La mort dins del ventre

Aquell dolor em va acompanyar molt més enllà del naixement del meu segon fill

Arxivat a: La vida, Sala d'estar

Abans de viure tot això, no tenia por de la mort. No era hipocondríaca, ni patia atacs d’ansietat. No era feliç, malgrat tot. Des de sempre, havia conviscut amb depressions. La vida d’una dona està molt lligada a la sang, o millor dit, la sang hi té una presència inequívoca. Per a mi, va ser la sang de la primera regla als 11 anys el que em va llançar de cop a una edat que no havia demanat, a una vida que no havia desitjat. Que em va arrencar d’una infància que no va ser ni de bon tros perfecta, per deixar-me anar sagnant en una edat pre-adulta molt més imperfecta, plena de dolor. 

La sang de l’avortament del meu primer fill, expulsat de dins meu per la medicina, després de morir. La sang de l’amenaça de part prematur o de pèrdua (per una placenta prèvia) en l’embaràs del meu segon fill, l’Abel, que em va obligar a estar ingressada a l’hospital sense moure’m del llit. La maternitat a vegades és una presó, una ferida punyent, un buit al ventre. A vegades és la sang que ens corre per les cuixes fins a tocar a terra. La maternitat a vegades és un anhel, una condemna, una càrrega.

Es calcula que entre un 20% i un 25% dels embarassos acaben en un avortament espontani, per causes diverses. Això vol dir 1 de cada 4 embarassos. I no en sabem res, no se’n parla, no es visualitza. És veritat que hi ha associacions, psicòlegs especialitzats i grups d’ajuda. Però en el teu dia a dia, si mai has estat embarassada o si el teu embaràs t’ha anat bé, mai sabràs res d’aquest tema. I si et passa, ho viuràs a cavall del dolor i de la vergonya, de la por i de la culpa. Escoltaràs moltes persones amb bones intencions que t’explicaran per què t’ha passat, mentre la sensació de no trobar-hi sentit t’inundarà el cor. Et sentiràs molt sola. I si t’atreveixes a plorar un fill no nat més del compte (no sé quina seria la mesura correcta), algú et dirà que exageres. 

Jo vaig plorar el meu fill no nat durant anys. I aquest dolor va durar més per haver-me negat a acceptar-ho del tot quan va passar. Aquell dolor es va clavar en allò que era, em va acompanyar molt més enllà del naixement del meu segon fill. L’Abel tenia cinc anys quan, sense planejar-ho, l’hi vaig explicar. Es va posar a plorar al moment. Absurdament li vaig preguntar per què plorava, i em va respondre, com si fos allò més lògic del món: “Ploro pel germà que no he conegut”. Vam plorar junts i el dolor es va alleujar. No va ser ni serà l’última vegada que el ploro, però la ferida, a poc a poc, es va curant.

Al setembre del 2014 va néixer la primera foto de la sèrie Fallen Angel, inspirada en el projecte “Teleidoscope”. Aquesta foto parla de moltes coses a la vegada, però el tema principal és el dolor d’arribar al món.
 

 


Quan al desembre d’aquell mateix any vaig fer la segona foto, “The Fight”, vaig saber que estava creant una sèrie fotogràfica. No estava ni planejada ni prevista, però era així. “The Flight” parla de la meva experiència a l’hospital, estant al llit a l’espera que l’embaràs de l’Abel resistís. Em vaig posar 60 tirites per les 60 vegades que em van haver de canviar la via per on em medicaven per les contraccions. Fer la foto va ser dolorós. El dolor físic va ser anecdòtic. El dolor espiritual va ser sanador. No hi havia res que es pogués comparar amb el dolor de les 60 nits d’incertesa en un hospital, que acabarien amb 11 dies de separació física del meu fill que just acabava de néixer. “Fight” és la primera foto en què la cicatriu de la meva cesària no està editada. Quan al meu fill li dic, de broma, “la mare que et va parir”, sempre contesta: “Jo d’això no en tinc, tinc una mare que em va cessarir.” Cessarir hauria de ser igual de vàlid que parir. 
 

