Després de dinou anys seguits de premi Sant Jordi atorgat a homes, la periodista Gemma Ruiz Palà va proclamar-se guanyadora del darrer premi de novel·la de la Nit de Santa Llúcia amb Les nostres mares, i ho va fer amb un discurs reivindicatiu i clar en què posava de manifest l’existència del “virus de la fal·locràcia” també aquí, a la nostra literatura i a les nostres institucions culturals, com ho demostra aquest premi que no havia guanyat cap dona des del 2003. Ruiz Palà, autora de les novel·les Argelagues i Ca la Wenling, continua amb Les nostres mares indagant sobre el món de les dones de classe popular que van tirar endavant la vida, van saber crear xarxa, i sobretot no van trair-se. I ho fa reivindicant, també, la llengua viva i plena de matisos d’aquests personatges. Però Les nostres mares no és només un homenatge a les dones de la generació de principis dels 50 i a les seves lluites; és també un homenatge a les àvies i a les mares literàries, pioneres i lluitadores decisives en moviments socials com el feminisme. El nom de la gran Maria Aurèlia Capmany, amb una llarga cita a l’inici de la novel·la, indica d’alguna manera la clau de lectura del llibre que tenim a les mans; però també és una alerta sobre l’oblit en què han caigut moltes de les nostres escriptores de generacions més recents. Rescatar-les, donar-los la dimensió que els pertoca, és una alerta que llança l’autora en aquest llibre: recuperar “aquests tresors”.
Em trobo amb la Gemma al bar La Rovira, de Gràcia, un bar ben popular, com ho són els personatges de les seves novel·les. Hem quedat a les set de la tarda, soc puntual, però la Gemma ja hi és; el parell de gots buits que són damunt la taula em fa pensar que hi deu portar una estona. Qui primer surt a la conversa és la Maria Aurèlia Capmany, que es queda amb nosaltres el parell d’hores que dura l’entrevista. A estones satisfeta, i a estones indignada.
Durant molts anys has estat una cara visible de TV3 comentant l’actualitat cultural i sobretot teatral. Quina relació estableixes entre periodisme i literatura?
La meva aproximació a les cròniques periodístiques s’ha basat sempre en l’interès per explicar les coses amb una llengua que enriquís el contingut. Per a mi, la crònica ha estat una construcció pràcticament artesana. Al llarg d’aquests vint-i-cinc anys de dedicar-m’hi, he treballat amb total llibertat i he pogut ser molt creativa; les cròniques m’han suposat un entrenament per dir amb paraules les idees i les imatges que de vegades havia de trobar ràpidament, fent quatre llambregades a la Biennal de Venècia, per exemple, per treure’n una crònica relativament breu, però eficaç. Des d’aquest punt de vista, tot i que fer el salt a escriure una novel·la és tota una altra cosa, m’han suposat un bagatge, diguem-ne que no he partit de zero.
En alguna ocasió m’han dit que a les meves novel·les hi ha una dimensió teatral o dramatúrgica, sobretot pel que fa als diàlegs; a priori no ho entenia, però penso que el fet d’haver vist tant teatre i escriure tantes cròniques teatrals, probablement també ha sigut un altre entrenament a l’hora d’escriure. No n’era conscient, però accepto aquest mestratge.
Ser un personatge amb presència televisiva força continuada, creus que pot condicionar la mirada crítica de la teva obra?
Entenc que hi pugui haver suspicàcies. Ara fa cinc anys que no surto per pantalla, però sí que he tingut durant anys una porta d’entrada amb la gent. Jo defenso la feina que he fet, la trobo honesta i valuosa, n’estic molt orgullosa i satisfeta i, a més, ha estat apreciada. Però entenc que això pugui generar fred de peus. De vegades costa de destriar, i no fer-ho intencionadament és molt fàcil.
Argelagues, Ca la Wenling, i ara Les nostres mares. Has volgut fer una mena de tríptic?
No hi ha hagut cap pla traçat. Cada vegada que faig una novel·la penso que potser no n’escriuré cap més, però després me’n surt una altra. Ara ja tinc idees per a la quarta, i et puc dir que me’n vaig una mica cap a un altre univers. Les novel·les que he escrit fins ara m’han servit per explicar-me el meu entorn més proper, ara tinc ganes de trobar entorns més llunyans de mi.
La relació mare-filla és un dels temes densos de la vida i de la literatura. Tot i que no és l’objectiu de la novel·la, però sí que en fas una pinzellada a partir de la relació entre la Isabel i la seva filla Bet.
