Arribo a casa seva, a Torredembarra. Em rep ella i els seus dos gossos, la Lolita i el Petit Duc. Seiem al sofà, per la porta de vidre veig el verd del seu jardí. Avui, a Artesans del temps, la secció que fem amb el celler Gramona, parlo amb la Dolors Miquel (Lleida, 1960), que acaba de publicar Mata’m psicosi, amb l’editorial Tushita, i de qui podem llegir un recull de la seva poesia a Sutura (Pagès Editors).

Foto: Gemma Ventura

Què et fa angúnia del món d’avui?

Que s’ha passat d’una societat on la intimitat era intocable a una societat on la intimitat és exportable, vendible i mostrable. Si vols ser algú, has de jugar a això.

A fer el possible perquè et mirin?

Són maneres de ser. Hi ha poetes que si no fos per l’exposició que fan a les xarxes no els cridaria ningú per recitar ni per escriure ni per res.

Això vol dir que el que mana és el personatge i no el que escrius.

Totalment. El que escrius avui en dia no té cap valor, és tot publicitat. No cal que mirem el nostre melic, mirem el dels castellans: quantes merdes absolutes tenen un èxit trepidant a través de personatges que fa anys que estan fent-se publicitat? És com una espiritualitat podrida, feta malbé, perquè és l’antiga figura del guru. Si ets seguidora de Marías, has de comprar tot de Marías.

L’important on queda?

On estava sempre: quatre matats que ho llegeixen. La meva il·lusió ha estat que hi hagués deu persones que llegissin de veritat el que he escrit.

Què és el que et grinyola més del que veus?

Aquesta anarquista amb aquesta vida burgeseta no lliga. I quan ho dic és quan s’enfaden i salten, perquè els toco la seva imatge. Com que tinc caracterot, i tinc un salt que no el puc dominar, foto la pota. I així m’he fet enemics. Perquè els amics els fas adulant sempre. Amics de mentida, vull dir.

Trobo més atractiu dir les coses com són.

Sí, però quan poso un tuit on hi ha una crítica a alguna editorial, o poderet català que és claríssim, gairebé ningú em posa m’agrada, no fos cas que els que critico ho veiessin.

Qui són els intocables?

L’institut Ramon Llull, perquè si no, no ens pagaran viatges a l’estranger. La Institució de les Lletres Catalanes. Tot el que són organismes públics són intocables. Les editorials tampoc es toquen, no pas perquè siguin molt poderoses sinó perquè si les crítiques no et publicaran. Amb això no vull dir que el món de la literatura sigui més putrefacte que el de la política o de les carnisseres: és l’estructura humana.

Cal no deixar de publicar per existir?

Aquesta és l’altra història: quan publico és perquè tinc una explosió de creativitat. Però hi ha molta gent que si deixen de publicar, deixen d’estar a la roda de les aparicions d’internet, i si deixes d’estar-hi, desapareixes. Si ara hi hagués un Ausiàs March que publiqués una obra a la vida, estaria enfonsat, no li fotrien ni cas. Jo potser ni me n’assabentaria, que hi és.

I què hi podem fer?

És que la societat és així. Saps les abelles, que si els trenques el rusc són incapaces de viure i moren? A vegades penso: no deu ser que la societat humana també necessita una estructura per existir?

Tot és: mireu-me a mi.

Sempre jo, jo, jo. Fa molt fàstic.

Per a tu què és important si no és el jo?

Que ets amb els altres. Si no fos per l’oxigen, pels bacteris que tinc dins, per les tomates que em menjo, pel pa que fan d’altres, jo no existiria. L’existència del jo té tants deutes amb el seu exterior que només hauria de donar gràcies tota la vida. La història més que un jo és un nosaltres. Això d’estar sempre analitzant el propi jo és producte de la societat en què vivim.

L’autoajuda.

Ai, sí. Coneixe’t a tu mateix està bé, però no crec que els grecs ho diguessin en aquest sentit. Per aguantar aquesta societat la gent ha d’estar tot el dia prenent drogues, pastilles pels nervis, m’hi incloc jo mateixa. Estem tots mig sonats, el que no té neurosi té depressions, i a part, has d’emborratxar-te, has de fer alguna cosa que t’esborri el malestar.

