<?xml version="1.0"?>
<rss xmlns:content="http://purl.org/rss/1.0/modules/content/" xmlns:wfw="http://wellformedweb.org/CommentAPI/" xmlns:dc="http://purl.org/dc/elements/1.1/" xmlns:atom="http://www.w3.org/2005/Atom" xmlns:sy="http://purl.org/rss/1.0/modules/syndication/" xmlns:slash="http://purl.org/rss/1.0/modules/slash/" xmlns:media="http://search.yahoo.com/mrss/" version="2.0">
  <channel>
    <title>Catorze</title>
    <link>https://www.catorze.cat/uploads/feeds/feed_catorze_ca.xml</link>
    <description>Cultura Viva | Catorze.cat</description>
    <lastBuildDate>Sat, 08 Aug 2026 05:40:02 +0200</lastBuildDate>
    <language>ca</language>
    <atom:link href="https://www.catorze.cat/uploads/feeds/feed_catorze_ca.xml" rel="self" type="application/rss+xml"/>
    <image>
      <url>https://www.catorze.cat/uploads/static/catorze/icons/icon-generic.svg#logo-main</url>
      <title>Catorze</title>
      <link>https://www.catorze.cat/uploads/feeds/feed_catorze_ca.xml</link>
    </image>
    <item>
      <title><![CDATA[Un 8 d'agost com avui]]></title>
      <link>https://www.catorze.cat/golfes/reculls/8-agost-com-avui_1228324_102.html</link>
      <pubDate>Sat, 08 Aug 2026 02:14:32 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Catorze]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Reculls]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.catorze.cat/golfes/reculls/8-agost-com-avui_1228324_102.html</guid>
      <description><![CDATA[Pere Casaldàliga, Olivia Newton-John i Sixto Rodríguez són algunes de les personalitats que van néixer o morir en aquesta data]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[El 8 d'agost és l'efemèride de personalitats com Pere Casaldàliga, Olivia Newton-John i Sixto Rodríguez: "En aquest món no hi ha ningú inútil", deia Pere Casaldàliga, que va néixer el 16 de febrer de 1928 a Balsareny i va morir el 8 d'agost de 2020 a Sao Paulo (Brasil). El bisbe i poeta, vinculat a la teologia de l'alliberament, va viure com a missioner a Brasil. De conviccions fermes, va arribar a estar amenaçat de mort per la seva tasca en defensa dels drets dels indis xavante, per plantar cara al poder. En llegim 14 reflexions i n'escoltem una entrevista emesa al programa Paral·lels (TV3): [articles:172216] Olivia Newton-John va néixer el 26 de setembre de 1948 i va morir el 8 d'agost del 2022 als 73 anys víctima d'un càncer. La recordem veient una de les escenes més memorables de Grease, quan ella i John Travolta canten Summer Nights. I us n'oferim la versió que van cantar el 2010: [articles:120408] Escoltem el tema You're the One that I Want cantat per Olivia Newton-John i Travolta: [articles:132200] Sixto Rodriguez va néixer el 10 de juliol de 1942 a Detroit i va morir als 81 anys el 8 d'agost del 2023. Als anys 70 va compondre dos discos que van passar completament desapercebuts, va deixar de banda la música i va treballar en altres oficis, com la construcció. El que no sabia era que a Sud-àfrica aquelles cançons s'estaven convertint en un fenomen. Que fins i tot, entre aquella multitud de fans que el tenien a l'altura d'Elvis Presley o dels Beatles, s'havia estès el rumor que s'havia suïcidat en un concert. No va ser fins als 90 quan un d'aquests seguidors va descobrir que era viu. Va contactar-hi i la seva vida va fer un gir: [articles:127310]]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.catorze.cat/uploads/s1/12/95/99/30/pere-casaldaliga.png" type="image/png" length="2469098"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[¿Existeix una manera de fer i entendre l'arquitectura catalana?]]></title>
      <link>https://www.catorze.cat/lectura/barcelona-llibres/existeix-manera-fer-entendre-arquitectura-catalana_1228298_102.html</link>
      <pubDate>Fri, 07 Aug 2026 21:47:53 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Maria Botam i Cortina]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Barcelona Llibres]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.catorze.cat/lectura/barcelona-llibres/existeix-manera-fer-entendre-arquitectura-catalana_1228298_102.html</guid>
      <description><![CDATA[Un llibre, publicat amb motiu de l'exposició 'Seny i rauxa', recorre 150 anys de construcció al país per respondre a un interrogant que fa dècades que arquitectes i pensadors es plantegen]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[¿Què tenen a veure el seny i la rauxa amb l'arquitectura? ¿És possible que dos conceptes tan associats a la manera de ser dels catalans serveixin també per explicar els edificis que s'han construït al país al llarg de l'últim segle i mig? Aquesta és la pregunta que es fa Seny i rauxa. Notícia de l'arquitectura catalana, el llibre escrit per Carme Ribas i Joan Roig, i publicat per Barcelona Llibres amb motiu de l'exposició que es pot visitar al Disseny Hub Barcelona fins al 6 de setembre. És molt més que un catàleg, perquè convida a mirar l'arquitectura catalana des d'una perspectiva diferent. L'exposició n'és el punt de partida, però el llibre mira més lluny: ¿hi ha alguna cosa que uneixi cent cinquanta anys d'arquitectura catalana? ¿Hi ha una manera pròpia d'entendre i construir el país que hagi perdurat al llarg del temps? Edifici d'habitatges Can Bruixa. Mora, Piñón i Viaplana. Fotografia: Antonio Navarro Wijkmark. Disseny Hub Barcelona Per respondre aquesta qüestió, els arquitectes Carme Ribas i Joan Roig, tornen a posar damunt la taula una pregunta que fa dècades que ocupa arquitectes, historiadors i filòsofs. Però no ho fan sols: el llibre recupera les veus més influents del pensament arquitectònic i cultural català, com Alexandre Cirici, Jaume Vicens Vives, Josep Ferrater Mora, José Antonio Coderch, Oriol Bohigas, Helio Piñón o Ignasi de Solà-Morales. I s'hi afegeixen dos assaigs escrits expressament per a aquesta edició: Sentit i sensibilitat, de Xavier Monteys, i Per fi una dialèctica possible, d'Àngela Molina, que amplien la reflexió sobre la identitat de l'arquitectura catalana i el binomi entre seny i rauxa. Casa Jenara López. Josep Lluís Sert, 1930-1931. Fotografia: Antonio Navarro Wijkmark. Disseny Hub Barcelona Sobre l'elecció d'aquest títol, Carme Ribas i Joan Roig diuen: «Seny i rauxa és una de les idees que més sovint s'utilitza per descriure el caràcter català. Diversos pensadors, com Jaume Vicens Vives, n'han escrit. És un títol que vol incloure, de manera no explícita, la pregunta que planteja l'exposició sobre si hi ha una manera de fer pròpia de l'arquitectura catalana i si existeixen elements que constitueixen arcs de continuïtat a través dels temps. Entenent que el seny i la rauxa moltes vegades van de la mà, trobarem aquestes dues característiques entrelligades en moltes de les obres presentades». Corinthian Capital. Sergi Roger, 2025 El llibre no avança en línia recta. Salta d'una època a una altra, posant en relació edificis que semblen no tenir res a veure. Els exemples que recull apunten en la direcció que hi ha un tarannà de fer català que va entre la mesura i l'atreviment. També subratlla que l'arquitectura catalana s'ha construït sempre en relació amb el que passava a Europa i al món. Per exemple, la façana exuberant de Gaudí conviu amb la sobrietat mediterrània de Coderch; l'audàcia d'Enric Miralles es troba amb l'atenció pel lloc i pels materials que reapareix en obres contemporànies com la Sala Beckett de Flores & Prats o els projectes d'H Arquitectes. Els autors en diuen: «L'arquitectura catalana sempre ha estat atenta al que passava fora del país i, ara més que mai, per la facilitat i immediatesa de la comunicació global. De tota manera, també podem trobar coincidències i continuïtats en maneres de fer que no estan tan clarament evidenciades en altres arquitectures. La barreja entre innovació i tradició hi és sempre molt present, com també, un pensament molt lligat a les tècniques artesanals i als materials propers i l'atenció al lloc on s'implanta. Gràcies a les característiques polítiques del nostre país, podem afirmar que l'arquitectura catalana manté una forta impremta de caràcter civil i interès en el desenvolupament acurat de programes domèstics. Però, més enllà d'aquestes qüestions, el que vol fer l'exposició és interpel·lar al visitant perquè es faci ell mateix la pregunta a la vista dels materials exposats i en tregui conclusions pròpies». A més a més, l'exposició i el llibre s'emmarquen en la celebració de Barcelona 2026 Capital Mundial de l'Arquitectura, una cita impulsada per la UNESCO i la Unió Internacional d'Arquitectes que convertirà la ciutat de Barcelona en la capital mundial de l'arquitectura. En aquest context, la projecció internacional del projecte tindrà continuïtat amb la seva presència a la Biennal d'Arquitectura de Venècia 2027. Seny i rauxa. Notícia de l'arquitectura catalana © Joan Roig, Carme Ribas, Àngela Molina, Xavier Monteys et al. © d'aquesta edició, Barcelona Llibres, 2026 © Ajuntament de Barcelona - Institut de Cultura - Disseny Hub Barcelona [articles:1212643]]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.catorze.cat/uploads/s1/12/96/32/80/2065102.jpeg" type="image/jpeg" length="490296"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Un 7 d'agost com avui]]></title>
