Tast editorial

El dia que Nietzsche va plorar

He dit que tinc un amic que està desesperat, que corre el perill de suïcidar-se

Nietzsche: «Tot el que es fa per amor es fa més enllà del bé i del mal»

| 06/03/2018 a les 20:04h
Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, tast editorial
Venècia, 1882. L’atractiva i apassionada Lou Salomé concerta una misteriosa cita amb el doctor Josef Breuer, un dels pares de la psicoanàlisi, per demanar-li que visiti Friedrich Nietzsche, un filòsof alemany encara desconegut pel gran públic però amb un futur brillant. Nietzsche està aïllat en una greu crisi personal, manifestant tendències suïcides.

Així arrenca el llibre El dia que Nietzsche va plorar (Edicions de 1984), escrit per Irvin D. Yalom a cavall entre la realitat i la ficció. Si no és cert que el filòsof i el metge s'arribessin a conèixer, sí que ho són les circumstàncies que vivien i patien: des de la migranya del pensador fins a la profunda depressió que arrossegava.
 

Foto: Gustav-Adolf Schultze (d. 1897)

 

«Molts no es poden redimir de les seves pròpies cadenes i, tanmateix, són uns redemptors per a l’amic.»
 
«Cal que estiguis preparat per cremar a les teves pròpies flames: ¿com podries ressorgir-ne de nou sense haver-te convertit primer en cendra?»
 
Així parlà Zaratustra
 

Capítol 1
 
 
El toc de campanes de San Salvatore va interrompre el somieig de Josef Breuer. Es va treure el massís rellotge d’or de la butxaca de l’armilla. Les nou en punt. Va tornar a llegir la targeteta de rivet platejat que havia rebut el dia anterior.
 
21 d’octubre de 1882

 
Doctor Breuer:
 
Necessito veure’l per un assumpte molt urgent. El futur de la filosofia alemanya penja d’un fil. L’espero demà a les nou del matí al cafè Sorrento.
 
Lou Salomé
 

Una nota ben impertinent! Feia anys que ningú es dirigia a ell d’una manera tan impulsiva. No coneixia cap Lou Salomé. El sobre no duia adreça. No hi havia manera de dir-li a aquella persona que les nou del matí era una hora poc adequada, que a Frau Breuer no li faria cap gràcia esmorzar sola, que el doctor Breuer estava de vacances i que els «assumptes molt urgents» no li interessaven. Que, de fet, el doctor Breuer era a Venècia per allunyar-se’n, dels assumptes urgents.
 
Tanmateix, a les nou en punt ja era al cafè Sorrento, observant les cares que hi havia al seu voltant i preguntant-se quina seria la de la impertinent Lou Salomé.
 
—¿Més cafè, senyor? Breuer va fer que sí al cambrer, un noi de tretze o catorze anys que duia els cabells negres i humits pentinats cap enrere amb elegància. ¿Quanta estona devia fer que somiava despert? Va tornar a mirar el rellotge. Deu minuts més de vida malbaratats. ¿I malbaratats fent què? Com de costum, havia estat fantasiejant amb Bertha, la bella Bertha, que havia estat pacient seva els últims dos anys. Va recordar aquella veu coqueta: «Doctor Breuer, ¿per què li faig por?». Va recordar la resposta de la noia quan li havia dit que deixava de ser el seu metge: «M’esperaré. Vostè sempre serà l’únic home de la meva vida».
 
Es va renyar a si mateix: «Per l’amor de Déu, ja n’hi ha prou! Deixa de pensar! Obre els ulls! Mira i deixa entrar el món!».
 
Breuer va alçar la tassa i va inspirar l’aroma d’aquell ric cafè i de l’aire fred venecià de l’octubre. Va girar el cap per mirar al seu voltant. Les altres taules del cafè Sorrento estaven ocupades per homes i dones que esmorzaven, la majoria turistes d’edat avançada. Alguns tenien la tassa de cafè en una mà i el diari a l’altra. Més enllà de les taules, els coloms planaven i baixaven en picat. Les aigües tranquil·les del Gran Canal, on lluïen els reflexos dels grans palaus que s’alineaven als seus marges, només eren alterades per l’ondulant estela d’una góndola que avançava plàcidament. Les altres góndoles encara dormien, amarrades als pals retorçats de les aigües del canal, que semblaven javelines llançades descuidadament per un gegant.
 
