“Xeres! Xeres!” Crida les ovelles, que s’han aturat enrere, perquè vinguin amb nosaltres muntanya endins. De somriure tímid i de sensibilitat excepcional, avui, vora Solsona, escoltaré el pastor i poeta Pep Divins. M’explica que cada dia es lleva a les quatre per escriure fins a les vuit, que, un cop esmorzat i havent caminat, de deu a quarts de dues llegeix i a la tarda pastura. Aquesta conversa forma part d’Artesans del temps, la secció que fem amb el celler Gramona.

Foto: Gemma Ventura


Et va anar bé no anar a escola fins gairebé els deu anys?

Sí. Vaig aprendre més que no pas anant-hi. Soc nascut del 51. La meva mare, com molts veïns, era analfabeta. El meu pare sabia llegir una mica, i a casa només vaig veure un llibre: les instruccions del tractor que van comprar. Fins als deu anys vaig poder campar al meu aire per aquí.

Què vas aprendre?

Moltes coses: una vegada amb el meu pare tornàvem de buscar bolets, tenia uns set anys, i ens vam asseure a reposar a la soca d’un roure. Era un home delicat de salut. Va agafar un aglà i me’l va ensenyar: “Veus? D’aquest aglà n’ha sortit un roure”. I aquest ha estat un dels meus principis. Tenim la mania que el més gran fa el que és més petit, i hem d’aprendre que del més petit en surt el més gran: com si dintre de l’aglà ja hi hagués el roure.

M’han dit que tens molta memòria.

Sí. Quan als nou anys vaig anar a escola, en mig any vaig aprendre a llegir i a escriure tal com llegeixo i escric ara. La mestra va cridar ma mare i la va entabanar perquè comencés primer de batxillerat, i vaig anar a estudi a Solsona, un any a la Seu i un any a Lleida. Però era un mal estudiant amb bones notes, un inadaptat. Soc albí, i sempre hi he vist molt poc. Ningú tenia cap atenció amb mi. Tenia una memòria excepcional, i em podia permetre el luxe de tirar-m’ho a l’esquena i treure deus, perquè en aquell temps l’ensenyança memorística comptava molt. Però allò no estava fet per a mi. I als quinze vaig anar a treballar a la serradora a Solsona, fins als vint-i-set, que vaig venir a pagès i vaig començar a fer de pastor.

Com és viure aquí?

Visc amb una parella d’amics. La casa on vivim ens la vam fer. Fer-se una casa és molt important en aquest món.

Per què?

Pots comprar-te’n una que t’agradi molt, però fer-te-la és un acte primordial: acabar els fonaments, posar el primer totxo, cobrir-la.

És l’art de saber fer, ara ens ho fan els altres.

I que tu puguis dir: aquí faré una paret. I veure que va pujant.

Quina altra cosa és important per a tu a la vida?

Hi ha a qui li organitzen la vida els fills: a mi me l’han organitzada les ovelles. I per altra banda, des de molt petit, molt abans de saber escriure, vaig tenir l’afició per la poesia. El meu pare es va quedar vidu, es va tornar a casar, i soc el fill de la seva segona dona. No vaig tenir amics, ni vaig jugar mai, sempre vaig estar amb gent gran. Sempre vaig ser una persona solitària.

La solitud normalment està vista com una cosa dolenta, i en canvi no estàs mai sol: estàs amb les ovelles, amb els arbres.

Una cosa és sentir-se sol: tots hi ha un moment en què ens hi sentim. Però entenc la solitud com una presència. És com el silenci: si vius en una ciutat i fas l’experiment d’entrar a deu esglésies, veuràs que cada església té el seu silenci.

Cada bosc té el seu silenci.

Sí, cada lloc té el seu silenci. Cada tarda té el seu silenci. En el temps que vam passar confinats, el silenci d’aquest bosc era radicalment diferent.

Ser sensible al que normalment no som sensibles, oi?

