Moderato cantabile
57 de setembre
És tan ple que en semblen dos, bessons siamesos exigents i malcriats
La paraula imprecisa
Em pregunta què és, per a mi, estimar
Amb vernís lluent
M’impressiona quan algú dibuixa els límits de les meves intuïcions amb paraules
Esqueix
Diu un proverbi xinès que si vols ser feliç tota la vida, facis créixer un jardí
Un fil, un cosmos, una casa
Unir, relacionar, persones importants, coses que t’agraden
El pla
Un fill, un sou, rentaplats, prop de quaranta, un trepant, un ex, ibuprofens, nostàlgia dels noranta
El que no es fa servir
Imaginades als meus peus estaven sempre intactes, eren sempre del negre brillant de l’ull d’un animal
Sí
Al llit desfet i la finestra oberta, als llençols freds acabats de canviar
Giménez
A la tristesa li va bé un brindis perquè brindar és voler fer festa
Nosce te ipsum
M’ho pregunta no per conèixer el món, sinó per saber qui coi és la seva mare