      <link>https://www.catorze.cat/golfes/reculls/7-agost-com-avui_1228318_102.html</link>
      <pubDate>Fri, 07 Aug 2026 10:56:58 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Catorze]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Reculls]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.catorze.cat/golfes/reculls/7-agost-com-avui_1228318_102.html</guid>
      <description><![CDATA[Pau Riba i Joan Salvat-Papasseit són algunes de les personalitats que van néixer o morir en aquesta data]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[El 7 d'agost és l'efemèride de personalitats com Pau Riba i Joan Salvat-Papasseit: «Que no et facis vella sense fer-te gran i que no et facis gran sense créixer, que no perdis la inèrcia del somriure, que no oblidis la urgència del moment. Que sentis que formes part de la tribu i respectis el teu cos, però vegis que només és una canoa. Que no et senti dir mai: "Sí, soc aquesta mandrosa acumulació d'errors" i que entenguis que estimar és estimar involuntàriament, imperfectament, inevitablement.» Pau Riba va néixer el 7 d'agost del 1948 a la Palma i va morir el 6 de març del 2022 a Tiana. Escoltem com interpretava, al costat de l'Orquestra Fireluche, Nina de miraguano, un text ple de desitjos escrit per David Sarsanedes: [articles:119796] Pau Riba signa aquesta cançó que molts hem cantat: [articles:131344] "Estem en un final d'etapa en què se n'està anant a la merda un postulat que s'ha fet servir massa: "La democràcia és el millor dels sistemes possibles". Alto. Per què? La democràcia és el poder de les majories? Malament rai! Les majories són el nivell més baix de la piràmide. Si has de parlar per convèncer 10.000 persones, bona part seran analfabets, els altres tontos". Ho deia Pau Riba a l'entrevista que li va fer Ada Castells: [articles:14234] Escoltem la Cançó 7ª en colors interpretada, d'una banda, per Pau Riba i Mazoni, i d'altra, per Albert Pla: [articles:1173365] Joan Salvat-Papasseit va néixer a Barcelona el 16 de maig de 1894, on va morir el 7 d'agost de 1924. Us n'oferim el poema Mester d'amor, i la versió que en va cantar Josep Tero: [articles:127381] Quan tenia set anys, a Joan Salvat-Papasseit se li va morir el pare, que treballava com a fogoner d'un vaixell. Arran d'això va passar part de la infantesa a l'anomenat Asilo Naval, i amb prou feines va anar a l'escola. El recordem llegint el poema Dona'm la mà, escoltant com el recitava Ovidi Montllor i com l'interpreten el músic Guiem Soldevila i Arianna Savall: [articles:16208] "Res no és mesquí ni cap hora és isarda, ni és fosca la ventura de la nit. I la rosada és clara que el sol surt i s'ullprèn i té delit del bany: que s'emmiralla el llit de tota cosa feta". Llegim aquest poema tant bonic de Joan Salvat-Papasseit: [articles:118954] L'actriu Sílvia Bel i la il·lustradora Marta Bellvehí reciten i pinten aquest poema de Joan Salvat-Papasseit: [articles:138547] Joan Manuel Serrat va dedicar-li una cançó: [articles:152094] Joan Salvat-Papasseit va escriure un manifest el juliol del 1920. El llegim: [articles:151567]]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.catorze.cat/uploads/s1/12/86/75/66/pauriba.jpeg" type="image/jpeg" length="155334"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Un 6 d'agost com avui]]></title>
      <link>https://www.catorze.cat/golfes/reculls/6-agost-com-avui_1228317_102.html</link>
      <pubDate>Fri, 07 Aug 2026 10:47:07 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Catorze]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Reculls]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.catorze.cat/golfes/reculls/6-agost-com-avui_1228317_102.html</guid>
      <description><![CDATA[Andy Warhol i Diego Velázquez són algunes de les personalitats que van néixer o morir en aquesta data]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[El 6 d'agost és l'efemèride de personalitats com Andy Warhol i Diego Velázquez. També es commemora el dia que l'exèrcit dels Estats Units va llençar la bomba atòmica sobre la ciutat d'Hiroshima, al Japó, causant 80.000 morts i 70.000 ferits. Va ser l'any 1945 i va marcar l'inici del final de la Segona Guerra Mundial. "Digueu els noms, fills d'Hiroshima, els noms complets i a poc a poc". Lluís Llach en va voler deixar testimoni amb aquesta cançó: [articles:118958] El 1980, la banda britànica Orchestral Manoeuvres in the Dark va publicar Enola Gay, una cançó antibel·licista en què parla d'aquest trist episodi de la història i pregunta a l'avió –i a la humanitat– si "la mare se sent orgullosa del seu nano", fent referència al nom de la bomba, Little Boy, i a que l'avió va ser batejat Enola Gay en "honor" a la mare del pilot, Paul Tibbets: [articles:134491] A més a més, és el dia en què, l'any 1965, els Beatles van publicar el disc Help!. Us oferim la versió deliciosa que TIna Turner va fer de la cançó va donar títol al disc: [articles:1204376] Andy Warhol va néixer a Pittsburgh el 6 d'agost del 1928, i va morir a Nova York el 22 de febrer del 1987. Va ser artista plàstic i cineasta, va crear una nova estètica que va revolucionar el panorama de l'art. Conegut com el mite de l'art pop, les seves obres reflexionen sobre la mercantilització del segle XIX esborrant qualsevol empremta personal o sentimental i fent del procés de creació un de mecànic, en cadena i repetitiu: [articles:168232] Diego Velázquez va néixer el 1599, amb data de bateig del 6 de juny, i va morir el 6 d'agost de 1660. Recordem el pintor d'estil realista, del Segle d'Or espanyol, amb un recorregut cronològic (del 1618 al 1658) per 14 obres seves: [articles:134503]]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.catorze.cat/uploads/s1/12/95/95/86/1200-1563878059869px-atomic-cloud-over-hiroshima-nara-542192-edit.jpeg" type="image/jpeg" length="158250"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[La volem bruta]]></title>
      <link>https://www.catorze.cat/cambres/desobediencies/volem-bruta_1228410_102.html</link>
      <pubDate>Fri, 07 Aug 2026 09:16:31 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Ada Castells]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Desobediències]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.catorze.cat/cambres/desobediencies/volem-bruta_1228410_102.html</guid>
      <description><![CDATA[¿Sospitava que jo volia endevinar la contrasenya per entrar-hi? Burro, ¿qui té com a contrasenya jjjjjjjjj?]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Avui he netejat una jota amb un cotonet per a les orelles. Ja feia dies que tenia el teclat molt llardós i la jota estava especialment ronyosa. He fet servir un líquid per a plaques d'inducció perquè aquests dies d'estiu tinc la desgràcia d'estar-me en un apartament sense fogons. He de conviure amb un vidre negre que es posa calent en un instant i que fa una remor de pervertit. És molt sensible i, si li cau una goteta, es declara en vaga, el molt porc. M'ha fet ràbia haver de comprar W5, un producte només per a ell, així que l'he aplicat a les ulleres i, avui, al meu portàtil. Ara tot està enganxifós per aquest excés de dobles ves baixes i gasto una ansietat de noia que s'ofega en un got d'aigua. Impresentable. Mentre netejava la jota, l'ordinador es queixava. Emetia uns sons delirants, com si l'estigués profanant. ¿Sospitava que jo volia endevinar la contrasenya per entrar-hi? Burro, ¿qui té com a contrasenya jjjjjjjjj? És delirant, però la meva màquina és força creguda (Apple, ja se sap), obtusa i no té dos dits de front. No podia ni sospitar que m'estava dedicant a la seva higiene personal, pel bé de la seva supervivència i, de retruc, de la meva, perquè —ho confesso— la necessito. Sí, la necessito per escriure en aquest apartamentet de merda, vora el mar, amb una calor que abrasa i poques ganes de sortir a la platja. El cas és que he patit amb la idea que la jota se'm fonia, diluïda en el drap de la pols. He hagut de fregar-la fort perquè la ronya no sortia. ¿Què seria de mi sense la jota? ¿Com podria escriure, per exemple, joia, un mot que, com a