Montserrat Carulla: «El cel, l’infern i el purgatori són en aquesta vida»

L'actriu, morta als 90 anys, deia que «el poble català viu una eterna lluita contra el feixisme»

Foto: Facebook Montserrat Carulla

 


Montserrat Carulla (Barcelona, 19 de setembre del 1930-24 de novembre del 2020) ha estat una de les actrius més conegudes i reconegudes de Catalunya. “El pas del temps m’ha deixat empremta, però mai no m’ha doblegat les ganes immenses de viure”, va escriure. Se sentia afortunada perquè, malgrat els entrebancs que li va tocar patir, es va poder dedicar a una feina que li encantava. Lamentava que el desig de llibertat del poble català encara estigués per resoldre, deia que no es volia morir sense haver vist la independència del seu país. Aquesta entrevista la vaig fer a casa seva l’abril del 2013. La recordo com una estona preciosa.
 
Diu que sovint es presenta dient: “Soc Montserrat Carulla, actriu, catalana i independentista”. L’independentisme forma part de la seva essència?
 
I tant, d’una manera molt profunda. Soc independentista des dels divuit anys, quan vaig ser conscient per primera vegada que se’ns prohibia la nostra llengua i la nostra cultura. Ho vaig trobar una barbaritat. Jo havia viscut submergida en la bombolla de la postguerra, en què tot era en castellà i et deien “calla i no preguntis”, fins que vaig dir s’ha acabat, vull parlar la meva llengua. I vaig començar a parlar en català sempre, amb tothom, menys quan em trobava amb estrangers o amb persones molt grans que no eren d’aquí, que havien vingut amb l’onada immigratòria dels anys seixanta i que realment no m’entenien. Quan ara algú em diu que no m’entén en català li pregunto quants anys fa que viu aquí. Si jo me n’anés a Alemanya, el primer que faria seria aprendre a dir bon dia, adéu i gràcies en alemany.
 
Curiosament, vostè va començar parlant en castellà als seus fills.
 
Sí, perquè el meu primer marit es guanyava la vida fent doblatge, i en aquella època un actor espanyol no podia tenir gens d’accent català. Em va proposar que als nens els parléssim en castellà perquè ell havia de controlar l’accent. Jo era molt joveneta i ho vaig acceptar. Vam matricular els fills en una de les poquíssimes escoles catalanes que hi havia, i el seu pare em va dir que el català ja l’aprendrien a l’escola i al carrer. Però quan vaig anar a treballar a Madrid i m’hi vaig endur els quatre fills, vaig passar a parlar-los en català, perquè llavors l’idioma que ja podien aprendre a l’escola i al carrer era el castellà.
 
Sempre matisa que el seu independentisme no va en contra de ningú.
 
Exactament, perquè no tinc res ni contra el poble castellà, ni contra l’idioma castellà ni contra la cultura castellana. Em semblen un gran poble, un gran idioma i una gran cultura. Però això no vol dir que jo hagi de renunciar a la meva essència.
 
Quan va rebre el premi Gaudí d’honor, ho va aprofitar per recordar el seu somni de veure una Catalunya “justa socialment, pròspera culturalment i lliure nacionalment”.
 
És el meu gran somni, sí. Que siguem un país lliure, una nació lliure i un estat lliure. A la nevera tinc una ampolla de cava que obriré el dia que celebrem la independència de Catalunya. L’he haguda d’anar canviant, l’ampolla.
 
Creu que la podrà obrir aviat? Com veu el procés sobiranista que estem vivint?
 
