Poesia
La tristesa més profunda de Lorca
Quizá,/ no tenga para mi Naturaleza/ el pecho de cristal
No sé estimar-te sense el feix
A contra-llum, a contra-llei/ no sé estimar-te sense mort
El meu amor sense casa
Que s’emmiralla en els ulls que arrelen en el vent
Dona de mar
Queda’t a port, em deien, / o sigues sirena d’aigües en calma
Projectes de felicitat
I vam morir, mai no morint
Abans que neixi l’alba
I venen els records/ de tantes culpes que no has/ mai expiat
Primer amor
La nostra única trobada al cap dels anys/ va ser una conversa de dues cadires
Sota una petita estrella
Perdoneu-me, ferides obertes, per haver-me punxat al dit
Si el món fos…
Potser que tu i jo ho provéssim, / ben valents, lletra per lletra
Setembre
Amb tants de vents diversos, no serà/ fàcil trobar el lloc just per la tristesa