bona escriptora del lament col·lectiu, rarament escric? ¿O com podria escriure Jordi, nom que mai no he posat a cap personatge perquè qui posaria Jordi a un personatge? ¿Potser la mateixa persona que utilitzaria jjjjjjjj com a contrasenya? El cas (dos) és que no ha passat res. La jota encara funciona, com podeu comprovar, i el teclat està més lluent que mai perquè, ja posats a fer, m'he entretingut amb totes les lletres. He estat víctima d'aquell fenomen de contagi conegut per qualsevol que hagi netejat. Quan fas neta una cosa, la del costat es veu bruta i és un no parar. Així que, quan tenia la jota lluent, l'hac i la ca brutejaven, tot i que perdre-les, a elles, no m'hauria importat gens, que la primera mira que és torracollons, per inútil i delatora. Si escrius el verb haver sense ella, quedes ben retratada. I l'altra, la ca, ja és ben estrangera, però algun kiss de tant en tant sí que se m'escapa, que ara és estiu i hi ha molt de guiri al mercat. El cas (tres) és que el teclat està tan net que no m'hi trobo. Els dits es mouen àgils i gairebé que noto que fa un soroll més agradable, però ¿on són les taques d'inspiracions escrites a correcuita amb els dits encara oliosos de pa amb tomàquet? No pot ser que el meu ordinador s'assembli a la vitro de la cuina, tots dos tan impol·luts, tan brillants, tan repel·lents. ¿I si s'enamoren? Està decidit: tornaré a embrutar la màquina dels meus dies, no fos que l'escriptura se m'escalfi massa de pressa i que, sobretot, se'm torni fàcil de netejjjjjjjar. ¿Em passes l'oli? [articles:1228390]]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.catorze.cat/uploads/s1/12/96/42/03/img-20260806-wa0011.jpeg" type="image/jpeg" length="565390"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Òrbites]]></title>
      <link>https://www.catorze.cat/cambres/quan-no-passa-res/orbites_1228328_102.html</link>
      <pubDate>Fri, 07 Aug 2026 09:00:00 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Ester Sirvent]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Quan no passa res]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.catorze.cat/cambres/quan-no-passa-res/orbites_1228328_102.html</guid>
      <description><![CDATA[La conversa feia marrada de la intel·ligència artificial als eclipsis, d'aquí a les vacances, d'allà a no sé on]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[—Fa deu anys miràvem Black Mirror i ara els episodis s'han quedat curts. Va passar un àngel entre safates d'amanida, talls de carn a la brasa i copes de vi. La conversa feia marrada de la intel·ligència artificial als eclipsis, d'aquí a les vacances, d'allà a no sé on. Ningú semblava preocupar-se gaire d'on anava. L'Antònia, sí. Mentre nosaltres fèiem marrada, l'Antònia descrivia el moviment dels astres. Dibuixava amb el dit òrbites invisibles a la taula i explicava que un eclipsi no és cap miracle: és la conseqüència inevitable de trajectòries previsibles. Mentre parlava, vam treure els telèfons per apuntar al calendari la data, l'hora, els llocs: Alcanar, Lleida, Saragossa... Ens vam citar amb l'eclipsi. No passa res d'extraordinari. L'Antònia explica eclipsis amb els ulls brillants. Al marge de la conversa, una desena de llanternes dibuixen cercles damunt l'herba. Algú ha perdut una arracada de plata. Les llanternes no il·luminen una arracada. Il·luminen el lloc on esperem trobar-la. Una taula de jardí es converteix en una cabina improvisada de DJ. Comença a sonar la playlist d'aquell Excel que, setmanes abans, havia arribat entre correus de feina, actes, memòries i llistes de tasques pendents. No era per comptar res. Era per afegir-hi una cançó. Cadascú n'hi havia deixada una sense pensar que també hi deixava un tros d'ell, una època, una manera de mirar el món. Quan la playlist va començar a sonar, el grup es va anar explicant sense que ningú no ho hagués previst. Ni fotografies, ni càrrecs, ni credencials: cançons. Cada cançó deixava entreveure l'òrbita d'algú. Fa deu anys ens preguntàvem si les màquines acabarien pensant per nosaltres. Ahir, en canvi, em rondava una pregunta molt més antiga. ¿Com és que totes aquestes òrbites acaben coincidint, encara que només sigui durant unes hores, al voltant d'una taula il·luminada per dos llums d'Ikea i unes garlandes de fanalets? Per arribar a aquell vespre, totes havien hagut de coincidir. En vam dir casualitat. [articles:1228270]]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.catorze.cat/uploads/s1/12/96/35/95/mark-tegethoff-nbgqfuvkfe0-unsplash.jpeg" type="image/jpeg" length="91643"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Matisse visita Barcelona]]></title>
      <link>https://www.catorze.cat/art/mostrant-la-mostra/matisse-visita-barcelona_1228045_102.html</link>
      <pubDate>Thu, 06 Aug 2026 19:28:40 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Maria Botam i Cortina]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Mostrant la mostra]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.catorze.cat/art/mostrant-la-mostra/matisse-visita-barcelona_1228045_102.html</guid>
      <description><![CDATA[14 obres del pintor francès que pots veure a l'exposició del Caixaforum de Barcelona]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Fins al 16 d'agost, el CaixaForum Barcelona acull una exposició dedicada a un dels grans noms de l'art modern, Henri Matisse (1869-1954). Amb el títol de Chez Matisse. El llegat d'una nova pintura, repassa la seva trajectòria i ajuda a entendre com va canviar l'ús del color i de la pintura al segle XX. L'artista francès va trencar amb les normes establertes de la seva època, ja que considerava el quadre com una superfície on experimentar, més que no pas com una representació tradicional decorativa. L'artista afirmava: «Un artista no ha de ser mai presoner de si mateix, presoner del seu estil, presoner de la seva reputació, presoner del seu èxit». L'exposició presenta Matisse com una figura central que connecta artistes i generacions diferents. Més enllà de la seva influència, l'exposició també permet entendre millor com concebia la pintura. La seva obra està marcada pels esdeveniments socials del seu temps, com les guerres mundials, però també per problemes de salut —va ser operat d'un càncer el 1941 que el va deixar llargament immobilitzat—. En els seus darrers anys, treballant sovint des del llit, va desenvolupar els seus característics gouaches retallats, per tal de superar la limitació física i continuar creant. El recorregut expositiu s'organitza en vuit àmbits que mostren l'impacte de la seva obra al llarg dels segles XX i XXI. Moltes de les obres —procedents del Centre Pompidou— són exemples de les diferents tècniques artístiques que Matisse va explorar al llarg de la seva vida: des dels inicis impressionistes i fauvistes fins als darrers gouaches retallats. A més, la mostra incorpora una mirada femenina com a contrapunt. Artistes com Sonia Delaunay, Françoise Gilot o Natàlia Gontxarova aporten una visió crítica sobre l'art decoratiu, els límits de la pintura i el paper del femení dins la modernitat. L'exposició es pot visitar fins al 16 d'agost de 2026 a CaixaForum Barcelona. Us oferim una mostra de l'art de Matisse i d'alguns artistes que van ser influïts per ell: 1. Luxe, calme et volupté (Luxe, calma i voluptuositat), tardor-hivern del 1904. Centre Pompidou, París. Musée national d'art moderne / Centre de création industrielle. En dipòsit al Musée d'Orsay, 1985, AM 1982-96 © Succession H. Matisse/ VEGAP/ 2025. Fotografia: © Centre Pompidou, MNAM-CCI/Service de la documentation photographique du MNAM/Dist. GrandPalaisRmn 2. Le Rêve (El somni), maig del 1935. Centre Pompidou, París. Musée national d'art moderne / Centre de création industrielle AM 1979-106 © Succession H. Matisse/ VEGAP/ 2025. Fotografia: © Centre Pompidou, MNAM-CCI/Bertrand Prévost/Dist. GrandPalaisRmn 3. Figure décorative sur fond ornemental (Figura decorativa sobre fons ornamental), hivern del 1925-1926. Centre Pompidou, París. Musée national d'art moderne / Centre de création industrielle AM 2149 P © Succession H. Matisse/ VEGAP/ 2025. Fotografia: © Centre Pompidou, MNAM-CCI/Philippe Migeat/Dist. GrandPalaisRmn 4. Intérieur, bocal de poissons rouges (Interior amb peixera), primavera del 1914. Centre Pompidou, París. Musée national d'art moderne / Centre de création industrielle AM 4311 P © Succession H. Matisse/ VEGAP/ 2025. Fotografia: © Centre Pompidou, MNAM-CCI/Philippe Migeat/Dist. GrandPalaisRmn 5. Marguerite au chat noir (Marguerite amb gat negre), començament del 1910. Centre Pompidou, París. Musée national d'art moderne / Centre de création industrielle