Penso que hem fet uns passos endavant, però que encara haurem de lluitar molt, mira tot el que van dient els espanyols per intentar que ens fem enrere. Fins i tot ens comencen a prometre coses perquè no marxem: diuen que ens compensaran una mica més econòmicament, com si nosaltres estiguéssim disposats a vendre la nostra identitat per un plat de llenties. Això ja ho vam fer, no volem tornar-hi. Soc optimista perquè abans els que reivindicàvem la independència només érem gent gran, però ara hi ha molta gent jove que defensa la llibertat del nostre país. Els fills i néts de la immigració dels seixanta que ens va enviar Franco (aquella immigració va estar planificada) se senten tan catalans com jo, i fins i tot s’han tornat independentistes. A la manifestació de l’11 de setembre del 2012, hi havia un milió i mig de persones. No tots eren catalans de soca-rel, però tots defensaven la independència de Catalunya. En una Catalunya independent ens en sortiríem millor. Funcionarien millor la sanitat, l’educació i els ajuts als més necessitats, perquè tindríem més diners. I si calgués ser solidaris, també en sabríem. Hem demostrat a través dels anys que som un país molt solidari. L’economia catalana està ofegada per tots els diners que enviem a la resta d’Espanya i no tornen. Catalunya s’està enfonsant. Són temps difícils a tot arreu, però els catalans lluitem contra els temps i contra les circumstàncies.
 
Veu clar que en un referèndum sortiria que sí?
 
Si es fa un referèndum i surt que no, segur que sortirà que sí la propera vegada, perquè la gent que encara avui està a favor de “la unidad de España” veurà que no tirem endavant. N’hi ha que es pensen que volem posar fronteres, i no és així: jo aniré a Madrid sempre que vulgui, i respectaré els espanyols tant com ells ens respectaran a nosaltres, segurament. El poble català viu una eterna lluita contra el feixisme, això és la llibertat contra el feixisme. Defensem un país mil·lenari. Els meus pares, els meus avis i tots els que van viure abans que ells eren gent amb una cultura, una llengua, una mentalitat i una manera de ser determinades. No vol dir que siguem millors ni pitjors: som catalans.
 
Les persones amb projecció pública tenen la responsabilitat de comprometre’s socialment?
 
No ho veig com una responsabilitat, sinó com una oportunitat de dir el que penso i el que sento. Tinc un altaveu i l’aprofito. Dic en veu alta el que pensa molta gent. Als catalans, la foscor del franquisme ens ha fet una mica covards. A sobre, els catalans sempre hem sigut pactistes, sempre ens ha agradat arribar a acords sense violència. I els altres no en són tant, de pactistes. Els Borbons no ens van demanar permís per adherir Catalunya a Espanya: van entrar per la força, i com que nosaltres no teníem ni exèrcit… Catalunya no és dins d’Espanya per decisió del poble català, sinó perquè ens van prendre tots els drets en una guerra al segle XVIII, ens els van arrabassar.
 
“Els soldats vençuts, callen”, deia el seu pare en tornar de la Guerra Civil i del camp de concentració on el van internar. Es callava molt durant la postguerra, als anys quaranta del segle XX?
 
Sí, molt. Érem un poble vençut per les armes. Es va repetir la història: quan vam començar a voler ser nosaltres, a sortir al balcó per parlar de l’Estat català, va esclatar una Guerra Civil. I el poble català, que és pacífic de mena, va caure en la desesperació i la impotència.
 
En aquella època, la seva família va passar gana.
 
Durant la guerra el meu pare, destinat a aviació, ens enviava una bossa amb menjar cada setmana o cada quinze dies. Però durant la postguerra sí que vam passar gana. Jo, que no soc gens menjadora, en vaig passar molta. Arribava de l’escola amb una gana horrorosa i algú se m’havia menjat un tros del panet de racionament que em guardava per berenar. No vaig saber mai si era la mare o l’àvia, la que es menjava el meu tros de pa.
 
“Crec que haver après a acceptar les contrarietats d’aquella època tan difícil m’ha ajudat molt a viure”, escriu vostè.
 
