“Veig, en un instant precís d’aquesta tarda, que el meu estimat i jove marit s’enamorarà de la noia que ara seu al meu seient, al seu costat. […] Sé que se n’enamorarà com es va enamorar de mi, i no en tinc cap dubte.” Ho escriu Empar Moliner (Barcelona, 1966) a la primera pàgina de Benvolguda (Columna, Premi Ramon Llull). Quedem a El Petit Celler un parell d’hores abans que vagi just al cantó d’aquest carrer, a Catalunya Ràdio. Demana un parell de copes de vi, les acabarem repetint. Sona Rod Stewart.


A la literatura se li demana autoajuda?

Sí. La fórmula que busquen és dona en un món d’homes que té dificultats i les supera.

Hi ha tendència també a buscar un amic, un coixí?

Sí, no s’admet la crueltat. En un conte vaig ser cruel amb un gos i una senyora em va dir: “M’has fet enfadar molt, no he continuat llegint”. Però ho diuen lectors no habituals. I aquesta autocompassió la demanen a la literatura, però al cine i al teatre, no.

També es demana que les novel·les siguin feministes?

Sí. El que ara és políticament correcte. Jo no tindria collons de fer un personatge molt xungo i per exemple racialitzar-lo, perquè seria llegit d’una manera que no seria neutra.

Per tant, a l’hora d’escriure hi ha d’haver cert control del que fan els personatges?

Mira, avui vaig a Girona, als cines Truffaut: havia de triar una pel·lícula i ensenyar-ne cinc escenes. L’home que estimava les dones. La vaig tornar a mirar i vaig pensar que avui no passaria la cultura de la correcció, perquè és un home a qui li agraden molt les dones i va amb una prostituta.

Aleshores hi ha certa censura?

Censura o crítica. De les dones sempre es parla de nosaltres en col·lectiu i no com a individualitat: “A les dones ens estan fent no sé què”. L’altre dia escoltava una entrevista a una que han censurat del CNI i deia: “Les dones som més fortes, més empàtiques, més valentes”. I pensava: parla per tu, jo no soc valenta. A més, la valentia està molt sobrevalorada. I jo no vull ser valenta mai.

Tampoc està ben vist dir: quina merda, m’estic fent vella i veig com em canvia el cos. Tot ha de ser positiu. No hi ha marge per a la debilitat.

Escolta una cosa: fer-se vella és una puta merda. Hi ha un moment a la vida que tot seria millor amb deu anys menys. Absolutament tot: escriure, follar, fer esport, conèixer gent, tenir fills. I fer-te gran et fa pensar que et queden menys anys dels que has viscut. Quina putada, no? I a sobre alguns potser seran de merda. Però això també em fa flipar amb cada cosa del món.

Per exemple?

Tot sembla molt miraculós, em cauen millor els animals que abans. El vi. El menjar. Penso: quina sort, estic menjant una cosa molt bona. I als vint anys no tenia la capacitat de flipar.

Un dels temes és l’amor. Hi ha el camí de l’enamorament, però com és el camí contrari?

L’enamorament és una revelació, una guspira que ho canvia tot. És una autoficció. El “Jo em donaria a qui em volgués” de Palau i Fabre no podria dir-lo: tinc una muralla que m’impediria enamorar-me d’algú que no em volgués. No picaria pedra, seria capaç de tenir aquest control involuntari.

Aquests dies pensava fins a quin punt ens enamorem del que ens inventem, del que projectem en l’altre. És a dir, del que no és.

T’enamores de com l’altre et veu. Hi ha un moment de la vida que ets una obra mestra. Un període curt. Però tant de bo l’hagi viscut tothom. Aquell dia que no hi ha ningú més al món. Que ningú més serà mirat com ets mirada. Potser només seran unes hores. Però és aquell moment. És millor acabar en alt l’obra de teatre i no anar baixant.

El moment en què comença el declivi el saps: ja sigui en una mirada o en una paraula.

La protagonista s’ha sentit ovacionada per ell. Això li passa a la majoria d’intel·ligents: el que volen és ser desitjats sexualment. El personatge ho diu: “El que jo he volgut ser és un bon clau, que soc una bona conversa ja ho sé”. I diu que a casa, mirant una sèrie en pijama i mitjons gruixuts, no passa la prova. On ella és guai per a ell és parlant en el tamboret del bar.