AM 2013-544 © Succession H. Matisse/ VEGAP/ 2025. Fotografia: © Centre Pompidou, MNAM-CCI/Georges Meguerditchian/Dist. GrandPalaisRmn 6. Porte-fenêtre à Collioure (Porta-finestra a Cotlliure), setembre-octubre del 1914. Centre Pompidou, París. Musée national d'art moderne / Centre de création industrielle AM 1983-508 © Succession H. Matisse/ VEGAP/ 2025. Fotografia: © Centre Pompidou, MNAM-CCI/Philippe Migeat/Dist. GrandPalaisRmn 7. Liseuse sur fond noir (Dona llegint sobre fons negre), agost del 1939. Centre Pompidou, París. Musée national d'art moderne / Centre de création industrielle AM 2589 P. © Succession H. Matisse/ VEGAP/ 2025. Fotografia: © Centre Pompidou, NAM-CCI/Philippe Migeat/ Dist. GrandPalaisRmn 8. Robert Delaunay, Paysage au disque (Paisatge amb disc), 1906. Centre Pompidou, París. Musée national d'art moderne / Centre de création industrielle AM 4074 P (V). Fotografia: © Centre Pompidou, MNAM-CCI/Georges Meguerditchian/Dist. GrandPalaisRmn 9. August Macke, Lautenspielerin (Dona tocant el llaüt), 1910. Centre Pompidou, París. Musée national d'art moderne / Centre de création industrielle AM 4348 P. Fotografia: © Centre Pompidou, MNAM-CCI/Hélène Mauri/Dist. GrandPalaisRmn 10. Natàlia Gontxarova, Nature morte au homard (Natura morta amb llamàntol), 1909-1910. Centre Pompidou, París. Musée national d'art moderne / Centre de création industrielle AM 81-65-857 © Natàlia Gontxarova, VEGAP, Barcelona, 2025. Fotografia: © Centre Pompidou, MNAM-CCI/Hélène Mauri/Dist. GrandPalaisRmn 11. Alexej Von Jawlensky, Byzantinerin (Helle Lippen) [Bizantina (Llavis clars)], 1913. Centre Pompidou, París. Musée national d'art moderne / Centre de création industrielle AM 1982-44. Fotografia: © Centre Pompidou, MNAM-CCI/Philippe Migeat/Dist. GrandPalaisRmn 12. Le Corbusier (Charles-Édouard Jeanneret), Métamorphose du violon (Metamorfosi del violí), 1920-1952. Centre Pompidou, París. Musée national d'art moderne / Centre de création industrielle AM 3342 P © F.L.C. / VEGAP, Barcelona, 2025. Fotografia: © Centre Pompidou, MNAM-CCI/Adam Rzepka/Dist. GrandPalaisRmn 13. Raymond Hains, Film abstrait (Film abstracte), 1952-1976. Centre Pompidou, París. Musée national d'art moderne / Centre de création industrielle AM 1977-619 © Raymond Hains, VEGAP, Barcelona, 2025. Fotografia: © Centre Pompidou, MNAM-CCI/Philippe Migeat/Dist. GrandPalaisRmn 14. Anna-Eva Bergman, Proue noire (26) [Proa negra (26)], 1976. Centre Pompidou, París. Musée national d'art moderne / Centre de création industrielle AM 1977-553 © Anna-Eva Bergman / VEGAP, Barcelona, 2025. Fotografia: © Centre Pompidou, MNAM-CCI/Adam Rzepka/Dist. GrandPalaisRmn [articles:1227720]]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.catorze.cat/uploads/s1/12/93/48/18/matisse-luxe-calme-et-volupte.webp" type="image/webp" length="292290"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Vacances de les vacances]]></title>
      <link>https://www.catorze.cat/cambres/pediatre-tanatori-ikea/vacances-vacances_1228401_102.html</link>
      <pubDate>Thu, 06 Aug 2026 09:00:00 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Anna Collell]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Pediatre, tanatori, Ikea]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.catorze.cat/cambres/pediatre-tanatori-ikea/vacances-vacances_1228401_102.html</guid>
      <description><![CDATA[En només dos dies, el teu fill petit s'ha estampat un parell de cops contra una tauleta de centre, que a casa vostra no existeix, perquè li ha semblat una bona idea escalar-la]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Estàs de vacances en una casa que t'és aliena i no et pots relaxar. Les paelles són de tefló, no saps on es guarden i estan ratllades. El tefló ratllat et fa la sensació d'estar cuinant els bistecs amb petroli des que vas llegir aquell carrusel d'instagram sobre la vida sense tòxics. En només dos dies, el teu fill petit s'ha estampat un parell de cops contra una tauleta de centre, que a casa vostra no existeix, perquè li ha semblat una bona idea escalar-la; i el gran ha caigut del llit dues nits de dues perquè on dorm normalment hi ha una barana. Junts han descobert uns endolls que tenen tapeta i que fan molt més temptadora la idea de ficar-hi els dits o, ja que hi som, de ficar-hi la llengua sencera; i el terra del pati és fet de pedretes amb la mida perfecta per taponar un esòfag infantil —la fase oral, quina meravella. El cortisol, estimada, és un tòxic tant o més potent que les paelles. Quan eres petita, la teva mare et deia que, per a ella, anar de vacances, era canviar de cuina i tu te la miraves com si fos una extraterrestre. I t'hauries jurat que tu mai, fins que t'has trobat amb una carpeta al google drive titulada "Vacances" i un menú compartit que has anat completant a mode sudoku amb la teva parella. Demà tardaràs quaranta-cinc minuts per fer la bossa d'anar a la piscina amb els bolquers i la crema i l'aigua i la fruita, els manguitos, les xancles, la gorra i ¿ja està?, i quan hi arribis t'adonaràs que us heu deixat els banyadors a casa. Segurament, et semblarà que ets a punt d'entendre què vol dir això de fer "vacances de les vacances" quan estiguis girant cua resignada, a trenta-dos graus, per tornar a agafar el cotxe; però aleshores, el teu fill, el que és més gran, et dirà: "mama, si el portem posat!". Odies els vestuaris de les piscines gairebé tant com el tefló. Recordaràs, en aquell moment, la intuïció premonitòria de les vuit del matí, que haurà fet que tota la família sortís de casa amb banyador. Que el nyanyo no va ser tan greu perquè aquest any et vas endur gel i una barreta d'àrnica. Que l'hòstia va ser menys monumental perquè hi vau posar coixins, al terra del llit. Que heu precintant els endolls amb la cinta americana que, en un rampell d'última hora, vas agafar abans de marxar. Que a les vacances, t'hi vas fent. Que l'estrès, igual que la cuina només canvia de lloc. I que gairebé tot té solució. Menys el tefló. El tefló, no. [articles:1226781]]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.catorze.cat/uploads/s1/12/96/34/63/getty-images-vsv3ghfqzyo-unsplash.jpeg" type="image/jpeg" length="315228"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Un 5 d'agost com avui]]></title>
      <link>https://www.catorze.cat/golfes/reculls/5-agost-com-avui_1228313_102.html</link>
      <pubDate>Wed, 05 Aug 2026 09:45:21 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Maria Botam i Cortina]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Reculls]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.catorze.cat/golfes/reculls/5-agost-com-avui_1228313_102.html</guid>
      <description><![CDATA[Marilyn Monroe, Toni Morrisson i Chavela Vargas són algunes de les personalitats que van néixer o morir en aquesta data]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[El 5 d'agost és l'efemèride de personalitats com Marilyn Monroe, Toni Morrisson i Chavela Vargas: "Mai m'he acostumat a ser feliç", deia Marilyn Monroe que va néixer l'1 de juny del 1926 a Los Angeles i hi va morir el 5 d'agost de 1962. Amb la seva desaparició prematura, l'actriu nord-americana va esdevenir encara més un mite de la sensualitat i l'erotisme del segle XX. Rere la bellesa idolatrada s'hi amagava la fragilitat, una infantesa trencada i una inestabilitat emocional. La recordem escoltant i llegint fragments de la darrera entrevista que li va fer la revista Life dos dies abans de la mort de l'actriu: [articles:127444] L'aura de misteri que envolta la vida de Marilyn Monroe, sumada a la lluminositat del seu somriure i a la bellesa rotunda del seu cos, l'han convertit en un mite intergeneracional. L'actriu, que va morir quan només tenia 36 anys, va mostrar una sensualitat i un erotisme radiants a una societat encara tímida. Les seves fotografies són encara avui valorades com a testimoni d'una època de canvis i mantenen vigent l'elegància artística: [articles:127451] L'escriptora afroamericana Toni Morrison va néixer a Lorain, Ohio, el 18 de febrer del 1931 i va morir a Nova York el 5 d'agost del 2019. "Morim, i aquest pot ser el sentit de la vida –deia–. Però creem llenguatge, i aquesta pot ser la mesura de les nostres vides". Eva Piquer va poder-la entrevistar a Nova York el novembre del 1993, el mateix any que havia rebut el premi Nobel de Literatura. Aleshores havia escrit mitja dotzena de novel·les i impartia classes a la Universitat de Princeton. Reproduïm aquella entrevista: [articles:154148] Nascuda a Costa Rica el 17 d'abril de 1919, Isabel Vargas Lizano, coneguda com a Chavela Vargas, va viure set dècades a Mèxic, d'on en va obtenir la nacionalitat i on va morir el 5 d'agost de 2012. Veiem el fragment de la pel·lícula Frida, de Julie Taymor, en què sona la seva Paloma negra: [articles:144687]]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.catorze.cat/uploads/s1/12/95/93/90/marilyn-monroe.jpeg" type="image/jpeg" length="340091"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Driving shoes]]></title>
