d’aquesta arquitectura feta per remoure el desig i sacsejar la imaginació. Però no tot varen ser elogis per La Pedrera i les crítiques no es varen fer esperar: el polític Georges Clemenceau va afirmar que allò era una “casa per a dracs” i un diari de l’època la va dibuixar com un pàrquing per zepelins.
Avui, l’edifici de Gaudí entra al metavers amb La Pedrera Magical Vision, la primera experiència de Realitat Mixta de l’estat espanyol, que barreja entorn real i hologràfic, obrint al públic l’entresol d’aquest complex arquitectònic.
Quan em poso les ulleres, em sorprèn la seva lleugeresa, així com el fet que aquella mena de casc no obstrueixi el camp de visió. Les il·lusions que genera, que tenen l’aspecte de petits objectes de papiroflèxia, no desvirtuen el contacte amb l’espai arquitectònic. Aprofito la naturalesa semi immersiva de la visita per acostar-me a les finestres. Al casc, el relat s’ha aturat i em deixa vagar. Si l’escultura és el joc de la llum, l’arquitectura és la seva ordenació, deia Gaudí, que es va assegurar d’obrir uns finestrals enormes al llarg dels corredors de l’entresol. Uns finestrals que s’obren als patis interiors i els quals, prenent la forma de clarianes dins aquell bosc de columnes com arbres altíssims que és La Pedrera, garanteixen la correcta ventilació de l’estructura.
Em reincorporo al recorregut. En una de les sales s’hi presenta la figura d’una dona que hi va passar moltes hores, als balcons i davant les finestres de La Pedrera: Elvira Roca va néixer i va criar-se dins l’edifici, en el si d’una família d’artistes, i va ser-ne l’última habitant. La història de la família Roca, però, no és l’única que ens dona a conèixer aquesta visita que, dissenyada per un equip multidisciplinari, esbossa una experiència emotiva, tan artística com informativa i tan poètica com virtual.
Informàtics, programadors i artistes curen una arquitectura de la història i la mirada que posa èmfasis en el fet particular, essent capaç de desencallar la vista encallant-la en els detalls. Una mirada, la de molts de nosaltres, acostumada a veure aquest edifici emmarcat en la quotidianitat, ara veu com la pedra cobra vida gràcies a les anècdotes, fotografies i vídeos de l’època. N’hi ha prou de palpar l’aire perquè les parets, els motius arquitectònics i la decoració d’aquesta joia del modernisme tornin a bategar, acompanyades de música de l’època.
És així com La Pedrera Magical Vision fa un homenatge a un edifici descrit per Dalí com a “comestible”, una mena de “música condensada” o de “desig solidificat”, adjectius que en destaquen la seva qualitat vital, nodridora i fèrtil. Una experiència que ens recorda, subtilment, que sempre queden altres maneres de mirar, de narrar i de “fer memòria”.
