Es diu Susana Ventura, la coneixem per Suu i el seu nou disc es diu Ventura. La seva vida està feta d’atzar, de fortuna i d’una buscada llibertat. Quedem (abans que estiguem confinats) a l’Antiga Fàbrica d’Estrella Damm per parlar de com, un bon dia, va passar de fer cançons a la classe de matemàtiques a convertir-se en un fenomen. I parlem també d’allò menys visible, del que hi ha darrere de la pantalla: les inseguretats i les pressions (les dels altres i les d’un mateix), i també de com, als seus vint anys, ha muntat la seva empresa o de com ha après a estimar(-se) millor.
Foto: Gemma Ventura
Com és un dia teu?
Treballo més a la nit que durant el dia. Escric quan a casa tothom dorm: la meva habitació està bastant insonoritzada, així que no molesto ningú. Em llevo bastant tard, a les nou o a les deu, i em faig un bon esmorzar.
Què esmorzes?
Molta fruita, normalment em faig batuts enormes i pa amb philadelphia o pernil. Obro el mail, el whatsapp, començo a respondre i a veure què toca fer avui: entrevistes, reunions o, sobretot, paquets.
I com és això de ser empresària amb vint anys? Perquè hi ha el rotllo de les factures…
He après una de coses! El meu pare és gestor fiscal i em va fer una masterclass: “Esto va así, y esto va así“. M’he fet autònoma i he muntat una empresa. Com que amb la banda no volem gastar diners en gestories, entre el nostre tècnic de so, que era comptable, i jo, portem totes les factures amb un programa. És una bogeria, però és molt divertit. Sento que he après moltíssim en un any.
Amb qui vius?
Soc de Gràcia de tota la vida, però havia anat a viure a Canet de Mar i me n’havia enamorat. Hi he viscut fins fa una setmana. Ara visc amb el meu pare i amb la meva parella, que és amb qui estic buscant pis per Barcelona.
Trobar-ne és complicat, no?
No creguis, eh? Estic trobant coses prou assequibles. Potser estàs a mitja hora del centre amb transport públic, però com a mínim tens una casa guai.
Ets una noia espavilada.
Bé…
Des de sempre has intentat fer la teva i buscar-te la vida?
Vaig començar a treballar de molt petita, amb tretze o catorze anys, fent cangurs, perquè així tenia els meus estalvis. Llavors, mentre estudiava, mon pare em va posar a la seva empresa a fer de secretària. I, de fet, als setze anys vaig marxar de casa per primer cop a viure amb la meva primera parella, en plan locura. Tinc molt bona relació amb la meva família, però des de petita he estat de fer el possible per ser independent.
Tens més germans?
Tinc un germà gran, de vint-i-quatre anys, me l’estimo molt però no tenim moltíssima relació, som de mons molt diferents. I tinc una germana de tretze anys que l’estic portant cap al mundillo de la música catalana.
La cançó Lligar no és lo teu la vas escriure als catorze anys, abans també n’escrivies?
I tant. A l’escola tenia una amiga amb qui al pati sempre ens inventàvem cançons, però sense instruments. Les cantàvem, les escrivíem i ens oblidàvem de la melodia perquè no sabíem com guardar-la. Ma mare treballava a publicitat i em deia que podies guanyar molts diners inventant-te una cançó, i en feia pels cereals o per les aigües. Quan vaig començar a tocar la guitarra recordo allò d’escriure amb els acords a dalt i gravar-ho al mòbil. Però escrivia cançons superxorres: “Avui m’he despertat i em feia mal la panxa i m’he pres un cafè i he vomitat.”
Em fa gràcia perquè amb mon germà fins i tot ens fèiem cançons per xinxar-nos.
De debò? Era molt divertit, també escrivia còmics o canviava la lletra d’altres cançons.
Quan vas començar a posar vídeos a Instagram?
El primer vídeo va ser la tornada de Lligar no és lo teu. Havia quedat amb un noi, la cita havia anat fatal i a classe de mates vaig escriure aquesta cançó. A les meves amigues els feia molta gràcia, vaig arribar a casa, la vaig gravar sense pensar en res, només perquè em venia de gust. Vaig flipar: en un sol dia vaig passar de tenir vint seguidors, que eren els meus amics, a tenir tres mil likes en un vídeo.
Llavors Instagram no era tan bèstia com ara. Deu fer sis o set anys, d’això?
