Maria-Mercè Marçal
Cançó del bes sense port
Carbó d’amor dins dels ulls / com una trena negra
No sé estimar-te sense el feix
A contra-llum, a contra-llei/ no sé estimar-te sense mort
El meu amor sense casa
Que s’emmiralla en els ulls que arrelen en el vent
Dues dones
Fer néixer i néixer, vives/ en el nom i en la carn
Cançó de fer camí
Juntes farem nostra la nit
Desglaç
T’estimo quan et sé nua com una nena/ com una mà badada, com un reclam agut
Vint-i-u de desembre
I el gessamí, que si se’m mor, no se’m mor
Maria-Mercè Marçal: «M’ha marcat més ser dona i de nació oprimida que la classe baixa»
Tinc força consciència dels propis defectes i la meva gran por és que els crítics els descobreixin
Maria-Mercè Marçal: «M’ha marcat més ser dona i de nació oprimida que la classe baixa»
«Tinc força consciència dels propis defectes i la meva gran por és que els crítics els descobreixin»
Visc amb la mort enganxada
No hem fet l’amor després de la notícia, hi ha com un estrany pudor