«Sí, això mateix, mira al teu voltant, babau!», es va dir Breuer. «La gent ve a Venècia des de tots els racons del món; gent que no vol morir sense ser beneït per tota aquesta bellesa. ¿Quanta vida em dec haver perdut només per deixar de mirar», es preguntava, «o per haver mirat sense veure res?»
 
El dia anterior havia passejat tot sol per l’illa de Murano i al cap d’una hora no havia vist ni retingut res. Cap imatge li havia passat de la retina a l’escorça cerebral. Tota l’atenció la consumia pensant en Bertha: evocava el seu somriure seductor, els seus ulls adorables, el tacte d’aquell seu cos càlid i dòcil, i la respiració accelerada quan l’examinava o li feia un massatge. Aquestes imatges eren poderoses, tenien vida pròpia; i cada vegada que baixava la guàrdia, li envaïen la ment i s’apoderaven de la seva imaginació. «¿És això el que m’espera per sempre més?», es va preguntar, «¿estic destinat a ser només un escenari on els records de Bertha representen el seu drama eternament?»
 
Algú es va aixecar de la taula del costat. El grinyol estrident de la cadira metàl·lica sobre el maó va fer reaccionar Breuer, i de nou va mirar de trobar Lou Salomé.
 
Era allà! La dona que passava per la Riva del Carbon i es disposava a entrar al cafè. Només ella podria haver escrit aquella nota: una dona interessant, alta, prima, coberta de pells, que avançava decidida pel laberint de taules atapeïdes. I mentre s’atansava, Breuer va veure que era jove, potser encara més jove que Bertha, possiblement una estudiant. Però aquella presència imponent... extraordinària! Segur que la duria lluny!
 
Lou Salomé va continuar avançant cap a ell sense vacil·lar gens. ¿Com podia estar tan segura que era ell? Amb un gest ràpid, Breuer es va passar la mà esquerra pels pèls rogencs de la barba per comprovar que no hi haguessin quedat restes de l’esmorzar. Amb la dreta es va estirar els laterals de la levita negra per evitar que li fes arrugues al coll. Quan la dona es trobava a pocs metres d’ell, es va aturar un instant i el va mirar als ulls amb gosadia.
 
De sobte, el cervell de Breuer va aturar la xerrameca. En aquell moment mirar no requeria cap concentració. La retina i l’escorça cooperaven a la perfecció, permetent que la imatge de Lou Salomé entrés amb tota llibertat a la seva ment. Era una dona d’una bellesa poc comuna: front poderós, barbeta forta i ben dibuixada, ulls blaus brillants, llavis carnosos i sensuals, cabells rossos platejats raspallats descuradament i recollits a la part alta del cap en un lànguid monyo que deixava al descobert les orelles i el coll, llarg i elegant. Va notar amb especial plaer els flocs de cabells que s’havien escapat del monyo i penjaven, informals, en totes direccions.
 
Ella va fer tres passos més i ja va ser al seu costat.
 
—Doctor Breuer, em dic Lou Salomé. ¿Puc seure? Ho va dir assenyalant la cadira. Va seure tan de pressa que Breuer no va tenir temps de saludar-la com calia, és a dir, posant-se dret, fent-li una reverència, besant-li la mà, apartant-li la cadira.
 
—Cambrer! Cambrer! —Breuer va fer petar els dits—. Cafè per a la senyora. ¿Caffè latte? —Va mirar Fräulein Salomé. Ella va fer que sí i, tot i el fred del matí, es va treure el xal de pells.
 
—Sí, un caffè latte.
 
Breuer i la seva convidada es van quedar un moment en silenci. Lou Salomé el va mirar directament als ulls i va començar a parlar.
 
—Tinc un amic que està desesperat. Tinc por que es mati en un futur molt proper. Per mi seria una gran pèrdua i una gran tragèdia personal perquè hi tindria part de responsabilitat. Encara que podria suportar-ho i sobreposar-me. Però —es va inclinar cap a ell, abaixant la veu— aquesta pèrdua aniria més enllà de mi: la mort d’aquest home tindria conseqüències transcendentals per a vostè, per a la cultura europea, per a tots nosaltres. Cregui’m.
 
