La vida

«Costa molt acceptar que estàs boja»

El suïcidi és un pensament més: he de comprar fideus, he de fer la bugada i m'he de suïcidar

| 18/05/2018 a les 13:24h
Especial: La vida
Arxivat a: Sala d'estar, La vida


Entre els 15 i 16 anys vaig començar a identificar símptomes d'ansietat, sobretot socialment. Em costava molt relacionar-me amb persones desconegudes i em requeria molta energia estar envoltada de més de tres persones alhora. Em produïa pànic fer trucades telefòniques: havia d'elaborar un mapa previ escrivint tot el que havia de dir, les possibles respostes de l'altra persona i les respostes que faria a les preguntes que m'havia imaginat. El que més desitjava era que ningú agafés el telèfon i la majoria de trucades no les responia. Anar al lavabo en llocs públics o en cases desconegudes m'era simplement impossible. Llavors estudiava batxillerat a l'Escola d'Arts i Oficis d'Eivissa (vaig néixer en aquesta illa el 1996). Havia aconseguit treure les millors notes de la meva promoció però això, en comptes de produir-me satisfacció, em produïa horror. Tenia la idea constant que tothom esperava més de mi i que no els podia decebre. Com millors eren les notes que treia, pitjor em sentia perquè hauria de mantenir-les o superar-les, i plorava cada dia per una pressió que m'havia imposat jo mateixa.


Perdre's

Se'm va diagnosticar agorafòbia perquè no vaig ser capaç d'explicar res més enllà de la por que tenia a les aglomeracions de persones. Per tant, la teràpia que vaig rebre no va ser l'adequada. Tenia molta por d'explicar els meus problemes familiars perquè estava convençuda que el meu pare em podia escoltar des de la sala d'espera. Sabia que alguna cosa anava malament al meu cap, però com que no ho podia comunicar, va quedar a l'aire fins que vaig tornar a decaure uns quatre anys després.
 

"Crisi"



20 anys, canvi de vida

Estudiava il·lustració mentre treballava a jornada completa. Sortia de casa a les set del matí i no tornava fins a les nou del vespre, per posar-me a treballar en el meu projecte final fins a les onze de la nit. No tenia temps ni per parar per dinar. El que sí que tenia era una ansietat desmesurada, una majoria de familiars amb depressió diagnosticada, que em garantien un factor hereditari inevitable, i una estabilitat emocional de pena. Als vint anys em van ingressar al psiquiàtric de l'Hospital del Mar. El meu cervell anava de mal en pitjor i em van dir que com a molt en tres dies en podria sortir. Hi vaig estar ingressada un mes sencer.


El dia a dia al psiquiàtric 

Ens llevàvem a les vuit, ens dutxàvem si tocava i si l'auxiliar de torn s'adonava que potser feia dies que no ho feies. Esmorzàvem, i aquest era l'únic àpat comestible del dia. Preníem les pastilles del matí i esperàvem el torn a la sala comuna per poder parlar amb el nostre psiquiatre els únics deu minuts al dia que ens dedicava. Menjàvem pipes mirant el mar, pintàvem mandales o jugàvem al dominó fins a l'hora de dinar. La sal cobrava un valor equivalent al de l'antiguitat, era probablement el més bo de tot l'àpat (que per desgràcia era abundant). Els àpats al psiquiàtric no porten sal, cosa que els fa encara més fastigosos. Sempre que agafava un sobre de sal n'agafava un altre i me'l guardava d'amagat, pel dia que s'acabessin els sobres. Es van arribar a acabar (probablement per culpa meva) i es va muntar un follón que no sabe ni en dónde se ha metío. Ehem, va ser un drama per a alguns, però per sort jo en tenia el meu arsenal secret.

"Habitació 2"



12 pastilles al dia

Això era un fiestón en tota regla, un fiestón d'adormir-me a l'hora que fos, de veure com la mateixa psiquiatra que me les receptava em preguntava per què dormia tant. De fet, prenia pastilles per trastorns que no m'havien ni diagnosticat. Per exemple el liti, per al trastorn de bipolaritat. Que jo no en tenia, però ja que el meu avi sí, doncs... per què no? El vaig seguir prenent durant uns quants mesos després de sortir de l'hospital, fins que la meva psiquiatra externa es va llegir la meva història, va mirar la recepta, va veure com amb la mà dreta m'havia d'aguantar l'esquerra per poder dibuixar de tant que em tremolava i va dir "WTF". I em va dir que aquestes pastilles no les prengués més. 
 
Les pastilles són una arma de doble tall: amb les mateixes que ets capaç de llevar-te cada dia, te'n pots prendre una sobredosi i xapar-la. Està en mans dels professionals (psiquiatres) determinar quan i com convé receptar-les. Cada cas és diferent i no sempre es pot saber del cert a qui es pot receptar què. La combinació perfecta de pastilles és molt difícil d'aconseguir, per arribar a les set pastilles diàries que prenc ara he passat per Déu sap quants tipus de pastilles i situacions abans. Mentre ets al psiquiàtric, però, utilitzen les pastilles egoistament: el que volen és tranquil·litat i és ben cert que, amb la dosi suficient de calmants, en tindràs (encara que no sigui ni de lluny la que realment necessites). Ara tinc diagnosticat un trastorn ansiodepressiu i trastorn de personalitat amb trets de l'esquizotípic i d'evitació (tipus C). Se m'ha diagnosticat també agorafòbia però ho considero més aviat una mala diagnosi per falta d'informació. Tinc un còctel de pastilles que em va molt bé, i si dono les gràcies d'alguna cosa a la vida és de la mirtazapina: el darrer antidepressiu que em van receptar i que m'ha funcionat millor que qualsevol teràpia. Però cada persona és un món, és qüestió de prova i error i amb sort s'arriba a una solució adient per a cadascú.

Així doncs, preníem les pastilles del migdia. Fèiem el mateix que al matí, mentre esperàvem les dues hores de visites externes. Llavors ens visitaven familiars o amics, i si teníem permisos, podíem sortir a fora amb ells. A mi em van treure els permisos i les visites perquè m'havia "adaptat massa amenament al meu entorn" (als bojos). I pretenien que aïllant-me em repensés si realment valia la pena haver fet amics (bojos) després de tres setmanes a la unitat. Sopàvem, si se'n podia dir així. La nit es feia més agradable, l'hora d'anar a dormir es podia allargar fins a les onze, que és quan et donaven les pastilles de la nit amb suc per rebaixar la impressió d'haver-te pres dotze pastilles en un sol dia. Després d'això eres lliure de dormir si tenies la sort de no compartir habitació amb algú que, a les quatre de la matinada, et volgués canviar els sostenidors per un rellotge.
 

