El teu i el meu no-res
A quina distància
el teu i el meu
no-res.
Sílvie Rothkovic
i vam deixar de veure’ns,
perquè les pupil·les se’ns gastaven de mirar
i van revoltar-se contra el jou intransigent
del nervi òptic.
i vam deixar d’entendre’ns,
perquè ens parlàvem, imprudents,
amb la llengua esmussada
que descrea les coses.
i vam deixar de sentir-nos,
perquè la veu se’ns va aigualir
i a les orelles hi teníem la remor
que fan tots els silencis
quan comencen a sentir-se
a si mateixos.
i cadascú va carregar-se a les espatlles
el seu Jo,
i cadascú va arraulir-se al seu no-res particular
i el va covar.
i un dia
sota el ventre
hi vam notar els primers batecs:
era el terror immesurable
que fan totes les coses
quan s’adonen
que existeixen.
© Xavier Mas Craviotto
© LaBreu Edicions, 2021