La relació entre mares i filles ens l’han problematitzada molt, al marge de les possibles sotragades que generi per se. A les mares se’ls ha exigit, se les ha relegat a uns àmbits determinats; i a les filles se’ls ha fet gairebé renegar de la seva figura i del seu rol, per assemblar-se al dels pares.
M’interessava que les dones de la meva generació s’adonessin que les mares també són els nostres referents. Els pares han arribat a la paternitat i a nosaltres amb una consciència feminista que no tenien a la seva joventut, i ens han inculcat autonomia econòmica i emocional, ens han donat ales; això ha fet que les dones que hem tingut la sort de tenir uns pares així, els idolatréssim molt i ens emmiralléssim en ells. En canvi, amb les mares ha estat diferent. Quan te n’adones, prens consciència del fet que la posició en el món que té cadascuna de nosaltres està clarament afectada per com s’hi ha situat la nostra mare, per com s’ha defensat i, sobretot, per com ha reclamat la seva posició, no només en relació a la domesticitat, sinó fora d’ella. Hem d’aprendre a veure les nostres mares com a persones més enllà del rol que, en determinats moments de la nostra vida, ens ha interessat que tinguessin. Observar la seva història ens les fa entendre més, respectar-les més i deixar-les de culpar, perquè la cultura també ens ha ensenyat a criminalitzar-les: des de Medea cap aquí, fixa’t quantes mares horripilants que són l’esca del pecat i l’origen de tots els mals.
El tema de l’edat, el canvi físic que comporta fer-se gran, tot plegat és una càrrega més per a les dones, i per a les mares, que s’afegeix al judici sobre el propi cos que generalment totes les dones portem de fàbrica.
Segons les enquestes, pràcticament cap dona et podria afirmar que en algun moment de la seva vida no ha fet dieta per estètica, no per salut. Totes ens hem infligit aquest mal tracte als cossos i totes continuem jutjant-nos. A la novel·la, jo volia plantejar una situació en què fer-se gran es pot viure amb alegria, i em va anar bé fer-hi sortir la relació amorosa entre la Dolors i la Lurdes, que es coneixen de grans, un moment que és també un temps de descobertes, perquè es pot gaudir de la vida d’una altra manera.
A banda d’aquest homenatge a les mares biològiques, n’hi ha un altre a les àvies i a les mares literàries: a Maria Aurèlia Capmany, citada a l’inici, juntament amb Rich i Steinem. I a les més properes, com Carme Riera, Montserrat Roig, Anna M. Moix, Esther Tusquets, Maria Mercè Marçal i moltes d’altres.
La majoria de les protagonistes que apareixen a la novel·la són de classes populars, però no vaig voler desaprofitar l’ocasió de parlar d’alguna mare que havia tingut estudis universitaris i un entorn una mica més mobilitzat culturalment; això em va permetre fer sortir al llibre tots aquests referents i altres, que són els que ens han faltat a nosaltres i dels quals en van poder gaudir algunes dones amb més possibilitats. M’agradava que hi sortís un personatge secundari, “la que sempre llegeix Maria Aurèlia Capmany”, per això la vaig fer amiga de la Isabel, que tenia més relació amb el món de l’art i de la cultura.
Per què creus que dones de la teva generació o més joves, involucrades en un feminisme actiu, que reivindica les mares o àvies literàries, han llegit tan poc aquestes generacions més properes, de Capmany cap aquí, exceptuant autores com Roig i Marçal, potser més llegides? El cànon?
La destrucció de la genealogia literària és tan poderosa que arriba al punt que nosaltres haguem de descobrir aquestes escriptores d’una manera intuïtiva, totalment precària i gairebé per casualitat. Les dones de la meva generació som el reflex d’aquesta destrucció, perquè totes aquestes autores han estat fora del cànon, no ens les han explicat ni a l’institut, ni a la universitat, s’ha impedit que tinguéssim consciència d’aquests tresors.
Jo no les he descartades, cap de nosaltres no les ha descartades, senzillament no sabíem que connectaven amb nosaltres d’una manera tan profunda i amb unes armes tan tremendes. La història de la nostra cultura i de la nostra literatura no els ha atorgat la dimensió que els toca.
A l’institut i a la universitat us devien arribar només Victor Català i Mercè Rodoreda.
És clar, les úniques del cànon, i encara. No és casualitat que jo m’hagués llegit Drames rurals i La plaça del Diamant i, en canvi, no hagués llegit res de totes les escriptores que hem dit, ni en tot l’institut, ni durant tota la carrera. M’han ocultat aquesta gran potència de creadores. Em sento estafada.