"Passadís"



La vida dins del psiquiàtric

No era ni de lluny l'única jove a la unitat. El psiquiàtric és com la vida real, només que és més petit i amb la tranquil·litat de saber del cert que tothom és boig i, de cara a les relacions que es creen a dintre, això és el menys important. Als altres pacients els veia bé, amb una mica d'astigmatisme, però bé. Depenia òbviament de la persona, però com que eren molt diferents, el que realment vaig aprendre va ser a tenir una tolerància com un temple.

Recordo amb molt d'amor les estones que passava amb l'Emma, una noia jove. Va ser realment la revolució del psiquiàtric, ho va animar tot, almenys per a mi. Em feia pentinats superbonics, venia d'amagat a la meva habitació amb roba seva per conjuntar-la amb la meva agafant un esparadrap. Em maquillava i em deixava fantàstica. Escoltàvem música juntes i ens ho passàvem bé en un entorn més aviat negatiu. Sempre em sorprendrà la força i l'actitud increïbles que tenia, malgrat estar passant-les canutes amb els seus trastorns i el tracte de l'equip mèdic cap a ella. Una crac.

El psiquiàtric se suposa que és com la UVI (Unitat de Vigilància Intensiva) de la salut mental. Però tot el que reps són deu minuts diaris amb un especialista que, en comptes d'ajudar-te, et restringirà les visites i sortides perquè has fet amics bojos. I suposadament això no pot ser perquè no és normal. Pregunto jo: si no és bo estar en un entorn de bojos literal, per què collons hi foteu a ningú? Si aquest és el màxim d'ajuda que podem rebre, estem ben fotuts.
Acceptació

Em va costar molt arribar a entendre que estava malalta. El meu pare, els pocs cops que vaig atrevir-me a parlar-li de possibles problemes amb la meva salut mental, em contestava sempre que ho deia per cridar l'atenció. Òbviament, la necessitava, estava demanant ajuda. Però la seva resposta va provocar que jo mateixa em fes sabotatge, dient-me que no n'hi havia per tant i que si ho deia, estaria molestant les persones del meu voltant. Havia estat molt difícil tenir el valor de dir-li-ho i encara ho va ser més rebre una resposta així. Vaig interioritzar un sentiment de culpa que faria que en futurs indicis de depressió i ansietat no els acceptés, i acabés fins al punt d'autolesionar-me sense dir res. Per sort, la meva mare va reaccionar contràriament i em va animar a visitar el metge tan aviat com va veure que la situació no era bona.


La culpa

"Has de provar les flors de Bach. Fer ioga t'aniria tan bé. No necessites pastilles, tot això és un pla del les farmacèutiques i els illumimati. Què són aquestes marques??? T'autolesiones??? HAHAHAHAHAHAHA. Però no et suïcidis que ets molt jove i tens molta vida per davant! Tots tenim dies dolents."

Em va costar molt arribar a acceptar que estava boja. I més persones de les que m'hauria agradat em van fer sentir malament per una cosa que no controlo. Per sort, però, també m'envoltava de molta gent amb un mínim de seny, i em van ajudar tant com van poder per fer-me entendre que no era culpa meva tenir tres o quatre trastorns mentals.

Sovint em deien "però no estiguis així, si tens molta vida per davant!" quan aquest era exactament el meu problema principal. Més que estar mal vist segons l'edat, és el fet de no tenir informació sobre la depressió i fer comentaris més aviat desafortunats al voltant de les persones amb problemes. No costa res obrir la Wikipèdia i llegir quatre línies o demanar informació a la persona malalta (en un moment de calma, i no enmig d'una crisi d'ansietat). La informació és fonamental i NO recomanar fer ioga o prendre flors de Bach, també.
 

Mirar-se al mirall

I tant que em reconeixia! Amb la depressió et sents com una merda. Després d'una setmana sense dutxar-te i havent perdut vint quilos, et veus exactament com una merda. I no enyorava res, tinc trastorns de personalitat així que per començar no tinc ni clar qui ni com soc jo realment.


Llevar-se cada dia

​A dins del psiquiàtric qui em despertava i m'obria la persiana era l'auxiliar. A fora del psiquiàtric, ningú: podia passar-me cinc dies seguits al llit fins que em feia mal al cap per la pressió del crani contra el coixí. No és broma. Depenia de l'energia que tingués, hi havia dies que intentava ser feliç però en altres era completament impossible. Al final la via més senzilla era quedar-me al llit i llestos.
 

Dibuixos que salven

Més que res, dibuixava per fer alguna cosa, i ja que soc il·lustradora, era probablement el més accessible per a mi. No podia tenir maquineta de fer punta i havia de demanar als infermers, que estaven tancats als seu despatxos, que siusplau em fessin punta cada cop que se m'acabava. Dibuixava els pacients, les vistes, la unitat i les coses que somiava a la nit. Com que em van ingressar mentre estava fent el meu projecte final d'il·lustració, vaig haver de cancel·lar-lo i, el recull de dibuixos que vaig fer a la unitat juntament amb un text, va acabar sent el que em va fer il·lustradora del tot. I més endavant, vaig publicar el meu primer llibre, Dormo molt.
 

"Pandes"


La bogeria

Definitivament gairebé tothom ha pogut tenir símptomes de trastorns mentals puntualment en la seva vida. Cal, però, saber diferenciar una persona que lluita diàriament per encaixar en una societat de persones sanes, i la majoria de privilegiats que poden decaure només un parell de cops a l'any.

No vull dir que tingui menys importància un atac d'ansietat puntual que un d'una persona que n'ha pogut tenir tres en l'última setmana. Es passa horrible en els dos casos. Però està en la mà de professionals determinar si una persona està sana o no. Probablement hi ha més bojos dels que es diagnostiquen, però no deixem de ser una minoria i no deixem de ser minoritzats en una societat construïda per i per a persones sanes.


El pou

El sentiment més desagradable que he arrossegat ha estat el de voler-me suïcidar, per raons òbvies. És molt molt difícil treure's del cap aquesta idea. Sovint em donava tranquil·litat saber que em moriria aviat, i això treia pes a les coses. Aquesta idea està sempre al darrere de tot, no se'n va. I si em marxa durant uns mesos, torna per raons estúpides com ara perquè un matí no funciona la torradora i penso doncs em suïcido. Encara ara, malgrat estar millor segueixo tornant als pensaments de suïcidi. No sempre són dolents, m'he arribat a divertir buscant hotels amb banyeres maques on matar-me. Forma part del dia a dia d'una persona amb depressió greu, és un pensament més: "He de comprar fideus, he de fer la bugada i m'he de suïcidar". Encara no hi he trobat solució, a part de mantenir-me ocupada fent altres coses.
 


Aprenentatges 

És dur dir-ho però el que he après és que la vida no és ni de lluny tan bona com ens la pinten. Ens la pinten de cara a una salut mental pressuposada que, tot i tenir-la, no garanteix aconseguir un benestar estable, així que és encara més difícil per a les persones amb malalties mentals. I que molts cops no val la pena esforçar-te, tenint present la lentitud i la desestabilitat dels resultats. El que he après de moment és que tot és força més complicat del que sembla.
 