Foto: Mònica Quintana



Coincidint amb una exposició, el març del 2015 vaig fer “Scars”, “Cracks”, “Feed” i “None”, que parlen força explícitament dels mateixos temes: les cicatrius que deixa el dolor, la mort, el misteri de la creació.

Foto: Mònica Quintana



Cracks

Foto: Mònica Quintana



Feed

Foto: Mònica Quintana



None

Foto: Mònica Quintana



Sabia que la sèrie havia de continuar, però va quedar aturada. Ho vaig atribuir a la falta d’inspiració, però tot i això, tenia dues de les tres fotos finals al cap des de feia temps. Em deia que era per falta de temps, per problemes logístics (em costava trobar el filferro). Em vaig omplir d’excuses. Però al final he reunit el que necessitava i he fet les tres últimes fotos. Sense calcular-ho, ha acabat sent una sèrie de nou fotos. Com els nou mesos. Quan m’he adonat d’aquest detall, mentre les editava, he sabut per què n’allargava el final. 

The Cage

Foto: Mònica Quintana



Acabar aquesta sèrie vol dir passar pàgina. I m’ha costat fer-ho. He viscut amb aquest dolor durant tants anys, que ha arribat a formar part de la meva ment i de la meva ànima. I a més, d’una forma tan integrada que se’m feia estrany deixar-lo anar. No sé si amb aquestes fotografies ho aconseguiré, però el que sí que sé és que quan vaig acabar vaig tenir la sensació que se n’anava. Almenys una gran part. 

The Hurt

Foto: Mònica Quintana



La meva sèrie no només parla de mi. Pretén alçar un pont amb qualsevol altra dona que senti o hagi patit sensacions semblants amb la maternitat, sigui mare o no. Tinc la sort de tenir l’Abel, però no tothom ho ha viscut igual. Aquestes fotos volen ser la paraula de totes aquelles dones callades que amaguen els plors per por del que diran, perquè són joves i en poden tenir un altre, perquè ja que el fill va néixer no es poden queixar que l’embaràs fos dur, perquè tenen sort ja que d’altres no tenen fills, o perquè pobretes, no han pogut tenir-los, o més pobretes encara: han triat no tenir-ne. 

Quan estava embarassada del meu primer fill de molt poques setmanes, vaig anar a l’hospital per fer-me la primera ecografia. Vaig veure un ocell mort a terra. Vaig tenir un mal presagi. Aquest projecte és una oda al meu fill no nat. A tots els que no han nascut. Als nascuts i perduts. Als fills del dolor. I sobretot, a les mares del dolor.