Aquest divendres vaig veure la gent de sempre emborratxant-se al lloc de sempre. I ho vaig pensar: és la inèrcia de cada setmana, el moment d’evadir-se de tot.

Però és que hi ha molta gent que ho fa cada dia. Aquests que només ho fan el cap de setmana encara guarden un cert equilibri. Si comptéssim les pastilles dels nervis que ens prenem tota la societat, quedaríem aterrits. Per viure no en tenim prou amb respirar i menjar. És un consumisme de tot. Fins i tot cultural.

La cultura critica la manera de viure capitalista, i l’exerceix.

Aquest rotllo “d’estic tot el dia llegint”: dones que ensenyen cama o pit mentre llegeixen. O llegeixen mentre beuen un vas de vi.

L’important no és llegir, sinó que em vegin llegint.

I sobretot el tipus de llibre, perquè et foten llibres supercomplicats per donar-te a entendre que tenen una intel·ligència que ni Déu. Quanta tonteria. Però també hem de ser una mica comprensius: si aquesta societat és tan terrible que hem d’anar tot el dia drogant-nos, què millor que drogar-nos de nosaltres mateixos. Em drogo de jo: mira que intel·ligent soc, he anat a veure la catedral de Notre Dame. És mostrar-te contínuament.

Una noia va estar una hora parlant-me de la seva vida, i pensava: no m’està explicant res, m’està intentant convèncer que tot li va bé.

Clar, per crear un relat sobre la pròpia memòria. La memòria tria el que li dona la gana, però en el cas de les exposicions públiques, hi ha una tria conscient i una intenció social. És així.

Quin circ.

De porcs i de foques.

Però nosaltres també hi som.

Sí, algo devem tenir de tot això.

Em va agradar molt quan em vas dir que t’havies enamorat d’homes lletjos.

Clar, perquè hi ha dues belleses: la social, que és l’estereotipada, superficial. I després hi ha la bellesa de veritat, que és la que només veus tu. Vas a un paisatge i de sobte et cau tot: t’omple, t’aterra. T’enamores d’un home que és lleig per a tothom, que és tonto per a la majoria, i per a tu és meravellós, és la màxima bellesa. El que importa és el que tu veus. La bellesa social és una dictadura que pot portar-te a una dissociació: t’has enamorat i socialment veus que és lleig, però saps que és bellíssim per a tu.

A mi m’ha passat.

Imagina’t si és forta la pressió social. El poder no havia tingut mai tantes armes per dominar-nos a la vida: les televisions, les xarxes, els diaris, les revistes, l’escola, fins i tot les festes dels pobles. L’altre dia estava buscant unes sabates durant mitja hora al mòbil i durant setmanes m’apareixia publicitat de sabates a tot arreu. Qualsevol cosa que fas queda gravada. No hi ha hagut una societat que es cregui tan lliure i que sigui tan esclava com la nostra. I amb aquesta idea de la bellesa es veu claríssim. Ara és més multiracial, però no per això deixa de ser alta, esvelta, ossos prims.

Potser la llibertat està més a prop del primer impuls i de la intuïció. És a dir, d’aquell pensament que encara no ens hem censurat.

Clar, però imagina’t que t’enamores d’un home lleig i el presentes a les teves amigues. Què passarà? Faran cares rares. Et faran sentir allò. Perquè elles ho veuen amb els ulls de la societat i la bellesa mai es veu amb els ulls de la societat, sinó amb els teus, sense programa. I a tu què t’importa el que et digui la gent.

Que bé recordar aquestes coses, perquè si no és com si anessis amb un comandament.

Sí, ara a les vacances dius: hosti, tios, esteu tot l’any treballant un munt d’hores, teniu el just per pagar-ho tot, i la mica que us sobra és perquè a l’estiu us endeuteu amb viatges?

Jo, que visc davant del mar, miro les cares que fa la gent a l’agost i no són de felicitat, sinó d’emprenyats. I penso: tota aquesta espera i gastos perquè acabis aquí així?