Qui es creu els bojos?

El problema de les persones amb problemes de salut mental és que no tenim veu. Ningú ens concedeix un espai on parlar sobre els problemes que hem d'afrontar diàriament i socialment. I encara que el tinguéssim no se'ns donaria crèdit perquè les persones boges són boges i, per tant, tot el que diem, en oïdes d'altres, és invàlid, ja que serem sempre vistos com a bojos abans que persones. Cal primer de tot, donar-nos un espai per poder parlar dels problemes que afrontem i que se'ns escolti. Per aquesta mateixa raó agraeixo entrevistes com aquesta a Catorze. Tant de bo se'ns donés més visibilitat i poguéssim expressar el que sentim i el que passem sense por d'una mala resposta. Tant de bo els professionals tinguessin unes condicions de feina humanes per poder tractar els pacients bé. Tant de bo deixéssim de ser una molèstia cap a la societat i poguéssim tenir-hi el nostre espai adaptat. Tant de bo la gent estigués més informada de cara els problemes de salut mental. Tant de bo.


El pes de la vergonya

Encara ara, fins i tot després d'autopublicar el meu llibre (Dormo molt), segueixo sentint vergonya per la meva estada al psiquiàtric. En una entrevista de feina amb una editorial, em va ajudar molt poder explicar que havia fet una edició petita del meu llibre. Tot fantàstic fins que em pregunten de què va el llibre. Em vaig quedar en blanc, l'últim que volia era que em rebutgessin per la meva inestabilitat mental, no em vaig atrevir a dir que havia estat un mes al psiquiàtric perquè m'hi podia jugar el lloc de treball.


Japó

Fa uns mesos vam trobar una combinació de pastilles que, amb la incorporació de la mirtazapina, em van fer notar un canvi brutal. Tornava a tenir il·lusió de fer coses, començava i acabava projectes nous, vaig guanyar els vint quilos que havia perdut... I entre tota aquesta festa vaig decidir complir un somni: anar al Japó (a treballar). El meu pare em va dir que no, que estava massa malalta per fer-ho (és clar, quan li interessava sí que ho estava, de malalta), el vaig enviar a cagar i ara estic treballant al Japó durant uns mesos. He tingut recaigudes però no hi ha ni un punt de comparació amb com estava abans de començar a prendre la mirtazapina.


Viure, malgrat tot

No sé si em trobo en el punt adequat per treure conclusions positives de la meva experiència, ja que no penso que ho tingui superat, malgrat que hagi millorat molt. Tant de bo que no hagi de conviure-hi tota la vida. Però la realitat és la que és i la meva depressió em dicta que serà així per sempre en major o menor mesura. Tant de bo m'equivoqui. Però vull deixar constància de com costa passar per una malaltia mental i de com ha de canviar la societat i el sistema sanitari perquè hi hagi un futur millor per als bojos. Si soc feliç? Encara no sé ni si hi sóc del tot. 
 

COMENTARIS

.
Ja, 14/05/2018 a les 16:20
+50
-2
Gràcies per les teves paraules.
Valentia
Anònim, 14/05/2018 a les 20:35
+27
-3
Gràcies per compartir la teva experiència. Entenc i empatitzo molt amb tu amb tot el que expliques perquè també he passat per varies depressions... És molt molt dur però la valentia que ens caracteritza es única. Cal acceptació, temps, paciència i tenir esperança que canviarà l'estat. Jo, personalment, he après moltíssim. A viure el moment i fer realment el que et ve de gust. Ets molt forta!!! És necessari fer-ne ressò de la depressió, es un trastorn cada vegada més comú... I els símptomes i sensacions només les poden entendre els que hi hem passat. Una abraçada i sempre endavant!!!
Així és
Anònim, 14/05/2018 a les 20:51
+16
-6
No m, he sentit mai tan identificada en un text com en aquest... Gràcies, gràcies, gràcies...
Sentir que hi ha algú altre que pensa:he de comprar fideus, he de fer la bugada i m'he de suïcidar... Aquesta idea recurrent que viu sempre amb tu...et fa veure que ets una boja més de tots els bojos i... Que no deus estar ne tant de boja... ;-)
Costa molt acceptar que siguis boixa
Anònim, 14/05/2018 a les 21:05
+4
-2
:) gràcies :)
Preciós
Imma Carné , 14/05/2018 a les 21:46
+14
-1
Tinc un nus a la gola... Moltes gràcies per explicar la teva experiència. T'admiro. Una abraçada.
Valenta!
Anònim, 14/05/2018 a les 22:18
+6
-0
Waw, que ben explicat! Gràcies!
Com T¨entenc .......
MARILLU , 14/05/2018 a les 22:21
+2
-2
No he passat RES de lo que tu expliques sols unes depresions ( 3) i uns atacs de PANIC (? ) com si com si ho hagues viscut ............ i encambi ho he entes perfectament . El POU ......
Valenta
Anònim, 14/05/2018 a les 22:21
+5
-2
Ets un VALENTA!! Gràcies per compartir la teva experiència.
Gracies !
Llv, 14/05/2018 a les 22:28
+9
-0
Jo tambe estic boja. Gracies per explicar tant be l angoixa que patim.
Hauriem d engegar a cagar mes sovint !
Una abraçada
Paraules
Anònim, 14/05/2018 a les 22:53
+19
-1
Llegir el teu text m'ha fet sentir menys sola.
A vegades dormir és l'única escapatoria que tinc per no tenir que ser jo, per no aguantar-me més a mi mateixa.
Cada dia faig un gran esforç per sortir del llit i imitar una vida normal i penjarme un somriure cansat, que no és el meu.
I em miro al mirall i veig que no soc jo, no pot ser que tots em vegin així, jo no vui ser així, en el fons no soc així, pero em sento atrapada.