Breuer va estar a punt de dir: «Estic segur que exagera, Fräulein», però no va poder pronunciar ni una paraula. El que venint d’una altra jove hauria estat una hipèrbole adolescent en aquell cas semblava diferent: una cosa que havia de prendre’s seriosament. La seva sinceritat i convicció eren irresistibles.
 
—¿Qui és aquest home, el seu amic? ¿El conec?
 
—Encara no! Però amb el temps tots el coneixerem. Es diu Friedrich Nietzsche. Potser aquesta carta de Richard Wagner al professor Nietzsche li servirà de presentació. —Va treure una carta de la bossa, la va desplegar i la va donar a Breuer—. Primer de tot, he de dir-li que Nietzsche no sap que sóc aquí ni que tinc aquesta carta.
 
L’última frase va fer dubtar Breuer. «¿He de llegir-la? El professor Nietzsche no sap que me l’està ensenyant, ni tan sols sap que la té aquesta dona. ¿Com la deu haver aconseguit? ¿La hi ha manllevat? ¿La hi ha robat?»
 
Breuer estava orgullós de moltes de les seves qualitats. Era lleial i generós. La seva habilitat per al diagnòstic era famosa: a Viena era el metge personal de grans homes de ciència, artistes i filòsofs, com ara Brahms, Brücke i Brentano. Als quaranta anys era conegut a tot Europa i ciutadans distingits de tot Occident viatjaven des de llocs llunyans per visitar-s’hi. Però, per sobre de tot, s’enorgullia de la seva integritat: ni una sola vegada a la vida havia comès un acte deshonrós. Llevat que se li volguessin retreure els pensaments carnals sobre Bertha, pensaments que dret a llei haurien d’anar dirigits a la seva dona Mathilde.
 
Així que va dubtar abans d’agafar la carta que Lou Salomé tenia a la mà. Encara que només un instant. Una altra mirada a aquells ulls cristal·lins va ser suficient per convèncer-lo i la va obrir. Portava data del 10 de gener de 1882 i començava: «El meu estimat Friedrich». Alguns paràgrafs estaven encerclats.
 

Acaba de lliurar al món una obra inigualable. El seu llibre es caracteritza per una seguretat tan absoluta que presagia una originalitat profundíssima. ¿De quina altra manera la meva dona i jo podríem haver vist realitzat el més fervent desig de la nostra vida, que algun dia alguna cosa ens arribaria des de fora per apoderar-se per complet del nostre cor i la nostra ànima? Tots dos hem llegit el seu llibre dues vegades, una vegada a soles, durant el dia, i després en veu alta, al vespre. Ens disputem equitativament l’únic exemplar que en tenim i lamentem que l’altre que se’ns va prometre encara no hagi arribat.
 
Però està malalt! ¿També està desanimat? Si és així, estaria content de fer qualsevol cosa per fer desaparèixer el seu abatiment. ¿Per on començo? Ara per ara només li puc fer arribar els meus elogis sense reserves.
 
Accepti’ls, almenys, amb esperit amistós, tot i que el deixin insatisfet.
 
Rebi una molt sincera salutació. 
Richard Wagner

 
Richard Wagner! Malgrat la seva educació vienesa i la seva familiaritat i tracte amb els grans homes de l’època, Breuer va quedar bocabadat. Una carta escrita per la mà del mestre! Però aviat va recuperar el capteniment.
 
—Molt interessant, la meva estimada Fräulein, però digui’m exactament què puc fer per vostè.
 
Tornant a inclinar el cap endavant, Lou Salomé va posar amb delicadesa la mà enguantada sobre la de Breuer.
 
—Nietzsche està malalt, molt malalt. Necessita la seva ajuda.
 
—Però ¿quina és la naturalesa de la seva malaltia? ¿Quins són els símptomes?
 
Atordit pel frec de la mà femenina, Breuer es va sentir alleujat de navegar en aigües familiars.
 