Segurament aquesta gent seria feliç seient al banc de tres places més enllà o fent una partida de cartes amb una altra persona. La felicitat és molt més senzilla que tot això.

Però igual que dius que ens programen la bellesa, també ens programen la idea de felicitat: toca anar de viatge per molt que et sentis aliè a aquella platja.

Quan vaig mirar les miss de principi de segle, vaig pensar: quines ties més lletges. I em vaig adonar que anaven vestides igual i amb el mateix tall de cabell. Si tu i jo ens deixem de vestir a la manera de la nostra època i ens vestim com una monja de clausura, se’ns veuria d’una manera totalment diferent.

A Sutura (Pagès Editors), al poema Crit de la cabra dius: “No menjaràs l’herbeta fàcil de les concessions? / No voldràs el teu lloc calent i segur a la palla? / No seguiràs les indicacions del bosc? / I què faràs?”. Aquesta manera de fer fa que els altres et tinguin por?

Hi ha qui va amb mi i té por de què diré, cosa que no sé ni jo. I això ja des de petita: el padrí em deia “callada estàs més guapa”, perquè tenia una disposició a posar en evidència el que tothom tapava. I ho deixava anar com qui esternuda, i es creava una incomoditat total. Sí, les persones que no segueixen el camí fan por.

I tu, de què tens por?

De patir. El patiment físic em fa molta por però l’accepto bastant bé, i el patiment emocional.

Què fas quan veus que la por ve cap a tu?

És que a vegades no la pots controlar. Per exemple, la por a la mort està inserida dintre de l’ésser humà des que neix. En realitat és por al desconegut.

Com hi penses?

En vaig fer tot un llibre, El guant de plàstic rosa, en què vaig estar mirant com es podrien cadàvers per intentar superar la por. És veritat que tanta por com tenia no la tinc. Més que por a la mort, tinc por al patiment físic. I per altra banda estic molt contenta perquè ja hi ha eutanàsia. Perquè el meu cos és meu, no és del ramat de l’estat per treballar, ni tampoc pertany la meva ànima a l’església. Si en un moment decideixo que no vull viure més, és el meu dret.

No creus que la mort i el dolor també s’han banalitzat? A vegades ho noto en algunes maneres d’escriure.

Hi ha una banalització de tot. És com si jo ara volgués escriure poemes sobre els leprosos. S’ha de viure, o s’ha de sentir profundament, o s’hi ha d’estar a la vora. Perquè per més que siguis intel·ligent i tinguis coneixements, si no hi ha aquesta emoció, per a mi les obres d’art no valen una merda. Tot i que hi ha gent que digui el contrari, per a mi és importantíssim. Crec que els arbres tenen emocions, les plantes tenen emocions, les pedres, encara que no tinguin òrgans, tenen emocions. Tot el que ens envolta és emocional i és viu encara que no ho vegem moure o encara que no mengi. Jo sento així el món i és així com el vull sentir.

Què seria sagrat per a tu?

Tot el que t’he dit ara: les pedres, l’aigua, l’aire, els éssers tan humans com no, els somnis, les imaginacions.

Hi penso molt, en la imaginació, en el que soc capaç de fer amb el cap, tant per bo com per dolent: m’imagino que em barallo amb algú i m’acabo emprenyant del que m’he imaginat jo.

La imaginació és el preludi del viscut. La nostra memòria és imaginativa perquè el mateix fet que jo relatava quan tenia cinc anys si el relato ara, hi ha hagut unes refetes d’imaginació pel mig. La imaginació és un ésser en moviment. No és immòbil: va a tota hòstia refent la vida. Quan agafen un fet de la història i en diuen relectura, n’haurien de dir reimaginació.

Què me’n diries de l’amor?

L’amor ho és tot, és Déu. És el més important, el que ens uneix a tota aquesta desparramada d’éssers. Em poso al jardí a trepitjar la terra i la terra està sobre una roca. Estem en una connexió tan bèstia amb tot. Una vegada vaig mirar uns mapes geològics de Catalunya per fer una narració, i en veritat vivim sobre runes, però no són només runes, sinó que tot està connectat: l’arbre m’està donant oxigen. No hi ha res que estigui sol.