Era quan començava la transició de Facebook. Era la xarxa nova, la gent no sabia què posar, hi havia aquells filtres horribles amb aquells marcs. Em va començar a seguir gent de fora del meu grup d’amics, que em deien que els agradava el que feia i jo: “Què estic fent? Si no sé què és”. També era bastant perroflauta starter pack. Era la típica que anava a tots els concerts amb la xapa a l’orella i suposo que devia fer gràcia en aquell moment. Un dia vaig conèixer un noi que em va dir que tenia un estudi a casa –que bàsicament era un micro–, vam gravar la cançó i la vaig penjar a Youtube, amb un videoclip supercutre gravat a Sabadell, que després vaig retirar. Però va tenir força visualitzacions en poc temps, i em van obrir d’Instagram i em van dir: “Volem que vinguis a fer un concert a la festa major de Sant Antoni”
Va ser el moment de passar de la pantalla a la realitat.
Sí, i jo: “Oh, d’acord!”, i hi vaig anar sola amb la guitarra. Els dos primers anys vaig fer moltíssims concerts a calçotades i a caus. Cantava moltes versions, perquè només tenia tres o quatre cançons meves.
Hi ha alguna versió que la recordi amb més afecte?
La vida sense tu, d’Obrint Pas, i Mi mitad, que és una cançó que tothom es pensava que era meva i sempre havia d’explicar que és d’un grupazo, Canciones de nadie.
Primer, la popularitat deu ser una mena de plaer, però en quin moment l’èxit es converteix en pressió?
Quan la cosa es va posar seriosa, no era conscient del que vivia. El meu primer productor em va dir: “Et gravo un disc”, i jo, feliç de la vida, vaig dir que sí a tot, i de sobte em vaig adonar que havia de pagar això i allò i allò, que cada dia havia d’anar a l’estudi i també a classe i vaig petar. Ho vaig passar bastant malament.
D’ansietat?
Sí, d’ansietat total. De no voler sortir de casa i de no anar a classe.
Quin curs feies?
Primer de batxillerat.
I ara?
Segon de batxillerat, a distància. Em queden dues assignatures: filo, que a distància és més complicada, i història d’Espanya. Després m’agradaria estudiar comunicació a la UOC.
El Josep d’Oques Grasses em deia que “No estàs preparat perquè hi hagi més de cent persones que esperin coses de tu.”
La meva màxima por és no fer el que la gent espera de mi.
No estar a l’altura?
Sí, perquè ara que estic més exposada, hi ha molta gent mirant i esperant coses: “que el segon disc sigui molt guai”, “que el directe sigui molt guai“.
I jutjant?
Que em jutgin la feina m’és igual, perquè quan la dono per acabada és que ja la dono per bona. Però si em jutgessin mentre la faig, ho canviaria tot.
Però tu ets un animal! Vaig veure que mentre escrius les cançons, a mig fer, les penges i segons el que te’n diuen…
…no les acabo. Hi ha cançons d’aquest disc que vaig estar a punt de no posar-les perquè no els havien agradat al meu públic. Però al final el que penges a Instagram és un tros, la cançó pot evolucionar i ser molt més guai.
Però els estàs donant un poder molt gran.
És una cosa que deixaré de fer perquè em fa mal. Hi ha cançons que no m’he atrevit a desenvolupar per això.
I tampoc saps el criteri d’aquella persona.
Si una persona diu que està malament és igual, però si de sobte té molts menys likes o comentaris que altres publicacions… Les xarxes socials són un perill.
T’hi deus fixar molt, oi? De comparar.
Però em comparo amb mi mateixa: “Hòstia, ara ha canviat l’algoritme d’Instagram i fa un any les meves publicacions tenien el triple de likes, i ara, que tinc més seguidors, en tenen menys”. Em menjo molt l’olla amb això. I he hagut d’aprendre a relaxar-me molt, perquè al principi no era tant “quiero likes para vivir” sinó, “buah, el que estic fent no agradarà”.
És pensar que el valor d’una cançó és la quantitat de likes que té.
Sí, i no és així. No sabia que Spotify tenia una part en què pots mirar quanta gent al dia t’escolta. I és aquí on veus realment si et valoren o no. I és una mica xungo, dir-ho així, perquè realment és una addicció: necessites veure que la gent et diu coses o t’escolta. Instagram és molt perillós i m’ha fet molt de mal. Spotify és el meu refugi.
Què és el que t’ha fet més mal d’Instagram?
