Foto: Anna Samoylova
Les nenes i els nens han pagat un preu molt alt per col·laborar en la solució a la crisi del coronavirus. No m’atreveixo a dir si era necessari fer-ho tal com ho hem fet o no, però m’apunto a la idea del pediatre Carlos González, publicada al diari Ara: tot ens va agafar tan de sobte que vam acceptar les mesures i després ens vam anar adonant que els dies anaven passant i que els nens i les nenes quedaven enormement condicionats per les restriccions que els havíem imposat.
Les decisions que han portat a tenir-los tancats a casa tants dies ja estan fetes. Res pitjor que un ja està fet, deien els avis. Però es veu que encara no n’hi ha prou: correm el risc que es torni a decidir sobre la vida dels infants pensant només en els adults. Perquè per evitar possibles contagis, ara volen inventar una escola que no és escola.
Una no-escola que els ensenyi a separar-se dels companys, a tenir-los por, a evitar-los, a no moure’s d’un espai personal tancat, imaginant un virus que els persegueix des de tots els materials i racons, pel fet d’estar en un territori comú.
Si no redrecem aquestes idees, l’escola que obrirà després de la crisi anirà en direcció contrària a la que vam tancar al març, i els vulnerables de nou seran els nostres infants i la institució escolar, aquest servei essencial d’enorme importància per a la comunitat.
Em pregunto si encara podem recuperar el sentit comú per entomar la situació tenint en compte els infants, i si de debò ens hem parat a comprendre quines són les seves necessitats físiques, emocionals, biològiques, socials i cognitives. Les planificacions que s’estan projectant de cara a la tornada a l’escola no es fan pensant en ells. El focus està situat novament en els adults.
Com ho podríem fer? Doncs posant la mirada en el respecte a la infantesa, a la seva realitat i característiques pròpies, fent que les criatures no quedin de nou invisibilitzades.
M’imagino una escola per als nens i les nenes i provisionalment protegida dels adults que els acompanyen. Que els deixin a l’entrada, que se’ls prengui la temperatura i es rentin les mans amb gel, i ja està. A fer el que els toca: conversar, jugar, experimentar i aprendre junts. Els que s’han de protegir, si és que cal en aquell moment, són els adults que els recullin a la sortida. En arribar a casa, un bany i la roba a la rentadora podria solucionar en part l’entrada d’un virus amb el que potser hem d’aprendre a conviure.
Una cosa que podria ajudar a ampliar els espais i a millor l’escola d’ahir i la societat d’avui la vam imaginar amb Eulàlia Bosch als Diàlegs del confinament de l’Escola Illa: ens podríem plantejar educar amb la coresponsabilitat de la vida cultural, científica, natural i associacionista del nostre patrimoni. Mentre alguns grups serien a l’escola, els altres aquell dia viurien a la biblioteca del barri, o al teatre, o a l’escola de música i dansa, o al pavelló municipal d’esports, o al museu, a un taller, al bosc, al mar, al riu… Trobaríem espais professionals de primer nivell i també voluntaris que s’hi sumessin per compensar un augment de plantilles necessari, amb la força de ser complementat amb persones de la comunitat.
Els nens i les nenes són les llavors del nostre món i l’ecosistema que necessiten per créixer és la vida al costat dels altres. No ho destruïm.
Arriba el moment de fer nostre aquell proverbi africà que tant hem citat al món de l’educació: per educar un infant fa falta la tribu sencera. I això ho faríem no només per ells, sinó també, i molt especialment, pel bé de la pròpia tribu.
* Dolors Feixas és mestra d’educació infantil de l’Escola Cooperativa El Puig.
82
21