També veus que estima una versió d’ella, i que ha d’interpretar-la encara que la destrueixi.

Sí: si vull que m’estimi, m’haig de destruir.

També hi ha el dolor d’esborrar-te de la vida d’algú. D’anar tenint proves que ja no ets ningú per l’altre.

Quan t’enamores d’algú no pots pensar que arribarà un dia que follar serà extraordinari en lloc de normal. I això és una qüestió matrimonial. Ella pensa: “Ell no en té ganes”, i això es pensa de l’altre. Hi ha un moment en què les converses entre amics són: “Ahir vam follar”.

Em fa pensar en aquell conte del Quim Monzó: que dos estan en un llit, i un pensa que l’altre no vol, i l’altre igual i s’acaben masturbant per separat.

Sí, d’El perquè de tot plegat. El marit es pregunta si ella en tindrà ganes i ell diu que hi va haver un temps en què només mirant-nos ja ho hauríem sabut, i ara no, i senten els que follen a l’habitació del costat. Un conte extraordinari.

S’ha dit molt que és una novel·la sobre la menopausa, però més aviat diria que és sobre la pèrdua: de la regla, de l’home, de la filla, d’una etapa de la vida.

Sí. Tot són pèrdues. Vaig pensar si el títol havia de ser L’enumeració de les pèrdues: calci, memòria, amor.

Se n’aprèn, a perdre?

Ella ho diu: estic molt calmada, no tinc gelosia. Hi ha un moment en què perdre no importa tant. Però això és horrorós: perquè entres en aquesta parsimònia. Fa molta pena arribar a dir: tant me fot.

L’apatia.

Sí. I això també ve perquè aquesta dona que ha sigut feliç cuidant de cop ja no ho fa. Diu que un dels principals esculls del feminisme és que ha de comptar amb ionquis de la cura. Això ho he observat en moltes dones: cuidar els fills els ha donat la vida. Una amiga em va dir que deixar de cuidar els fills és com deixar la droga.

Ho veig amb ma mare: tinc trenta-un anys i encara voldria protegir-me.

Però no ho podrà canviar mai. Tu ets una adulta, no li caps a la panxa, però ets un braç seu. I si a tu et passa alguna cosa, es tallarà les venes. I és l’instint superior a tot. T’ha cuidat d’una manera que no pot suportar que pateixis. Si cal sortirà amb un matxet a matar.

Hi ha el mecanisme de l’amor: si ell em fa patir, el faig patir. Estimar és reaccionar al que passa? I la figura de l’ex com una mena de rival. Que podrit.

Ella no et comprenia? Jo et comprendré a tope. A ella no li agradava que posessis els peus a la taula: posa’ls. La presència de l’absència.

“Reclamo amor exagerat perquè he tingut una infantesa desgraciada”. Fins a quin punt l’amor que exigeixes de gran ve de la destrossa infantil?

Quan parles a toro passat, tot quadra. Podria dir que reclamo amor exagerat perquè he tingut una infantesa desgraciada, però també podria dir que reclamo amor exagerat perquè m’han donat amor exagerat. Potser tots reclamem amor exagerat i sí que penso que la meva generació som uns eterns infants. Fa quinze anys me’n reia de la gent de rock’n’roll que anava amb xupes: què fa aquest? I ara penso: tenim tot el dret del món a anar amb xupa fins als dos-cents anys com el Mick Jagger. No hi ha cap generació que accepti que s’està fent gran. Però i què? Pel que fa a mi, demano que se m’estimi tal com soc. He arribat a un punt que els meus defectes no els voldria canviar mai, no em molesten.

Quins?

A vegades tinc molt mal humor o unes petites explosions de mal geni absurdes. Ho vull tot de seguida, tot de coses d’immaduresa. De vegades no em comporto amb la meva filla com si fos la seva mare.

Com et van estimar de petita ha determinat com has estimat de gran?

