Visitant davant d’Adoració dels Reis Mags, de Diego Velázquez, a l’exposició «Velázquez i el Segle d’Or»
Quan el cèlebre escriptor de contes, Hans Christian Andersen, va veure el retrat d’Isop de Velázquez va afirmar que ja no es podia imaginar el rostre del fabulista grec amb cap altra fesomia. Aquesta magnífica pintura, que mostra un Isop vestit pobrament però amb una gran dignitat i realisme en la mirada i el posat, pertany al museu del Prado, des d’on ara ha viatjat amb sis obres mestres més del pintor sevillà per formar part d’una exposició a CaixaForum Barcelona.
En aquest grup de pintures que formen part de l’exposició Velázquez i el Segle d’Or, que es podrà veure fins al 3 de març, hi ha també altres obres icòniques del pintor com l’imponent Mart, pintat de manera gairebé impressionista en gran part de la tela; l’Adoració dels Reis Mags, imatge repetida fins a la sacietat en les targetes nadalenques; o el gran format El príncep Baltasar Carles, a cavall, en què l’artista va plasmar al darrere de l’infant un dels paisatges més impressionants de la pintura barroca.
Diego Velázquez, Isop c. 1638. Madrid, Museo Nacional del Prado
Les set pintures de Velázquez –el màxim nombre d’obres del pintor que poden sortir del Prado a la vegada, segons la normativa del museu– és el conjunt més gran de quadres seus que s’han aplegat mai en una sola mostra a la capital catalana, cosa que fa d’aquesta exposició tota una excepcionalitat. Però Velázquez no ha viatjat sol des del museu del Prado. Ve acompanyat per una cinquantena de pintures més d’artistes –la majoria contemporanis seus o gairebé– que van tenir relació amb ell. Són obres amigues i conegudes del pintor, ja que moltes formaven part del seu paisatge visual quan treballava a la cort del rei Felip IV, gran col·leccionista de la millor pintura europea. La mostra és, doncs, un diàleg estilístic i temàtic entre Velázquez i altres artistes de la seva època, com Rubens, Murillo, Ribera, El Greco, Zurbarán o Van Dick. El muntatge permet fer visible a l’espectador la forta correlació visual entre moltes de les obres.
Però és l’autor de Las Meninas el que exerceix de guia de l’exposició, ja que el recorregut s’articula a través de les set obres de Velázquez, en un passeig que va repassant les diverses temàtiques de la pintura del Segle d’Or. El comissari de l’exposició i cap de pintura espanyola fins al 1700 del Prado, Javier Portús, remarca que Velázquez, a més de ser un pintor de vocació internacional, va ser l’artista “més versàtil pel que fa a les temàtiques” de tots els seus companys. Malgrat ser pintor de cort des del 1623 fins al final de la seva vida el 1660, Velázquez, també gràcies a les seves dues estades a Itàlia, explora temàtiques d’allò més diverses. Una d’elles és la representació de l’art, amb el retrat d’un col·lega, l’escultor Juan Martínez Montañés, a qui pinta modelant un cap del rei. Segons Javier Portús, en aquesta obra el pintor posa de manifest que “l’apropament als cercles de poder era la manera que els pintors i escultors fossin considerats com a artistes lliberals i no com a artesans”, cosa que Velázquez sempre va reivindicar.
Diego Velázquez, Mart, c. 1638. Madrid, Museo Nacional del Prado
Quan Velázquez s’apropa a temes clàssics de la pintura com la mitologia, per descomptat no ho fa mai de manera convencional. Substitueix l’habitual aspecte coratjós del déu de la guerra, Mart, per la malenconia d’un gairebé antiheroi, amb un cos no massa musculat, assegut en un llit desfet després de, segurament, fer l’amor amb una Venus absent en el quadre. El més excepcional del quadre és, però, la seva tècnica que dilueix els límits entre el cos i l’entorn i el rostre desenfocat que aporta vibració a l’escena. El Mart conviu a la mostra amb dues obres de pintors que havien influenciat Velázquez: Venus recreant-se amb l’Amor i la Música, de Tiziano; i Perseu alliberant Andròmeda, de Rubens. Precisament Velázquez va conèixer personalment a Rubens, artista molt internacional, que quan va viatjar a Madrid el 1628 es va dedicar a copiar tots els Tiziano de les col·leccions reials “per homenatjar-lo i per aprendre encara més”.
Pel que fa als diàlegs entre obres que ja van estar a prop a l’època, hi ha el que s’estableix entre el retrat d’Isop esmentat i el de Demòcrit de Rubens, que Velázquez de ben segur tenia a la vista quan pintava al fabulista, ja que les dues obres van ser encarregades per al mateix pavelló de caça. En els diàlegs presents a la mostra, Velázquez, a més de tocar totes les tecles, aporta avanços notables respecte als seus companys de generació. Un exemple és un gran paisatge, absolutament identificable i realista, al darrere d’El príncep Baltasar Carles a cavall. Aquí és més important l’entorn del petit príncep hereu –que finalment va morir de verola a 16 anys– que el retrat inexpressiu de l’infant. Velázquez es veia obligat a representar els membres de la família reial amb, com diu Javier Portús, “cara de pal” perquè “s’havia de desterrar qualsevol sentiment humà de les representacions d’aquests personatges que serien impròpies d’un rei o un príncep”. El gran espai que ocupa el paisatge en el quadre del príncep compensa aquesta limitació. En el retrat de cort, de fet, Velázquez només tenia llibertat tècnica i compositiva, quan pintava els nans i bufons, com el que s’inclou a la mostra, Bufó amb llibres.
Rubens, Perseu alliberant Andròmeda , 1639-1641. Madrid, Museo Nacional del Prado
En la pintura religiosa, Velázquez, i en concret en la deliciosa Adoració dels Reis Mags, feta durant la seva etapa sevillana, és directe i utilitza com a models familiars seus, cosa que dóna un gran naturalisme a l’escena. Es diu, per exemple, que el rei mag de més edat és el sogre del pintor, Francisco Pacheco. L’obra conviu aquí amb una de les obres de Murillo més icònica del museu del Prado, la Sagrada Família de l’ocellet.
Com passa amb tots els genis, a Velázquez no te l’acabes mai i forma i contingut en la seva obra conformen una unió tan compacta i perfecta que va provocar que la pintura fes un pas de gegant en pocs anys. Malgrat això, en ser un pintor de cort, la seva obra, explica el director del Prado, Miguel Falomir, va estar reclosa a les dependències reials fins a la fundació del museu, fa 200 anys, quan va ser redescoberta i va exercir un impacte brutal en els pintors de tot Europa de la segona meitat del segle XIX. L’influx de l’artista sevillà és evident, per exemple, en els pintors impressionistes com Manet.
L’exposició és fruit de l’acord que l’Obra Social La Caixa té amb el Prado, que ja va portar a Barcelona, per exemple, una exposició de Goya, l’altre gran artista estendard del museu madrileny, i s’emmarca dins dels actes de celebració del bicentenari de la pinacoteca el 2019.
Exposició Velázquez i el Segle d’Or
Fins al 3 de març de 2019, al CaixaForum de Barcelona.
Una selecció de quadres relacionats amb Velázquez, les col·leccions reials espanyoles i la pintura del Segle d’Or transporten el visitant per les influències artístiques del mestre sevillà.
