Uns déus ben intensos

El Caixaforum mostra com la mitologia clàssica va inspirar tot d'artistes

L’exposició, Art i mite. Els déus del Prado, ofereix una àmplia mirada sobre la mitologia clàssica i la seva representació al llarg de la història de l’art. Foto: Fundació la Caixa


Darrerament anem força orfes de déus, així que visitar l’exposició Art i mite. Els déus del Prado pot ser una bona solució per passar un matí o una tarda amb una mica de consol, penso, i… m’equivoco molt. Enfilo cap al Caixaforum panteixant amb la màscara i em rep el bust d’Homer amb cara de pal, com dient: Què fas amb aquesta fila d’humà debilitat? És així com et presentes davant dels déus?

A la primera sala, ja n’hi ha uns quants, encara que també facin una cara de pomes agres que déu ni do. Apol·lo, Atena, Venus, Hermes i Júpiter semblen força emprenyats (potser per la gestió de la pandèmia?). A la sala que comparteixen només hi ha una noia que somriu dins d’un quadre. És una acompanyant de Diana Caçadora. Fa cara de lirona, potser no hi és del tot. Al costat, hi té el màxim emprenyat: Vulcà, el déu del foc. Des que vaig llegir la novel·la que li va dedicar en Joan-Lluís Lluís, Les cròniques del déu coix, que li tinc molta por. Sort que des d’una altra paret, Venus ens ofereix el pit. Per fi una mica de consol. La deessa es toca el mugró amb gracilitat. Llegeixo la cartel·la: “Com és habitual en les representacions de la deessa de l’amor i la bellesa, en clara al·lusió al seu suposat naixement de l’escuma del mar, quan Cronos va tallar els genitals del seu pare, Urà, que van caure a l’aigua, Venus apareix dempeus sobre una gran petxina que en aquesta ocasió subjecten diverses nimfes representades amb algues damunt el cap, mentre la deessa mira davant amb gest serè i melancòlic mentre es cobreix pudorosament el sexe amb un vel transparent que agafa amb la mà dreta i que sura a la seva esquena mogut pel vent”. I el mugró? A la cartel·la no en diuen res i em reafirmo en la idea que a les exposicions t’hi has de personar per rebre la teva impressió personal. És només un avís per als qui comencen a creure que amb la vida on line ho tenim tot cobert. No, no n’hi ha prou. El mugró d’aquesta Venus s’ha de veure en viu.
 

Vista de l’exposició on es veu «El naixement de Venus», d’Antonio María Esquivel. Foto: Fundació la Caixa


Continuo per les sales ben convençuda que aquesta és una exposició plena d’estímuls que s’han d’anar assaborint a poc a poc, i em deixo guiar per les veus que surten del vídeo al costat del racó dels déus. Són testimonis provinents del món literari (al·leluia). “Quin mite creieu que descriu més bé el present?”, els pregunten. Sísif, diu la il·lustradora Rocio Quillahuaman, referint-se a la precarietat laboral; Narcís, suggereix Bel Olid, pensant en la dictadura de la imatge; Tirèsies, afirma Raül Garrigasait, en al·lusió als transgènere.

A la següent sala, hi ha també molt de malestar diví, però em salva una Ofrena a Bacus, pintada per Michel-Ange Houasse on tots semblen molt borratxos. Faig una foto a la cartel·la per recordar com s’escriu correctament el nom del pintor i, de sobte, sento una veu al darrere. Em renyen:

-Hola?

-És a la cartel·la, que he fet la foto– m’excuso.

-No està permès fer fotos.
 

Ofrena a Bacus, Michel-Ange Houasse (1720). Foto: Museo del Prado


Culpable, em dirigeixo a la sala dedicada a Faltes i càstigs. Sort que em rep una preciositat, un Amor adormit, fet de marbre. Se li ha trencat l’ala i encara és més bonic, però no puc evitar la impressió d’una tela immensa que l’assetja. Mare meva! Un Tizzi enorme pintat per José de Ribera, amb la ferida devorada per un corb, gemega, encadenat de peus i mans. Llegeixo: “Tizzi és un dels nombrosos fills de Zeus. Es cargola de dolor, mentre un voltor-àliga (no un corb) li devora el fetge que es regenera amb les fases de la lluna. Els déus li van imposar aquest càstig per haver intentat violar Leto”. Uf! Queda clar que no s’han de desafiar els déus, si vols conservar el fetge.

Torno a topar amb els vigilants, que ronden per parelles, com els Guàrdia Civils, però jo ja he resolt el tema de la culpa, així que entro a la sala dels Herois i heroïnes amb el cap ben alt. Al vídeo dels escriptors se’ls preguntava quins són els nostres herois. “Els youtubers, els metges voluntaris de Lesbos…”, apuntava el poeta Antoni Clapés. A la sala hi ha una Andròmeda a punt de ser devorada per un gran monstre marí per ordre de Posidó. Sort que Perseu la salva d’una mort segura. Punyeta de patriarcat, sempre la mateixa història: l’heroi i la doneta assetjada.
 

Francisco Collantes, L’incendi de Troia, segle XVII. Oli sobre tela. © Museo Nacional del Prado.


Acabo la visita a la Guerra de Troia i faig una segona volta a la recerca d’una imatge consoladora que potser m’hagi passat per alt. Ja entenc que aquests déus no tenen res a veure amb el Déu cristià, però m’hi resisteixo. A l’espai dedicat a les Metamorfosis divines i humanes, Tizzinao Aspetti ens mostra Pan i Siringa. M’hi apropo. Com a mínim, sembla que tinguin bon rotllo. Gravo la meva veu llegint la cartel·la (m’ha quedat clar que res de fotos): “El déu Pan, fill d’Hermes i símbol de la naturalesa salvatge, amb el cos meitat humà, meitat animal, perseguia la nimfa Siringa que va entrar al riu per evitar que el déu la posseís i es va transformar en unes canyes entre les quals passava el vent produint un so semblant a un gemec i lament. Pan va decidir tallar diversos joncs i els va ajuntar de manera ordenada per crear un instrument musical, la flauta pastoral. D’aquesta manera nimfa i déu romandrien units per sempre”. Pobra Siringa, fugir del foc per caure a les brases. Altre cop, mecatxis amb el patriarcat.

Surto de la mostra ben sacsejada, quanta intensitat, quanta inspiració, quanta passió, però, realment, quina falta de consol. Baixo Montjuïc com si baixes el mont Olimp i a poc a poc deixo enrere aquests déus que van tant a la seva. Normalment viuen al museu del Prado i ara els podeu visitar fins a la primavera. Qui sap si, en aquests mesos, els canviarà l’humor. Amén.
 

Theodoor van Thulden, Apol·lo perseguint Dafne, 1636-38. Oli sobre tela. © Museo Nacional del Prado.


Art i mite. Els déus del Prado

Al CaixaForum de Barcelona fins al 14 de març de 2021.

L’exposició aplega una acurada selecció d’obres que formen part de les col·leccions del Museu Nacional del Prado. A través de pintures, escultures i medalles –datades entre el segle I aC i el final del segle XVIII–, s’ofereix una àmplia mirada sobre la mitologia clàssica i la seva representació al llarg de la història de l’art.

Nou comentari

Homes i dones del cap dret
Adeu, turons amics, adeu, rieres, / boscos d'alzines i de roures i fagedes
Més entrades...
Hem sobreviscut
14 fotografies de dones fortes i valentes que han superat el càncer de mama
Més entrades...