Diego Martin-Etxebarria: «Volia ser el millor músic del món»

El director d'orquestra basc, llicenciat a Catalunya, diu que «les orelles no neixen ensenyades»

Arxivat a: Converses, El piano

Foto: Michal Novak


Imaginem els anys vuitanta, a Amurrio (Àlaba), un nen de set anys que en comptes de bomber vol ser director d’orquestra perquè ho ha vist a la tele. A casa no hi ha tradició musical, però el pare i la mare se’l creuen i fan mans i mànigues per aconseguir-li un mestre de música. Diego, decidit i invariable, aprofitarà cada nota per, un parell de dècades després, guanyar el Concurs Internacional per a Direcció d’Orquestra de Tòquio, un certamen que feia ni més ni menys que quinze anys que no guanyava ningú. Aquest cap de setmana, Diego Martin-Etxebarria portarà la cinquena de Txaikovski a l’Auditori amb l’OBC.
 
Director d’orquestra? No t’hi vas posar per poc.

Sí, director, des de sempre, mai ho vaig dubtar. A la meva família no hi havia cap músic, però un dia a la tele vaig veure un paio d’esquena que movia els braços, i en funció dels seus moviments sortia la música d’una manera o d’una altra, una música increïble. Vaig pensar que, per força, aquell home havia de ser el millor músic del món. Tant m’era tocar un instrument o altre, el que volia era dirigir, ser el millor músic del món.
 
Recordes la primera vegada?
 
Recordo que em va fer la sensació que era sord. Aquell volum enorme de so se’m va reduir a una sola melodia, la principal. Les orelles no neixen ensenyades, els has de dir què han de sentir i com, i el millor per educar-les és la tranquil·litat. Si et poses nerviós, el canal de so es va fent estret i no deixa passar les diverses línies melòdiques; com més et relaxes, més veus sents, més clares, més precises. Després de la falsa sordesa vaig començar a sentir dues, tres, quatre línies, fins que l’orquestra es va convertir en un tot ple de sentit i ordre.
 
Segur que alguna vegada algun profà t’ha dit que sense el director, l’orquestra també funcionaria.
 
Esclar, però és una reflexió fàcil de desactivar. Pensem en una barca de ràfting. Els músics porten els rems, i el director, el timó. Si les aigües no fan la guitza i tothom sap remar, el més segur és que la barca completi el trajecte sense problemes, encara que no sàpiguen el camí. Ara bé, el timoner sap quina és la millor ruta, per tant, si se li permet dirigir l’embarcació, el viatge serà, sense cap mena de dubte, molt més satisfactori. Es tracta d’un intercanvi bidireccional de respecte i confiança.
 
Què pots fer amb la batuta que no puguis fer sense?
 
Amb la batuta s’aconsegueix una precisió rítmica que no aconsegueixes amb la mà sola, però això també té una part dolenta, ja que si no ets prou polit perds claredat i pots desorientar molt els músics. Amb la mà despullada es fan les indicacions expressives, tens un palmell i cinc dits per dir coses més complexes que mai podries assenyalar amb la batuta.
 
Penso en James Rhodes i aquesta mania que té de voler desmitificar la solemnitat de la música culta.
 
Tothom té el públic que es treballa. Rhodes ha estudiat molt bé a qui es vol vendre i tot ho acomoda a la seva persona, ell és el producte perfecte per a un target determinat. Per això fa concerts amb dessuadora, texans i vambes. Jo també tinc clar qui vull que em compri, i des que vaig descobrir el frac, que no dirigeixo amb cap altra vestimenta. Això d’estar d’esquena a tanta gent, poc o molt et fa sentir una mica desprotegit. Dur la camisa i a sobre l’armilla ben estreta, com si t’abracés, i al damunt el frac, que per davant arriba just a l’altura de la cintura, em fa sentir alhora lliure i protegit. M’encanta dirigir així.
 
I un bon dia et plantes a l’Esmuc i dius que vols ser director.
 
Sí, el 2001, el mateix any que es va inaugurar l’Escola, i em diuen que només serem dos alumnes de direcció. Jo estava una mica espantat, amb l’idioma, però a l’hora de la veritat vaig tenir zero problemes. Sí, les classes eren en català, doncs vaig aprendre català. De petit vaig aprendre euskera i havia fet filologia hispànica a Bilbao, i no em va costar gens parlar en català. La vida també m’ha dut a aprendre anglès, alemany i italià.
 
Pots presumir de ser el primer llicenciat en direcció d’orquestra de Catalunya.
 
I tant! El company que va començar amb mi ho va deixar a segon, i jo vaig seguir sol fins a quart. Feia totes les assignatures amb la resta del grup, però tenia per a mi sol les classes de direcció d’orquestra. I sí, vaig ser la primera persona a obtenir el títol oficial de l’Esmuc de la meva especialitat.
 
I les dones? On son les dones?
 
N’hi ha, però poques, molt poques. A tot estirar, podríem parlar d’un cinc per cent de directores d’orquestra titulars a tot el món. Potser a Alemanya és on n’hi ha més. Pensa que només fa cinquanta anys que les dones us podeu plantejar la possibilitat de ser directores, de manera que encara no està gens normalitzada, aquesta tria. I sovint hi ha prejudicis, per part dels integrants de l’orquestra. Sorpresa, burla, desconfiança… Malauradament, encara heu de patir aquesta mena de menyspreu en una professió que espero que no trigui a equilibrar-se.

Comentaris

    Òscar Boada Gener 25, 2018 4:09 pm
    Molt interessant l'entrevista al mestre Martin-Etxebarria, sobretot quan parla de la primera sensació davant l'orquestra i de la necessitat d'estar relaxat. Absolutament veritat.
    Juak44 Gener 25, 2018 6:55 pm
    Magnífica entrevista, Diego has estat un valent i ara gaudeixes els èxits, et desitjo el millor. Una forta abraçada.

Nou comentari

Estimar-te com la terra
I al record les tardes bones / i cançons a mig desfer
Més entrades...