Prefereixo no sopar que fer règim. Si no pot ser tota l’ampolla, no m’hi poso. Tot l’amor o res. Tot ara. La meva manera d’estimar és: si vaig a un restaurant i m’agrada molt hi tornaré a la nit i l’endemà i miraré tots els plats de la carta per no deixar-me’n ni un. I un dia potser diré: fins aquí. Si m’agrada algú diré: com t’estimo. Que bé estic.

Hi ha maneres d’estimar més garrepes.

L’amor de parella és molt diferent de l’amor a fill: a un fill se li permet decebre’t i a una parella, no. El fill no pots evitar estimar-lo igualment.

Què és important quan escrius?

Els detalls han de ser de molta veritat, perquè si no, te la fots. Busco una llengua àgil però no em tallo en res. Vaig pensar: li fotré un curull a la primera línia. És una paraula que no és del vocabulari bàsic de ningú. Per a mi escriure és com anar a córrer: hi haurà dies que correré de pena i d’altres molt bé. Però com deia Emili Teixidor: Nulla dies sine linea. Cada dia, cada dia, ni que sigui per dir: avui no tinc res per escriure. També és veritat que els lectors i també la crítica estan més disposats a valorar una novel·la que un recull de contes. I t’adones que les preguntes de la promoció d’un llibre de contes són diferent que una novel·la, i tu també estàs en to seriós. Perquè si et poses tropical, contenta, li fas un mal favor a la novel·la. Em costa parlar seriosament. Estic mirant a terra per no mirar-te perquè m’estic sentint culpable.

Culpable que t’escolti?

D’estar-te fotent una xapa. Als clubs de lectura recomano tres o quatre llibres, així m’estalvio de parlar tant del meu. Penso pobra gent, què els has d’explicar?

Que curiós que tinguis vergonya i alhora puguis parlar molt, potser és una manera de camuflar-la.

L’humor és una armadura, s’ha de distingir entre la timidesa i la vergonya. De vergonya en tinc molta, timidesa en vaig tenir molta de petita. Molta. Però una cosa malalta. Anava a un col·le que al menjador, abans de començar a menjar, s’havia de cantar una cançó. Hi havia un nen que la cantava i nosaltres la seguíem, recordo estar tot el puto any dient per favor que no em toqui a mi sisplau. Mai em va tocar perquè ho devien veure. Me’n recordo del primer dia en què vaig ballar.

Què passa quan vens molt? Passes a una altra categoria?

Totalment. Però tothom que escriu vol ser molt llegit, no una mica. No s’entén que diguis: “Jo vull tenir deu mil lectors, però vint mil ja no”. D’entre els ideals penses: voldria que entre els lectors n’hi hagués que m’haguessin entès, i que diguessin: el teu pròxim o anterior llibre també me’l llegiré. Quan un llibre surt amb un premi, com és natural, tothom t’ha d’esperar amb les ungles afilades: te l’han donat a tu, mirem si te’l mereixes. Podria ser que les crítiques fossin dolentes, tèbies o inexistents. Però han estat les més bones que m’han fet des que vaig començar, que primer em deien: quina promesa, i després que uns llibres eren més bons que d’altres.

Quina em diries que és l’altra cara del premi?

Un llibre que va amb un premi es ven sol. Una llibretera pot passar que no el tingui a la seva llibreria o que ja no el llegeixi. Quan surten bones crítiques, aquesta llibretera diu: “Val, potser me’l llegiré, i potser el recomanaré”. Els grans prescriptors de llibres són els llibreters independents.

A vegades hi ha un cert prejudici pel que es ven molt.

Hi ha llibres que es venen poc i són molt dolents i hi ha llibres que es venen molt i són molt dolents. Tant de bo es pogués jutjar l’obra sense pensar en l’autor. Hi ha autors que em cauen molt malament i no puc deixar d’agenollar-me davant d’ells: Vargas Llosa. M’encanta Nabokov i no voldria ser mai com ell, però m’encanta, no puc parar.

Sortir a la televisió et juga en contra?

És un rotllo. Però és normal. Si no vols que et pintin bigotis, no et deixis fer fotos. No m’haig de queixar si no volen llegir el meu llibre perquè a la tele faig broma, o perquè ho faig tan malament que no em volen ni veure. Però això en general no passa.