      <link>https://www.catorze.cat/cambres/contenidor-en-flames/cita-amb-driving-shoes_1228407_102.html</link>
      <pubDate>Wed, 05 Aug 2026 08:47:18 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Esperança Sierra i Serra]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Contenidor en flames]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.catorze.cat/cambres/contenidor-en-flames/cita-amb-driving-shoes_1228407_102.html</guid>
      <description><![CDATA[Al posar-se dret es va fer baixar un dels camals amb un lleuger cop de peu que em va obligar a dirigir la mirada cap a les sabates]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Un dia de fa temps, quan encara vivia afectada per la idea de compartir-me, un senyor ben plantat i divertit em va proposar d'anar a prendre alguna cosa per aviam si entre nosaltres sorgia allò. La imatge que me n'havia format coincidia bastant amb el que jo buscava, i hi tenia posades no pas poques esperances. Me'l va suggerir una amiga, que era amic del seu marit, que faríem tan bona parella, que per què no, que almenys us coneixeu i decideixes. Vam quedar un vespre a la cafeteria del Palau, que hi tinc molta tirada. Jo hi aniria un parell d'hores abans per poder escriure i llavors ell arribaria. I va anar així mateix. Mentre em debatia entre dos adjectius per caracteritzar un cel de novembre se'm va acostar, content, fent allò tan de profà de mirar l'entorn i dir quin lloc tan bonic, i jo em vaig alçar per saludar-lo de manera apropiada. Al fer-nos els dos petons de rigor em va dir que bé olores, i a mi em va caure l'ànima als peus. Però aquells ulls tan verds i aquelles espatlles. Li vaig dir que allà s'hi prenia cava i s'hi va avenir sense objeccions. La conversa, divertida i consistent, va transcórrer amb la viscositat del gaudi. Sense resistències. Però de sobte diu lights will guide you home, ¿saps? Bé, no. ¿Saps? ¿Què he de saber? Coldplay, Fix you, 2005, X&Y, ¿no? Ni puta idea. Em va fer la mateixa mirada que em surt a mi quan algú es pensa que Goldberg va compondre les variacions. De llàstima barrejada amb fàstic. I buscant una complicitat cada vegada més improbable, em va fer la broma de al proper concert t'hi porto. Amb tota la gràcia que vaig ser capaç de congregar li vaig dir que no m'interessava Coldplay i que la manera com havia formulat la invitació —t'hi porto— distava molt del com jo percebo el fet de compartir coses. El pobre es devia pensar que la cosa tenia adob perquè de sobte, amb il·lusió renovada, s'alça i diu ¿una altra copa? Al posar-se dret es va fer baixar un dels camals amb un lleuger cop de peu que em va obligar a dirigir la mirada cap a les sabates. I com hi ha Déu que el cor se'm va aturar. De sobte, continuar amb la soirée va deixar de ser una opció. Em vaig imaginar a mi mateixa en aquella situació tantes vegades sostinguda d'haver de mostrar complaença vers realitats que em fan més nosa que servei. Que oloro bé, que és la primera vegada que trepitja el Palau de la Música, que em vulgui instruir, que em porti als llocs en comptes d'anar-hi plegats… i aquelles sabatetes. (Es diuen driving shoes i són uns mocassins dissenyats als anys seixanta específicament per conduir. Amb una sola de goma molt flexible i petits tacs que afavoreixen l'adherència als pedals, van aparèixer com una alternativa a les soles de pell, que es desgastaven amb la conducció.) No vaig declinar la segona copa pels mocassins de color crema, però sí que van acabar de donar forma al meu no. La companyia d'aquell home, que estava intentant donar el millor de si mateix, que havia triat aquelles sabates perquè al seu parer devien ser el millor que tenia a l'armari, m'estava ocupant un temps que clarament preferia dedicar a decidir si el cel de novembre era lívid o cendrós. [articles:1228356]]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.catorze.cat/uploads/s1/12/96/39/54/waldemar-brandt-q72r8qibvqa-unsplash.jpeg" type="image/jpeg" length="290316"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[La llengua de signes catalana fa un pas endavant]]></title>
      <link>https://www.catorze.cat/educacio/llengua-signes-catalana-fa-pas-endavant_1228404_102.html</link>
      <pubDate>Tue, 04 Aug 2026 15:44:11 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Maria Botam i Cortina]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Estudi]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.catorze.cat/educacio/llengua-signes-catalana-fa-pas-endavant_1228404_102.html</guid>
      <description><![CDATA[El nou pla per a la LSC vol garantir drets, accessibilitat i presència social més enllà del reconeixement legal]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[El Govern ha aprovat l'Estratègia per a la llengua de signes catalana (LSC) 2026-2028, el primer pla integral per coordinar tots els departaments de la Generalitat pel que fa a les actuacions sobre la LSC. El pla, impulsat pel Departament de Política Lingüística, inclou 45 mesures, s'articula en 7 grans objectius i mobilitzarà més de 2 milions d'euros el 2026. Per primera vegada, tots els departaments de la Generalitat actuaran de manera coordinada en aquest àmbit. Setze anys després de la Llei 17/2010 sobre la llengua de signes catalana, l'Estratègia vol anar més enllà del compliment mínim de les obligacions d'accessibilitat i reforçar els drets lingüístics de les persones sordes i sordcegues signants. Durant la presentació del pla, s'ha repetit amb insistència que és un acord transversal i interdepartamental, un pas endavant compartit per educació, salut, drets socials, cultura, igualtat, emergències, universitats i altres àmbits de l'administració. Una de les reivindicacions d'aquest pla és que la LSC no només és una eina de comunicació, sinó que forma part de la identitat i la cultura de les persones sordes i sordcegues signants, com qualsevol altra llengua. La llengua de signes catalana és una llengua plena i viva, que forma part del patrimoni lingüístic i cultural de Catalunya, ha remarcat el conseller de Política Lingüística, F. Xavier Vila. El missatge de fons és clar: passar del reconeixement legal a l'acció concreta. Foto: Departament Política Lingüística La tècnica de planificació lingüística Marta Bosch Baliarda ha subratllat que és un dia significatiu perquè és la primera vegada que el Govern aprova una estratègia específica per a la llengua de signes catalana. Els set objectius abracen des de la governança i els drets lingüístics fins a l'ensenyament, la recerca, els recursos culturals i audiovisuals i el coneixement social de la realitat de la comunitat signant. Segons explica, el pla és fruit del treball conjunt de l'administració, les entitats, els professionals i les persones sordes i sordcegues. En l'àmbit educatiu, una de les mesures destacades és la creació d'un programa temporal de suport d'intèrprets d'LSC per als ensenyaments postobligatoris no universitaris, coordinat pels CREDA, així com l'actualització del currículum d'LSC, la producció de materials educatius i l'ampliació de la formació del professorat. També es reforçaran els cursos per a persones adultes i es crea una especialitat formativa per a docents d'LSC. El Departament impulsarà un decret d'avaluació i certificació de coneixements generals d'LSC i continuarà l'adaptació de la llengua als nivells del Marc europeu comú de referència. La salut és un altre dels àmbits prioritaris. El secretari general de Salut, Narcís Pérez de Puig, ha recordat que la comunicació és essencial per generar confiança entre professionals i pacients i, per tant, per garantir la qualitat assistencial. L'estratègia reforça l'atenció en LSC del 061 Salut Respon, impulsa accions de sensibilització i crea un curs de 15 hores sobre l'atenció a persones sordes signants per al personal de les administracions públiques. També els serveis d'emergències volen fer un pas endavant. Anna Rubió, responsable d'eines corporatives del CAT112, ha explicat que des de fa un any funciona la integració amb un servei de videointerpretació en LSC i que l'augment dels avisos de persones sordes indica que el sistema és més accessible que abans i que van pel bon camí. La cultura ocupa un lloc central dins del pla. Es destinaran 250.000 euros a projectes que fomentin l'ús, la creació de continguts, la divulgació i la recerca aplicada de l'LSC. Es reforçaran les subvencions audiovisuals, es crearan beques per a creadors de continguts en llengua de signes a les xarxes socials i s'incorporarà l'LSC als plans sectorials d'accessibilitat de cinemes, teatres, museus, biblioteques i equipaments patrimonials. El director general de Promoció Cultural, Xavier Fina, ha advertit que les barreres d'accés a la cultura són barreres discriminatòries i que el repte no és només complir el codi d'accessibilitat, sinó anar més enllà amb formació i bones pràctiques. Hi ha mesures que tenen també un valor simbòlic i de construcció de llengua. S'ha impulsat el Diccionari de religions en LSC, amb prop de 500 termes, i l'estratègia preveu crear un Vocabulari general de la llengua de signes catalana i grups de treball sobre toponímia i terminologia. És a dir, no només es tracta de traduir paraules, sinó de crear i consolidar recursos propis per a una llengua que continua desenvolupant-se. La presidenta de FESOCA, Esther Viñas, ha celebrat que el document reculli mesures concretes que poden facilitar el dia a dia de les persones sordes i sordcegues, però també de la resta de la societat. Perquè l'accessibilitat, quan funciona, no beneficia només un col·lectiu: transforma la manera com convivim. [articles:1228187]]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.catorze.cat/uploads/s1/12/96/38/49/lsc.jpeg" type="image/jpeg" length="441176"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Per si un dia en tens cap dubte]]></title>
      <link>https://www.catorze.cat/cambres/basorexia/si-dia-en-tens-cap-dubte_1228405_102.html</link>
      <pubDate>Tue, 04 Aug 2026 11:37:13 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Maria Climent]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Basorèxia]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.catorze.cat/cambres/basorexia/si-dia-en-tens-cap-dubte_1228405_102.html</guid>
      <description><![CDATA[Davant la impotència d'aturar el curs de les coses, només se m'ha ocorregut fer-te un parell de fotos mentre corries davant meu cap al fons del passadís]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Sorties corrents i riallera com sempre que em veus per aquell foradet de la porta de la classe dels cangurs. Me veus, te n'alegres, ho dixes tot i surts corrents cap a mi. I, en general, m'abraces o em beses i en acabat, vas fent saltironets fins al casiller per agafar la motxilleta i emprens una cursa pel passadís fins a la porta de sortida. No sé d'on traus l'energia, francament, jo vaig rebentada. I avui, confesso, he vingut a buscar-te poc conscient que seria l'última vegada que faríem això mateix, en este lloc. Ho he pensat quan ja era allà i t'he dit: ¿Vols fer una abraçada a la teua amiga T., que al setembre anirà a un altre col·le? I tu hi has anat decidida: T.!, i l'has abraçada, i li has dit: "que jo aniré a un altre col·le", i ella t'ha abraçat també i cap de les dues éreu del tot conscients de què vos estàveu dient o si més no, què significava Allò. Que et vaigue bé la vida, T., he pensat, ets tan simpàtica i amorosa i ara mateix molt amiga de ma filla, i d'aquí a un any pràcticament ni us saludareu. Potser et voré quan tingues tretze, quinze anys, damunt d'un vespino pel poble i patiré perquè no caigues. Vos heu abraçat, com deia, i has sortit de l'aula com si res, aliena a la transcendència que a mi no em dixava viure. Aquell puntet despreocupat i psicòpata dels infants. Per això t'ho he repetit: avui és l'última vegada que vens a esta escoleta. Al setembre aniràs al col·le dels grans. Vale, mama. I llavors, has emprès l'habitual cursa fins a la porta. Davant la impotència d'aturar el curs de les coses, només se m'ha ocorregut fer-te un parell de fotos mentre corries davant meu cap al fons del passadís. Cap a la infranquejable fi de la infància més infància. Tres anys, en este lloc, lo teu primer contacte amb la vida de fora de casa. Que gran que t'has fet, i que guapa que et trobo i que llesta que ets i que bé que parles. Per a mi ets perfecta, que quede escrit, per si un dia et fas gran, gran de debò, gran com ara jo, i en tens cap dubte, de què pensa ta mare de tu; perquè la vida m'haigue agrat i face tants d'anys que no t'ho dic que ni tan sols et sone que t'ho haigue dit mai. Hom creu que té un cert control sobre el temps perquè el passat dixa rastres i, per tant, està determinat, mentre que el futur encara no n'ha dixat cap. D'aquí que pensem que podem actuar lliurement en lo món. Però ¿qui pot actuar lliurement? Ja ho aprendràs, en un altre lloc del mapa. En este punt on mos trobem, que quede escrit, aquí i ara i també en un futur que encara no recordes: que si no fosses guapa ni llesta ni parlesses tan bé, t'estimaria el mateix i, per a mi, series igual de perfecta. Ja ho sé, ja ho sé, que et conte un conte, ara hi vaig. Només volia dixar-ne constància aquí, en este agost estrany, que tens una mare que en el futur t'observa encara amb estos ulls sense judici que et veien córrer avui pel passadís, admirada davant la teua calma solemne envers el que vulgue dir la vida, i el que sigue que et depare. [articles:1228354]]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.catorze.cat/uploads/s1/12/96/38/70/bbc-creative-1w20cysy1cg-unsplash.jpeg" type="image/jpeg" length="276079"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[El gran negoci de la insatisfacció masculina]]></title>
      <link>https://www.catorze.cat/cambres/lultim-metro/gran-negoci-insatisfaccio-masculina_1228402_102.html</link>
      <pubDate>Tue, 04 Aug 2026 09:00:00 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Míriam Cano]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[L'últim metro]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.catorze.cat/cambres/lultim-metro/gran-negoci-insatisfaccio-masculina_1228402_102.html</guid>
      <description><![CDATA[De l'auge de la ultradreta i el discurs reaccionari em preocupen més aquesta mena de personatges, youtubers, tiktokers, podcasters i altres venedors de cotxes de segona mà que els partits polítics]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[La nit del 18 de juliol, Andrew Tate i el seu germà Tristan van ser detinguts a Miami després que les autoritats britàniques en sol·licitessin l'extradició per jutjar-los al Regne Unit. La Fiscalia britànica ha anunciat trenta-vuit acusacions noves contra tots dos, que se sumen a les vint-i-una que ja tenien pendents, per presumptes delictes que inclouen violació, agressió, tràfic de persones amb finalitats d'explotació sexual i delictes relacionats amb imatges indecents de menors i pornografia extrema. Els germans, naturalment, les neguen totes. Els problemes d'Andrew Tate amb la justícia, però, van començar molt abans de la seva detenció als Estats Units. El desembre del 2022, el van detenir a Bucarest juntament amb Tristan i dues col·laboradores. La Fiscalia sostenia que els quatre haurien constituït un grup criminal dedicat al tràfic de persones amb finalitats d'explotació sexual. Segons la investigació, captaven dones mitjançant l'anomenat mètode loverboy (fingint una relació sentimental per guanyar-se'n la confiança, quins malparit, si m'ho permeteu) i, un cop sota el seu control, les coaccionaven perquè produïssin contingut pornogràfic destinat a plataformes de pagament. Els germans diuen que tot és mentida i que estan patint una persecució política (ells en diuen Matrix). Fa molts anys que corre, l'Andrew Tate. Si no el coneixeu, és un excampió mundial de kickboxing reconvertit en influencer i no us el voldríeu trobar en una carreró a les fosques. Es va fer tristament famós el 2016, després de participar a l'edició britànica de Big Brother, d'on va ser expulsat quan es va difondre un vídeo on pegava una dona amb un cinturó. La seva gran eclosió, però, va arribar al 2021, quan va crear la figura del «Top G», el mascle alfa suprem, envoltat de cotxes cars, jets privats, rellotges de luxe i dones espectaculars. El seu contingut a xarxes i les entrevistes que concedia transmetien un missatge calculadíssim: ell, tot solet, havia trobat el secret de l'èxit masculí i estava disposat a explicar-lo a tothom que el volgués escoltar (i pagar la subscripció als seus continguts, esclar). Tate no ha dissimulat mai el menyspreu cap a les dones, la concepció jeràrquica de les relacions humanes ni la voluntat de presentar la dominació com una virtut masculina. Ell mateix es defineix sense manies com a misogin i ha bastit una fortuna al voltant del seu personatge, que defensa que la virilitat té a veure amb els diners, la força física, els cotxes cars, la disponibilitat sexual de les dones i la capacitat de no tenir vergonya, por, culpa ni pietat. Un perla de tota la vida. El pitjor, tanmateix, és que no se la va inventar ell, la misogínia, ni els algoritmes que premien la crueltat i la ira ni la indústria dels gurus dels cursos on line que prometen fer-se ric sense moure ni un dit o tenir qualsevol dona als teus peus a qualsevol que estigui prou desesperat per pagar-lo. La seva gran aposta empresarial va ser ajuntar tot això en un sol personatge, després de constatar que hi havia milions de nois disposats a seguir-lo perquè ningú els havia ensenyat que la llibertat masculina no passa per trepitjar les dones. Tate va aparèixer en un moment d'una gran incertesa entre els joves, marcats per la precarietat econòmica, la soledat, la dificultat per construir relacions afectives i la sensació que no trobaven el seu lloc al món. El missatge no podia ser més simple: «El problema no ets tu, el problema és que t'han fet feble». Donava, ras i curt, una explicació única per a frustracions molt diferents i, sobretot, identificava un culpable: les dones. I arran del seu èxit, una legió de clons van obrir els seus propis canals de Youtube, els seus comptes d'Instagram i Tik Tok i van fer que la Masclosfera s'escampés com una taca d'oli. Imagineu-vos que sou uns adolescents de tretze anys, el cos us està canviant, les noies no us fan cas, traieu males notes, sou tímids o maldestres. Heu crescut en una cultura que us continua prometent que sereu poderosos, però viviu en un món real on només hi ha feines precàries, habitatges inaccessibles i vincles fràgils. I tot d'una us ve un senyor musculat i agressiu i us diu que no és culpa vostra i que té el secret perquè pugueu ser com ell, carregats de quartos i envoltats de noies en biquini. Dic, sovint, que de l'auge de la ultradreta i el discurs reaccionari em preocupen més aquesta mena de personatges, youtubers, tiktokers, podcasters i altres venedors de cotxes de segona mà que els partits polítics, perquè la quantitat de seguidors que tenen i l'abast de de la seva influència és esfereïdor. I perquè operen en un espai molt més difícil de controlar: el de la imaginació, els afectes i els comportaments quotidians. El seu discurs no busca convèncer els ciutadans perquè votin una opció determinada, sinó educar tota una generació en una determinada manera d'entendre el món que passa per la crueltat, el poder i l'agressivitat contra determinats col·lectius. Just abans de la detenció dels Tate vaig veure Dins de la Masclosfera, el documental del periodista britànic Louis Theroux que teniu disponible a Netflix. Hi apareixen els actuals gurus de la Masclosfera a les seves mansions de Marbella, als seus pòdcasts misògins i capacittstes i gordòfobs, als seus gimnasos. Són els ídols de molta canalla que aspira a viure com ells. Nois de tretze anys que insulten les mestres a l'institut i les cosines als dinars familiars i a qui aquests energúmens els han dit que està bé pegar les dones perquè estan al seu servei. Estic contenta que els Tate siguin a la garjola i espero que aquest cop no en surtin, però encara en queden molts com ells. El documental de Theroux em va fer adonar de l'abast d'aquesta indústria que, si no hi fem alguna cosa, continuarà modelant els nois del futur i la seva idea de vincles, de felicitat i de llibertat. Com diu Timothy Snyder: «La llibertat no és només l'absència del mal. La llibertat és la presència del bé. És el valor dels valors, la condició que ens permet escollir i combinar les coses bones, portar-les al món i deixar-hi la nostra empremta única». Em temo que per poder escollir aquestes coses bones, cal crear les condicions perquè aquests joves les puguin tenir a l'abast, acompanyar-los en la seva incertesa i, sobretot, endurir la legislació que permet que tots aquests gurus continuïn enriquint-se a costa de les pors dels adolescents. Cal prendre's molt seriosament el mal que causen tots aquests energúmens i evitar que propaguin els missatges d'odi, crueltat i indignitat. I ho hem de fer com abans millor perquè si en subestimem la capacitat d'expansió i la influència, em fa l'efecte que les conseqüències poden ser més perilloses i tenir un abast que encara no ens podem ni imaginar. [articles:1228289]]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.catorze.cat/uploads/s1/12/96/35/54/foto.jpeg" type="image/jpeg" length="250551"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Un 4 d'agost com avui]]></title>
      <link>https://www.catorze.cat/golfes/reculls/4-agost-com-avui_1228312_102.html</link>
      <pubDate>Tue, 04 Aug 2026 08:51:42 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Maria Botam i Cortina]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Reculls]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.catorze.cat/golfes/reculls/4-agost-com-avui_1228312_102.html</guid>
      <description><![CDATA[Louis Armstrong, Hans Christian Andersen i Antonio Machín són algunes de les personalitats que van néixer o morir en aquesta data]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[El 4 d'agost és l'efemèride de personalitats com Louis Armstrong, Hans Christian Andersen i Antonio Machín: Louis Armstrong va néixer el 4 d'agost del 1901 a Nova Orleans i va morir el 6 de juliol de 1971 a Corona (Estats Units). Recordem el carisma, el talent i la personalitat del cantant i trompetista de la millor manera: escoltant com ens descrivia el món: [articles:166031] Recordem Louis Armstrong escoltant la versió que va fer, a la veu i a la trompeta, de la cançó francesa C'est si bon, amb lletra adaptada a l'anglès per Jerry Seelen: [articles:1183719] Hans Christian Andersen va néixer a Odense el 2 d'abril de 1805, i va morir a Copenhaguen el 4 d'agost de 1875. Va ser un escriptor prolífic, però se'l coneix sobretot pels seus contes infantils, com per exemple, El soldadet de plom. Els contes de tota la vida es poden vestir de moltes maneres. En aquest article, l'autor danès fa presència a través del projecte Dibuixacontes (produït per Alguna Pregunta per al canal de Youtube de Betevé), una sèrie que presenta cares conegudes que expliquen aquells clàssics amb què ens hem fet grans, mentre il·lustradors els omplen de traços i colors. El primer conte és El soldadet de plom, en l'adaptació d'Estel Solé. El narra l'actriu Elisabet Casanovas i el dibuixa Àlex Santaló: [articles:178819] "Madrecita del alma querida, en mi pecho yo llevo una flor, no te importe el color que ella tenga, porque al fin tú eres madre, una flor". Antonio Machín va néixer a Cuba el 17 de gener de 1903 i va morir a Madrid el 4 d'agost de 1977: [articles:139920]]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.catorze.cat/uploads/s1/12/84/41/68/louis-armstrong-1651141819.png" type="image/png" length="1281752"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Setmana 47: desendreçada]]></title>
      <link>https://www.catorze.cat/cambres/52-setmanes/setmana-47-desendrecada_1228406_102.html</link>
      <pubDate>Tue, 04 Aug 2026 08:35:22 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Carlota Gurt]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[52 setmanes]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.catorze.cat/cambres/52-setmanes/setmana-47-desendrecada_1228406_102.html</guid>
      <description><![CDATA[M'esperava una ciutat tristota i una mica grisa i he trobat una ciutat espaiosa i plena llum, d'una llum blanca que omple tots els racons]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[D'aquí a sis hores agafo un vol cap a Finlàndia amb quatre adolescents (els meus tres i una de prestada), així que m'assec ara a escriure sobre la primera part de la setmana; un cop fora, hauré de buscar el moment i el lloc per fer-ho, i hauré d'escriure amb un tecladet portàtil una mica incòmode. Les setmanes comencen d'una manera i sovint acaben com no m'espero. Vet aquí la gràcia i la desgràcia de viure. Aquesta setmana han passat coses grosses, i anar a Finlàndia potser serà la més petita d'elles. Per començar, he entregat la traducció de Freud. M'he tret de sobre la feina de mesos i celebro enormement haver-me desempallegat de Freud i les seves frases de vegades antipàtiques i verboses. Per a mi, el procés de revisió final de qualsevol traducció sempre és desesperant: primer, la sensació que la traducció és una merda, després anar polint i rellepant les frases, etcètera, i quan acabes una ronda de revisió, torna a començar pel principi com un Sísif atrapat en un bucle etern de tortura i esforç. Crec que en el moment d'entregar una traducció mai m'he dit: "Oh, com m'agrada traduir, friso per començar la següent." ¿És això senyal que, si m'ho pogués permetre, no hauria de traduir? Imagino que sí. És per això que m'he alegrat encara més que enguany sí que m'hagi caigut una beca de la Generalitat. La veritat és que no hi comptava: si me l'havien denegat dos anys seguits per a Els erms, ¿com podien donar-me-la per escriure la biografia del Rafa? Misteris, loteria, ves a saber. Sigui com sigui, m'han tocat 12.000 euros amb els quals ja albiro la meva tardor de luxe: aixecar-me cada dia i consagrar-me a escriure. També hauré de fer allò del barri Gòtic (ho he batejat com a microconferències), els clubs de lectura, els articles i algunes col·laboracions de ràdio i tele, que de mica en mica vaig confirmant. Encara me'n queden dues de pendents, que no sé si continuaran o no, i que suposen 600 euros al mes (amb els quals podria pagar el que em costa el pis del gran a ciutat, les seves despeses i l'extraescolar de piano del petit; els diners no són xifres, són sinònims de les coses que en fas; això m'ha quedat com un abjecte anunci de Mastercard). La vida del col·laborador (col·laboracionista?) sempre és inestable: tens un grapat de feinetes (que et dispersen i boicotegen l'energia mental) però cada any fins a l'últim moment no saps si renoves o no. De tota manera, amb els meus flamants 12.000 per ara no cal que em preocupi. He fet quatre números i he decidit que amb els ingressos que tinc previstos, puc estar tranquil·la fins al març del 2027, fins i tot si tinc en compte que al juny em vindrà una clatellada d'Hisenda (angoixada per saber quant em tocaria pagar, he fet una simulació: em feia por arribar al juny i haver de pagar uns diners que no tindré). En tot cas, suposo que ja hi estic feta, a tot això; aquesta és la vida de l'autònom: tenir sempre un raconet del cap calculant ingressos i despeses, tement per un trimestre amb poca feina o per una carta d'Hisenda que anunciï una inspecció (tement-la no perquè jo cometi cap infracció —m'escarrasso per fer-ho tot conforme a la llei—, sinó per la feinada i les hores que comporta, i la por d'haver fet alguna cosa malament malgrat la voluntat de fer-ho tot bé). Ara que m'han tocat els 12.000, temo també que em passi una desgràcia. Quan em van anunciar que havia guanyat l'Anagrama, dos dies després vaig saber que em farien fora de la casa on vivia. Ara penso que avui o demà petarà el cotxe. Les gerres de la lletera sempre són al caire de trencar-se. Més coses grosses. Dilluns vam prosseguir les converses amb l'M. Potser convindria que ho deixéssim córrer, vet aquí el tema. De vegades, imaginar-ho em fa sentir alliberada, i d'altres m'omple d'una nostàlgia futura que ja ara em fa plorar. Em fa plorar pensar en detalls petits, banals i alhora importantíssims, que desapareixerien de la meva vida: el seu tacte, la seva olor, la forma dels seus dits del peu, les mans calentes, el lòbul de les orelles, tots els records que hem construït junts i que llavors caldria deixar anar —oblidar— perquè la memòria no només no els necessitaria, sinó que li farien nosa i mal, i també perquè és dolorós atresorar tot sol els records viscuts entre dos i ara malaguanyats, les bromes que només ell i jo entenem, tot el lèxic familiar, etcètera: saps que ja no tindran cap sentit per a ningú que no siguis tu; és trist pensar que tot aquest coneixement íntim de l'altre (que a voltes entendreix i a voltes irrita) esdevindrà una cosa inútil. Bé, dilluns gran plorera. Reprendrem les converses a mitjans d'agost, quan cadascú hagi tornat de les seves vacances amb la prole respectiva. A banda de les coses grosses, han passat també coses petites. Vaig anar a veure la meva tia de noranta anys; és una dona valenta que encara viu sola i que té el cap envejablement clar (¿on he de firmar per estar jo així?) tot i que el cos li fa la punyeta (els peus, la boca, els genolls, l'esquena); enguany faré cinquanta anys: ¿quants me'n queden de bons? També he continuat amb la dieta i l'exercici, però el cap de setmana d'excessos (relatius) m'ha deixat un saldo d'un quilo i mig extra que em fot i em descoratja. Dimecres vaig sortir a sopar amb la R. per celebrar el final del curs —la traducció entregada, la beca obtinguda, les factures fetes, res pendent, etc.— i per tenir una última companyia adulta abans dels quinze dies sola amb els nens. Viatjar amb els meus fills m'agrada, m'agrada molt, però alhora sé que cada any en algun moment m'entristeix no tenir un adult al costat amb qui poder compartir-ho, algun adult que assumeixi part de la responsabilitat i m'ajudi a estirar el carro, algun adult amb qui riure i xerrar a les nits, quan arribem esgotats a casa. Veurem si enguany serà diferent. Ho dubto. ********* I ja som a Helsinki, m'esperava una ciutat tristota i una mica grisa (me n'havien donat males referències) i he trobat una ciutat espaiosa i plena llum, d'una llum blanca que omple tots els racons i que durant el crepuscle s'allarga en colors pastel infinits. Trobo que els finesos somriuen molt i fan cara de plenitud (potser no és més que allò mateix que deia la setmana passada: que de lluny tothom sembla feliç). Hi hem arribat després del viatge, que sempre m'estressa una mica, per la por dels contratemps o els retards, o fins i tot d'una desgràcia que et colpegi a l'últim moment i t'impedeixi viatjar. De fet, un petit contratemps sí que hem tingut: en sortir de casa em vaig deixar les claus posades per dins, i amb el nostre pany això implica que no s'hi pot entrar: el propietari que és un Àngel (de fet, es diu així: que encertat) m'ha dit que mirarà de posar-hi remei mentre som fora. Freud, al llibre que acabo d'entregar, explica que deixar-me la clau no pot haver sigut un acte casual, sinó un símptoma d'alguna cosa oculta i inconscient. ¿Deu ser la por que tot vagi malament, de sentir-me sola durant el viatge, de marxar amb les converses a mitges? Sigui com sigui: Finlàndia. Als matins ens llevem d'hora i rondem. De tant en tant li escric missatges telegramàtics a la R. : "Caminar, fresca, un museu preciós preciós preciós, vendaval vigoritzant, mar sense fi (ple de promeses), salmó fins a la sopa (literal). Nens contents. Jo també, prou contenta, amb els ulls oberts devorant el món. Tot caríssim. Això serà una ruïna però bah, val més no pensar-hi (però hi penso). Els finesos somriuen molt, m'agraden. La ciutat és austera però radiant. Quina llum més bonica i generosa. Penso desendreçadament." Al museu vaig descobrir artistes finesos que no coneixia i que em van deixar estabornida (Hugo Simberg i Askeli Gallen-Kalella); realment l'art, quan m'agrada, em dona veritable consol i companyia. Avui hem vist una biblioteca formidable en tots els sentits, m'he comprat un jersei per dos euros en un mercadillo (fa més fresca de la que em pensava), ens hem remullat els peus en una platja, hem travessat un cementiri amb cognoms estranys (prop de l'entrada, la gran tomba d'Alvar Aalto, artífex de Helsinki). He abandonat la dieta, esclar, però caminem molt cada dia (confio que compensi). Dormim en un apartament atrotinat i petit (un sol bany per a cinc provoca cues) però pràctic. A més, al costat hi ha un bar bufó ple de finesos; ara mateix, he abandonat la canalla al pis (estan encantats) i he sortit al bar a fer una copa de vi i escriure això amb el meu tecladet; de fons, la de la barra xerra amb una clienta i riuen; el finès té un so molt bonic. Viatjar és conèixer altres vides per després tornar a la pròpia i veure-la amb una perspectiva nova. La setmana passada vaig tancar l'entrada parlant del solar de davant de casa, on havien enderrocat una barraca i. de cop, aquell lloc que t'acollia ja no hi era i només en quedava un munt de runa. Aquesta setmana el munt de runa ha desaparegut. ¿Què m'hi trobaré quan torni de Finlàndia? Tard o d'hora s'hi erigirà una casa nova, amb parets i cambres per estrenar; a dins hi farà una desagradable pudor de pintura i algú hi vindrà a viure, disposat a conquerir un nou futur, també jo en canviar-me de casa he conquerit un nou futur, on no he de passar la segadora, un futur sense ratolins al garatge ni salnitre a les habitacions. El futur sempre és allà, ¿esperant-nos, sotjant-nos, amenaçant-nos? Rellegeixo l'entrada per revisar-la i veig que hi surten massa vegades les paraules desgràcia i por. Aviam si la setmana que ve hi apareix més alegria i coratge. Foto: Carlota Gurt ]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.catorze.cat/uploads/s1/12/96/38/91/pxl-20260801-064343209.jpeg" type="image/jpeg" length="495023"/>
    </item>
  </channel>
</rss>