—Mals de cap. Més que res, mals de cap insuportables. I nàusees contínues. I ceguesa imminent: la vista se li ha anat deteriorant de manera gradual. I problemes d’estómac. De vegades no pot menjar durant dies. I insomni. No hi ha cap producte que el faci sentir més bé i per això pren dosis perilloses de morfina. I marejos. Durant dies sencers se sent marejat, encara que es trobi a terra ferma.
 
Les llargues llistes de símptomes no eren ni una novetat ni un atractiu per a Breuer, que visitava entre vint-i-cinc i trenta pacients al dia i que era a Venècia precisament per ajornar aquelles tasques. No obstant això, Lou Salomé era tan vehement que es va veure obligat a escoltar-la amb atenció.
 
—La resposta a la seva petició, la meva estimada senyora, és que sí, naturalment, visitaré el seu amic. Això és fora de dubte. Després de tot, sóc metge. Però, sisplau, permeti’m fer-li una pregunta: ¿per què el seu amic i vostè no s’han dirigit a mi d’una manera més directa? ¿Per què no han escrit al meu consultori de Viena per demanar hora de visita?
 
Mentre pronunciava aquestes paraules, Breuer va buscar el cambrer amb la mirada, per demanar-li el compte, i va pensar que Mathilde estaria contenta de veure’l tornar tan aviat a l’hotel.
 
Però no podia deixar de banda l’agosarada Lou Salomé.
 
—Doctor Breuer, uns minuts més, sisplau. De debò que no exagero la gravetat de l’estat de Nietzsche, ni la seva profunda desesperació.
 
—No ho poso en dubte. Però torno a preguntar-li-ho, Fräulein Salomé: ¿per què Herr Nietzsche no es ve a visitar al meu consultori de Viena? O... ¿per què no es visita amb un metge d’Itàlia? ¿On viu? ¿Vol que li doni una recomanació per a un metge de la seva ciutat? ¿Per què jo? I ja que parlem d’això: ¿com va saber que em trobava a Venècia? ¿I que sóc amant de l’òpera i admiro Wagner?
 
Lou Salomé va romandre impàvida i somrient quan Breuer va començar a disparar preguntes; el somriure se li va anar fent més entremaliat a mesura que se succeïen les descàrregues.
 
—Fräulein, somriu com si tingués un secret. Crec que és una dona a qui li agraden els misteris.
 
—Moltes preguntes, doctor Breuer. És tan sorprenent. Fa només uns minuts que parlem i fixi’s quantes preguntes desconcertants que han sorgit. És un bon auguri per a futures converses. Permeti’m continuar parlant del nostre pacient.
 
«El nostre pacient!» Breuer va tornar a quedar astorat per la seva audàcia. Lou Salomé va continuar:
 
—Nietzsche ha esgotat els recursos mèdics d’Alemanya, Suïssa i Itàlia. Cap metge ha aconseguit comprendre la seva dolença ni alleujar els símptomes que té. Em diu que en els últims vint-i-quatre mesos s’ha fet visitar pels vint-i-quatre millors metges d’Europa. Ha abandonat casa seva i els seus amics i ha deixat la seva plaça de professor a la universitat. S’ha convertit en un rodamón que cerca un clima tolerable, un parell de dies d’alleujament per al seu dolor.
 
La jove va fer una pausa i va alçar la tassa per fer un glop, mentre continuava mirant fixament Breuer.
 
—Fräulein, en la meva pràctica mèdica moltes vegades visito pacients amb malalties poc corrents o desconcertants. Però permeti’m que li parli amb franquesa: no faig miracles. En una situació així (amb ceguesa, mal de cap, vertigen, gastritis, debilitat, insomni), quan ja s’ha consultat a molts metges excel·lents i això no ha donat fruit, no hi ha gaires probabilitats que jo pugui fer res més que ser el metge excel·lent número vint-i-cinc en el mateix nombre de mesos.
 
Breuer es va fer enrere a la cadira, va agafar un cigar i el va encendre. Va treure una columna fina de fum blau, va esperar que s’esvaís i va continuar.
 