Sí, perquè tot allò em va forjar, em va fer forta. Vaig saber que les coses no eren fàcils, que havia de lluitar per aconseguir-les. A la meva vida sempre hi ha hagut algun moment que s’ha trencat algun pont i que he hagut de refer-me jo mateixa per seguir endavant, i me n’he anat sortint. Les coses no són fàcils per a la gent que no té res, però sovint també són difícils per a la gent que té molt. No sé com poden pair bé un bon menjar quan saben que a la cantonada de casa seva hi ha una dona asseguda a terra demanant caritat.
 
“Marca molt néixer en una llar sense cap llibre”, diu. “Significa que la vida t’ha deixat enmig d’un desert cultural del qual és molt difícil sortir”. Vostè en va sortir.
 
En vaig sortir gràcies a la meva curiositat. A taula sempre preguntava per què, i el pare em responia: “Calla i menja”. Com que preguntava i no em contestaven, vaig trobar moltes respostes en els llibres. Agafava llibres de la llibreria, me’ls enduia a casa, els copiava i els tornava. També vaig començar a comprar llibres a terminis. Vaig descobrir l’Stefan Zweig i me’l vaig llegir tot. I sempre més he llegit molt.
 
Els seus fills han nascut en una casa plena de llibres…
 
Sí, llibres meus i sobretot del seu pare, que era un home amb una gran cultura. Els meus fills valoren molt els llibres i han llegit molt, tots quatre són persones cultes, però no tenen aquella necessitat vital que tenia jo, aquell desfici per llegir, perquè les coses que tens amb facilitat no les valores tant.
 
Molts actors diuen que són tímids. És el seu cas?
 
Sí, sí. Els actors som tímids i insegurs, i potser per això ens dediquem a aquesta feina, perquè no ens atrevim a projectar-nos com som, i ho fem a través dels personatges. De jove, els diferents personatges que vaig anar interpretant són els que em van ajudar a crear-me una personalitat, més que no pas l’entorn en què vivia. Ara la timidesa ja no la tinc: em va costar molts anys, però me la vaig acabar espolsant. He deixat de ser tímida fa ben poc.
 
Quins són els personatges que s’estima més?
 
Tinc molt afecte pels papers que vaig interpretar a tres obres: el Pigmalió de George Bernard Shaw en la versió de Joan Oliver, El temps i els Conway de J.B. Priestley i La filla del mar d’Àngel Guimerà.
 
Parla amb ràbia dels quaranta anys de professió al cinema que li van robar.

Me’ls van robar els feixistes, sí. Em van dir que no tornaria a treballar mai més en cap pel·lícula a Madrid i vaig estar quaranta anys sense fer-hi cinema. Fins que la Pilar Miró em va contractar per a una pel·lícula, Tu nombre envenena mis sueños. En el moment de començar a rodar la meva seqüència, em vaig quedar en silenci. La Pilar Miró em va preguntar si em passava alguna cosa i li vaig dir sí, que em passaven quaranta anys de la meva vida perduts. Els millors quaranta anys per poder treballar al cinema. Jo era una noia jove, maca, amb memòria. Hauria pogut fer moltes coses que no em van deixar fer.
 
Per a una dona de la seva generació, compaginar una carrera artística i quatre fills no devia ser fàcil. Tampoc ho és ara.
 
No era gens fàcil. Quan tenia feina a Madrid, agafava els quatre nanos, les maletes i els baguls, el tren i apa, cap a Madrid. Allà llogava un apartament i ens hi estàvem una temporada. I quan feia teatre a Barcelona, m’aixecava molt d’hora perquè els nens se n’anaven a l’escola, els donava l’esmorzar, els ajudava a vestir i me’n tornava a dormir. Després de dinar assajàvem, feia la funció de la tarda, agafava la moto fins a casa, donava el sopar als fills, els posava al llit i tornava cap al teatre Romea a fer la funció de la nit. Per fer tot això s’ha de ser molt jove, jo ho era perquè m’havia casat molt jove i en quatre anys i mig havia tingut quatre fills. Ho feia sense fatigar-me i sense pensar que feia res de l’altre món.
 
