El que voldríem dels altres

El que diem, el que voldríem dir però callem, el que ens diuen, el que esperàvem que ens diguessin. De la necessitat de comunicar-nos neixen els dibuixos que Ignasi Blanch mostra, fins al 30 d’octubre, a l’exposició Estem en contacte, al Festival Nacional de Poesia de Sant Cugat del Vallès, organitzat per la Institució de les Lletres Catalanes i l’Ajuntament de Sant Cugat, a través del Teatre-Auditori Sant Cugat. Passegem per 14 dibuixos seus que hi trobarem, de la mà de l’escriptor Àngel Burgas, que ens endinsa al món de l’il·lustrador.


1. Sempre estem obligats a dir-nos coses. Si més no, en aquesta societat que vivim i en la qual, per molt que volem, és complicat trobar un racó o un moment per aïllar-nos completament. Les coses que ens diem no sempre són bones o positives, i sovint no ens ve gens de gust dir segons què a segons qui. Estem forçats, però, a comunicar-nos amb els altres. A demanar, a suplicar, a negar, a agrair, a instar, a rebutjar, a opinar o a intercedir.

2. Fem servir mitjans de tota mena per a la comunicació diària, i així parlem, mirem, gesticulem, teclegem, truquem o mailegem. L’activitat exigeix sempre un receptor: un ésser viu o un col·lectiu que escolta, contesta, concedeix o denega; algú que entoma el missatge de mil maneres possibles (algú que se n’alegra i riu; algú que es lamenta i plora. Algú que discuteix, algú que renega, algú que s’excita; algú que s’hi avé o que proposa una alternativa).

Il·lustració: Ignasi Blanch

3. Els dibuixos d’Ignasi Blanch, tot i que sovint mostren persones soles i en actitud introspectiva, són artefactes comunicadors: emissors, missatges i receptors a la vegada. Ho és el mateix autor (aquells que el coneixeu personalment ho podeu corroborar), sempre pendent de tothom, parlador social de mena, que vol saber què fas i explicar-te que fa ell, i prova d’intervenir en els conflictes. Dona i rep, incansablement.

Il·lustració: Ignasi Blanch

4. Els seus personatges venen de l’experiència viscuda: molts neixen del seu passat familiar a Roquetes i de la gent del poble; d’altres de l’empremta que han deixat en el seu imaginari la bulliciosa Berlín de finals dels vuitanta o l’obra de creadors tan distants com Walt Disney o Pina Bausch.

Il·lustració: Ignasi Blanch

5. Tots ells, però, no són només forma: són aquí amb la intenció de propagar un missatge (emissors o transmissors), són ells mateixos un símbol (missatge) i sovint es presenten com a conseqüència d’un acte que l’observador no presencia (receptors).

Il·lustració: Ignasi Blanch

6. ​L’artista observa, informa i recrea a partir d’un entramat de relacions que tenen a veure amb la condició humana. L’espectador en fa una lectura personal que es fonamenta en la seva pròpia experiència.

Il·lustració: Ignasi Blanch

7. La correspondència entre les figures representades i entre aquestes i l’imaginari de l’observador sempre s’articula des d’una visió que podem anomenar poètica, entenent com a tal la irrealitat, la transcendència, la bellesa, el simbolisme i la foscor.

8. Persones que es troben al voltant d’una taula o volant en bandada (la quotidianitat o la fantasia) i que, aparentment, no tenen res en comú. Dones joves sofisticades i homes grisos de mitjana edat; efebs afectats i padrines de ciutat dormitori; alguns engalanats amb vestimentes rurals de l’època victoriana i d’altres amb equipament de bicicleta de muntanya. Figures totes silents i introspectives que estan en contacte i comparteixen una experiència equívoca que els apropa alhora que els aïlla.

Il·lustració: Ignasi Blanch

9. Blanch aconsegueix que l’espectador aprovi la seva inversemblant reunió i trobi, de manera natural, una explicació més o menys abstracta a allò que fan, a l’espai que ocupen o el temps que transiten. Hi són i ho fan, junts, com no podria ser d’una altra manera. Aquesta acceptació, com diem, no resulta forçada, sinó íntimament necessària i intel·ligible.

Il·lustració: Ignasi Blanch

10. La correspondència entre els personatges pot restar més o menys oculta, pot mostrar-se més o menys tèrbola. Pot ser el resultat de l’experiència de l’observació de la nostra realitat, d’on i amb qui ens movem, de la variada, múltiple i infinita combinació de maneres de ser, maneres d’actuar, maneres de pensar, procedències i mentalitats.

Il·lustració: Ignasi Blanch

11. Les il·lustracions de Blanch no pretenen representar un món ideal, sinó que materialitzen plàsticament la correspondència natural entre éssers de la mateixa espècie allunyats els uns dels altres per les condicions socials, morals o de gènere que la societat o la història els atorga. Una convivència real a través de la poesia (l’espiritualitat), l’estètica i el misteri.​

Il·lustració: Ignasi Blanch

12. L’únic tret “idealitzat” dels seus personatges podria ser la bonhomia, com passa també en les figures de molts artistes del renaixement (Bellini n’és un cas paradigmàtic): hi ha dificultat, hi ha misteri, hi ha obscuritat, però no hi ha dolenteria, no hi ha odi, ni menyspreu ni rebuig. No es fan judicis de valor, no es castiguen actituds malvades, no hi ha víctimes ni botxins.

13. ​La presència del color blau ajuda tant a cobrir-los d’espiritualitat com a remarcar-ne la transcendència. Unifica, alhora, la diversitat. La pintura plana i rotunda dels blaus contrasta amb l’espontaneïtat de traç dels negres, sempre en perfecta combinació i efecte balança compositiu.

14. Estar en contacte. Buscar un espai per compartir. Transmetre, formular o rebre un missatge. Tenir en compte el proïsme. Donar continuïtat al desig. Transformar la idea, el pensament o el somni en una concreció gràfica. Reunir en una imatge tot allò que volem dels altres: allò que ens han de dir, allò que podem fer per evitar que ens fereixin, allò que necessitem que diguin o facin per no tenir por i tirar endavant. La sublimació d’un concepte que Ignasi Blanch, des de l’experiència íntima, universalitza i, comptant amb la interacció dels seus personatges (símbols dels nostres desitjos), el porta a la terra en forma de dibuix.