No tant els haters, perquè quan m’obren per privat (sempre responc tots els privats), els parlo de bon humor, i la majoria canvien de rol: “Ai, m’agrada molt la teva música”. Però no m’agrada la gent que no és respectuosa, que et diu coses sense raó, i tu els contestes bé, i et segueixen matxacant i dius: “Però quina necessitat tens de fer mal? No t’he fet res, no em coneixes”. No saps qui són, són paraules a una pantalla, però a ningú li agrada que li diguin coses lletges. I la gent que insulta o que fa mala sang sense cap raó, i que li parles bé i et segueix parlant malament, és el que més m’ha ferit d’Instagram. Quina merda, em sento com si estigués en un capítol de Black Mirror, que em prenc superseriosament aquestes coses, però al final és la meva feina.
Costa separar una cosa de l’altra.
Sí, molt.
Una altra cosa que deu passar a Instagram és que, com que et veuen a casa teva, ja es deuen pensar que són amics teus. Saben diferenciar aquesta frontera?
Hi ha gent per a qui aquesta frontera no existeix, i com que responc sempre, es deuen pensar que recordo qui són. Estic responent missatges durant tres hores al dia i, evidentment, no recordo la Marta, la Joanna o el Marc. I després venen als concerts i et diuen: “Ei, et vaig parlar per Instagram l’altre dia”. I: “Ei, que guai!”, no saps què dir. Em saluden pel carrer i no sé si és algú que em van presentar en algun moment, si és algú que em segueix a Instagram, si és algú que es creu que em coneix però no. Però quan algú se’m presenta i no sé qui és directament li dic: “Perdona, que no sé qui ets”.
Quantes hores estàs a Instagram al dia?
Unes dues o tres responent missatges, i un parell més mirant Instagram. Quatre o quatre i mitja.
Amb el tema de voler agradar, en què creus que has de vigilar?
T’ha d’agradar molt el que fas. Si estàs molt content amb la feina que fas, al final, si a algú no li agrada, t’ha de ser igual. Al primer disc si a algú no li agradava, estava superinsegura, perquè llavors sentia que a mi tampoc m’agradava tant. En canvi amb el segon, si a algú no li agrada, és com: “Doncs a mi m’agrada molt, escolta una altra cosa, hi ha molta música”. Si estàs segur de la teva feina, les crítiques no importen. El problema de la meva feina és que no és només la meva feina, també critiquen la meva manera de ser. Que et diguin: “Qué pelo más feo“, què m’estàs dient?
Però sí que estan tarats.
Els haters van a muerte.
Barra lliure per dir el que et peti.
Sí, sí. Al principi, quan era adolescent em feien mal aquestes coses. Però que vingui una nena de catorze anys a dir-me que “tus zapatos están sucios”: ja ho sé, vinc de córrer.
Un escriptor jove deia que quan va començar a tenir una mica d’èxit, la gent de fora el valorava més que la gent de dins, i que fins i tot familiars o amics o el veien com una estrella o no el valoraven gens. A tu t’ha passat això?
Moltíssim. Com més proper és el cercle, menys valoracions reps. Mon pare es passa el dia dient: “Ya me gustaría a mi trabajar como tú, y hacer entrevistas todo el día y no hacer nada.” Però quan surto al diari, el penja a la paret. És aquesta dualitat que dius: “Què pensa realment?” I amb amics també m’ha passat molt, si són molt propers: “Ah val, ja vindrem al concert”, i potser no saben ni què toco ni escolten res; però si són amics de fa uns anys: “Ai, Suu!! Com et va?” De sobte trec un disc i tothom hi està molt interessat.
Hi ha un punt que deus flipar amb això, oi?
Clar, clar, de sobte surten coneguts de sota les pedres, que es pensen que són amics meus de fa segles, i com que sono a la ràdio, em volen parlar. De fet, vaig tenir un problema perquè algun conegut o amic va començar a difondre el meu mòbil, i em trucaven cada dia, i avui encara em truquen amb ocult. I responc, perquè em penso que és alguna cosa important i: “Ets la Suu?”
T’has sentit menystinguda per ser jove?
Sobretot dins del sector de la música: per ser jove i per ser una tia. Al principi sempre em preguntaven: “De qui ets la nòvia?” Eren de seguretat, de barres, o dels camerinos. T’ho pregunten de bona fe, però, ostres, soc el segon grup. Em fa por que ja no em passi tant perquè sono a la ràdio, però que, en canvi, segueixi passant altres dones. És com allò de: “No hay mujeres en los escenarios”: sí que hi ha dones fent música, el problema és que no estan tocant en grans festivals perquè no les estem valorant prou.