Les dones que retrates a la novel·la, tot i ser majoritàriament d’una classe més aviat popular, tenen una determinació molt clara, no hi ha cap dona submisa. Fan sentir la seva veu.
Això és volgut. I m’he basat en la coneixença de moltes dones al voltant dels 70 anys, que són les que omplen les platees, porten la casa, i cuiden els nets. No podia retratar-les com a víctimes, perquè no ho han sigut, malgrat que hagin passat per situacions difícils. Tenien un batec molt fort de joves i intuïtivament el feien servir per sortir-se’n dels sotracs. No he volgut romantitzar la seva energia, perquè penso que majoritàriament aquestes dones eren així. I actualment continuen, i amb la mateixa empenta. Si aquestes dones paressin, el capitalisme s’enfonsaria; ara mateix estan sostenint el món.
El consentiment, l’avortament, el lesbianisme, la violació, les cures, són alguns dels temes als quals s’enfronten, des de la seva solitud, les dones de Les nostres mares. Aquestes mateixos temes, ben actuals, els hem de considerar absolutament polítics.
És un tema polític, clarament. El fet de no retribuir econòmicament una feina tan imprescindible com és estar al càrrec de les persones més vulnerables de l’arc social, implica que no tingui valor a la societat. Políticament i econòmicament, es tria què es valora i què no es valora. O la diferència entre parlar de violència domèstica o de violència masclista: quan es diu domèstica, s’està tancant aquella problemàtica a una casa i s’està responsabilitzant els individus que hi viuen d’un tema personal. I no és personal, o tot lo personal és polític. Al canviar la paraula “violència domèstica” per “violència masclista”, es fa evident que no es tracta d’un problema que afecta només unes persones, sinó que és un problema sistèmic.
Es tracta de posar el focus a totes aquestes situacions, que han de sortir de dins per anar cap enfora; són un problema d’ordre polític, no individual ni personal. Tot té una intencionalitat política encaminada a la continuació del sistema.
Per escriure la novel·la t’has endinsat en els anys 70 del segle XX, un moment important per al feminisme, amb les Jornades Catalanes de la Dona del 1976. Com veus el moment actual, reculem en drets?
Els drets costen molt de guanyar i molt poc de perdre. Mira Polònia, Hongria, els EEUU, amb una legislació pionera en avortament que ara s’està liquidant. El feixisme avança i sempre ataca els drets de les dones, en concret els seus drets sexuals i reproductius, per mantenir el sistema patriarcal ben viu. Deixar-nos sense drets reproductius ni drets sexuals no és casual. Quan estava escrivint el llibre, on apareix el tema del consentiment i de l’avortament, no pensava que aquí s’estarien discutint aquestes dues lleis. Amb el Me Too, de 2017, el feminisme va avançar, i de fet està marcant l’agenda, però en el moment en què els nostres drets es garanteixen, arriba la reacció que hi va en contra.
Fa molta por, el feminisme.
Molta, perquè el feminisme fa tremolar els peus del sistema en general. Posa en joc els governs: el feminisme va al cor de tot.
La història de les dones del teu llibre apareix sempre en el seu context històric i social.
No volia fer cap exercici de nostàlgia. No volia despolititzar aquelles vides, perquè totes estan condicionades per la política, les lleis i l’economia. No és el destí, ni l’univers, el que mou les vides; són les lleis terrenals, que fan que la vida es pugui viure o no. Per això m’interessava inserir els personatges en el seu context determinat, precisament per entendre que vivim en un sistema, amb unes lleis que afecten els cossos, que fan que la vida de les persones pugui ser més confortable o pugui tenir moltes traves.
Creus que s’accepta que la dona faci història?
Jo he volgut que totes aquestes dones fossin protagonistes de la seva història. Però crec que no estem gaire bé, encara. L’endemà del Sant Jordi passat, hi havia una notícia “històrica” per figurar a totes les portades de diaris: després de dinou anys, una dona guanya el premi de novel·la. Crida l’atenció que un titular com aquest no figurés a cap portada de diari. Això em fa pensar que potser encara no s’està acceptant, que estiguem fent història.
Fas protagonistes tres dones migrades: la Dora, integrada a Catalunya, va venir d’Andalusia a l’època de la postguerra; la Gabriela, que ve del Perú, i ha hagut de deixar els fills en aquell país; i la Lana, de Georgia.