William Blake diu que si netegéssim les portes de la percepció, veuríem el món tal com és: infinit. I això és perquè no anem amb les portes de la percepció netes. El nostre cap està en un altre lloc. Estem aquí però els nostres pensaments, sentiments, desitjos, pot ser que estiguin molt lluny d’aquí. Això ho explica Thoreau a Passejades: estem al bosc però quasi sempre tenim el cap fora del bosc i, per tant, valdria més que estiguéssim a casa. Quan estem al bosc poques vegades tenim el cap al bosc.

Però això normalment és en tot: estàs en un lloc però el teu cap està en un altre.

S’ha de practicar, però si tens una vida molt reduïda com la meva, que soc sol, la meva família són els dos amics amb qui visc, no tinc fills, no tinc dona, no m’he de preocupar de gran cosa, no tinc problemes econòmics perquè visc amb poc, puc estar en el present i en l’aquí. Tinc un ramat i el trec cada dia, cada dia, cada dia, cada dia.

I trobes la bellesa en la repetició.

És una rutina sorprenent.

Perquè hi hauria qui diria: cada dia és igual, però és impossible.

A un amic amb qui feia una caminada nocturna li vaig dir: mira, aquest moment és nou per a nosaltres, no l’hem viscut mai. T’ho podria dir a tu ara: aquest moment és nou, no ens hem trobat mai aquí tu i jo. Pensa que és únic. El dia que tornis a vindre ja no serà com avui: serà més bo o més dolent, però serà un dia que no tornarà mai més. I per tant, és aquest ara. L’ara i l’aquí és això. Pensar i sentir. I és sorprenent, perquè el que és nou sempre sorprèn: si ets capaç de sentir que aquest moment és nou i que encara no l’has viscut, si ets capaç de veure que és únic perquè no es tornarà a repetir, i si és irrepetible, no tornarà més, sentiràs que és emocionant i alhora fascinant, perquè té un misteri: ostres, és que això que estem vivint no tornarà més.

I fins i tot et fa entendre-ho com una cosa sagrada.

Sí. Poques vegades parlo de déu, no em declaro creient ni ateu, però sí que parlo del sagrat: perquè és tangible. A déu ningú l’ha vist.

Què és sagrat per a tu?

El que ens sobrepassa, el que està per damunt de nosaltres: el cel. D’ell en depèn la collita, que creixi l’herba. Hi ha el conte de l’origen del blat: un tord va portar tres grans de blat de l’Àsia i els va donar als pagesos perquè els sembressin. Quan els collissin, un havia de ser per a la terra, l’altre per als ocells i l’altre per fer pa. I cada any els tords tornarien a mirar si respectaven aquesta llei. Això és el sagrat.

L’altre.

Sí. El meu pare deia que menava vint hectàrees de terra. Avui si vas al servei d’Agricultura et diran que tens una explotació de vint hectàrees de terra. Menar vol dir portar, però també vol dir cuidar. Un pastor t’hauria dit: aquesta ovella mena dos xais, que vol dir que ha parit dos xais i els cuida. Per tant, el meu pare feia a la terra el mateix que l’ovella fa als xais. No hi havia una separació tan radical com la que hi ha ara a la naturalesa. Els dos fan la mateixa feina, són cuidadors, i això vol dir que no hi ha tanta diferència entre l’home i la bèstia.

Què has après de les ovelles?

Tu les veus aquí prou manses. Si una ovella d’aquestes passa dos o tres dies a fora, ja no et coneix, ni a tu ni al gos ni a déu ni a sa mare: es torna salvatge, torna al seu estat natural. M’han ajudat a apreciar el valor del salvatge.

Què seria?

L’espontani, el que no està afectat, la no exageració, la no impostura.

La salvatgia té a veure amb la intuïció, amb l’instint, amb tot el que es va capant?

