Setze. «Cosmic Girl»

Recordo converses en què he dit, com si brandés un escut, que no creia en res

Arxivat a: Il·lustració, El piano

Foto: Il·lustració de Jordi Lafebre inspirada en aquesta foto


La meva memòria recorda coses importants però no urgents. També coses completament accessòries com la samarreta que duia el dia que vaig veure unes pintures de Lucian Freud l’any 2002. La meva memòria oblida coses importants, també. La samarreta era negra, de ma mare, màniga francesa, tulipes geomètriques cosides. Quina meravella, Lucian Freud. I recordo sovint converses frase per frase. Penso en com haurien pogut ser millors. Com hauria pogut canviar aquella frase per una altra i en lloc d’acabar parlant de la A potser hauríem anat fins a la Q. Potser hauria resultat més interessant, o més divertit, o més veritat. Sobretot més veritat.
           
Tinc la impressió que de sempre m’ha interessat l’astronomia. Veia Saturns de dibuixos animats de ben petita. D’adolescent esperava les llàgrimes de Sant Llorenç estirada a la gespa de la casa d’estiu cantussejant Cosmic Girl. Als divuit passejava les pigues que tinc a la galta esquerra sabent que semblaven les Plèiades. Potser és mentida i és un sempre m’ha agradat l’astronomia més curt del que voldria. Però estic segura que m’agrada des de la primera vegada que vaig veure Cosmos, la sèrie divulgativa de Carl Sagan. L’univers, la matèria, la història dels astrònoms, totes les coses que li escauen a una sèrie amb un nom com Cosmos. El cap, l’estómac i una mica tot em va fer un bot, un clic. Un gir copernicà, ja que hi som.
 
Ets un tros de matèria que ha pres un cert estat de consciència, estàs feta de material estel·lar –star stuff, diu el Sagan–. Ets i has de ser responsable però realment –còsmicament– ets insignificant. Això vaig entendre la primera vegada que vaig veure Cosmos, que era quasi no res. Hòstia de perspectiva. I quina pau. Per una preadulta encomanada de cinisme i descreguda de rebot va ser el més semblant a una epifania i una abaixada de pantalons monumental.
 
El cosmos no és cap promesa de res. No és un paradís, no és una salvació ni el cel-concepte. L’univers m’ignora amablement però sentir-me’n part en la meva infimitat em va fer sentir bé. És bonic –i potser una mica cursi, ho admeto– pensar que estic feta de star stuff.
 
Recordo converses en què he dit, com si brandés un escut, que no creia en res. Com m’agradaria poder canviar la meva resposta. Si almenys hagués dit un mira no ho sé hauria trobat la manera d’acabar explicant que no crec que el cel-concepte existeixi, que no he trobat res millor que pensar en el cel-lloc per tocar de peus a terra, que de la resta no en tinc ni idea. I que s’ha de veure Cosmos.

Comentaris

    carol anònim Febrer 9, 2015 10:39 pm
    Com m'agrada aquest tema! Propòsits pel 2015/2016: veure Cosmos i aprendre a ballar Charleston. Una peli que em va agradar molt i que parla sobre cosetes de l'univers es diu Particle Fever.
    carol anònim Febrer 9, 2015 11:34 pm
    El títol del comentari és el títol d'un llibre que diu coses com 'La ciència actualitza els debats, els torna a plantejar. No els elimina. Que cadascú triï al seu gust'. Visca Darwin!
    Andrea Jofre Febrer 10, 2015 10:15 am
    Veure Cosmos és un propòsit fantàstic per aquest any! El charleston te'l deixo per tu, però... ;) Gràcies per llegir l'article, noia còsmica!
    carol anònim Febrer 10, 2015 2:51 pm
    De res, un plaer còsmic senyoreta! :-)
    La vida no s'atura mai Febrer 10, 2015 7:48 pm
    M'ha agradat el teu article, fa poc vaig acabar COSMOS i emm va passar el mateix que a tu, dins de la "insignificància" hi he trobat un sentit, m'hi sento be De fet, m'acabo de crear una nova religió, l'Amorisme. Si teniu 5 minuts i em voleu visitar... http://lavidanosaturamai.blogspot.com.es/2015/02/lamorisme.html
    Pons Març 10, 2015 2:12 pm
    Jo només he vist la nova Cosmos, la del Neil Degrasse Tyson, que es una absoluta passada

Nou comentari