Aleshores la idea de solitud desapareix.

És que no existeix. Només existeix la idea de solitud quan només ets capaç de veure’t a tu.

Quan creus que tot el que t’envolta forma part d’un mostrador.

Clar, com si tot estigués separat. Però què collons ha d’estar tot separat. Per favor, si només que et treguin no sé quins microbis, mors. Depens tant del que no ets tu. Sempre he sentit aquesta connexió. Quan era petita, abans de parlar la sentia més. Però quan vaig començar a parlar vaig notar que les coses s’allunyaven. Però pel mateix procediment les pots tornar a apropar i estar altra vegada a dins. També és bonic pensar que tota la Terra ara mateix conté tot el que ha estat.

I què me’n diries, de l’amor de parella? Hi ha aquell poema preciós de Cita amb el fred. El dolor que pots arribar a sentir quan estimes.

Hi intervé les hormones i el misteri. Perquè si ara et posessin aquí vint tios, tu de manera normal pensaries aquell i aquell em convenen. No en el sentit materialista, sinó que ens portarem bé, tindrem una bona vida junts. Però normalment les teves hormones et tiren cap a una altra banda. I això també està estudiat: si genèticament tens molt d’això, necessites més d’allò. Però et tiren cap a éssers que almenys en el meu cas penses: per què?

El misteri de l’atracció.

Sí, el misteri de l’atracció és un, el misteri de l’enamorament un altre, i el misteri del sexe un altre. Són misteris molt diferents, el que passa és que els unim sempre tots. Una vegada em va passar que estava superenamorada d’un home, i en canvi el seu cos em feia fàstic. I tot i fent-me el seu cos fàstic continuava superenamorada d’ell. I això què és? No ho entenia. I després la història sexual és una altra. Té molts matisos. Hi ha sexes que són supersalvatges. I hi ha diferents tipus d’atracció. L’enamorament és una cosa molt rara, és com si t’atontessis, i no té res a veure ni amb el sexe, ni amb l’atracció, ni amb l’amor. Però ho barregem tot. També és molt pesat això de l’amor entre home i dona, dona i dona, o com vulguin, perquè es demana tant. Si ara vingués un tio aquí a fer parella amb mi, he de ser la seva amiga, la seva amant, la seva mare, la seva companya d’excursió. Però a veure, què collons és això? Per què he de ser tantes coses? És també una dictadura de la parella. Per això la gent se separa tant, perquè clar, falla: no pots ser l’amiga, la germana, la mare, la padrina, la que se’l folla, la que n’està enamorada, la que cuina. Però a veure, què ha passat aquí? I als homes també se’ls demana el mateix: han de ser trenta mil coses. I en realitat el que vols és una persona que et deixi en pau.

Torna a ser el mateix que abans: adonar-te de tot el que ens posen a sobre.

Però portem aquesta idea de tot el que ens han de donar. Ja no és senzillament que t’enamores d’una persona i és bonic i té aquests defectes i em dona aquestes coses i aquestes no, sinó que tens al teu cap posat com un cartutxo de tinta tot el que ha de ser. Si és una parella teva, ha de ser molt bon amant, t’ha d’entendre a tot moment, quan estàs trista ha d’estar al teu costat, ha de tenir un moment que estigui sol. Ja està tot dins del cartutxo. Demanes tantes coses a una persona. Però això què és, a quin món d’exigència imbècil hem arribat?

És normal que acabis tarat. Si li sumes la parella, la feina i tot el que hem dit.

Com que no tenim Déu, se’ns manipula amb el consumisme i amb l’amor. I és el que mou la gent: si vols estar bé, folla i consumeix.

Em fas pensar que sentir-te acomplexat és un indicador del que t’intenten encolomar. Per exemple, la pressió de tenir parella.

Jo tampoc en tinc. Em vaig ajuntar amb un home per fugir de casa meva, i quan me’n vaig separar, un dia vaig anar al teatre sola i vaig notar la pressió social de si no vaig amb un home no valc tant. I vaig pensar: quina merda masclista m’està caient a sobre. En vaig ser molt conscient.

Has de ser molt forta.