El pedagog i crític literari Joan Triadú em va dir que, al segle XX, havia triomfat la revolució de la dona. Vostè també ho veu així?
 
I tant que sí, les dones hem aconseguit moltíssim. Ens queda molt camí per córrer, però en segons què ja els hem passat al davant. Per exemple, en la llibertat de pensament, en la seguretat en nosaltres mateixes… I en els estudis: a les universitats hi ha més dones que homes. Abans la dona depenia sempre de l’home. Quan vaig anar a treballar a Madrid, per obrir un compte corrent necessitava el permís del meu marit. Per sortir d’Espanya també havies de tenir l’autorització del marit. I si la parella es separava, s’ho quedava gairebé tot el marit, fins i tot es podia quedar amb els fills si la dona demanava la separació. Hem guanyat molt. Tu fas una professió i el teu marit no t’impedeix fer-la, no t’obliga a quedar-te a casa.
 
Però he tingut fills i he hagut de renunciar a més coses jo que no pas ell.
 
Això per descomptat, fa milers d’anys que passa. La dona sempre ha sigut la que ha portat el timó de la casa, cuidant dels fills i dels vells. El sexe dèbil no som nosaltres. L’home és un ser extraordinari que adoro, però necessita sempre la presència femenina, necessita la mare, la dona o la germana. Ells són més dependents de nosaltres que a l’inrevés.
 
Amb els anys ens fem més savis?
 
Amb els anys guanyem intuïció i coneixements, però l’experiència no existeix, no serveix de res. No hi ha cap aspecte de la teva vida que es repeteixi de forma idèntica. No pots suposar que si fas una cosa te’n passarà una altra que ja havies experimentat abans perquè tot canvia, el moment sempre és diferent.
 
Com es viu la vida quan tens més de 80 anys i ets més ric en records que en futur?
 
Jo la visc amb optimisme i amb il·lusió. Sovint no recordo que tinc més de 80 anys. A vegades m’aixeco i penso en tot el que he de fer, fins que m’aturo i em dic: “Carulla, que tens una edat, no et posis els patinets que t’estavellaràs”. Penso que mentre pots fer les coses, les has de fer. No miro enrere, miro endavant.
 
I s’ha anat adaptant a les noves tecnologies. L’escriptor Josep Maria Espinàs s’ha resistit a fer servir l’ordinador perquè diu que no el necessita. En canvi, vostè i jo hem concertat aquesta entrevista per mail…
 
L’Espinàs no és l’únic: el meu marit també escriu a màquina. Quan es va començar a parlar dels ordinadors, es va fer una mena de fira comercial a Montjuïc. Hi vaig anar, vaig veure una exposició de diferents marques, m’ho vaig fer explicar i vaig sortir-ne amb un ordinador. El vaig plantar damunt la taula, el vaig endollar i em vaig dir: i ara, què? No hi havia Windows, escrivia coses i les perdia, no m’aclaria… però jo em vaig comprar l’ordinador, sabia que allò era el futur. Aquell autobús no el volia perdre. Quan no agafes les coses a temps, ja no les agafes mai.
 
La humanitat progressa?

Sí, ha anat progressant a través dels segles. Hem fet passos endavant i passos enrere, la humanitat té coses positives i coses negatives, no tots som iguals, hi ha l’esperit del bé i l’esperit del mal, hi ha gent que és constructiva i solidària i gent que és destructiva i egoista. Però en general anem progressant.
 
El sector cultural és dels que més pateix per la crisi.
 
La cultura és sempre la primera que rep. Als poders no els interessa que el poble sigui culte, perquè un poble culte és un poble exigent, menys manipulable. Això és un mal de tots els governs, potser els d’esquerres estan més a favor de la cultura, però sempre que no els passi pel damunt.
 
Sent que ha rebut el reconeixement que mereix?
 
He rebut un gran reconeixement que no sé pas si em mereixo.
 
Tant per part del públic com dels crítics?
 
No recordo cap crític que se m’hagi carregat. Segurament ha passat algun cop, però no ho recordo. Gairebé sempre he rebut crítiques bones. I la gent ha sigut fantàstica amb mi. Vaig pel carrer i la gent em para, em felicita…
 
Enyora l’anonimat?
 
No, perquè soc jo la que ha triat aquesta feina. No entenc les actrius que els molesta que les reconeguin pel carrer i els diguin coses, es podrien haver dedicar a una altra professió. Si tu tries estar a l’aparador, no et pots queixar quan la gent et coneix i té il·lusió per saludar-te, em sembla aberrant. Jo de vegades tinc pressa, i ho dic, però atenc sempre els qui m’aturen pel carrer, i m’aturen bastant. Com et pots enfadar amb algú que se t’acosta per dir-te que t’ha vist actuant i que l’has fet feliç?
 
Al final del seu llibre, llegim: “No estava escrit enlloc que la filla d’uns modestos treballadors, d’una família que acabava de perdre una guerra, pogués permetre’s el luxe de dedicar-se al teatre, i encara menys al teatre en català”.
 
He tingut molta sort. Hi ha gent amb els mateixos mèrits que jo que no han aconseguit arribar on he arribat. Conec gent molt bona que s’està a casa seva, sense treballar. Si més no, tinc la tranquil·litat de pensar que no soc una mediocre que pren la feina a ningú, soc una bona actriu que faig la meva feina honestament. M’indigna quan veig gent mediocre que té feina gràcies a un parent o a un partit polític.
 
Ha passat èpoques en què no li oferien papers, en què el telèfon no sonava?
 
Sí, una vegada vaig estar un any sencer sense treballar. Durant aquell any no vaig ser mai capaç d’aixecar el telèfon per demanar feina. Això no t’ho explico com una cosa heroica: penso que quan un està necessitat ha de gosar aixecar el telèfon i trucar. Eren els anys setanta. Als matins anava a una clínica a fer d’auxiliar d’infermera i a les tardes em dedicava a relligar llibres. He tingut moments difícils com tothom, aquesta professió és molt intermitent. Recordo un dia que vam tornar de Saus, una casa que tinc al Baix Empordà, i vaig dir als meus fills que només ens quedaven setze pessetes. Al cap de mitja hora em trucava en Ventura Pons oferint-me una feina a Portugal.
 
Diu que no pensa jubilar-se, que l’hauran de treure a empentes.
 
I potser sí que acabaran traient-me. Mentre pugui, vull treballar. No he parat mai de fer-ho des dels quinze anys, excepte nou anys que vaig estar a casa perquè els fills eren molt petits. La idea d’asseure’m al sofà mirant la televisió em fa pànic.
 
Té entre mans un nou volum de memòries.
 
Sí, es titularà Davant de l’horitzó, perquè és on em trobo ara. Soc conscient que ja soc davant l’horitzó. I al darrere no hi ha res. Quan desaparegui rere l’horitzó, s’haurà acabat tot.
 
Li fa por la mort?
 
No, gens. Em faria molta por si fos creient, em preguntaria si he sigut prou bona per anar al cel. Però no crec ni en el cel ni en l’infern ni en el purgatori. El cel, l’infern i el purgatori són en aquesta vida. Jo he viscut al cel, en alguns moments una mica socarrimada, però he viscut al cel.

Il·lustració: Matías

 

Comentaris

    Eudald Novembre 26, 2020 7:21 am
    Molt bé Carulla! Una gran dona, molt senzilla, humana, tendra, entranyable..! Encara que deies que no hi creies, segur que ets al cel!

Nou comentari

Strangers in the Night
And ever since that night/ We've been together/ Lovers at first sight/ In love forever
Més entrades...