—De tota manera, li torno a oferir d’examinar Herr Nietzsche al meu consultori. Encara que la causa d’una dolença tan intractable com sembla que és la seva podria trobar-se més enllà de la ciència mèdica de 1882. Potser el seu amic ha nascut una generació abans del que li tocava.
 
—Ha nascut massa aviat! —La jove es va posar a riure—. Una observació molt profètica, doctor Breuer. Quantes vegades he sentit Nietzsche dir el mateix! Ara estic segura que vostè és el metge adient per a ell.
 
Malgrat el seu desig de marxar i de la imatge recurrent de Mathilde a punt per sortir i passejant-se amunt i avall per l’habitació de l’hotel, Breuer va mostrar interès immediatament.
 
—¿Ah, sí?
 
—Nietzsche sovint es considera un «filòsof pòstum», un filòsof per al qual el món encara no està preparat. El llibre en què treballa comença amb aquesta qüestió: Zaratustra, un profeta curull de saviesa, decideix instruir el poble. Però ningú entén les seves paraules. Ningú està preparat per comprendre’l i el profeta, en adonar-se que ha arribat massa aviat, retorna a la seva solitud.
 
—Fräulein, les seves paraules m’intriguen: sóc un apassionat de la filosofia. Però el meu temps en aquest moment és limitat i encara no he sentit una resposta directa a la pregunta de per què el seu amic no ve al meu consultori de Viena.
 
—Doctor Breuer —Lou Salomé el va mirar als ulls—, perdoni la meva falta de precisió. Potser vaig amb massa embuts. Sempre m’ha agradat recrear-me amb les ments privilegiades; potser perquè necessito models per al meu desenvolupament o perquè gaudeixo col·leccionant-les. Però em sento privilegiada de poder parlar amb un home de la seva profunditat i categoria.
 
Breuer es va posar vermell. No podia aguantar la mirada a la jove i va apartar els ulls mentre ella continuava.
 
—El que vull dir és que potser sóc culpable de ser poc directa per perllongar el moment que passo amb vostè.
 
—¿Més cafè, Fräulein? —Breuer va fer un senyal al cambrer—. I més panets d’aquests tan curiosos. ¿Ha pensat alguna vegada en les diferències entre les fleques alemanyes i les italianes? Permeti’m exposar-li la meva teoria sobre la concordança entre el pa i el caràcter nacional.
 
De manera que Breuer no es va afanyar a tornar amb Mathilde. I mentre esmorzava sense presses amb Lou Salomé, meditava sobre la ironia de la situació. Que estrany haver anat a Venècia per reparar el dany causat per una dona bonica i ara trobar-se assegut a soles amb una altra d’encara més bonica!
 
També va observar que, per primera vegada en molts mesos, la seva ment estava lliure de l’obsessió per Bertha.
 
«Potser hi ha esperança per a mi, després de tot. Potser puc fer servir aquesta dona per empènyer Bertha fora de la meva ment. ¿Pot ser que hagi descobert un equivalent psicològic de la teràpia farmacològica substitutiva? Una substància benigna, com la valeriana, pot substituir-ne una altra de més perillosa com la morfina. De la mateixa manera, Lou Salomé podria substituir Bertha, i això significaria una feliç progressió! Al capdavall, aquesta dona és més refinada, més completa. Bertha és... ¿com podria dir-ho?, presexual, una dona frustrada, una nena que s’agita amb poca traça dins d’un cos adult.»
 
No obstant això, Breuer sabia que era precisament aquella innocència presexual el que l’atreia de Bertha. Les dues dones l’excitaven: pensar en elles li feia venir una esgarrifança a l’esquena. I totes dues l’espantaven: eren perilloses, cadascuna a la seva manera. Aquella Lou Salomé li feia por pel seu poder, pel que ella li podria fer. Bertha l’espantava per la seva submissió, pel que ell li podia fer a ella. Va tremolar pensant en els riscos que havia corregut amb Bertha, en com havia estat tan a prop de violar el principi fonamental de l’ètica mèdica i de buscar-se la ruïna, la seva, la de la seva família i la de tota la seva vida.
 
Mentrestant, estava tan absort en la conversa i tan captivat per la seva jove companya d’esmorzar que va ser ella i no ell qui va tornar a la qüestió de la malaltia de Nietzsche i, en concret, al comentari de Breuer sobre els miracles mèdics.
 