Bleed

Foto: Mònica Quintana

Comentaris

    Anònim Agost 15, 2020 2:07 am
    Fa tres mesos que vaig perdre el segon nadó no nat. No me n’amago però hi ha gent que no vol senti aquestes coses, com si així no passessin (o no se ben bé perquè) i d’altres hi treuen importància. Però per mi ha esta sent un gran xoc, dificil de pair. Gràcies a totes per fer-ho més visible. Molts ànims i força
    Anònim Agost 15, 2020 2:02 am
    Fa tres mesos vaig patir una segona perdua, No me’n amago pero hi ha molta gent que no li agrada sentir aquestes coses, com si així no passessin, o moltes persones i treuen importancia pero a mi em van afectar, m’afecten i ho portaré sempre. Gràcies per compartir, força a totes.
    Anònim Agost 15, 2020 12:53 am
    No vam voler fer-ho públic, tenia 33 anys i no em quedava embarassada, 2 inseminacions fallides, anem per invitro. Em vaig transferir 13 embrions en total, 13! El que feia 12 va anar bé, positiu!!! Estic embarassada! Les coses no van com volíem... ectòpic, haig d’abortar. No m’ho puc creure... en tinc 40, no sóc mare, no crec que ho sigui mai ja, vaig haver de decidir parar un embaràs que no portava enlloc, No vaig poder explicar-ho a gairebé ningú, molt dur tot, a casa encara no ho saben tot el que vam viure. El dol? Encara l’arrastro, en silenci. Una putada tot plegat. El pitjor? Quan encara ens pregunten perquè no volem ser pares, i amb cares de circumstàncies investes alguna excusa... no voler donar explicacions, la incomprensió, superar una etapa que pel teu entorn no ha existit, renunciar a quelcom i fer com si res.
    Anònim Agost 15, 2020 12:01 am
    M'alegro que l'art t'hagi ajudat a superar-ho una mica. M'identifico en part amb el text i amb els comentaris de les companyes, excepte pel fet que en el meu cas jo vaig triar interrompre l'embaràs. Tenia motius que, al seu moment, em van semblar vàlids, però el dolor i la culpa són aclaparadors
    Anònim Juny 29, 2020 10:15 pm
    Per fi algú que no em diu que tranquil·la, que almenys em puc quedar embarassada. Tres mesos d'il·lusió màxima, fent el compte enrere per la primera ecografia, pensant com donaria la notícia a tothom... i resulta que el meu segon cor s'havia parat a les 7 setmanes. De tot això fa un mes i no crec que em deixi de cremar mai.
    Anònim Octubre 11, 2019 8:37 pm
    Gràcies per explicar-ho i descriure aquest calvari. Fa un any i mig que vaig perdre el meu primer fill a les 35 setmanes de gestació. Tot i que es fa més suportable no hi ha dia que no senti aquell forat dins el cor, i la buidor que ressona dins meu de tant que el trobo a faltar. Mai més no tornaré a ser qui era abans d'aquell fatídic 6 de març de 2017. Una abraçada i el meu recolzament a totes aquelles mares i pares que hem hagut de viure aquest malson macabre.
    Dolor Agost 20, 2019 1:44 pm
    Dolor .tequema las entrañas sin saver lo que te pasa cuando sabes por donde caminar. empieza el calvario. imsiminaciones fallidas teda asco el sangrado llorarás pero empiezas esto aún es peor imvitro 3 posibles hijos llegas al final del tratamiento estoi embarazada preguntas i tedicen si. Al meses vuelve a parecer la maldita sangre i un hijo que no se queda así tres veces que putada cada mes sangraras te dolerá i terecordara que nunca podrás tener hijos
    Anònim O Agost 16, 2019 12:27 am
    Cada 28 d'abril hi penso. Era la data probable de part del que hauria estat el meu primer fill. A les 8 setmanes vaig patir un avortament espontani i allí es va acabar tot. A l"hospital em van tractar amb molt carinyo, guardo molt bon record. Em vaig sentir ben acompanyada i recolzada, em van ajudar a superar-ho. No s'oblida mai... Gràcies per aquest article
    Anonim C Agost 14, 2019 10:46 pm
    Tal i com dius, mai es parla d'aixó, pero quan pasa, resulta que és una cosa habitual. Pero ningú t'ho havia explicat, ningú et diu que et sentiries així. En el meu cas, li va pasar a la meva germana. Dos cops fins que a la tercera va tenir una nena. El segon cop ja estava de tres mesos. Tots haviem anat a escoltar el batec del seu cor, del cigronet. Ja era de la familia. Pero resulta que un dia, la meva germana deixa de sentir-lo. "No serà res", li diem tots. Jo l'acompanyo a urgencies i pam, ens diuen que no hi ha batec. El crit de la meva germana... No l'oblidaré mai. Ni la cara de no entendre res de la doctora. Ella no entenia aquest "drama". Ella és jove i en podrà tenir més. Pero ella s'està retorçant de dolor perque el cigronet ja no hi serà. Li arrancaran amb una espiradora sense cap opció de dir-li adèu. Com si mai hagués estat membre de la nostra familia. Com si no l'haguesim ja estimat, tot i no saber com és la seva cara. La infermera va fugir de la sala. La doctora es va quedar en silenci. I nosaltres vem marxar sentint-nos com orfes pero al revés. Jo vaig haver de trucar al meu cunyat i explicar-li. Els mesos que van seguir van ser de plors de cop i volta, de coses que et recordaven aquell bebè. Ara ja han pasat uns cinc anys i el dolor encara fa de les seves de tant en tant. Penso que aquest dolor és el símbol de que som humans, de que tenim memòria i de que el cigronet segueix entre nosaltres, que no hem fet veure que no va existir. Potser m'he allargat una mica, pero necessitava dir-ho entre persones que o entenen i que no em diran que aquesta perdua no te importància. Jo no tinc fills, soc la germana gran i sempre n'havia volgut tenir. Pero la veritat és que estic aterrida. Tinc por d'estimar tant com vaig estimar el meu nebot no nat i del que diu la gent que li treu importància a aquest tipus de fets.
    Anònim Agost 6, 2019 2:29 pm
    Mònica, et llegia i em semblava està llegint la meva història. Tens raó quan dius que ningú en parla. Sembla que no tinguem dret de plorar un fill no nat, un fill que encara no s'ha format del tot, però que la mare que el du al seu ventre ja li ha començat a muntar la seva vida, a imaginar com serà, que farà amb ell o ella, com en tindrà cura i li procurarà una vida feliç. No entenen que a un fill no nat ja l'has començat a estimar des del moment en que la seva llavor s'ha arrelat al teu cos. No entenen que puguis sentir tant de dolor per algú que encara no ha nascut. I la gent que et vol animar només fa que clavar-te ganivetades en la teva ànima. M'han agradat molt les teves paraules (ja és hora que s'en parli) i les fotografies ho expressen tot amb imatges. Moltes gràcies per compartir-ho amb nosaltres.
    MTA Gener 24, 2018 9:51 am
    Em sento tan identificada i impresionada amb les teves fotografies i la teva reflexió que només et puc donar les gràcies. Tinc 1 fill sa i fantastic, que és el millor que m'ha passat i em passarà a la vida. Fa 11 anys vaig perdre el meu segon fill a les 7 setmanes per un abort espontani i a dia d'avui encara no he estat capaç de tancar el dol . El tracte que vaig rebre dels ginecolegs i la llevadora del cap, va ser tan horroros i em tanta falta d'empatia que crec que no m'ha permès deixar enrere el dolor i la tristesa que em suposa pensar en aquells moments. Nomès feien que dir-me que no passava res, que nomès estava de 7 setmanes, que era jove i podria tornar a ser mare . He estat 11 anys intentant tornar a quedar embarassada ( tan de forma natural com a través de tractaments mèdics) i mai més ho he aconseguit. Ningú en l'àmbit sanitari m'ha donat una explicació médica per la meva infertilitat secundària ( tal i com l'anomenen) . A dia d'avui, crec que el dolor no superat per la pèrdua se m'ha ficat tant a dins del meu cos, que he estat incapaç d'engendrar 1 nova vida. I igual que tú, jo tambè li vaig explicar al meu fill quan tenia 10 anys que si tot haguès anat bè, ell tambè tindria 1 germà/na , i llavors ell tambè va plorar molt i jo amb ell. Gràcies per visualitzar aquest dol tant amagat i alhora permetre'm expressar el què no puc fer habitualment . Desprès de tants anys encara em sento dir que això ja ha passat , mentre que jo encara ho tinc molt present cada dia de la meva vida com si fos ahir.
    Teresa Costa-Gramunt Gener 23, 2018 10:58 am
    Imatges colpidores que expressen el dolor i la mort amb una gran bellesa: la bellesa del que és real i toca l'ànima.
    Anònim Gener 21, 2018 12:01 pm