Gràcies per fer-me sentir menys sola.
Més que preciós
Anònim, 14/05/2018 a les 23:10
+4
-0
Moltes i moltes gràcies per aquestes paraules tan plenes de força i de veritat i per aquests dibuixos tan immensos d.expressió profunda que transmeten aquesta lluita plena de valentia...molta força i no deixis de dibuixar, la gent necessitem la teva mirada!!!!! Buscaré el teu llibre!!!!!
Gràcies
Anònim, 14/05/2018 a les 23:12
+6
-0
Subscric totalment el que dius i sí, també em sento culpable/traïdora per no poder-ho dir obertament. També he estat al psiquiàtric, també m'han fet diagnòstics erronis amb pastilles errònies, amb liti, Depakine, etc, quan no tenia un trastorn bipolar... Quina angoixa! I sí, a vegades estàs feliç en algun moment però sempre tens la calma perquè et pots suïcidar però no es pot dir. Això és la normalitat relativa amb la qual podem anar tirant.
...
Anònim, 14/05/2018 a les 23:16
+3
-0
Ets una valenta. Gracies per explicar la situació de moltes persones a les que ningú escolta. A la familia hem viscut el mateix que tu. Es dur, molt dur; pero continuem caminant cap endavant. Tot i que els nostres transtorns ens acompanyen com si fossin una hombra.
Et dessitgo lo millor.
Els ingressos
Com tu, 14/05/2018 a les 23:22
+24
-0
Guapa! M'has fet recordar els meus dos ingressos psiquiatrics. L'un a l'hospital general. En una habitació sola, amb tantes pastilles que vaig perdre la capacitat d'escriure i amb allucionacions que mai havia tingut. El segon, va ser una temptativa de suïcidi. Un cap d'any, al migdia, 200 pastilles psiquiàtriques i dues ampolles de vi ( no l'he tornat a provar). Coma induït i pneumònia, post estada a pneumologia a santbpau, vaig passar de pet al Mar...10 dies demoníacs amb els mandales i el menjar sense sal i una bruixa de companya que a les 4 del matí es llevava per fer-me endreçar l'habitació. Les visites esporàdiques dels psiquatres i el pitjor, la psicòloga em va veure mitja hora. Va emetre un judici i un diagnòstic, entre d'altres. Mitja hora!!!! Però com es poden tenir els ous d'etiquetar-te amb múltiples malalties en mitja hora!!!! Em medico, sóc ansiosa depressiva i tinc tda adult. Em van fer un estudi de 10 mesos per descartar trastorn límit l'any anterior a Vall d'hebron i la tia amb mitja hora em diu que en tinc.... És una vergonya. Però saps que? Sóc millor persona i sóc més forta i he après a treure'm etiquetes que em fan mal. Tinc feina, filles, amics, oci i vida. Una patologia depressiva, si, però ara ja procuro que això no em guanyo. Ànims noia!!! Som moltes i molts. Testimonis com tu fan que normalitzem uns transtorns sovint desconeguts i més sovint fruit d'una societat que aniquila la diferència.
Totalment identificat amb tu
Anònim, 14/05/2018 a les 23:29
+7
-0
Nomès els bojos, podem entendre les situacions, pensaments i altres situacions que has explicat el que ens comporta aquesta malaltia. Per la societat som una nosa que hauria de desapareixer.
Felicitats per l'article
Que boig el món
Monisb, 14/05/2018 a les 23:32
+11
-3
T'he llegit atentament i t'escoltaria encantada de nou! Els bojos sou uns valents...En aquesta societat contrarestar una malaltia mental és d'herois...i no és just! Teniu coses per aportar a la societat que la resta mai podrem aportar perquè no les hem viviscut...Endavant ja n'hi ha prou que ens venguin falses perfeccions... la societat som tots i tots hem de tenir el nostre espai! Una abraçada valenta!
Tota la raó
Anònim, 14/05/2018 a les 23:33
+6
-1
He passat per situacions semblants, sense arribar al psiquiàtric, amb transtorn d'ansietat i depresió. La resposta de la gent és pèssima, a mi també em va costar explicar que tenia un problema per vergonya a la reacció i a molestar als altres. Gràcies a la meva parella i a un gran metge jo me n'he sortit del tot. Ànims
,
Anònim, 14/05/2018 a les 23:42
+3
-0
GRÀCIES!
Ditxossa bojeria la teua
Anònim, 14/05/2018 a les 23:49
+5
-0
Grácies a la teua " bojeria" de voler anar al Japó,ara per ara estás anant endavant.
Cuán algú passa per una depressio Major...son aquestes bojeries " les que l'ajudent a surtir endavant...
Si vols resultats increíbles"...
Ahoras de Fer coses increíbles " per surtir de la Depresio.
Ets digne de admiracio!!
Aquets temes nomes els entenen i poden ajudar els que tambè ho han Passat en primera persona.
😘😘😘
Supervivent
Anònim, 15/05/2018 a les 00:22
+6
-1
Només dues coses: pels escèptics amb la medicació: a mi la quetiapina me va salvar la vida amb la depresió brutal que vaig tenir ara fa 5 anys.
L’altre: he practicat molts anys ioga , i no cura malalties mentals. El ioga serveix per altres coses: la columna vertebral, articulacions, musculatura, relaxacio... tot això ja us dic que si.
Gràcies María!
M. Carmen Meca, 15/05/2018 a les 00:26
+7
-2
Gracias por tu emotivo escrito.
Soy bipolar TIPUS I, he asumido mi enfermedad desde el 1er día que me la diagnosticaron.
Como tu, he estadointernada, he sido conejillo de indias con respecto a la medicación, he tenido severas crisis y para que contar.
Lo más humillante de este tipo de enfermedades, es la nula empatía por parte de "la gente sana" que, gracias a su toxicidad, provocan en mi, inseguridades, baja estima, autodestrucción y fuertes crisis.
Mil gràcies bonica
IvanB, 15/05/2018 a les 00:40
+5
-0
A més a més de tenir aquest gran somriure que mostres en la foto, deixes entreveure una gran valentia a l'hora d'explicar la teva experiència. Jo sóc esquizofrènic amb una vida més O menys normal lluitant, tal i com tu dius, per ser acceptat en aquesta societat de merda fent una vida normal. Et dono les gràcies pel teu testimoni, doncs hem d'aconseguir que s'acabin els prejudicis amb amics, la família, entorn etc. i acabar per una vegada i per totes amb els estigmes i amb allò que en diuen diagnòstic, amb què t'encasellen amb un colectiu.
En resum moltíssimes gràcies! ànims i endavant!
En més o menys mesura, totes estem boges!
Anònim, 15/05/2018 a les 01:02
+2
-0
Valenta, x explicar-nos el teu cas.
Forta, x lluitar contra el que anomenes enfermetat.
Guanyadora, x tindre els ovaris de llevar-te cada dia i seguir endevant!. Sobretot pel viatge i l'experiència!!
No sentis cap vergonya d'haver estat en un psiquiàtric. Tu has entrat i has sortit. N'hi ha molts (sobretot els que van amb prejudicis) que haurien d'entrar-hi i potser no en sortirien més. Sempre el cap ben alt i amb orgull.
En major o menor grau, totes les persones tenim algo bogeria!!

Los locos a veces se curan, los imbéciles nunca. (Mafalda)
De debò el consideres boja
Anònim, 15/05/2018 a les 01:10
+5
-1
Tu saps que no ho ets. Pots patir depressions i totes les patologies que t’han diagnosticat, però no ets boja. I, si més no, tots ho som. Sino, cadascú que practiqui meditació i vegi quins pensaments hi passwn per la seva ment.
Jo no m’hagués atrevit a anar al Japó. Tu, sí. Ets forta i valenta, i amb una salut que va i bé, com tots. Envolta’t de gent que et faci sentir bé i segueix escrivint així de bé
Hola companya
Anònim, 15/05/2018 a les 01:32
+4
-0
Hola maca, jo també he passat dos ingressos psiquiatrics, un per un intent de suicidi per causa d’una depre molt greu on la meva família no em va ajudar gaire i un segon ingrés per un episodi psicòtic. Qué malament que es passa !!! T’admiro moltíssim per fer públic i ajudar a normalitzar a les persones que patim de trastorns mentals. Crec que també es molt necessari explicar, com has fet tu, lo poc que ens escolten els metges psiquiatres perqué tenen poc temps per pacient i lo perduts que van en general perqué no ens enganyem... realment fer un diagnostic i encertar les pastilles pot ser molt complicat i jo durant anys m’he sentit com un conillet d’indies. Cel-lebro que et trobis millor i que tinguis progectes com el d’anar al Japó. Jo vaig fer el mateix i vaig marxar a Londres sola. Les il-lusions son el que fa que tiris endavant . Jo ara treballo però a la feina no sap ningú que pateixo trastorn bipolar tinc por a que m’acomiadin. Espero que arribi un día en el que no m’hagi d’amagar. Una abraçada molt forta i endavant guapa !!!
T'entenc molt
Anònim , 15/05/2018 a les 01:33
+5
-0
Es la 1.19 del matí estic estirat al llit esperant que les pastilles que he pres em fagin efecte i dormir, dormir molt. No m'importaria dormir molts dies seguits ja que el moment de despertar es un moment desagradable on tens que fer coses, però no tens ni una mica de força ni per esmorzar. Estic llegint el teu article i es com una sensació d'alegria, de sentirme acompañat en un món on no encaixo. Porto mes de deu anys malalt i se que no em curare, se que la idea de deixar el món per sentirme viu la tindré sempre. Hem d'aprendre a viure i fer el que ens doni la gana sense jutjar si esta be o mal, només fer les coses que ens deixin veure un poc de claror en aquesta boira permanent i espesa.
M'encantaria poder coneixent algun dia i poder parlar, ojalá el destí trobi l'instant.
PD. Mira la serie Leftover, es molt bona
Consol
Ananas, 15/05/2018 a les 08:10
+4
-0
Gràcies per la teva història , i pels teus dibuixos! Són impactants!
Tinc una filla de 13 anys "diagnosticada" de TDA, no és hiperactiva. Als 6 anys va tenir un atac d'epilèpsia lleu, es medica per això, tema controlat.
Té una personalitat especial, amb pics de comportament i problemes d'autoestima.
També pensa de tant en tant en el suïcidi i verbalitza : jo no estic boja!
És una persona fantàstica, alegre, generosa. Suposo que d'adulta haurà de lluitar per adaptar-se, nosaltres estarem al seu costat pel que sigui.
Només et volia donar les gràcies per expressar com t'has sentit, i per donar-me ànims veient les coses des d'una altra perspectiva.
Una abraçada i endavant!!!!
El pare
Anònim, 15/05/2018 a les 09:00
+8
-1
Un text colpidor. Agraeixo que ajudis a la societat a reflexionar sobre la malaltia mental, en la comprensió i en la importància d'escoltar al malalt. Però no em puc estar de dir-te que em sembla lleig la manera com et refereixes al teu pare. Probablement ell també ha tingut algunes dificultats per acceptar la situació o, qui sap, potser també hi ha alguna cosa en el seu cap que li dificulta entendre? per als familiars dels malalts no resulta gens fàcil.
Un pare que primer diu que són "manies" i després recomana a la seva filla malalta que no vagi al Japó, és un pare preocupat, que ha evolucionat considerablement per a entendre. O és que la malaltia no ens permet veure l'evolució dels altres? O potser és que esperem dels altres (comprensió) allò que no som capaços de donar?
Jo també estic boja
Anònim, 15/05/2018 a les 09:28
+2
-0
Mil Gràcies preciosa per explicar i dibuixar tan bé el que molts bojos hem passat i estem passant. Per mi la depressió crònica és un company de viatge al que després de 20 anys encara estic aprenent a acceptar i domesticar.

I malgrat tens raó que falten recursos per la salut mental jo sempre penso en la gent que ho passa sol i no té accés a psiquiatres, ni psicòlegs, ni medicació. Nosaltres som privilegiats!

Als que ens diuen Anima’t! jo els contesto amb un silenci, no ho fan de mala fe, és fruit del desconeixement. Però noto que cada vegada hi ha més gent sensibilitzada amb els trastorns mentals.

Et desitjo tota la felicitat del món i que segueixis sana i amb il.lusions, i no canvïis perquè la bogeria t ha donat una sensibilitat única.
Gràcies
Anònim, 15/05/2018 a les 09:52
+4
-0
Per normalitzar algo que patim moltes persones en mes o menys grau i que ea tan i tan dificil d entendre.
Reconeixement
Anònim, 15/05/2018 a les 11:19
+3
-0
Tant de bo la societat doni l'espai necessari per integrar lliurement a tots aquells diferents perquè aporten molt més que les persones autoanomenades "sanes"
No estic sola
Anònim, 15/05/2018 a les 12:28
+2
-0
Gràcies Maria, les teves paraules m'han fet veure'm completament reflexada en tu!! He pensat mil cops en escriuré perquè la societat no enten els transtorns mentals i sols ho entenem qui ho té o els ha patit!!!

Jo he fet el mateix que tu, no al Japò a Suîssa i estic molt bé!! (Amb els pares contents això si)

I el món està ple de bojos, el problema que ben pocs ho reconeixen!!

Salut!!!
un somriure
Anònim, 15/05/2018 a les 13:31
+3
-0
gracies bonica per poder expressar i dibuixar allò que molts hem viscut o vivim acompanyat.
Felicitats per les teves paraules
Anònim, 15/05/2018 a les 14:05
+2
-0
M'ha agradat molt llegir el text i veure les il·lustracions. Np he viscut en primera persona aquesta experiència, però si un familiar ha tingut algun petit episodi d'ansietat i llavors t'adones que existeix un mon oblidat al qual es dona l'esquena i al que no volem reconèixer.