Considero que actualment una Gabriela i una Lana són bàsiques a la societat, per això les he volgut fer protagonistes; perquè unes esbotzin el sostre de vidre, n’han de tenir unes altres que ho permetin. I això és molt pervers, perquè el feminisme ha de lluitar per totes. Amb una llei d’estrangeria summament racista com tenim, i amb una desconsideració cap a la feina de cures, jo no podia escriure un llibre sense donar-los protagonisme. El tenen i se’l mereixen. Les havia de visibilitzar.
Què cal perquè la dona migrada s’integri plenament a la nostra societat? A banda d’aconseguir una situació econòmica digna, entendre i parlar català hi té un paper important, o ja no?
Primer, es comença per derogar la llei d’estrangeria. Si es té la ciutadania assegurada i un sou correcte que permet viure, aquestes persones es poden plantejar treure el cap al món que les envolta i aprendre la llengua del país on viuen. La feina de cures, per exemple, comporta treballar les vint-i-quatre hores del dia, i de vegades ni amb caps de setmana lliures. Si aquesta feina està, a més, tan mal pagada, i no es té possibilitat ni de tenir oci, no podem exigir a la gent que tingui interessos en res més que en assegurar la seva supervivència. La majoria de dones migrades, actualment viuen i són considerades unes subciutadanes.
Ha de ser una reivindicació ineludible del feminisme.
Totalment. Dir que ets antiracista i no lluitar contra la llei d’estrangeria és incoherent.
A la novel·la fas el retrat d’una família progre catalana dels anys 70 o 80. Han anat tots dos a la universitat, un contrapunt respecte els altres personatges. I ara l’àvia viu amb normalitat el trànsit del net.
Sí, és una realitat que ens estem trobant, i per a mi l’autodeterminació de gènere és una revolució preciosa, perquè s’acaba també amb el patriarcat. Que la gent es pugui autodeterminar, que pugui transitar i que pugui escollir què és i com vol ser llegit al món és una arma molt poderosa.
L’últim capítol és dedicat a les Lauris, les nenes que juguen a ser unes Barbies.
La meva germana i jo hi jugàvem. Representava que érem grans i fumàvem. Era una mica ianqui, una mica Disney, aquella vida de luxe i de no fer res que ens inventàvem, i no era en absolut la que portava la nostra mare.
El fet d’anar lligant unes dones amb altres et va ajudar a construir l’estructura de la novel·la?
Mai no m’havia enfrontat a personatges totalment de ficció, sense cap nansa en una vida més o menys real que jo hagués conegut; per tant, aquest plantejament ja va ser un repte. Tenia molt clar que les havia d’entrevistar, perquè si volia explicar amb tots els ets i uts la vida d’aquestes dones que als 70 van ser joves, amb una de sola em quedava curta. I com més vides presentés, més dones s’hi sentirien representades, volia que tinguessin aquest mirall.
Totes elles poden arribar a ser un sol personatge.
Sí, això per a mi era un repte.
A Argelagues (2016) reivindicaves la recuperació de la llengua oral, amb més matisos, més viva. En aquesta novel·la la llengua més col·loquial hi continua sent una marca de la teva narrativa. Des del 2016 cap aquí, has observat una davallada del català, sobretot en el seu ús oral?
Amb Argelagues tenia molt clar que si volia que les dones de la terregada fossin les protagonistes de la novel·la, també ho havia de ser la seva llengua; per tant, havia de parlar com elles. Recordo que va ser escrivint un dels relats dels llibres de la Marató, que vaig veure que també podia parlar del món contemporani amb la meva pròpia manera d’entendre la literatura i la llengua; ho vaig fer amb Ca la Wenling, i ara amb Les nostres mares. I sempre amb aquesta vocació de no arraconar la cultura popular que ens arriba a través de la llengua i, per tant, amb la saviesa que portem acumulada de la nostra herència. Per a mi, la llengua popular, les expressions, les locucions i les frases fetes, han de servir per parlar de tot, també en literatura. Durant aquests darrers anys, sí que m’he adonat de les tries que fa la gent jove i com de fàcil i de natural els resulta canviar de llengua, al castellà sempre. I no ho troben perillós.
La literatura l’aguanten les dones?
Sí, però no només aguanten la lectura, sinó la cultura en general, cosa que també passa arreu d’Europa; i al Japó, on la veneració de la productivitat fa que als actes que no es consideren productius, que són els de l’àmbit cultural, no hi hagi homes: ni als clubs lectura, ni a les conferències, ni al teatre. Aquí passa el mateix.
4
2