Hi ha dues Empars? L’escriptora i la que surt a la tele o a la ràdio?

Però la tele no és el que era abans: hi ha llibres de gent que surt a la tele o a la ràdio que es venen i n’hi ha que no. Depèn. Però tant de bo la frase de la Bíblia: per les seves obres les coneixereu. Pot haver-hi gent que digui: hòstia, potser no em llegeixo el llibre, no sigui cas que m’agradi. En tot cas, les traduccions són una sensació novíssima. Quan vaig a un altre lloc ningú em coneix. És meravellós.

Què et fa por?

Gairebé tot. Pel meu aniversari sempre vaig a un gran restaurant, és el meu regal. I quan m’assec en aquella taula i em porten la primera copa, sempre penso: ara s’acabarà. No puc gaudir mai del moment.

Quina relació tens amb l’alcohol?

He fet que la protagonista hi tingui una relació al caire de l’abisme. Diferenciaria el vi de l’alcohol. El vi és un camí que m’encanta: és cultura, art. Vaig començar la meva vida alcohòlica prenent còctels, però és un món que s’acaba més de pressa a l’hora d’estudiar. I en canvi el vi com més en tastes, més veus que no en saps gens. La meva relació és una relació bonica però com en totes les coses que són droga s’ha de vigilar sempre.

Tu has de vigilar?

He de vigilar que un dia no me’l prohibeixin.

Per què?

Perquè segur que beure en excés és dolent. Segur. Conec molta gent que acaba fatal.

Però beure en excés seria beure cada dia molt?

Sí. Ara perquè hem quedat tu i jo, però si no, m’agrada beure i beure bé. Emborratxar-se no té cap sentit. És millor no arribar-hi. A la meva filla no li interessa gens perquè ens ha vist a son pare i a mi. Però tinc amigues que tenen fills que sí i sempre els dic que el millor que els pot passar és que pillin un dia una borratxera xunga, que els hagueu d’anar a buscar, que els doni tot voltes. Tinc el record d’aquesta borratxera: anís del Mono. Mai més. Però hi ha altres drogues que quan parles amb joves són més difícils de gestionar: l’èxtasi, els porros… són addictives perquè sempre es comença de manera recreativa i s’acaba de manera habitual.

Com vas d’ego?

Tots volem que ens diguin que el que hem fet els ha agradat, o que aporta alguna cosa al món. Gent que diu: “Oh mira, això que he llegit en realitat ho pensava i no sabia que ho pensava”. Què busco llegint? Per mi és molt droga, no me’n podria estar gens. És una droga que és molt fàcil desacostumar-s’hi, i acostumar-s’hi costa una mica. I et fa entrar en un altre món: l’habitació de Gregor Samsa la conec. La poma que li tiren a la closca la veig vermella i ara no sé si la descriu. I penso: hòstia, que bé, estic escrivint. Si m’ho arriben a dir quan tenia quinze anys i llegia Mujercitas… Escriure no és només tenir una habilitat per pensar històries és una fe.

Però és una fe que conviu amb la inseguretat?

Depens de la bondat dels estranys. Si ara tothom diu: “Que bé que està”, dius: ah, doncs sí. Però si tothom diu: “Quina puta merda”, dius: doncs sí. I les dues coses seran veritat. No ho dono a llegir a amics per pànic. Però hi ha gent que ho fa i li va molt bé.

I com el vences?

La idea de dir l’envio aquí, adeu. I ja està. Saps quan la gent diu que te n’oblides que l’has enviat? És una mica veritat. Vaig enviar el meu primer llibre al Documenta, fent les fotocòpies, i quan el van donar me n’havia oblidat: llegiré qui l’ha guanyat. Quan dones el llibre als editors: bé, ja està. Ja ho has deixat.

T’espanta que, tal com funciona tot, el teu nom s’acabi convertint en una marca?

Això seria terrible. A La col·laboradora el nom era més gran que el títol i això et va molt a la contra, perquè els lectors no volen sentir-se imbècils. Estem venent llibres, no patates fregides. Això és fatal per a la literatura. No vull dir que autors que m’agraden molt no siguin una marca. Acaba de sortir la biografia de Philip Roth, que és un totxo. Per què l’han fet si no té una vida remarcable? Perquè és una marca. Vaig demanar: no em feu la putada de posar el nom gran, poseu-lo petit. Per això també vaig voler aquest dibuix de la Cristina Losantos, que és lluminós i molt discret alhora. Quan estàvem fent el llibre pensava: un dia el veuré en una llibreria, en un aparador. Saps què és molt bèstia? Quan estàs al tren i veus algú que l’està llegint: quina cara fa? Perquè potser no li està agradant gens. Si aixeca els ulls, miraràs a terra perquè quina cara has de fer? Quan em va passar, vaig canviar de vagó per la por.



Artesans del temps és una secció feta amb Gramona, un celler que cuida, sense presses, el procés d’elaboració de cadascun dels seus vins, cercant sempre l’excel·lència i el màxim respecte per l’entorn.

Benvolguda

© Empar Moliner, 2022.
© Columna Edicions, Llibres i Comunicació, S.A.U.



Comentaris

  1. Icona del comentari de: Català a juny 25, 2022 | 07:13
    Català juny 25, 2022 | 07:13
    Benvolguda, fer-se vell és una cosa i fer-se gran una altra. El vell passa de tot, se sent derrotat, el gran accepta les limitacions que l'edat imposa i gaudeix de la vida. Altrament penseu que qui no arriba a una edat avançada és perquè ha mort jove. Us sembla millor aixó?.
  2. Icona del comentari de: GANXÓ a juny 25, 2022 | 16:44
    GANXÓ juny 25, 2022 | 16:44
    Empar Moliner: «Fer-se vella és una puta merda» Totalment d'acord Empar. Però no arriba a ser puta ni menys merda no arribar-hi. Ara be, si que és una merda i una putada arribar-hi petin i en males condicions físiques. Una abraçada
  3. Icona del comentari de: Genís Pinart a juny 25, 2022 | 18:08
    Genís Pinart juny 25, 2022 | 18:08
    Empar, ¿Quant consideres que una persona es vella?. Es que potser ja soc vell, i encara no me n'he adonat, tinc 75 anys.
  4. Icona del comentari de: maria a juny 25, 2022 | 19:31
    maria juny 25, 2022 | 19:31
    Quina barra moderador/a. El meu comentari no t'ha agradat.
  5. Icona del comentari de: Català a juny 26, 2022 | 06:36
    Català juny 26, 2022 | 06:36
    A Genís Pinart: doncs veieu, company. Jo en tinc 81 i endavant les atxes.
  6. Icona del comentari de: GANXÓ a juny 26, 2022 | 10:00
    GANXÓ juny 26, 2022 | 10:00
    Genís Pinart Company, tu i jo som de la mateixa quinta. Un es gran quan s'ho veu i anem tirant . Un és vell quan t'ho diuen i et foten al racó Que per molt anys tirem sense que ningú ens foti al racó
  7. Icona del comentari de: Jam Malson a juny 26, 2022 | 19:20
    Jam Malson juny 26, 2022 | 19:20
    Sí, és ben cert, Empar Moliner, envellir és una Puta Merda. Perquè no ens enganyem, dels cinquanta anys en amunt en som moltes les persones que, en un moment de feblesa, no podem evitar pensar que la vida és cruel. Però només ho pensem un instant. Un instant de res i amb un cert regust de resignació a la boca. I llavors ens diem que la vida potser no ho és tant, de cruel: simplement envellim. Però és en el fet de mirar una fotografia de quan teníem setze anys i de comparar-la amb el retrat quasi "irreconeixible" que ens torna el mirall, quan acabem pensant i dient, en un altre moment de feblesa, que la vida no és que sigui cruel, és que és d’una crueltat despietada.
  8. Icona del comentari de: Consol a juny 26, 2022 | 20:24
    Consol juny 26, 2022 | 20:24
    El que és una puta merda, és que et facin mal els genolls, que a la primera de canvi, la teva agenda estigui plena de cites, i no amoroses, que t'oblidis del títol d'un llibre que vas llegir fa una setmana i que visitis més el tanatori, que el cinema... Sí, jo diria que és una necesaria "puta merda"

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa