God

«Contact» – «Π» – «2001: A Space Odyssey»

| 15/01/2015 a les 22:54h
Especial: Trilogia
Arxivat a: La butaca

La majoria dels qui llegiu això sou persones profundament religioses, però o bé no ho sabeu o bé no ho voleu saber. És cert que sou ateus en el sentit que no creieu en cap figura deista, però us heu limitat a substituir el déu hebreu per d’altres elements que us fan el mateix servei i que us estimulen els mateixos centres nerviosos. I no parlo de futbol ni de televisió. La religiositat es manifesta en forma d’anul·lación de la racionalitat però ara, a diferència de les pors que en van propiciar l’aparició, el pensament màgic es fonamenta en la desaparició de la necessitat de tenir explicacions. L’home primitiu veia un llamp, sentia un tro i necessitava una explicació per al que acabava de viure. L’home modern sembla defugir allò que no entén. Mentre el déu del tro paleolític era una manifestació de la voluntat de saber què passava entre els núvols, el déu del tro de l’era del coneixement és una bena que ens posem de manera activa. No em parlis de física. És el déu del tro qui fa soroll als núvols. No em parlis de física. De química. De fisiologia. És el poder màgic de l’aigua el que em cura aquest refredat.

En Carl Sagan és considerat encara ara, gairebé vint anys després de la seva mort, el més gran comunicador científic. El magnetisme personal i la claretat i senzillesa en la transmissió del missatge contagiaven les ganes de saber i la fascinació pel que encara no coneixem. Per pocs mesos no va arribar a veure completada Contact, adaptació de la seva única obra de ficció. Ciència ficció fortament ancorada a la ciència real. Així, utilitza el projecte SETI com a via de contacte amb la primera intel·ligència extraterrestre coneguda i ens planteja un missatge ocult, només encriptable i desencriptable utilitzant el pensament racional.
 

Contact – Hola. torno a ser jo, la Jodie.


El pensament màgic mira el missatge i s’acollona. Tot trontolla. No entén els números primers. No entén la tridimensionalitat i no entén què collons és un forat de cuc. Mira el missatge i corre a buscar la bena protectora. Tothom tranquil, les vacunes són dolentes, els transgènics són l’apocalipsi i més val que ensorrem nosaltres mateixos la torre de Babel abans no arribem massa amunt. Podria buscar números primers. Podria muntar un plànol i construir el que mai abans ningú no havia ni tan sols somiat. Posar els fonaments de la torre i tirar cap amunt. Cap endavant. Però no. La bena ens dóna molt més per molt menys. Bisca el déu del tro.
 

Contact – Déu m’ha dit que ho construís.


Arribats a aquest punt, tant l’obra d’en Sagan com l’adaptació d’en Zemeckis busquen la confrontació entre la visió teística dels qui van enviar en orris el primer projecte i els qui aconsegueixen arribar a Vega, però em costa de creure que el divulgador dediqués el gruix dels seus esforços a equiparar-los de manera políticament correcta, defugint de molestar els religiosos. La Jodie torna amb el convenciment d’haver contactat amb una intel·ligència superior, aparentment sense proves, de manera que els seus extraterrestres han de ser el mateix que el déu cristià. Polles. És un argument que de ben segur hem vist d’una o altra manera, utilitzat tant pels integristes creacionistes americans com pels homeòpates i antivacunes que ens van florint darrerament. La ciència també és una creença. Cal una fe tan forta com la meva per creure el que tu creus, científic.

Per sort, tot i que en vies diferents, tant a l’adaptació cinematogràfica com a l’original literari s’apunta de manera explícita que el que la Jodie ha viscut ha sigut real i no té res a veure amb cap il·lusió religiosa. A la pel·lícula s'apunta un buit a la gravació feta a la càpsula, mentre que a la novel·la en Sagan ens fa donar unes quantes voltes abans de trobar un sentit als minut perduts a la càpsula interestelar i ens fa endinsar a les profunditats de π a la cerca de patrons ocults indiscutiblement racionals. Racionals.

Ei. Espera. Has dit π?
 

Pi – L/d


π. El nombre irracional per excel·lència. φ. e. √2. Cap altre ha sigut capaç de destronar-lo ni s’espera que cap en sigui mai. Els nombres irracionals són aquells que tenen infininites posicions decimals no periòdiques, sense patrons ni repeticions. Aconseguir augmentar la precisió amb la qual es coneix π s’ha convertit en una mena de cursa sense sentit aparent més enllà de la pròpia naturalesa competitiva. Actualment, després d’un creixement exponencial, el coneixement de π arriba a 1.21×1014 (121 bilions de) dígits, xifra assolida per Alexander Yee i Shigeru Kondo, un matemàtic i un enginyer informàtic que treballen amb hardware i software de creació pròpia. Aquest aparent caos pot ser candidat a contenir qualsevol missatge. De la mateixa (qüestionable) manera que un número infinit de micos picant a màquina acabarien creant les obres completes de Shakespeare, els infinits decimals de π poden contenir tant l’explicació de les fluctuacions borsàries, i per tant la possibilitat de predir-les, com la naturalesa de Déu.

π. π és també el debut d’un dels directors actuals més interessants i amb una filmografia més completa i gratificant, que es va estrenar a finals dels anys noranta amb una petita meravella, filmada en blanc i negre, on ja deixava veure bona part dels trets més distintius i significatius del seu cinema. Amb un ritme malaltís, π ens mostra el descens a l’infern d’un home obsessionat a desxifrar el missatge ocult en les fluctuacions erràtiques de les borses. Un missatge que entronca amb els estudis que el seu mentor va fer, buscant un patró als infinits decimals de π, i i que és cobejat de manera implacable, tal com seria d’esperar, per un grup empresarial, però també, i encara amb més fervor, per uns fanàtics cabalístics.

