Foto: Pepe Molina i Fundació Catalunya-La Pedrera
Semba ben bé que ens hagin escampat davant la porta de la Pedrera. Ulleres de pasta i granotes de ratlles, cabells esvalotats i gent de tota mena. Jo he vingut sola però ells es retroben i s’abracen, han actuat junts algun cop o han compartit classe de dansa. Preveig que avui hem vingut preparats per a la sorpresa, avui no s’hi val a acomodar-se, no en sortirem indiferents i ells ho saben. Jo encara no.
La Fundació Catalunya-La Pedrera presenta aquest mes de maig la cinquena edició de Noves escenes. Cicle de creació escènica, que es consolida amb gran èxit mostrant la vitalitat i la diversitat de l’escena contemporània a través de propostes teatrals que barregen el moviment, la música, la paraula, el vídeo o els objectes. Avui hi actua Sonia Gómez amb el seu Hardheaded Woman. Another Piece, que ja va estrenar al CCCB.
Quan hi entro, el groc regna a l’escenari. L’escena és a peu de terra i s’augura el dinamisme amb el públic. Em sento part del decorat, com si ens haguessin col·locat meticulosament en diferents nivells. Uns quants figurants s’asseuen engrescats als coixins de la primera fila. Els més reservats agafem lloc a les cadires plegables de la segona. I els entesos en la matèria s’acomoden a les cadires altes del darrere, es deixaran captivar en segon pla. Malgrat la contemporaneïtat, que la intensitat lumínica s’abaixi rebel·la que comença la funció i els grups que s’han retrobat deixen de posar-se al dia i els més sorpresos ja no comenten que què ens espera i que modern això de seure al terra.
El projector i la pantalla són els nostres interlocutors, ens donen la benvinguda i ens situen. Durant una hora es projecten idees enumerades arbitràriament inspirades en l’artista visual David Shrigley, de qui se’ns explica la biografia i se’ns diuen unes quantes frases amb què veiem per on aniran els trets. Gómez és l’encarregada de posar moviment a les seves idees, organitzades en cinc parts: Ideas, Ideas para no estar sola, Ideas con cosas, Ideas en guerra i Ideas en números. Les idees es barregen amb les danses, les situacions picaresques, els vídeos, la música màquina i l’Ovidi cantant Estellés. Em sembla que s’aixeca algú del públic i no me n’adono, és ella, duu la melena fins a mitja orella i unes mànigues amples i voluptuoses i llampants.
Gómez balla les idees sobre uns talons de pam, davant d’uns cavallets de mar, es passeja amb una gelatina al cap, amb un avió gegant d’origami, uns cervells de porc i unes pilotes de tennis taula, ens ruixa amb un esprai i el noi del meu costat es tapa el nas amb la màniga, la gent ho comenta, l’ambient s’empudega. Es belluga sensualment amb un lliri entre les dents i també s’hi posa una clau i estira una corda, el públic riu i a ella sembla que li agrada. M’adono que les idees no han parat de desfilar per la pantalla i que d’anar llegint-les Sonia Gómez ens ha inserit en l’espectacle: hem resseguit l’execució de cada gest, la precisió senzilla, la destresa dels moviments i l’adaptació als múltiples ritmes de la funció.
Surt per últim cop, somriu i tots aplaudim. Queda clar que alguna cosa ha canviat en el nostre posat des que hem entrat. Sonia Gómez ens ensenya que el teatre és no conformar-se, estar actiu, la recerca dels límits d’un mateix, de l’acceptació del ridícul i de la interacció amb el públic.
Podeu continuar gaudint del cicle amb Sociedad Doctor Alonso, el dia 25 d’aquest mes, i amb Agrupación Señor Serrano, el 31. De ben segur que no us deixaran indiferents.
