Cap al 2000 se’m va assecar el cervell
de molt dormir i molt escoltar indie depriment
i, amb la mà lliure, un matí triomfal
vaig dir adeu als pares i a la hisenda familiar.
Però això és propietat privada,
segur que heu vist el senyal,
no jugueu amb aquell gerro,
sé que és lleig, però és un regal.
No quedava res per dir-nos,
ara soc el que veieu,
és un barri respectable,
si us plau, abaixeu la veu
que el meu amor s’està dutxant,
l’habitació és tipus suite,
jo vaig sentint l’aigua com cau,
la sento caure des del llit.
Venia flac i sentimental,
venia amb disponibilitat total.
Potser vau veure’m buscant entre la gent,
potser vau veure’m convençut repetint certs arguments.
Però teniu molt poca gràcia
i deslligaré el gos,
aneu amb compte amb el quadre
que és d’un artista famós.
No quedava res per dir-nos,
ara soc el que veieu,
és un barri que treballa,
si us plau, abaixeu la veu
que el meu amor s’està dutxant,
l’habitació és tipus suite,
jo vaig sentint l’aigua com cau,
la sento caure des del llit.
La masovera us acompanyarà al carrer.
Agraeixo la visita, us conserveu prou bé.
Però com em torba que encara avui seguiu aquí
pensant que m’interessa el que tingueu a dir…
El meu amor s’està dutxant,
l’habitació és tipus suite,
jo vaig sentint l’aigua com cau,
la sento caure des del llit…
L’altre dia vaig sortir,
vaig anar al parc al matí
i un nen se’m va asseure al banc
amb una motxilleta.
En va treure un entrepà,
no el vaig voler espantar,
només vaig compartir
una perla de saviesa:
Viu bé, minyó, viu bé, minyó,
planteja’t cada dia si ho pots fer millor.
I mor bé, minyó, mor bé, minyó,
com la Mary Santpere, dintre d’un avió.
Viu bé, minyó, viu bé, minyó,
planteja’t cada dia si ho saps fer millor.
I mor bé, minyó, mor bé, minyó,
com la Mary Santpere, dintre d’un avió.