—Tinc vint anys, doctor Breuer, i ja no crec en els miracles. M’adono que el fracàs de vint-i-quatre metges eminents només pot significar que hem arribat al límit del coneixement mèdic contemporani. Però no m’entengui malament.
 
 
No em faig il·lusions sobre les seves possibilitats de curar Nietzsche. Aquesta no és la raó per la qual he acudit a vostè.
 
Breuer va deixar la tassa i es va netejar la barba i el bigoti amb el tovalló.
 
—Perdoni’m, Fräulein, però ara estic confós. Vostè ha començat dient que necessitava la meva ajuda perquè tenia un amic que estava molt malalt, ¿no és així?
 
—No, doctor Breuer. He dit que tinc un amic que està desesperat, que corre el perill de suïcidar-se. És la desesperació del professor Nietzsche, no el seu cos, el que li demano que curi.  
 
—Però, Fräulein, si el seu amic està desesperat a causa de la seva salut i jo no tinc cap remei mèdic per a ell, ¿què es pot fer? No puc socórrer una ment malalta. —Breuer va interpretar que l’assentiment de Lou Salomé significava que havia reconegut les paraules del metge de Macbeth, i va prosseguir—: Fräulein Salomé, no hi ha remei per a la desesperació, no hi ha metges de l’ànima. Poca cosa puc fer, excepte recomanar-li un dels molts magnífics balnearis d’Àustria o Itàlia. O una conversa amb un capellà o un altre conseller religiós, amb un membre de la seva família o amb un bon amic.
 
—Doctor Breuer, sé que vostè pot fer molt més. Tinc un espia. El meu germà Jenia és estudiant de medicina i va ser a la seva clínica vienesa al principi d’aquest any.
 
Jenia Salomé! Breuer va mirar de recordar el nom. Hi havia tants estudiants...
 
—Per ell vaig saber que admira Wagner, que seria de vacances a Venècia aquesta setmana i que s’allotjaria a l’hotel Amalfi. També em va explicar com reconèixer-lo. Però el més important és que també vaig saber que vostè és un metge de la desesperació. L’estiu passat, Jenia va assistir a una reunió informal en què vostè va descriure el tractament a què va sotmetre una jove que es deia Anna O., una dona sumida en la desesperació i a qui vostè va tractar amb una nova tècnica, una «cura dialogada», basada en el raonament, en desembrollar les complexes associacions mentals. Jenia diu que vostè és l’únic metge a Europa capaç d’oferir un tractament psicològic de veritat.
 
Anna O.! Breuer es va esverar en sentir aquell nom i va vessar el cafè quan s’acostava la tassa als llavis. Es va eixugar la mà amb el tovalló, amb l’esperança que Fräulein Salomé no hagués notat l’accident. Anna O, Anna O... Era increïble! Allà on fos, topava amb Anna O., el nom en clau de Bertha Pappenheim. Discret i meticulós, Breuer mai feia servir el nom autèntic dels seus pacients quan en parlava amb els seus alumnes. S’inventava un pseudònim, utilitzant com a inicials del pacient les lletres de l’alfabet immediatament anteriors a les reals: d’aquesta manera, B. P., les inicials de Bertha Pappenheim, havien passat a ser A. O., o Anna O.
 
—Vostè va impressionar Jenia d’una manera extraordinària, doctor Breuer. Quan va descriure la seva conferència i la cura d’Anna O., el meu germà va dir que per a ell havia estat un honor ser a prop de la llum del geni. Li he de dir que Jenia no és un jove impressionable. Mai l’havia sentit parlar així. I llavors vaig decidir venir a veure’l algun dia, conèixer-lo, potser fins i tot estudiar amb vostè. Però aquest «algun dia» es va convertir en immediat quan l’estat de Nietzsche ha anat empitjorant durant els dos últims mesos.
 
Breuer va mirar al seu voltant. Molts clients havien acabat i havien marxat, però ell continuava allà assegut, en plena fugida de Bertha, conversant amb una jove sorprenent a qui la mateixa Bertha havia portat a la seva vida. Va sentir un calfred. ¿No hi hauria cap manera d’escapar-se de Bertha?
 
