El 21 d’octubre s’estrena Arrels, un musical creat i ideat per WeColorMusic que s’inspira en la vida de l’Alan Montoliu, un jove de Rubí que el desembre del 2015 va treure’s la vida perquè no suportava l’assetjament social a què estava sotmès només pel fet de ser transgènere. Amb cruesa però també comicitat, l’espectacle posa sobre la taula la urgència de combatre l’assetjament social que, dia sí i dia també, han de suportar les persones que han decidit transcendir la normalitat imposada per l’statu quo per ser-se fidels.
Arrels és un musical per a tots els públics (a partir de 10 anys) però, sobretot, per a aquell sector juvenil que tant necessita mirar-se al mirall i veure-hi reflectida la realitat d’un adolescent tal com és veritablement. La mare de l’Alan, una dona vital i enèrgica amb moltes ganes de combatre aquesta xacra social, ha aportat la seva mirada optimista i esperançadora per ajudar Mateu Peramiquel i Mar Puig –fundadors de WeColorMusic– a bastir l’espectacle. Us n’oferim una de les cançons, que canta Ander Mataró.
Tot comença aquí, tot comença avui.
Trobo el meu camí i sento,
sento que és així, faig el pas per fi,
són molts anys que hi penso.
Sé que poden dir coses que no vull,
però he lluitat per fer-ho.
Tant que m’ha costat, però ara és realitat:
Alan és el meu nom.
És el dia u del meu nou futur.
Portaré sabates… no!
Sempre he anat millor amb unes bones Nike
per pujar muntanyes.
Tinc la sensació que he tallat molt curt
però és que a mi m’agrada.
Ja sé que fer, gorra portaré.
Alan és el meu nom… No ho sé…
Com passa el temps
per un ocell, que està tancat
dins d’una gàbia al mig de l’oceà.
Com passa el temps
però això ja està, jo vull volar.
Sento que s’acosta el seu final
i això només ha començat.
Vull caminar com mai abans ho he pogut fer,
volar com sempre he imaginat i ser.
Que sempre he sigut jo
i cada cop, millor!
No sé ni per què guardo aquest vestit,
si és que està nou i és maco.
Des de ben petit mai m’he reflectit
en tenir un ‘tipassuuu’.
Si és que m’ha educat el puto patriarcat
i amb vestits no encaixo.
I mira, ja ho veus, ara ho tinc ben clar:
Alan és el meu nom. I ja està.
Com passa el temps
per un ocell, que està tancat
dins d’una gàbia al mig de l’oceà.
Com passa el temps
però això ja està, jo vull volar.
Sento que s’acosta el seu final
i això només ha començat.
Vull caminar com mai abans ho he pogut fer,
volar com sempre he imaginat i ser.
Que sempre he sigut jo,
que sempre he sigut jo,
que sempre he sigut jo
i cada cop, millor!
