Pobres de nosaltres

Fracassem en l'intent d'escurçar l'abisme entre el que consumim i el que compartim

Arxivat a: Poesia, Rebedor

Foto: M M


Per celebrar l’aniversari del naixement de l’enyorat Eduardo Galeano, publiquem a Catorze el seu text Los nadies, amb un vídeo en què se’l veu recitant-lo. Sueñan las pulgas con comprarse un perro y sueñan los nadies con salir de pobres, que algún mágico día llueva de pronto la buena suerte, que llueva a cántaros la buena suerte.
 
Però la bona sort no plou per més que la invoquin, potser perquè els nadies no són ningú per manar sobre la pluja, ni per manar sobre res. Los nadies: los hijos de nadie, los dueños de nada.
 
No descobrirem ara que hi ha certa distància entre el que som i el que fem veure que som. Ja ho deia Sòcrates: la clau de la grandesa és ser de debò allò que aparentem ser. Tants anys després, les xarxes socials posen en evidència –més que mai, potser– que aquest és encara un repte pendent.
 
Los nadies: los ningunos, los ninguneados, corriendo la liebre, muriendo la vida, jodidos, rejodidos. Tan fotuts i refotuts que tothom s’afanya a posar “m’agrada” i a compartir la peça amb què recordem Eduardo Galeano, per allò de semblar bona persona i tal, però ben pocs es prenen la molèstia d’obrir l’enllaç i llegir o escoltar el text de Galeano. No fos cas que topessin amb un Nadie amb cara i ulls que els escopís una veritat d’aquelles que ens fan mal a la consciència durant ben bé un parell de minuts.
 
Que no son, aunque sean. Que no tienen nombre, sino número. És inaudit: arriba un moment en què les comparticions de Los nadies al Facebook són moltíssimes i les visites reals, escasses: simula llegir-ho molta gent quan amb prou feines ho llegeix ningú. Acabo tement que Galeano es quedarà sol recordant els pobres. Pobres pobres, menyspreats i marginats també pels qui, amb un iPhone 4 o 5 o 6 o 7 a la mà, fem veure que ens hi interessem. Pobres nadies, no els fem cas ni quan volem que sembli que els fem cas. Pobres de nosaltres, que fracassem en l’intent d’escurçar l’abisme entre el que consumim i el que compartim.

La nostra grandesa qui sap on para. És un secret més ben guardat que els algoritmes del Facebook. Que l’amagatall del núvol de la bona sort.
 
Los nadies, que cuestan menos que la bala que los mata.

Comentaris

    isidre carbonell Setembre 11, 2016 10:05 pm
    Només vull agrair-te el teu comentari sobre el Galeano, sobre "los nadies" i sobre nosaltres. Gràcies, Eva.
    Isabelbel Setembre 11, 2016 11:46 pm
    Sempre em pregunto quina és l'intencio del face al no tenir la opció de no m'agrada. Això no és casualitat!!
    Anònim Setembre 12, 2016 12:05 am
    Que trist posar-li preu a una persona, però encara ho és més que es consideri que aquesta persona no valgui res. Molt dura la frase final encara que, per desgràcia, segur que hi ha algú per a qui ni tan sols valguem això.
    Salvador Periz Setembre 12, 2016 12:12 pm
    Hi ha molta falsedat en la societat actual, tot i que, sortosament, encara hi ha bastanta gent que es mostra tal com és a tot arreu. Fins i tot darrera d'uns teclats.
    Algú ningú Setembre 12, 2016 1:39 pm
    Estic totalment d'acord amb el teu article. Gràcies

Respon a Isabelbel Cancel·la les respostes

Blade Runner i una cançó d'amor
Escoltem un dels fragments més coneguts de la banda sonora de la pel·lícula
Més entrades...
Hem sobreviscut
14 fotografies de dones fortes i valentes que han superat el càncer de mama
Més entrades...