Sí, i també hi ha els fills. Tant si ets un home com una dona és bo que no estiguis sol.

No en tens, oi?

No, tinc animals, i ara tindré flors. I els arbres, que també estic contenta amb ells. Bé, no sé si els tinc o em tenen.


Has estat al paradís?

Tots hi hem estat i tots n’hem sortit amb una rosa a la mà. El problema del paradís és que no t’hi pots estar. El coneixes, en surts fins i tot amb proves, però és momentani. El que té el paradís és que et deixa amb l’ànsia de tornar-hi. És un lloc on vols estar sempre.

El record ja és una forma de ser-hi.

Sí, no vol dir que en algun moment de la vida no se’t torni a obrir una altra escletxa, però són moments. Qui no hi ha estat mai, està mort.


Artesans del temps és una secció feta amb Gramona, un celler que cuida, sense presses, el procés d’elaboració de cadascun dels seus vins, cercant sempre l’excel·lència i el màxim respecte per l’entorn.


Comentaris

  1. Icona del comentari de: Rosa a juliol 02, 2022 | 17:25
    Rosa juliol 02, 2022 | 17:25
    Què ella estigui mig sonada no vol dir que ho estiguem tots els altres. De fet pensar que tots els altres estan sonats és una demostració que a aquesta dona li falta un cargol.
  2. Icona del comentari de: Rosada a juliol 02, 2022 | 21:23
    Rosada juliol 02, 2022 | 21:23
    Extraordinaria conversa, Gemma i Dolors. Gràcies a les dues. Vols dir que no ens falta una Devessa una Gran Mare Dolors? Em sembla que ens aniria millor.
  3. Icona del comentari de: Anònim a juliol 02, 2022 | 23:45
    Anònim juliol 02, 2022 | 23:45
    Oleeeee! Dolors. Els tens quadrats. Moltes veritats en una sola entrevista. Cuidat i curat i que no sigui res, ferota. Potxons pallaresos
  4. Icona del comentari de: Margarida Mas Clanxet a juliol 03, 2022 | 00:05
    Margarida Mas Clanxet juliol 03, 2022 | 00:05
    M' agrada la poesia de la Dolors Miquel . Mostra un estil original : complex ( en la forma) i alhora d' una simplicitat, pel que fa el fons , molt natural .
  5. Icona del comentari de: Eduard a juliol 03, 2022 | 10:46
    Eduard juliol 03, 2022 | 10:46
    Esclar que no tenim Déu, perquè no n'ha! Per això els cristians ens han intentat manipular amb ell durant dos mil anys! I vaja si ho han aconseguit!
  6. Icona del comentari de: Pensador. a juliol 04, 2022 | 08:05
    Pensador. juliol 04, 2022 | 08:05
    De Déu n'hi ha. No el del cristianisme, aquest personatge barbut, amb un triangle encastat al clatell que cavalca damunt els núvols, és clar. Crec que ho puc explicar, nireu: coneixeu la celebèrrima equació d'Einstein, no és així?. E= mc2. Doncs bé, jo crec que Déu és la E d'aquesta equació.
  7. Icona del comentari de: SPI a juliol 05, 2022 | 12:33
    SPI juliol 05, 2022 | 12:33
    Carai! Rosa, quines poques ganes d'entendre les persones.
  8. Icona del comentari de: Txell a juliol 05, 2022 | 16:43
    Txell juliol 05, 2022 | 16:43
    Rosa, ets el meu alter ego. Et llegiré.
  9. Icona del comentari de: Lletxtitem a juliol 05, 2022 | 16:45
    Lletxtitem juliol 05, 2022 | 16:45
    Rosa, ets el meu alter ego. Et llegiré. I ara el.logarie diu que això és un comentari duplicat i no me'l vol.deixar cpartir. Jo provo de nou. Ah, li he enviat al meu ecs.
  10. Icona del comentari de: Neus Aguado a juliol 07, 2022 | 13:17
    Neus Aguado juliol 07, 2022 | 13:17
    Moltes gràcies, Gemma Ventura Farré, per les preguntes i moltes gràcies, Dolors Miquel, per les respostes.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa