Il·lustració: Jordi Lafebre


Les cinc millors pel·lícules d’aventures, els tres llibres més venuts [no ficció], les deu millors llesques de pa congelat i el millor dia de la teva vida. Llistes i rànquings pertot.

Sempre que trobo llistes –del cinc a l’u, de l’u al deu– penso en quins criteris fan servir per endreçar-les o per incloure-hi això o allò. Amb criteris quantificables com més venut, més nou, més vermell, les meves opinions al respecte acaben sent jo pensava que, que curiós com, o pfff, és que com vols que anem bé. Quan els criteris són intangibles, en canvi, m’hi poso amb més interès, com si pogués parlar-ne i discutir amb el consell de savis que ha decidit que el cinc no pot ser el quatre i l’u en cap cas podria baixar al dos, hi estigui gens, poc, pse, prou, molt, però mai absolutament d’acord.

Pensant en llistes, millors, pitjors i opinions he recordat un conte que escoltava de petita. L’escoltava perquè era en disc. M’estirava de bocaterrosa amb les mans aguantant-me el cap al menjador de casa, la mirada fixa sobre un ocell que s’estava damunt d’un faristol entre unes fulles verdes sobre fons groc que li feia de portada. Era el conte de La cançó més bonica del món, el d’un rossinyol que volava amunt i avall, de Castellar a Vic, de les Guilleries fins al Cap de Creus demanant a tot animal vivent –humans inclosos– si sabien quina era la cançó més bonica del món. Era un món petit, esclar, potser hauria hagut de volar una mica més lluny cap a totes direccions, haver arribat a tenir un univers d’enquesta més gran, però eren els vuitanta i és un conte per a nens ple de cançons tradicionals catalanes, perquè potser va passar que els nens ja no sentíem cançons tradicionals a casa si no era al tocadiscos.

Excitada per la idea del rossinyol –que no és del rossinyol, sinó de Miquel Desclot que l’hi va fer tenir– m’he posat a pensar en la cançó més bonica del món, en quina seria per a mi. Com una bona cagadubtes –digna candidata a qualsevol dels cinc primers llocs d’un rànquing–, no n’he tingut ni idea. Un cop assumit que l’únic resultat possible era el fracàs –quina paraulota– però que la pregunta valia la pena, m’he decidit a fer-la. Com el rossinyol –sense volar, però– he demanat a amics, coneguts i desconeguts quina era per a cadascun d’ells la cançó més bonica del món. De viva veu, per escrit, amb enllaços o només amb el títol hi han dit la seva i n’he fet una llista, quasi un centenar de cançons més boniques del món.

Al conte, cada personatge admet que no sap quina és la més bonica. Cadascú canta la que sap, la que recorda o la que li sembla, i totes tenen a veure amb ells mateixos: una noia que té cura d’uns vedells tria La Pastoreta, l’hereu Riera i en Pere Gallerí canten la seva història i arribat al port de Palamós un home escull El Mariner. Al final, el rossinyol, cansat, parla amb el vent, i el vent li diu que no busqui més, que la cançó més bonica del món no existeix, que és totes i cadascuna de les que li han cantat. I l’ocell se’n torna a casa mentre sona El Rossinyol. La seva.

Suposo que la tria dels amics, coneguts i desconeguts també té a veure amb ells mateixos, amb el que són i han viscut. N’hi ha de tot tipus: tristes, alegres, d’amor, de desamor, d’instrumentals i de pel·lícula. No se n’ha repetit ni una i hi ha molt pocs llocs comuns, a parer meu. Cadascú amb la seva història i la seva cançó més bonica del món. I després de voltar i preguntar, d’haver escoltat la norantena llarga de cançons més boniques del món dels altres i de triar i remenar dins els records he pensat que la meva deu ser la trista història d’un bandoler que sentia al tocadiscos, estirada de bocaterrosa amb les mans aguantant-me el cap al menjador de casa quan escoltava La cançó més bonica del món. Adéu, clavell morenet, adéu, estrella del dia: La cançó del lladre.

Nou comentari

El piano

I Say a Little Prayer

Comparteix
​Forever and ever, you'll stay in my heart

La nova cançó de Joan Dausà

Comparteix
Sortegem 3 entrades dobles per la festa de presentació a l'Antiga Fàbrica Estrella Damm

The Look of Love

Comparteix
Nina Simone, Dionne Warwick i Diana Krall canten la cançó popularitzada per Dusty Springfield

Jove per sempre

Comparteix
Que sempre facis coses per als altres i deixis que ells les facin per a tu

Passadís

Les mans del metro de Nova York

Comparteix
14 fotografies que retraten gestos, guants i dits durant un trajecte subterrani

Paraules (úniques) d’amor

Comparteix
14 dibuixos descriuen mots singulars d'arreu del món relacionats amb l'art d'estimar

El naïf del Duaner Rousseau

Comparteix
14 quadres mostren l'evolució del pintor francès
Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.

Tots van ser Picasso

Comparteix
Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor

Comparteix