Quan soni la tendresa és una cançó de Joan Dausà del disc On seràs demà? que, segons explica, està inspirada en La tendresa de Lluís Llach. Les escoltem totes dues.


Si me’n vaig abans que ho facis tu,
no feu gaire dol,
i prepareu-vos un sopar espectacular
com si fos cap d’any.

Si me’n vaig abans que ho facis tu,
no feu gaire dol,
i prepareu-vos un sopar espectacular
com si fos cap d’any.

I que soni aquella cançó
que ens feia sentir, malgrat tot,
tan forts com quan els dos en aquell pont
comptàvem tres segons
i deixàvem caure el cos.
Tan forts com l’abraçada a l’aeroport
després de perdre-ho tot.

Si me’n vaig abans que ho facis tu,
no feu gaire dol
i no patiu que algú m’ha dit
que es viu molt bé sense el pes del cor.

Si me’n vaig abans que ho facis tu,
no feu gaire dol,
i dediqueu aquells instants de no dir res,
de les nits d’agost.

I tingues la certesa
que tossut els faré veure
que potser s’han descomptat,
que és massa aviat, que he de tornar.

Sempre que soni aquella cançó
que ens feia sentir, malgrat tot,
tan forts com quan els dos en aquell pont
comptàvem tres segons
i deixàvem caure el cos.
Tan forts com l’abraçada a l’aeroport
després de perdre-ho tot.


Aquest camí que deixo enrere és llarg
però em vull lleuger del seu bagatge.
Que res no em valen tants d’atzars,
ni els vells camins, ni el blau del mar,
si dintre seu no sento com batega, hi batega,
el fràgil art de la tendresa.

Del teu amor ho espero tot i tant
que en faig un cant pel meu capvespre.
Estimo l’ànsia dels teus ulls,
l’impúdic arc del teu cos nu,
però amor t’estimo encara més i sempre, més i sempre,
sabent-te esclau de la tendresa.

Del dolç batec de la tendresa que espera.
La tendresa que exalta.
La tendresa que ens cura quan fa por la solitud.

El món que visc sovint no el sento meu
i sé els perquès d’una revolta:
misèria i guerra, fam i mort,
feixisme i odi, ràbia i por.
Rebutjo un món que plora aquestes penes, tanta pena,
però tot d’un cop ve la tendresa.

Ah, si no fos per la tendresa que espera.
La tendresa que exalta.
La tendresa que estima quan fa por la solitud.

Però tot d’un cop ve la tendresa que exalta,
la tendresa que estima
quan fa por la solitud.

Ah, si no fos per la tendresa.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Cel a maig 23, 2018 | 10:41
    Cel maig 23, 2018 | 10:41
    Gràcies per aquest moment
  2. Icona del comentari de: Anònim a maig 26, 2018 | 00:13
    Anònim maig 26, 2018 | 00:13
    Precioses, totes dues!!!

Respon a Cel Cancel·la les respostes

El piano

Foto: Fundació Catalunya - La Pedrera
Comparteix

Els nous talents del jazz, a La Pedrera

El terrat de la Casa Milà acull un cicle de concerts a la fresca per als vespres de juny i juliol
Comparteix

Le temps de vivre

tout est possible, tout est permis
Comparteix

Hi ha una llum que mai no s’apaga

Morir al teu costat/ és una manera tan divina de morir
Comparteix

Jessye Norman, la veu poderosa

Recordem la soprano veient-la interpretar un fragment de «Tristany i Isolda»

Passadís

Comparteix

El naïf del Duaner Rousseau

14 quadres mostren l'evolució del pintor francès
Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX

Comparteix