—Fräulein —Breuer es va aclarir la gola—. Fräulein, el cas que li va descriure el seu germà no va ser més que això, un cas únic en el qual vaig emprar una tècnica molt experimental. No hi ha cap raó per creure que aquesta tècnica en concret pugui ajudar el seu amic. En realitat, hi ha moltes raons per creure que no funcionaria.
 
—¿Per què, doctor Breuer?
 
—Em temo que el temps de què disposo no em permet donar-li una resposta gaire extensa. De moment, em limitaré a assenyalar que Anna O. i el seu amic tenen malalties molt diferents. Ella patia histèria i tenia alguns símptomes d’incapacitació, com deu haver-li explicat el seu germà. El meu enfocament va consistir a esborrar de manera sistemàtica cada símptoma ajudant la pacient a recordar, gràcies al mesmerisme, el trauma psíquic oblidat en què s’havien originat. Un cop descobert l’origen concret, el símptoma desapareixia.
 
—Posem per cas, doctor Breuer, que considerem la desesperació com un símptoma. ¿No podria abordar-la de la mateixa manera?
 
—La desesperació no és un símptoma mèdic, Fräulein. És una cosa vaga, imprecisa. Cadascun dels símptomes d’Anna O. li afectava una part específica del cos; cada un estava causat per una descàrrega d’excitació intracerebral a través d’una via nerviosa. Segons l’ha descrit vostè, la desesperació del seu amic és completament ideacional. No hi ha mètode per abordar aquest estat.
 
Per primera vegada, Lou Salomé va vacil·lar.
 
—Però, doctor Breuer —i va tornar a posar la mà sobre la d’ell—, abans que vostè assistís Anna O. no existia tractament psicològic per a la histèria. Segons tinc entès, els metges prescrivien banys o aquell terrible tractament elèctric. Estic convençuda que vostè, potser només vostè, podria idear un nou tractament per a Nietzsche.
 
Tot d’una, Breuer es va adonar de l’hora. Havia de tornar amb Mathilde.
 
—Fräulein, faré tot el que estigui al meu abast per ajudar el seu amic. Permeti’m deixar-li la meva targeta. Visitaré el seu amic a Viena.
 
La jove va donar un cop d’ull a la targeta abans de guardar-la a la bossa.
 
—Doctor Breuer, em temo que no és tan senzill. Nietzsche no és, ¿com li diria?, un pacient que cooperi. De fet, no sap que he vingut a parlar amb vostè. És una persona summament reservada i orgullosa. Mai reconeixerà que necessita ajuda.
 
—Però vostè diu que parla obertament del suïcidi.
 
—A cada conversa, a cada carta. Però no demana ajuda. Si s’assabentés de la nostra conversa, mai m’ho perdonaria i estic segura que es negaria a visitar-se amb vostè. Encara que pogués persuadir-lo que ho fes, limitaria la consulta als seus mals corporals. Mai, de cap manera, es posaria en la situació de demanar-li que alleugés la seva desesperació. Té una opinió molt ferma sobre la debilitat i la força.
 
Breuer va començar a sentir-se frustrat i impacient.
 
—De manera, Fräulein, que el drama es torna més complex. Vostè vol que em reuneixi amb un tal professor Nietzsche, a qui considera un dels més grans filòsofs de la nostra època, per convèncer-lo que val la pena viure la vida, o almenys la seva vida. I a més, he de fer-ho sense que el nostre filòsof s’assabenti del que faig.
 
Lou Salomé va assentir, va sospirar profundament i es va fer enrere.
 
—Però ¿com és possible? —va prosseguir Breuer—. Assolir el primer objectiu, és a dir, curar la desesperació, és, en si mateix, fora de l’abast de la ciència mèdica. Però la segona condició, la de tractar el pacient de manera subreptícia, trasllada la nostra empresa al regne de la fantasia. ¿Hi ha altres obstacles que encara no m’ha revelat? ¿Parla només sànscrit, o potser es resisteix a abandonar el seu retir tibetà? —Breuer sentia l’impuls de fer broma, però es va contenir en advertir l’expressió confosa de Lou Salomé—. De debò, Fräulein Salomé, ¿com podria aconseguir-ho?
 
