Voler l’impossible és la porta d’entrada al nou disc de Cesk Freixas, Memòria. La cançó neix sota el paraigua dels versos del poeta eivissenc Marià Villangómez, que es poden trobar als finals de les estrofes de la poesia Cançó de vesprada (més avall en podeu llegir el poema original), i que Freixas fa servir per a la tornada, tot recuperant una melodia (amb algunes variacions) de la formació musical, també eivissenca, UC. Arran d’aquestes dues referències, el cantautor penedesenc construeix una cançó que neix amb la voluntat de reivindicar la realitat cultural i nacional dels Països Catalans. A més, per fer-ho més il·lustratiu, compta amb les col·laboracions de la manacorina Joana Gomila i el gandià Panxo, del grup ZOO.
Voler l’impossible
Vam despertar en una plaça rodona,
vam veure el llenç de les teules d’Artà,
un carnaval des de Pego a Solsona,
riure a Cervera, a Cotlliure plorar.
Vam travessar amb barca els ponts de Girona,
des de Son Saura al castell de Biar,
baixar amb un rai del Pallars a Tortosa,
per dir país hem après a estimar.
Voler l’impossible ens cal,
i no que mori el desig.
Vam arribar al cim del Penyagolosa,
vam intuir Eivissa despertar,
un caminet de pols que ningú escombra,
de Miravet cap al Pinell de Brai.
Vam recollir la nit que ens empresona,
Elna, d’estels n’ets la maternitat,
pujar pel Segre i dormir a Ribagorça,
del Puig Major saltar fins al Puigmal.
Voler l’impossible ens cal,
i no que mori el desig.
Vam transcendir confins, cansats i descosits, un
territori inabastable, així el vivim, plorant a
Matarranya, sublimant a Diània, portant camals
mullats a Barna i a Felanitx. Llavors, vam dir
que sí rotundament, com qui amb els versos
crea terratrèmols, per dur la incandescència
terra enllà, i allaus al cim més alt de la
muntanya. I no teníem plans, ni una sola
certesa, i no sabíem on, ni amb qui, ni quan, tan
sols aquell reclam de canvi entre les runes, i tot
el fang del món, i tot el fang.
I ara què en fem de tanta lluna intensa
en aquest cel que ha quedat tan petit?
I ara què en fem de tanta nit encesa
que tots guardem com un tresor al pit?
Voler l’impossible ens cal,
i no que mori el desig.
Cançó de vesprada, de Marià Villangómez
Tres grans pins, vora el camí,
alcen llurs ombrívols fronts.
El vent, que no vol dormir,
els omple el cor de cançons.
Camp i camp. Es vessa al mig
una campana vespral…
Voler l’impossible ens cal,
i no que mori el desig.
S’ha despertat tot l’amor
sota la volta d’estels.
¿Déu no es mostra al nostre enyor
en el seu món, sense vels?
S’escolta com el trepig
d’una bellesa immortal.
Voler l’impossible ens cal,
i no que mori el desig.