Sí, és el contrari de la civilització. Ho distingeixo de la barbàrie: el salvatge és una cosa i el bàrbar, una altra. A El malestar en la cultura Freud explica que la civilització és possible gràcies a la repressió del salvatge.

Tallar l’instint és domesticar-te?

Sí, clar.

Per tornar a la salvatgia què hauríem de fer?

Massa coses. Per començar, si compres un ramat d’ovelles i vas a guardar-les, faràs un petit pas cap a la salvatgia. Ara seriosament: és una opció molt personal, la gent no tornarà a la salvatgia.

Foto: Gemma Ventura

Però en la teva manera de viure intueixo coses molt sanes, per exemple, la teva relació amb el temps.

Pots dir: “Cada dia engegaré les ovelles a les deu del matí i les tancaré a les dues de la tarda”. Això no és possible. Un matí, si és moll de l’aigualada de la nit, no les podràs engegar perquè no menjaran. I no pots dir: “Saps què, les engegaré a les cinc de la tarda, i encara que sigui una hora fosca, podran menjar”. No, perquè a partir de la posta de sol, l’herba agafa humitat i és dolenta. O si és a l’estiu, pots dir: “Les engegaré a les deu”. No, perquè fa sol, i se t’amorriaran i no menjaran. Manen elles.

El ritme de vida que hi ha ara és malaltís?

Jo no he anat mai a toc de rellotge, ni tampoc he estat agobiat. El ritme me’l marquen les ovelles i la natura. Però també et puc dir: no et pots imaginar el fred que he passat. A l’hivern engegava a les dotze fins a les sis de la tarda a cinc graus sota zero. Estàs parat aquí i et fots de fred, miserablement. Té els seus punts.

A Barcelona amb prou feines t’adones que ha arribat la primavera. Aquí saps el canvi que hi ha en cada arbre, fins i tot saps la llengua de la natura: el que t’està dient l’herba.

Sí sí, clar.

És parlar amb ells?

Sí.

De donar-los un valor com jo li donaria a una persona?

Sí. Tu veus tots aquests pins i els veuràs iguals. Però si fa quaranta anys que pastures aquí, cada pi tindrà una relació amb tu. Perquè en aquell hi acostumaves a berenar, o perquè tal dia va passar allò. En quaranta anys t’arribes a conèixer fins i tot les pedres del camí, i cada pedra és diferent. I arriba un punt que penses que el que a mi em passa a aquest pi, amb qui m’he vist cada dia, no li és indiferent.

Et respon?

Exacte. És un sentiment que tinc. Com si la meva tristesa no li fos indiferent a aquest pi amb qui ens hem vist cada dia. I amb les ovelles ho tinc comprovadíssim: dies que vas a guardar amb febre, que no tens ganes de córrer, estan molt més quietes, com si ho coneguessin.

Ja no és només que tu escoltes la natura, sinó que ella també t’escolta.

Exacte. Hi ha una correspondència amb el lloc.

Tothom necessita cotxes, roba, gastar. Et fa lliure comprovar que amb poc pots viure?

Sí, perquè com menys necessites, més lliure ets. Això són faves comptades: la necessitat és l’esclavitud. Parlo de la necessitat supèrflua, caldria saber distingir el que és essencial del que és superflu. El problema és que vivim en una societat que ha convertit el superflu en essencial. I aquesta és la mare dels ous. I la pregunta que em faig és: sabrem ser pobres? La gent avui no sap ser pobra. A qui li aniràs a explicar que ha de viure amb menys?

Perquè la pobresa està entesa com una cosa dolenta. L’aspiració és tenir més.

Pobre és aquell a qui sempre li sobra una mica del que té i ric és qui no en té mai prou amb el que té. No vaig veure la llum elèctrica fins als onze anys. A casa no hi havia aigua corrent, ni lavabo, ni dutxa. Ma mare feia escalfar aigua al foc i, amb un bugader a l’estable, perquè hi havia animals i era més calent, ens rentàvem dos o tres amb la mateixa aigua un cop a la setmana. A qui li explicaràs això?

Què et preocupa de la manera de viure d’ara?

La destrucció que hi ha de la naturalesa. La destrucció d’una cultura. Aquest deteriorament de tot. Els boscos estan fets una merda, la terra està supercarregada de purins. Em sap greu perquè és el lloc on visc.

Escrius: “La necessitat d’estimar fa sorgir l’altre”. Això és la base de l’amor?

Si no necessitéssim estimar, l’altre no existiria.

Llavors com més necessitat tens d’estimar, més altres hi ha.

I és perfecte. És el contrari del Rimbaud, que deia “Jo no soc jo, soc l’altre”, o Sartre, que deia “L’altre és l’infern”. No: la meva necessitat de ser estimat em fa crear l’altre, perquè si només soc jo sol, qui m’estimarà?

D’aquesta mateixa manera: la necessitat de tristesa et fa veure tristesa?

Sí, però la tristesa no és una necessitat sinó una equivocació. En un poema dic que la tristesa és una manera de dir-li a la naturalesa que ha fet les coses malament.

És una falta de respecte al que ella et dona?

Exacte. Hauríem d’estimar la vida sense cap ressentiment pel que ens ha negat. Estar-nos queixant sempre de com de desgraciats som és una estafa a la nostra felicitat, perquè si el temps que passéssim queixant-nos miréssim de ser feliços, hi sortiríem guanyant.

Què és la felicitat?

Vaig escriure trenta-tres petits poemes per parlar dels trenta-tres noms de la felicitat: “I si la felicitat fos l’os de peluix amb què juguen tots els nens del món?”.

Com veus la mort?

Com Salvat-Papasseit: per tornar a viure necessitem morir. Una neboda meva té bessons de set anys, i al nen li agafen atacs d’angoixa perquè diu que no es vol morir. I ella no sap què dir-li. Si l’hi hagués d’explicar, li diria que la mort s’ha de prendre com l’oportunitat per a un nou començament. Si estiguéssim en el temps lineal, els Reis passarien un cop i mai més. Però si estem en un temps cíclic, que aquest any mori és l’oportunitat perquè el proper gener tornin a venir els Reis.

Amb les estacions la natura ja en fa una mostra.

Necessitem que mori l’hivern perquè torni la primavera. Però no ens enganyem: tornarà una altra primavera, aquesta, no. Però tornarà una altra primavera, i qui et diu que no serà millor que aquesta?

Com a albí, quina relació tens amb la llum?

Bona i dolenta. Físicament la llum em molesta molt: un dia de juliol pateixo molt. En canvi, la claredat és una de les meves obsessions: no suporto els escrits enrevessats, foscos. Ni llegir-los dels altres ni escriure’ls jo. A l’hora d’expressar-me miro de ser lluminós.

Llegeixes?

Molt. Llegeixo amb una lupa electrònica. Si vaig a l’oculista, em diuen que no hi veig, però hi veig. Des de petit em costa molt de llegir. Tinc un quinze o trenta per cent de visió, però com que ja hi vaig néixer, ja hi estic adaptat. El color dels teus ulls no el veig, ni que m’acostés. Et veig suficient per poder-te reconèixer la fisonomia, però si em separés dos metres de tu, et podria confondre amb qualsevol altra persona.

Què entens per perdre el temps?

Anar a escoltar un concert dolent o a veure un partit de futbol. Però perdre el temps és la meva opció, ningú m’hi obliga. Li podria dir a una altra persona: “No em facis perdre el temps”, però em costaria. El que sí que tinc per norma és no dir a ningú que no m’interessa. Això no ho faré mai.

Per què?


Em sembla una ofensa a la dignitat de l’altre.

Em fa pensar en Pere Casaldàliga, que deia que és millor tenir l’última sensibilitat que l’última paraula.