Felicitats i sort al Japó.
Moltes gràcies
Anònim, 15/05/2018 a les 16:49
+3
-0
Felicitats per la decisió d’anar al Japó!!
Realment es un problema molt greu que tenim d’acceptació dels que “no estem bojos”, encara que no m’agrada dir qui esta i qui no, pero crec molt sincerament que ja desde petits a l’escola hem de comneçar a educar amb uns valors de convivència dins de la diversitat que cada vegada és més gran en la nostre societat, aquest capitalisme i competivitat ens a fet perdre els valors de amor cap a les persones i comunicació entre tots, sino hi posem un esforç gran en recuperar aquest valors, problemes mentals com els teus seguiran sense poder entendre’s o acceptar-los per la majoria de la societat, jo visc amb una persona depressiva i conec i tinc amics del meu entorn amb malalties mentals, i realment entenc les dificultats de superació i a vegades no acabo de entendre el perqué d’alguns estats d’anim, no intento entendre-ho perque si no hi ets o ho passes és molt dificil saber-ho, el que haig de fer és acceptar-ho i intentar crear un clima de amor i ajuda per superar les situacions d’aquella persona.
Realment hauriem de fer més espai mediàtic dins la nostre societat per fer entendre a la societat de les dificultats de les persones malaltes, a vegades no sé com fer-ho pero m’agradaria deixar el meu granet per fer entendre una lica més a la societat d’aqusta realitat de moltes persones estigmatitzades. Amor per sobre de tot!!!
gràcies
Txeldi, 15/05/2018 a les 16:55
+5
-0
Gràcies a Catorze i a la Maria. M'ha agradat molt llegir-te i l acostament que això suposa. renoi.... som tan ignorants de tot ...
Fabulos
Susan, 15/05/2018 a les 17:04
+1
-0
Trobo que ets molt valenta.Et comprenc ja que a la meva familia tambe hi han alns casos com jo mateixa.
El relat es mllg maco.Buscare el teu llibre.Els dibuixis tambe estan moolt bé.
Endavant maca ,quan puguis i quan no doncs esperar els dies millors.
Petons
Crec que et necessitava
Helena85, 15/05/2018 a les 19:33
+1
-0
Moltíssimes gràcies per aquest text, jo fins ara sabia perfectament que jo sóc boja, però sempre m'he sentit molt malament al pensar que la gent no sol sentir-se com jo i, potser sóc egoista, però saber que hi ha més gent que té sensacions o sentiments tan semblants als meus i que algunes d aquestes persones poden arribar a conviure amb la seva bogeria em dona forces. Gràcies també a tots els que també reconeixeu sentir-vos així, si és fes un grup on poguéssim expressar-nos seria fantàstic!
Una gran lliçó d'esperança
Carlos, 15/05/2018 a les 20:09
+1
-0
Tinc 63 anys i fa 15 anys vaig tenir un episodi depressiu i d'ansietat amb agorafóbia diagnosticada pel psiquiatre. Puc donar les gràcies a la meva familia per haver-me aguantat durant els dos anys que vaig estar malalt. Gràcies a Déu o a qui sigui, ho he pogut superar si bé, de quant en quant tinc algun baixon. Comparteixo les teves paraules i tot el que expliques, però m'ha colpit veure la senzillesa de la teva narració, de saber explicar tan càlidament, la teva situació. Com reflecteixes aquesta realitat tan ignorada per a molts i que d'alguna manera hauriem de fer arribar a la gent. Els bojos, prefereixo dir els malalts, sou i som persones, a vegades només ens falta trobar una mica de comprensió i estima. Espero que aviat ho trobis com jo ho he trobat amb la naturalesa, els arbres, els camins, el silenci, hi he trobat la vida.
Gràcies per aquest crit d'esperança.
Jo també soc boja
Belén, 15/05/2018 a les 20:47
+1
-0
Gràcies primer per donar veu a tans i tantes de nosaltres q no sabem explicar clarament el q ens passa, el que sentim i el que vivim. I segon gràcies per deixar introduït el tema de la causalitat del trastorn mental: herència genètica, vivències familiars, personalitat...? Encara hi ha molt a dir respecte al tema. Mentrestant, tú i persones valentes com tú, des de la quotidianitat haurem d'anar-nos manejant com puguem en el nostre dia a dia.
GRÀCIES
Anònim, 15/05/2018 a les 21:07
+3
-0
Moltes gràcies per visualitzar als malalts mentals.
Marina30
Anònim, 15/05/2018 a les 21:56
+2
-0
Gràcies per tractar el tema de la salut mental d'una manera tan senzilla, honesta i oberta! M'he sentit molt identificada amb la teva història, ja que jo també he passat per moltes de les coses que tu has experimentat (ansietat, depressió, falta d'energia, comentaris desafortunats de gent que no es pren seriosament o ignora el nostre patiment, familia que hi treu importància -el que et passa és que t'avorreixes massa i et menges massa el cap!-, ingrés a un psiquiàtric amb tot el que comporta, por que el meu entorn, sobretor laboral, s'assabentés del meu problema mental -de fet vaig perdre una feina perquè la cap va saber que jo estava en un tractament per "depressió").

Jo vaig passar uns 10-12 anys tenint canvis brutals en el meu estat d'ànim abans de rebre ajuda professional. A casa meva mai no s'havia donat importància als meus canvis d'energia, a les meves pujades i baixades brusques de pes, al meu baix rendiment escolar, al fet que plorés sovint i altres vegades tingués tanta energia que era incapaç d'anar-me'n a dormir per les nits. No va ser fins als 25 anys quan la meva parella em va dur a l'hospital perquè sospitava que alguna cosa passava. Abans d'això havia tingut episodis en que corria les cortines de casa i tapava la càmara del portàtil perquè pensava que m'espiaven, o parlava breument per telèfon perquè pensava que m'havien punxat el telèfon. Entre altres coses. Havia arribat un punt en que jo mateixa sospitava que tenia un problema mental, però em feia pànic anar a un especialista perquè primer jo pensava que no hi havia res a fer. I per altra banda, m'horroritzava pensar que em poguessin diagnosticar esquizofrènia.

Em van diagnosticar trastorn bipolar fa un parell d'anys. Va ser dur perquè vaig trigar molt en estabilitzar-me, van passar molts mesos en que m'anaven augmentant la dosi més i més. Ara gairebé puc portar una vida normal, però encara tinc altibaixos i sensacions "estranyes" de tant en tant.

És molt important, i agraeixo molt aquest relat, perquè ja prou dur és viure amb un trastorn mental com perquè a sobre se'ns estigmatitzi per aquest motiu. Gràcies i espero de tot cor que tot sigui més fàcil per a tu d'ara endavant!
Anims bonica
Anònim, 15/05/2018 a les 22:02
+3
-0
Dibuixes molt bé pero com a escriptora m,encantes, he entès superbe com et sents, una abraçada 🌹
Pell de gallina
Anònim, 15/05/2018 a les 22:28
+3
-0
Una abraçada immensa!
Gràcies
L, 15/05/2018 a les 22:40
+2
-0
Penso que el patiment que vivim les persones amb problemes de salut mental és gegant i sovint complicat d'entendre per les persones que ens envolten. La nostra societat no té normalitatzades aquest tipus de malaltia i el sentit de culpa que sentim és molt gran. Donar-te ànims i felicitar-te per la lluita a tu i totes les persones amb algun d'aquests diagnòstics i que seguim endavant, arribem on arribem, som uns lluitadors.
Gracies
Marie, 16/05/2018 a les 00:23
+3
-0
Maria pots sentir-te orgullosa d' haver compartit les teues vivencies. Les teues paraules ens han arribat al cor.
Confiem que la societat millore i tinga en compte tots els sers humàns en tots els aspectes perquè no deixen de ser humans encara que arrastren malalties.
I vull felicitar tots els familiars, pares, mares, germans, fills, marits i mullers que estan al vostre costat cada dia, fent lo millor que poden, sentint-se sols, inútils, rebutjats, impotents i abandonats moltes voltes per tothom.
Gràcies per trobar eixes forces per cuidar-vos constantment.
Mirtazapina power flower
Anònim, 16/05/2018 a les 01:17
+1
-1
Quina bona lectura. Recordo les meves practiques d'infermera a l'hospital psiquiatric; un frau total! Psiquiatres mega estupids, biomedics i atontaos....ni et dic el meu gremi...palmadita en la espalda i poc mes. Servei sanitari un desastre! Fins que no troben la combinació potser et maten. Anims a tots, paciencia, empatia i estimeu-vos com si fos el darrer dia.
Uau
Anònim, 16/05/2018 a les 07:58
+1
-0
Endavant i força.
Enhorabona i gràcies per compartir-ho
Impotència
Auxiliar, 16/05/2018 a les 09:54
+3
-0
He treballat com a auxiliar d'infermeria a una planta de psiquiatría. Ens falten eines, coneixements i temps per poder dedicar-vos l'atenció que us mereixeu i necesiteu. No podem deixar-vos només en mans de la medicació! Cal un treball conjunt. Durant la meva jornada laboral em sentia més un vigilant de seguretat (tot el dia mirant càmeres de seguretat) que no pas un auxiliar!! Sentia la necessitat de fer quelcom més per vosaltres però no sabia ni tenia els medis per fer-ho.
T'agraeixo les teves paraules.
Gràcies.
A.
Gràcies
Anònim, 16/05/2018 a les 12:22
+3
-0
Gràcies per esplicar-me com us sentiu, jo formo part dels etiquetats com "sans". Mai m'havia plantejat com us podíeu sentir. Sóc totalment conscient de la meva ignorància, dels meus prejudicis, dels meus errors. Tens raó, difícilment us podem fer cas si ni tan sols soms coneixedors dels vostres petiments. Us demano perdó i t'agraeixo la teva sinceritat. Desitjo de tot cor, que la vida et sigui favorable. Molts ànims i moltes gràcies.
Tots hem d'aprendre coses
jms, 16/05/2018 a les 16:29
+5
-0
Ets molt valenta. Cal ser-ho per parlar públicament d'aquests problemes.

També ets molt jove, i potser encara no has tingut temps d'aprendre que quan un fill s'estavella, normalment són els pares els que en recullen els bocins (de vegades, anant a buscar aquest fill a l'altra punta del món, perquè els han avisat que està a un psiquiàtric o a una comissaria).

Les persones com tu patiu. Les persones que us estimem també. I tots hem d'aprendre coses, vosaltres i nosaltres.

La meva mare era bipolar, i a la meva família hi ha altres persones amb problemes mentals. Entre elles un fill meu, amb problemes semblants als teus (ell també podria dir això que dius, "He de comprar fideus, he de fer la bugada i m'he de suïcidar").

Una abraçada i gràcies per ser tan valenta.
Gràcies Maria
Anònim, 16/05/2018 a les 20:16
+1
-0
Pell de gallina, només dir que admiro la teva valentia per seguir lluitant, tant de bo la societat fos d’una altre manera, seria molt més fàcil lluitar contra aquestes coses.
Eivissenca
Anònim, 16/05/2018 a les 21:39
+1
-0
Tenc 56 anys, he estat 25 anys medicada per ansietat i depressió. He estat ingressada 22 días a psiquiatria de can misses. Molt paregut al teu hospital. Ara ja només prenc 1 pastilla per la nit i perquè el meu cos hi està habituat, però no la necessito. Te'n sortiràs! N'estic segura! M'ha encantat el teu testimoni! Gràcies boja meuaaaaaa!
Costa molt entendre que hi ha persones neurodivergents (no hauria de ser així)
Raquel M. S., 16/05/2018 a les 22:33
+1
-0
Trobaria bé que deixéssim d'utilitzar el terme bogeria per a la gent que no és neurotípica, tenint en compte que històricament està relacionada amb l'estigma social.
Tot i això, entenc la força que té la connotació de la paraula en aquesta entrevista/article!

Tant de bo hi hagués més educació al respecte, perquè hi ha una quantitat de desinformació important... (només amb una mica d'empatia les coses millorarien prou -també en general-) i es treballés la visibilitat i representació dels trastorns mentals.

Com a persona neurodivergent hagués apreciat llegir aquest article fa temps, quan encara no sabia que estava malament, és per això, en part, que sé que són molt necessaris aquests testimonis. Sé que no es fácil -o sovint viable- escriure això i s'agraeix moltííssim que algú ho vulgui compartir!

Moltíssimes gràcies, de debò!
Ens animes, gràcies!
Anònim, 17/05/2018 a les 00:51
+1
-0
Sigues i continua sent com sents q has de ser. Et desitjo q deixis de patir, no tinc paraules desprès de llegir-te i llegir- vos , aquí el meu agraïment, avui he complert 71 anys
Gràcies
Anònim, 17/05/2018 a les 08:36
+1
-0
Emocionada. Gràcies
Brillante
Anònim però no tant, 17/05/2018 a les 20:58
+1
-0
Moltes gràcies pel teu testimoni... i molts ànims!! Mucha fuerza ☺
Sanitat
MGA, 17/05/2018 a les 21:59
+1
-0
L'article està molt bé una abracada a tots. Com a família afectada ens hem sentit com a pacients i familiars de 3a. Perquè no hi ha psiquiatre de guàrdia a cada comarca? Perquè en cas d'urgència amb ambulància et duen a visitar.te a un hospital comarcal sense psiquiatyre? Perquè quan et visiten a la xarxa encara que et vegin fatal et donen hora pel cap de 3 mesos? No diuen que és important un cert feeling amb el metge? Com s'aconsegueix a la pública si et veuen uns minuts, et canvien el metge i veus que no importes? Vivim a l'Alt Empordà. Demano més humilitat als metges