Hi ha alguna cosa que et faci ràbia en especial del que veus en el món de la música?
La paritat és superimportant, però fa tant de mal arribar a un festival i saber que estàs allà perquè ets una tia i faltaven dones al cartell.
T’has sentit així?
Moltes vegades, sobretot al principi: un grup nou, té el catxet baix, és una tia: aprofitem-ho per posar-la al cartell i així ja hi ha paritat i no ens poden dir res. Encara que, evidentment, és la manera ara mateix, hem de començar així.
Però potser no et sents valorada.
Gens. O sigui: “Hem de fer que el cartell sigui paritari, busquem una dona que sigui artista”, val, però, com a mínim, que a dins del camerino no hi hagi un tracte diferent, perquè llavors la paritat se’n va a la merda. Que tinguis una dona al cartell i després a dins del camerino tractis el seu grup com si fos la púrria, no serveix de res. I jo m’he trobat en festes que, o no sabien qui era i m’havien portat perquè era una tia, o en concerts que m’havien dit: “Volem portar grups de dones”, i llavors arribo allà i em diuen: “Hem vist que canteu poques cançons en català, en podeu cantar més?”. El meu primer disc només té quatre cançons en català, no me’n puc inventar més ara mateix. Entenc que és una lluita que hem de fer, que no podem fer que la llengua desaparegui, però si no tinc més temes en català, no em pots demanar que canti més temes en català, perquè vol dir que no t’has mirat la meva feina abans que arribi.
Hi ha algú que hagi al principi hagués cregut en tu i hi pensis amb gratitud?
Sí, bastantes, per sort. El Guillem Solé, cantant dels Búhos, que també, amb l’Ixent, és el meu mànager, quan jo penjava cançons a Instagram sense tenir-ne ni idea, em deia: “Suu, ho petaràs, i estic al teu costat per ajudar-te”. I al principi penses: “És una persona aprofitada”, però després vas veient com van les coses i no, el Guillem ha confiat en mi cegament. I com el Guillem, el Niño de la Hipoteca, que des que ens vam conèixer, s’ha convertit en el meu padrí. Tinc problemes i el truco: “Me está pasando esto“, “Vale, ves con cuidado“, t’ajuden sense cap ànim de lucre. En el món de la música hi ha molta gent bona, el que la dolenta fa més soroll.
Quin perfil és?
Gent interessada: et demanen col·laboracions a tort i a dret, cada any he dit que no a moltíssimes col·laboracions perquè sabia que aquella gent no sabien qui era, i només m’ho deien perquè volien tenir quatre views, encara que tampoc tinc tantíssim ressò.
A vegades tot es veu més gros del que és.
Tenir cent mil escoltes a Spotify, no vol dir omplir sales de cent mil persones.
Potser també pateixes a l’hora d’omplir.
Sempre. Encara que sigui una sala de cent persones, perquè no saps si la gent t’escolta a casa i després li fa mandra pagar l’entrada, si se la poden permetre.
A l’hora de fer un vídeo, ets igual de natural que al principi?
He passat una època fosca, amb el primer disc i gira, perquè era molta feina, d’assajos, de concerts, de no dormir, però crec que, a poc a poc, estic tornant a ser més natural. Abans m’obligava a agafar el mòbil i a fer stories cada dia i ara, si no em ve de gust penjar una publicació, no ho faig. Sí que porto un ritme i publico sovint, perquè has d’estar present a les xarxes i has de ser pesat, però ja no m’hi obligo tant.
Si no, és una bogeria tot això.
Tinc una col·lega que és youtuber i té un excel per fer stories: “He de fer una story de jo sortint de la dutxa, de jo menjant”. Hi ha penya que s’hi dedica. És una bogeria. Per molt amb pijama que surtis a la story, si te l’has planificat, és mentida. I és un drama això: com diferencies les dues vides? Jo crec que no actuo gaire.
Vivim a la dictadura de ser feliç?
L’altre dia vaig llegir un article que deia que la meva generació, del 95 al 2005, és la que ha patit més depressions a la història de la humanitat. I és per culpa d’aquesta dictadura, que estem més exposats, se’ns obliga més a ser feliços. Veus nens de cinc anys amb quinze extraescolars perquè els pares volen que facin de tot. I des de casa i l’escola ens imposen molt això de la felicitat, i amb cercles de col·legues, també: a Instagram tothom penja una foto rient i no plorant. És important normalitzar la tristesa, i hi haurà dies que et trobaràs malament i no passarà res, perquè l’endemà estaràs bé, o no: la cosa és saber que si no estàs supercontent, no et moriràs.