Exacte, ho tinc per norma de conducta. Hosti, aquell tio, si és un pelma. M’és igual, no li puc dir que no me’l vull escoltar si té alguna cosa a dir-me.

Escrius i no has volgut anar darrere editorials ni premis.


Soc antipremis.

No ho havia escoltat mai.


Gràcies a la indústria cultural he pogut conèixer coses molt interessants. No hi estic en contra, però em fa por. Perquè visc aquí, és una cosa que no conec i a la paraula indústria li tinc pànic, sigui cultural, sigui el que sigui. No necessito ser conegut arreu del món, no necessito ser un bestseller, no necessito el premi Nobel ni el premi Carles Riba. Per què el vull, si ja tinc la vida resolta econòmicament?

Antipremi per què?


Qui hi ha per dir que aquesta obra és millor que una altra? Que tu escrius millor que jo o que jo escric millor que tu? Em presento a un premi i a veure a qui el donen i a qui no: ho veig molt immoral. Per què m’han de premiar a mi i a tu no? O al revés: per què a tu sí i a mi no? Una de les coses que m’ha ensenyat la soledat és que en tota persona hi ha una punta de dignitat. Per tant, què més vols? Necessito que m’estimin, però no necessito cap reconeixement.

Parles de la bondat.

Oposada a la justícia. La persona justa necessita jutjar l’altre. La persona bona no necessita assenyalar. Fa el bé i prou. La bondat no té el punt de mira de l’escopeta. Hi ha dues figures de bondat que em tenen fascinat: el príncep Myshkin, de l’Idiota de Dostovieski, i la princesa Maria Bolkònskaia, de Guerra i pau.

Què penses de la por? Perquè sovint és el que ens governa d’una forma íntima.

Amb la por és molt fàcil governar una persona. I hi ha moltes maneres d’induir-nos-la: perdràs el treball si no fas tantes coses, perdràs la salut si beus una copa de conyac. La por és una estratègia del poder: la por de quedar-te sense sou, sense feina. I són pors mòbils: quan els interessa et faran por amb una cosa, i quan els interessi, amb una altra.

I viure aquí et fa tenir certa distància amb aquestes pors?

Xeres! Va, anem! No en tinc de por. Ara tinc dotze ovelles. Estàs guardant a fora, i ve una tempesta, i has de travessar una rasa, i clar que tens por de dir: hi seré a temps o no, de travessar-la? Però són unes pors molt concretes, no són abstractes. Però por de: oh, la llum va molt cara. Això no em preocupa, primer, perquè sé que són pors passatgeres, i segon, perquè si va cara, en gastarem menys i si no en tingués, també viuria i seria feliç.

Aquest sense es viu com una mancança.

I és un alliberament. En comptes de sense llum, viuré amb una espelma. És vist com una mancança molt important. I potser no ho és tant. Si sabéssim ser pobres, seríem molt més lliures. Però ni en sabem ni ho volem.



Artesans del temps és una secció feta amb Gramona, un celler que cuida, sense presses, el procés d’elaboració de cadascun dels seus vins, cercant sempre l’excel·lència i el màxim respecte per l’entorn.


Pep Divins s’autoedita els llibres i tots els beneficis els dona a l’associació Amisol. Si algú vol El llevat de la vida, el pot encarregar escrivint a recepcio@amisol.cat