Gràcies
Anònim, 17/05/2018 a les 23:16
+5
-0
Primer de tot, gràcies per compartir els teus sentiments i la teva vivència. És molt important donar a conèixer aquestes “malalties” per normalitzar la nostra situació, ja que som persones “normals”, com la resta.
Quan algú té un problema al ronyó, per exemple, no diem que sigui diferent però les malalties mentals estan mal vistes encara i és un tema tabú.
Jo hem considero una persona normal. Fa uns anys vaig passar una depressió, i amb medicació, en una any i mig em van donar l’alta. Però fa uns mesos vaig patir un episodi de depressió amb un brot psicòtic i un intent de suïcidi.
Jo vaig estar ingressada un mes i mig al hospital psiquiàtric de Sant Boi.
La meva experiència ha sigut una mica diferent, encara que pel meu tractament no ho recordo gaire, vaig sortir d’allà molt contenta amb tot el personal mèdic i d’infermeria per la seva atenció, afecte i sensibilitat. A part, de la millora que vaig tenir.
També he tingut i tinc la sort de tenir una família i amics que m’han donat molt de suport.
Encara segueixo amb la medicació però estic molt millor.
Jo sóc la primera que abans de patir-ho tenia estigmatitzat aquest tema i que aquest hospital el coneixia com el “manicomio”. I ara, he canviat totalment aquestes idees i aprofito la mínima per compartir amb els meus coneguts la meva “nova” opinió. Perque penso que tot compta, serà un gra de sorra però poc a poc podem canviar aquesta visió, tant de bo.

Gràcies de nou! Una abraçada i disfruta la teva experiència al Japó.
Res es casualitat
Anònim, 18/05/2018 a les 12:38
+1
-2
Res és casualitat, tot passa per alguna cosa... i tot té una finalitat. Opino que els trastorns mentals (igual que altres fenòmens) són una reacció del cos a determinats estímuls exteriors, i que en definitiva ens poden impulsar a canviar les nostres directrius, a transformar el destí... Podria ser que sense haver patit tot això mai haguessis arribat a desenvolupar-te com ho estas fent ara, per posar un exemple...
Jo he patit una història similar i en vaig sortir sense cap "pastilla", apart de complements naturals o infusions. Les flors de bach són excelents... La solució a ser feliç és ser consecuent amb allò que pensem, és a dir, comportar-nos com realment creiem que hem de comportar-nos, viure com realment creiem que hem de viure. Quan veus el teu seny reflectat a la realitat.
I això avui en dia és pràcticament impossible, constantment ens hem de reprimir o passar per l'aro, fer coses que no ens agraden o inclús odiem, i també deixar de fer tot allò que el nostre cor ens demana com ajudar als altres o deixar de contribuir amb un planeta que només sembra terror.
Però pots trobar el teu lloc, pots lluitar, per suposat si TU vols pots deixar de prendre pastilles i tot el que et proposis!
Pura realitat
Anònim, 18/05/2018 a les 16:32
+1
-0
Moltes gràcies per compartir i ajudar-nos a descobrir aquest mon que com altres formen part de la societat. Crec que la realitat és molt diversa i que seria molt més enriquidor i intel.ligent no prejutgar i tenir una mica d'empatia i tolerancia per a respectar les diferències i més quan les fronteres poden ser tan estretes i imaginaries. Molta força i ànims en la vostra lluita diaria.
Gràcies. Sense paraules.
MO, 19/05/2018 a les 16:30
+1
-0
Moltes gràcies per la generositat en compartir la teva experiència. Endavant!
Gràcies
Anònim, 19/05/2018 a les 19:26
+0
-0
Moltes gràcies per explicar el teu món interior i fer-ho d'una manera tan clara! Donar visibilitat a la depressió o l'ansietat no només ajuda a qui ho pateix sinó tb a qui li queda lluny. M' he sentit identificada en algunes de les coses que has explicat. Que tinguis un camí ple de llum i força! Una abraçada
el pitxor la incomprensió
Anònim, 20/05/2018 a les 03:03
+0
-0
Moltes gràcies per la valentia de compartir. No es fàcil trovar qui ens entengui
El diari d'una valenta!
Anònim, 22/05/2018 a les 15:17
+0
-0
Enhorabona per la teva valentia. En algunes coses m'he sentit identificada amb tu quan estava en els episodis més severs de depressió. Ara estic fora del forat però sempre amb les antenes ben alerta per evitar recaigudes. I la teva descripció de la culpa, la culpa golpeja tan fortament que fa més difícil sortir del pou. És el cercle recurrent, com una espiral.
Gràcies al teu testimoni i la teva valentia, ajudes a que més persones coneguin els trastorns mentals i el patiment psicològic que comporten.
Et desitjo el millor durant el teu recorregut per la vida i no deixis mai de dibuixar... les teves il.lustracions són molt necessàries!
Una abraçada... de Romy Ros.
Gràcies
Gaya, 23/05/2018 a les 21:51
+0
-0
Escrit colpidor. I els comentaris.
Us agraeixo de tot cor l'oportunitat que m'heu donat de llegir-ho. No podem oblidar els que pateixen malalties mentals i necessitem eines per ser al seu costat. Com aquesta publicació.
Gràcies Catorze. Gràcies.
Emocionante
Diego Blasco, 24/05/2018 a les 08:24
+0
-0
La experiencia de esta joven mujer, su forma de comprender su problema (y el de esta sociedad, claro) y su capacidad de explicarlo me ha impresionado y emocionado extraordinariamente. He conocido las enfermedades mentales de cerca, dos hermanos y un sobrino, y he podido constatar como se puede sufrir por estas patologías que tan mal se conocen todavía.
Después de leer sobre María en sus propias palabras sólo puedo decir que la admiro profundamente y que le deseo lo mejor y que, por favor, espere un poquito para suicidarse (digamos unos ochenta años).
Sus dibujos, por otra parte, tienen una calidad extraordinaria de la que yo no sé si María es consciente y también quiero felicitarla por ello. Me han hecho evocar vívidamente los pabellones del Sant Joan de Deu de Sant Boi.
Gracias por explicar tu historia, a ver si alguien me indica dónde comprar tu libro.
Un enorme abrazo paternal.
Gràcies
Anònim, 24/05/2018 a les 15:23
+0
-0
M'he sentit forca identificada amb tot plegat, sobretot amb això de "He de comprar fideus, he de fer la bugada i m'he de suïcidar".
No he passat mai per un psiquiàtric i, després de llegir-te, em sembla que prefereixo no fer-ho. Tampoc estic diagnosticada de res, tot i que una psicòloga em cobra 40€ al mes per dir-me que he de fer amics i que he de tenir somnis.
En tot cas, vaig fent, com tots.
Gràcies! Bonic de llegir.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
La ciutat celebra la 63a edició del certamen floral
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
La cara fosca d'una comunitat s'enfronta a les seves pitjors pors al Teatre Nacional de Catalunya
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
14 propostes del festival poètic de la capital
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
La Universitat de Barcelona celebra la «VI Festa de la Ciència»
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Un anunci mostra què provoca tractar els altres amb estima o amb menyspreu
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Un anunci mostra quantes vegades les dones són assetjades a les discoteques
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Details of your look, like your touch/ Killing me by shot, just in once
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El CCCB projecta un avançament del documental «Dos Cataluñas»