“Cap muntanya és idèntica a ella mateixa, cap muntanya és ella mateixa si la trobes en un moment o un altre de la teva vida. Tampoc és la mateixa a primera hora del matí, a la tarda o bé al vespre. I encara més si hi vas de nit”.
Això que escriu el psicoanalista Miquel Bassols a Boscúria, la natura perduda de les coses (Símbol Edicions), ho podríem dir d’una persona: a cada moment i per cadascú som un altre. I és que en aquest llibre parla de com ens relacionem amb la natura mentre es psicoanalitza a ell mateix. Membre de l’Escola Lacaniana de Psicoanàlisi del Camp Freudià i de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi, de la qual en va ser president, quedo a la seva consulta de Lesseps. Seiem un davant de l’altre a la sala on escolta i desxifra cada pacient. Avui, a Artesans del temps, la secció que fem amb el celler Gramona, exploro el bosc més misteriós de tots, aquell que ignorem i que ens acompanyarà sempre: l’inconscient.
Ho trobo fascinant: quan psicoanalitzes algú, entres al seu univers simbòlic. Si entressis al meu, trobaries una estructura on aquests són els bons i aquests, els dolents, aquesta és la meva por i aquestes les meves lleis.
Sí, cada persona és singular. I encara que compartim una llengua, cada paraula té un significat diferent per a cadascú. I això depèn de l’experiència. Qualsevol paraula que escullis veuràs que per a tu té un pes, i per a algú altre, un altre. El principi de la psicoanàlisi és l’associació lliure: a partir d’una paraula se n’associa una altra i a cadascú se li acudeix una diferent.
Si ara digués nas, jo diria pallasso.
I jo, disc dur, perquè acabo d’instal·lar-me’n un que es diu NAS. Però a més a més, varia: fa una setmana no ho hauria associat. Vol dir que cadascú té un sistema simbòlic amb vida pròpia, que es va modificant dia rere dia. Perejaume em parlava de les fronteres mòbils: de com les fronteres del llenguatge i de l’experiència no són fixes.
Això vol dir que res és definitiu. Podria ser l’esperança.
Sí, perquè quan un creua una frontera es converteix en algú diferent. És un acte d’independència. És com Juli Cèsar quan ha travessat el riu Rubicó i diu Alea iacta est.
A Escòcia estava en un bosc amb un petit desnivell, havia de saltar i pensava: cauràs. Vaig fer el salt i de cop ja era a l’altre lloc. Un sol pas i tot canvia.
En psicoanàlisi ho abordem en la noció d’acte, que no és una acció, perquè per molt que et moguis a vegades no fas cap acte. El veritable acte passa al món de les fronteres mòbils. Un cop fas el pas, alguna cosa canvia radicalment: ja no ets el mateix d’abans.
Lacan deia que d’actes només en fem dos o tres a la vida.
I encara bo, perquè Buñuel deia que d’actes veritables només n’hi ha un. I quan passa, et canvia la vida.
Però cal la voluntat, oi? La tendència és passar-te la vida dient: vull fer això, i no fer-ho.
Exacte, és molt diferent dir vull fer que fer-ho, és molt diferent el desig que l’acte. I és una bona qüestió preguntar-se si n’hi ha prou amb la voluntat per fer un acte. Segurament no.
I què falta més?
El que veiem en la psicoanàlisi és que el veritable acte el fas sense ser-ne del tot conscient. És el mateix que despertar-se o adormir-se. Si vols ser conscient del moment en què t’adorms, passes la nit despert. Te n’has d’oblidar, has de desaparèixer de tu mateix per adormir-te. També és molt difícil pensar que un es pot despertar a un mateix: un es desperta de bon matí o no es desperta. I això igual: els veritables actes els fas amb certa inconsciència.
Hi ha molta gent que diu: vull canviar la feina perquè estic cremat, o vull deixar la dona perquè no m’agrada, i passen els anys i no ho fan i quan estan a punt de fer-ho troben els motius per no fer-ho. Aquest engany ajuda a no fer l’acte.
Ens enganyem cada dia: diem que volem una cosa i no fem res per aconseguir-la, i això és una de les inconseqüències majors de la neurosi del subjecte contemporani. I ens porta a patiments, a voler coses impossibles que realment no volem i que ens imposen el discurs dels altres, la publicitat, o els ideals de l’època. Diem que ho volem i després tenim un seguit de contradiccions que ens fan veure que no. Una psicoanàlisi consisteix a arribar a saber alguna cosa del que un vol més enllà del que ens imposen. Però vivim la major part del temps sent uns inconseqüents.
Què és ben bé una neurosi?
Un conflicte del subjecte amb ell mateix i amb la relació que té amb els altres: està en contradicció amb la seva història, amb la família, amb els pares, la parella. I això es pot traduir en pensaments obsessius, angoixa, depressions, símptomes corporals.
Com per exemple?
El que veiem sovint són problemes gàstrics i digestius, però també de pell.
El cos t’està avisant.
Sí, el cos és el lloc on es tradueixen d’una manera més clara els conflictes inconscients de cada persona.
També hi ha l’autorepressió, oi? Quan et censures o et castigues a tu mateix.