Foto: Gemma Ventura

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Eva Ventura Company a maig 05, 2022 | 07:47
    Eva Ventura Company maig 05, 2022 | 07:47
    M'ha agardat moltíssim, Gemma!!!
  2. Icona del comentari de: Rosa a maig 05, 2022 | 08:15
    Rosa maig 05, 2022 | 08:15
    Repassa la diferència entre els verbs escoltar i sentir, si us plau. (No ho havia escoltat mai.)
  3. Icona del comentari de: Saltamarges a maig 05, 2022 | 08:30
    Saltamarges maig 05, 2022 | 08:30
    Una persona sabia, que esta en pau amb ell mateix i els altres. Dificil de conseguir en aquests dies.
  4. Icona del comentari de: Josep Ramon Francesch Escalona a maig 05, 2022 | 10:15
    Josep Ramon Francesch Escalona maig 05, 2022 | 10:15
    Genial. Molt per aprendre'n. Gràcies.
  5. Icona del comentari de: Albert turne, un pages desencantat a maig 05, 2022 | 11:40
    Albert turne, un pages desencantat maig 05, 2022 | 11:40
    Un home integrat a la natura
  6. Icona del comentari de: José Patiño villalba a maig 05, 2022 | 12:00
    José Patiño villalba maig 05, 2022 | 12:00
    un artículo especial, tanto el periodista que lo recoge como el personaje que hace posible el artículo... enhorabuena a los dos por ser valientes y sacar algo que también está con nosotros y es una cultura alejada de las influencias morenas... gracias a los dos...
  7. Icona del comentari de: José Patiño villalba a maig 05, 2022 | 12:01
    José Patiño villalba maig 05, 2022 | 12:01
    un artículo especial, tanto el periodista que lo recoge como el personaje que hace posible el artículo... enhorabuena a los dos por ser valientes y sacar algo que también está con nosotros y es una cultura alejada de las influencias modernas.....gracias a los dos...
  8. Icona del comentari de: Anna Civera a maig 05, 2022 | 13:55
    Anna Civera maig 05, 2022 | 13:55
    M' acabo d' enamorar. Visca la gent que pensem com en Pep!
  9. Icona del comentari de: Anònim a maig 05, 2022 | 14:34
    Anònim maig 05, 2022 | 14:34
    Per molts anys!
  10. Icona del comentari de: Sílvia a maig 05, 2022 | 15:42
    Sílvia maig 05, 2022 | 15:42
    Al capçal del llit. “El llevat de la vida” Poesia lluminosa, com ell i la seva llum. Gràcies Pep Divins
    • Icona del comentari de: Silvia a maig 06, 2022 | 18:59
      Silvia maig 06, 2022 | 18:59
      On espot trobar el llibre?
    • Icona del comentari de: Silvia a maig 06, 2022 | 18:59
      Silvia maig 06, 2022 | 18:59
      On espot trobar el llibre? On trobo el llibre?
  11. Icona del comentari de: Pep Bas a maig 05, 2022 | 16:02
    Pep Bas maig 05, 2022 | 16:02
    Íntegritat, coherència, saviesa, senzillesa, autenticitat... Meravellós!
  12. Icona del comentari de: Assumpta Blanch a maig 05, 2022 | 16:05
    Assumpta Blanch maig 05, 2022 | 16:05
    Un home savi. Una conversa preciosa. M'ha agradat molt, Gemma! Felicitats! Assump
  13. Icona del comentari de: sara a maig 05, 2022 | 17:05
    sara maig 05, 2022 | 17:05
    Hi ha persones que tenen el do de saber explicar d'una manera meravellosa els nostres pensament. En el meu cas, només falta valentia per fer el mateix que ell i fer efectiu aquest canvi de vida.
  14. Icona del comentari de: Cesc a maig 06, 2022 | 01:08
    Cesc maig 06, 2022 | 01:08
    Felicitats a la periodista i agrair la sort de poguer haver conegut ni que només hagi estat una mica, aquest poeta i mestre de la vida. Gràcies.
  15. Icona del comentari de: Olga a maig 06, 2022 | 07:23