—Ara se n’adona, doctor Breuer! Ara s’adona per què he vingut a veure’l a vostè i no a una persona de menys categoria!
 
Les campanes de San Salvatore van tocar l’hora. Les deu. Mathilde ja devia estar impacient. Ai, si no fos per ella... Breuer va tornar a cridar el cambrer. Mentre esperaven el compte, Lou Salomé li va fer una invitació insòlita.
 
—Doctor Breuer, ¿acceptaria que el convidés a esmorzar demà? Com li he dit abans, en part sóc responsable de la desesperació del professor Nietzsche. Encara he d’explicar-li moltes coses.
 
—Ho lamento, però demà m’és impossible. No rebo una invitació per esmorzar amb una dona tan encantadora cada dia, però no sóc lliure per acceptar-la. El caràcter d’aquest viatge, en companyia de la meva dona, m’impedeix tornar a deixar-la sola.
 
—En aquest cas, permeti’m proposar-li un altre pla. He promès al meu germà que l’aniria a veure aquest mes. De fet, fins fa poc tenia pensat fer el viatge amb el professor Nietzsche. Permeti’m proporcionar-li més informació quan jo sigui a Viena. Mentrestant, intentaré convèncer el professor Nietzsche que vingui a veure’l per consultar-lo sobre el deteriorament de la seva salut física.
 
Van sortir junts del cafè. Només quedaven uns quants clients mentre els cambrers recollien les taules. Quan Breuer es disposava a anar-se’n, Lou Salomé el va agafar pel braç i es va posar a caminar al seu costat.
 
—Doctor Breuer, aquesta estona ha estat massa breu. Sóc cobejosa i voldria robar-li més temps. ¿Em permet acompanyar-lo fins al seu hotel?
 
La petició li va semblar atrevida i masculina; però, en els llavis d’ella, sonava normal i exempta d’afectació: la naturalitat amb què les persones haurien de parlar i viure. Si a una dona li agradava la companyia d’un home, ¿per què no podia passejar de bracet amb ell? Ara bé, ¿quines de les dones que coneixia haurien parlat d’aquella manera? Però ella era diferent. Era una dona lliure!
 
—Mai havia lamentat tant rebutjar una invitació —va dir Breuer, arramblant-se al braç femení—, però ja és hora de tornar i he de fer-ho sol. La meva estimada però amoïnada dona em deu estar esperant a la finestra i tinc l’obligació de respectar els seus sentiments.
 
—I tant, però... —Lou Salomé va apartar el braç per situar-se davant de Breuer, protegida, ferma com un home— ... a mi, la paraula obligació em resulta carregosa i opressiva. He reduït les meves obligacions a una de sola: perpetuar la meva llibertat. El matrimoni i tot el que implica, la gelosia i la possessió, esclavitzen l’esperit. Mai exerciran cap domini sobre mi. Espero, doctor Breuer, que arribi el dia en què homes i dones no es vegin tiranitzats per les seves debilitats recíproques —es va girar amb la mateixa seguretat amb què havia arribat—. Auf Wiedersehen. Fins a la nostra trobada a Viena.

 

 El dia que Nietzsche va plorar

 © Irvin D. Yalom
 © de la traducció: Griselda García
 © Edicions de 1984

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El CCCB acull un diàleg entre Xavier Aldekoa i Alfonso Armada sobre què han viscut al continent
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
La Universitat de Barcelona vol fomentar l'anàlisi i la reflexió
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
L'avinguda de la Catedral s'omple de cultura, llibres i llibertat
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
La Pedrera acull tres intèrprets i un compositor en la nova edició d'aquest programa de concerts
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
T de Teatre explora el patiment físic i emocional en una comèdia dirigida per Julio Manrique
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
L'emoció de l'actriu en rebre l'Oscar honorífic de mans de Gregory Peck
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
14 reflexions de l'actor, que defensava «la lluita per la nostra república, del cinema o del que sigui»
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Un curt sobre la possibilitat d'agafar les regnes de la nostra vida