Maria-Mercè Marçal
Cançó de fer camí
Juntes farem nostra la nit
Desglaç
T’estimo quan et sé nua com una nena/ com una mà badada, com un reclam agut
Vint-i-u de desembre
I el gessamí, que si se’m mor, no se’m mor
No sé estimar-te sense el feix
A contra-llum, a contra-llei/ no sé estimar-te sense mort
Maria-Mercè Marçal: «M’ha marcat més ser dona i de nació oprimida que la classe baixa»
Tinc força consciència dels propis defectes i la meva gran por és que els crítics els descobreixin
T’estimo perquè sí
Perquè el cos m'ho demana./ Perquè has vingut de l'ona sense ordre ni concert
Maria-Mercè Marçal: «M’ha marcat més ser dona i de nació oprimida que la classe baixa»
«Tinc força consciència dels propis defectes i la meva gran por és que els crítics els descobreixin»
Visc amb la mort enganxada
No hem fet l’amor després de la notícia, hi ha com un estrany pudor
Visc amb la mort enganxada
No hem fet l’amor després de la notícia, hi ha com un estrany pudor
De parar i desparar taula
Amor, saps?, tot avui, la meva porta/ frisant per fer-te pas s'obria sola