    Olga maig 06, 2022 | 07:23
    Gràcies per donar un canal de difusió a aquest tipos de vida i pensament. Ho necessitem!! Gràcies Pep, Gemma... i tots els que hi han dedicat un temps Gràcies als que l'hem llegit
  16. Icona del comentari de: Olga a maig 06, 2022 | 07:24
    Olga maig 06, 2022 | 07:24
    Gràcies per donar un canal de difusió a aquest tipus de vida i pensament. Ho necessitem!! Gràcies Pep, Gemma... i tots els que hi han dedicat un temps Gràcies als que l'hem llegit
  17. Icona del comentari de: Raquel a maig 06, 2022 | 08:17
    Raquel maig 06, 2022 | 08:17
    Preciosa entrevista I meravellós aprenentatge. Gràcies
  18. Icona del comentari de: Judith a maig 06, 2022 | 09:12
    Judith maig 06, 2022 | 09:12
    Una gran lliçó per la societat "cultural", afortunadament encara queda algú amb transparent puresa.
  19. Icona del comentari de: Taïs a maig 06, 2022 | 10:23
    Taïs maig 06, 2022 | 10:23
    Moltes gràcies, Gemma i Catorze. He gaudit molt amb l'entrevista...Molt necessària
  20. Icona del comentari de: Dolors a maig 06, 2022 | 18:28
    Dolors maig 06, 2022 | 18:28
    Quina persona més savia.Gracies per l'entrevista que ens ha permès conèixer-la
  21. Icona del comentari de: Anònim a maig 06, 2022 | 23:07
    Anònim maig 06, 2022 | 23:07
    Quin gran encert haver publicat aquesta bonica i tan filosofica conversa. Per rellegir, compartir.. Gràcies per haver obert els cors.
  22. Icona del comentari de: Gemma Ventura Farré a maig 07, 2022 | 00:05
    Gemma Ventura Farré maig 07, 2022 | 00:05
    S'autoedita els llibres i els beneficis els dona a l'associació Amisol. M'han dit que si algú vol "El llevat de la vida", que faci un mail aquí i li enviaran: recepcio@amisol.cat 💐
  23. Icona del comentari de: Lluïsa Vila a maig 08, 2022 | 15:47
    Lluïsa Vila maig 08, 2022 | 15:47
    Gràcies Pep, Gemma i i Catorze per aquesta entrevista. 🙏🏾 Lluïsa
  24. Icona del comentari de: Francesc a maig 09, 2022 | 11:46
    Francesc maig 09, 2022 | 11:46
    Una persona que pel que pensa i diu, m'ha cridat molt l'atenció. Ho he guardat en les memòries, pensam,ents, històries... que vinc escrivint des que vaig jubilar-me, ara farà vuit anys. La seva netedat de cor, sencillesa explicativa i pensament pur i clar, és un convit a replentejar-se moltes coses.
  25. Icona del comentari de: Joan Mallart i Pérez a maig 12, 2022 | 22:33
    Joan Mallart i Pérez maig 12, 2022 | 22:33
    Et felicito. De tot cor. Fill, net i Vernet de pastors i flequers!
  26. Icona del comentari de: Pep Muntal a maig 16, 2022 | 19:03
    Pep Muntal maig 16, 2022 | 19:03
    Gràcies Gemma i Catorze per acostar-nos a l'essència . La vida viscuda en el precís instant, sense lligams externs. Quants de nosaltres ens agradaria viure per tans sols un dia aquesta lliçó de vida, Quants esteriem disposats a deixar-ho tot? Gràcies Pep Divins!
  27. Icona del comentari de: Camil a maig 18, 2022 | 22:39
    Camil maig 18, 2022 | 22:39
    La simplicitat es el futur. No cal saber molt de tot. Millor deixar-se portar per el ritme de la natura.
  28. Icona del comentari de: Esteve a maig 18, 2022 | 23:26
    Esteve maig 18, 2022 | 23:26
    El Pep Divins: branquilló de herva fresca, un pinçà refilant de matinada, el polen de un arbre a la primavera, un bussi de terra fertil, unes gotes de aigua de pluja, la farina que a molt els molins!!! Tot aixó es natura, tot aixó es el COR D,EN PEP DIVINS. UNA ABRAÇADA: PER EXISTIR!!

Nou comentari

Comparteix