Déu és als números des del temps dels pitagòrics. No només podem trobar Déu en una successió de nombres primers, sinó que en les constants i les repeticions tampoc costa trobar-hi la seva mà. Però allà on més sentit té trobar-lo és dins de la immensitat irracional de π.
 

Pi – Hola, Fibonacci. El meu déu és més poderós que el teu.


Però en contra del que resulta evident, el principal obsessionat amb les seqüències numèriques de π a π no és en Maximillian Cohen, sinó l’ordinador que crea i utilitza per trobar el sentit al caos. Quan el processador s’il·lumina, quan transcendeix i pren consciència d’ell mateix i de la pròpia existència, l’ens informàtic s'immola. Però sortosament, sobretot per al desenvolupament de la trama, abans de fotre’s foc com a la tibetana manera, escup una xifra de 216 dígits que amaga el sentit de la vida, de l’univers i de tota la resta. Malauradament, 42 no té 216 dígits, de manera que en Jordi no podrà parlar de The Hitchhiker’s Guide to the Galaxy.

Perquè The Hitchhiker’s Guide to the Galaxy no només ens dóna obertament el sentit de la vida, de l’univers i de tota la resta, sinó que inclou un ordinador (robot) autoconscient amb una crisi existencial galopant. Però a The Hitchhiker’s Guide to the Galaxy ens falta un detall per tancar de manera satisfactòria la trilogia. Quina pel·lícula té la dilucidació d’un missatge xifrat com a element essencial de la trama, un processador prenent consciència de la pròpia existència i implicacions religioses to the max?
 

2001 – Canto fèmurs. Contro!


2001: A Space Odyssey no és només una de les fites de la ciència ficció cinematogràfica, sinó que també ho és de la literària. No en va, les dues versions van ser creades de manera paral·lela, pràcticament simultània.

Trobo que l’obertura de 2001 és un dels moments més sublims de la història del cinema. Què collons, “trobo”. L’obertura de 2001 és un dels moments més sublims de la història del cinema. És una meravella veure la comunitat d’homínids fent la seva, ara traient-se els polls, ara sent depredats per un organisme que es troba més amunt en la cadena tròfica, ara ingerint paràsits fresquets d’una bassa d’aigua bruta, fins que el monòlit negre els pertorba l’existència. El més significatiu de l’estadi postmonòlit no és tant el suposat salt intel·lectiu, sinó la manera com els homínids deixen d’estar a mercè de l’entorn i passen a ser-ne un factor modulador. El moment en què el primer mico agafa un fèmur de tapir i el converteix en una eina marca el moment en què deixa de ser un esclau de l’entorn i comença a modificar-lo segons la seva conveniència. Però el salt que això genera, encarnat en el fèmur-transbordador, ben aviat es manifesta enganyós, perquè milions d’anys més tard, tot i haver arribat a establir-nos a la Lluna i tenir la capacitat d’arribar a qualsevol part del Sistema Solar, quan trobem un monòlit, quan encarem allò desconegut, continuem sent putos simis. Toquem el monòlit i ens meravellem amb el so del tro.

Tal com tocava fer a la Jodie, per contactar amb els qui van enterrar el monòlit a la Lluna, cal desxifrar un missatge. Un senyal puntual de ràdio que ens envia cap a Júpiter. I és precisament de camí a Júpiter on trobem qui segurament pugui ser considerat l’autèntic protagonista de la pel·lícula, el superordinador HAL9000. Amb una personalitat bastant més interessant que la de qualsevol dels seus companys (humans o homínids), en HAL no només té por de la mort, sinó que principalment té por de l’error. Del fracàs. Però si bé al superordinador d’en Maximillian Cohen prendre consciència de si mateix el condueix a la mort, en HAL es veu abocat a l’assassinat com a mecanisme de protecció i d’ocultació dels propis errors. La por inevitable que sentim en veure’ns enfrontats a quelcom desconegut es troba a la base de la religiositat, i res no ens resulta més desconegut que la mort. Així, tot i que en cap moment en HAL es veu temptat de fer-se batejar o de desinstal·lar-se l’antivirus, un profund sentit religiós amara tot el tram final de 2001.
 

2001 – Això m’ho fas perquè no tinc braços, fill de puta.


La pèrdua de corporeïtat de l’astronauta Bowman, una vegada travessada la porta estelar, pot entroncar-se i buscar-hi paral·lelismes fàcilment amb la majoria de mitologies, tant teistes com no teistes. Posar en entredit la importància dels suports materials i de la física bàsica és un lloc bastant comú en el pensament màgic. L’ànima. Som energia. Però de quin tipus d’energia parlem? Fotons? ATP? Pas patiu. En direm simplement energia, ens farem els ateus però ens fotrem sota la taula quan comenci la tempesta, quan la torre s’acosti massa al cel, quan el caos s’ordeni o quan arribi algú amb un fèmur de tapir a la mà.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
01/01/1970
Sant Feliu Sasserra celebra la «XVIII Fira de les Bruixes»
01/01/1970
El Museu de la Garrotxa mostra l'obra de l'escultor
01/01/1970
El Palau Robert mostra l'obra de l'alemany Wiedenhöfer
01/01/1970
La Maleta de Portbou i La Perla 29 programen unes jornades de teatre i filosofia
01/01/1970
L'activista diu que «el feminisme blanc i burgès és el més representat»
01/01/1970
Descobrim els films més especials de la realitzadora
01/01/1970
La Fúria Feminista llança una campanya per deixar enrere les relacions tòxiques
01/01/1970
L'actriu comparteix pista amb Fred Astaire en una escena de «Ballant neix l'amor»