Gemma Humet em va dir: “M’agradaria dir que no envejo ningú, però mentiria”. Diries el mateix?
Evidentment, hi ha molta gent a qui li està anant molt bé. Perquè la música és currar, però també hi ha un component de sort. A la Rosalía li ha anat molt bé perquè ha tingut sort i s’ho ha currat molt. Mentre l’enveja sigui sana i l’hi puguis dir.
A qui?
Oques Grasses, però és una enveja de: que bé que els hi vagi tan bé a ells i no a uns altres.
Quina diferència veus entre la teva generació i la meva?
Hi ha punts de trobada. Però com més joves som, més informació hem tingut al nostre abast: de relacions obertes, d’altres tipus d’identitats sexuals. No sé si les noves generacions estem més preparades, però tenim més opcions. Això no vol dir que abans no existissin transsexuals, bisexuals, poliamor, existien, però no estaven acceptats com ara.
Al primer disc sortia una mica l’amor tòxic. Què has hagut de deixar de fer per estimar-te millor?
Deixar d’esperar un missatge d’algú cada matí. Quan vivia amb la meva exparella, si ens llevàvem i ell estava de mal humor, jo ja estava de mal humor tot el dia, perquè intentava que estigués bé, era un sobreesforç i les meves necessitats passaven per sota. És una merda. La clau perquè una relació sigui sana és mantenir un equilibri, també amb tu mateix: estar bé, veure’t bé. És el que dèiem de la feina: si la fas bé, les crítiques no t’afectaran, si et sents bé amb tu mateix, per molt que et denigrin, no et farà mal.
Portes una bona cuirassa?
No, perquè es trenca, i llavors l’hem liat. Abans portava una màscara molt grossa. Quan vaig deixar aquella relació, va ser difícil, perquè quan coneixia algú nou, em feia por mostrar-me com era: em pensava que no era suficient. I vaig haver de fer la feina de dir-me: “Perdona, si tu no ets suficient, espera’t a creure’t que ho ets per obrir-te davant d’algú”.
Aprendre a estimar.
El Whatsapp és terrible, el tic blau aquest, a mi m’agafaven coses: “Està en línia i no m’està responent”. Quina merda és aquesta? Si no està responent ara és perquè no vol, no pot o jo què sé.
Es parla molt del poliamor: amb què s’ha de vigilar? Hi ha persones que tenen relacions lliures i que pateixen molt.
Com més llibertat tens, més cura has de tenir amb tots els teus vincles. Perquè si no, tenim una relació oberta i allò no és obert ni res, perquè ningú s’explica res i tot són banyes, perquè no ho deixen de ser si l’altre no ho sap. Per tenir una relació poliamorosa sana el que a mi m’ha funcionat és explicar-ho tot en tot moment: “Hòstia, estic coneixent algú.””Que guai! Si estàs feliç, jo estic feliç per tu.” Però per arribar a aquest punt, primer has d’aprendre que no pots fer que aquesta persona tingui tot el que necessita. Jo, que per exemple soc bisexual, amb un home mai em sentiré 100% satisfeta, i amb una dona, tampoc, perquè m’agraden els dos. Un cop acceptes que tu no ets tot el que necessita la teva parella, tot és molt més fàcil. Hi ha la teoria dels colors: tu i jo junts fem un color, però tu amb aquella persona en fas un altre que mai el podrem junts. Tampoc he arribat al moment de tenir quinze parelles i tots amb fills. He tingut una parella amb diversos vincles els dos. Però si hi ha comunicació i cura, tot es pot aconseguir.
Això t’allibera dels gelos?
És perillós perquè comences a comparar-te, però si ho detectes ràpid, ho pots salvar. Per exemple, coneix algú que és més alta que tu, però és el que dèiem dels colors: amb ella anirà a veure pelis de riure, perquè els hi agrada, i amb mi, de por.
Què és el que més vols protegir?
A mi, de tot, de tothom i de mi. I crec que tots ens hauríem de prioritzar davant de tot.
El teu cognom és Ventura.
Som tocayas de cognom, oi?
Sí. Què et faria il·lusió que et passés?
Fer el que em doni la gana: si demà em vull dedicar a pintar parets, m’hi dedico. I tenir sort, que em vagi bé. És un desig molt heavy, eh?
0
0