    El dolorós temps de les contraccions que saps que només serviran per expulsar el fetus del teu cos i que pot durar tota una nit i la monja et mira rient
    Anònim Gener 21, 2018 11:15 am
    Gràcies per posar paraules i imatges al dolor que moltes dones sentim. Aquest dolor mut que es queda dintre teu per sempre més.
    Anònim Gener 21, 2018 8:09 am
    Me siento identificada con algunas de las partes de la historia, porque por suerte mi hijo nació, pero sufrí tanto para tenerlo... De repente mi cuerpo se convirtió en una especie de cárcel para los dos, me sentía como si mi vientre no fuera suficientemente bueno y seguro para él. Sentí verdadero pánico de perderlo, porque desde los 5 meses cuando aún solo era una pequeña vida que ni tan sólo llegaba a 600 grm. empecé a tener contracciones prematuras entre otras cosas y me pusieron en reposo absoluto hasta el final. Fue durisimo sentir esa presión y ese miedo cada día, lloré más que en toda mi vida y después me sentía culpable por si le transmitía a él toda esa tristeza. Los demás no pueden entender todas esas sensaciones y es cierto que además de todo, te sientes muy sola. Por suerte al final mi hijo nació sano. Un abrazo a todas las mujeres en cualquiera de esas situaciones, en las que debemos apoyarnos sin condición.
    DolorsPA Gener 21, 2018 1:06 am
    M'ha agradar tant l,escrit com les fotografíes. Un fill no nascut es la mort d'un fill i això comporta un dol, que finalment aquesta Mare després de tant temps ha pogut acceptar, però no superarà mai.
    Bruixabona Gener 20, 2018 11:58 pm
    Jo tb vaig perdre un fill com dius tú, no nat, tot i que només eren 8 setmanes, però x mi ja era un fill i em costava dir-ho, perquè em van dir q era molt habitual, que no em preocupès i q en dos mesos ja podia tornar a provar-ho... el q la doctora no sabia era q aquell embaràs va ser la meva major Il.lusió des de feia molts anys xq ho havia aconseguit desprès de superar els cinc anys des que vaig acabar el tractament d'in càncer de pit detectat als 34 anys. Temps durant el qual no em van deixar quedar-me embarassada xl risc q m'implicava. Quan me'l van detectar, vaig demanar x congelar òvuls o l'opció q fos x a més endavant. Però llavors (any 2000) tot això era encara gairebè futurologia en el cas de les dones i a més no podia fer el tractament hormonal q correspondria fer abans xq el meu càncer era hormonal i segon, era un tumor molt gran i agressiu i no hi havia temps. Calia fer una mastectomia. I tota la Il.lusió va caure a un pou, i em vaig agafar a l 'opció de provar-ho un altre cop si es q me'n sortia del càncer. Però quan em van donar ja el "permís", tot i ser difícil xq amb les químios i la ràdio, no estava clar q m'hi poguès quedar. Però sí! vaig aconseguir-ho i 8 setmanes desprès com deia abans el vaig perdre. I ja no em va donar temps a tornar-ho a provar. Abans dels dos mesos, em van detectar un recidiva del càncer de mama a l'altre pit amb afectació als ganglis del coll. Segurament provocat x la moguda hormonal tan gran q un embaràs implica I aquí sí q es va acabar de veritat. Em va costar molt acceptar-ho, x la ràbia de perdre el primer fill no nat, que només era una ametlleta molt petita a l'ecografia d l'avortament espontani. Però x mi era ja el meu fill, al perdre'l vaig sentir l'instint de protecció envers ell o ella. Ara ja, desprès de vàries recidives dl càncer amb metàstasi, segueixo aquí, però m'ha implicat moltes llàgrimes, problemes de parella i un treball personal amb una terapeuta per a intentar arreglar o renovar tota la destrossa personal q un primer i únic avortament em va generar. Disculpa per tanta explicació, però jo no sè fer-ho amb imatges... per això ja estàs tú! Moltes gràcies!
    Mònica. Gener 20, 2018 10:53 pm
    T'aplaudeixo. I molt, per la valentia i la força de reviure-ho de nou per poder realitzar aquest treballs tant colpidors. Se't felicita!

Nou comentari

Detall d'una de les xemeneies del terrat del Palau Güell. Foto: Diputació de Barcelona
El treball dels artistes i artesans
El Palau Güell programa una nova edició del seu cicle de conferències
Més entrades...