Freud va descobrir el mecanisme de la repressió, que actua més enllà de la voluntat: tots ens reprimim sense saber-ho. I Freud ho deia: a vegades encara bo que reprimim, és absolutament necessari per poder sobreviure. Però això té un preu: el que es reprimeix per una banda torna per l’altra. I l’avís ve per un lapsus, una equivocació o un somni.
A la Setmana del Llibre explicaves que quan algú ens diu que aquella muntanya és preciosa, ja la veus preciosa. I pensava: això passa amb la gent. Quan et diuen: d’aquella noia no te’n fiïs, d’entrada no te’n fiaràs. És a dir, que no sempre és la nostra experiència la que mana, hi ha moltes coses que les mirem no a través dels nostres ulls sinó dels altres.
Jacques Lacan ho anomenava el discurs de l’ALTRE, en majúscules.
Quina por.
Fa més por no saber-ho. Com impacten les paraules dels altres en la nostra vida és fonamental.
Et poden frenar una decisió o impulsar-te-la.
I quan un s’adona de la importància que té el discurs de l’altre, de com està assumint els significants de l’altre, com deia Lacan, comença a entendre algunes coses de la seva vida. Per exemple, algú et diu: “Anem al Montseny”.
Oh, és preciós.
I més ara a la tardor, que com deia Guerau de Liost, es posa com la muntanya d’ametistes. Però ho veus? Ja tinc una idea construïda a partir del discurs de Liost.
Això vol dir que moltes vegades decideixen per nosaltres. O que fins i tot, el que et fa por te’n fa perquè algú t’ha assenyalat aquesta por.
Podríem dir que ens passem la major part del dia hipnotitzats per les paraules dels altres. De fet, el que Freud va començar a descobrir com la hipnosi és un efecte del llenguatge sobre nosaltres. L’efecte brutal que tenen les paraules sobre els cossos s’entén amb la submissió que tenim al discurs dels altres. Diguem-ho clar: la política és la manera amb què amb el llenguatge organitzen la societat. És molt important que ens adonem de l’efecte que tenen les paraules sobre les nostres vides.
Una de les preguntes que fas és: què se m’hi ha perdut, al bosc?
Per què anem a la muntanya? Per què té aquesta força d’atracció? Hi anem a buscar alguna que no sabem què és, que se’ns apareix com una pèrdua. I el capitalisme se n’ha aprofitat per vendre’ns-ho: torneu a la natura els caps de setmana i trobareu allò que heu perdut. Cadascú, segons la seva experiència, té un vincle amb allò que se li ha perdut. La relació de Verdaguer amb la natura i amb la boscúria, que és una paraula d’ell, és molt singular. Vaig estudiar-lo clínicament i va tenir una hemorràgia melancòlica al final de la seva vida.
Hemorràgia melancòlica, no ho havia sentit mai.
És el sentiment de pèrdua absoluta, quan tot s’escola, i clínicament pren formes molt greus. Al llibre parlo d’un melancòlic que vaig escoltar ingressat a l’hospital psiquiàtric, i t’adonaves que qualsevol vincle amb l’altre estava marcat per aquesta hemorràgia libidinal, que se li escapava el món per aquest forat. Verdaguer té una experiència molt semblant. I la seva pèrdua marca la forma com es relacionava amb la natura.
Quines són les pèrdues que costen més de suportar?
El que és més sorprenent és que el més difícil de perdre no és sempre el que semblava d’entrada. Quan parlem de la pèrdua d’un ésser estimat, allà ens hi juguem una cosa molt important. Però també cal pensar qui és un ésser estimat per a cadascú: a vegades no és qui pensàvem. Pot haver-hi separacions de parelles sense que sigui un gran trasbals, i en canvi hi ha pèrdues de persones que gairebé no hem conegut que ens marquen la vida.
No sempre és una mare o un fill?
Exacte. He vist casos on la pèrdua d’un fill no ha sigut traumàtica. Et planteges: què té un valor de desig en la vida de cadascú? Has d’escoltar molt bé una persona per arribar a entendre-ho. A vegades allò que pensàvem que no era tan important en el moment de perdre-ho ens adonem que sí. I a l’inrevés: allò que pensàvem que era tan important, quan ho perdem ens adonem que no ho era, és més, és llavors quan apareixen les coses més importants. La pandèmia ha tingut aquest efecte: hi ha qui s’ha adonat que moltes coses que semblaven importants no ho eren i que les més importants estaven en un altre lloc. Això ha sigut molt sorprenent com a psicoanalista. El que passa és que ens n’oblidem ràpidament.
Com quan mor algú, que dius: oh, la vida, i al cap d’una setmana te n’oblides.
Estar despert contínuament pot ser molt difícil de sostenir. Però tornar-nos a adormir i oblidar els moments de lucidesa ho paguem amb les neurosis i amb les psicosis.
Psicosi què seria?
Una resposta a la pèrdua. Al·lucinar una altra realitat per mirar de substituir allò que hem perdut. És inventar-se en el deliri una nova realitat per mirar de reposar allò que no es pot reposar de cap manera. Es pot fer amb una paranoia, esquizofrènia.
Idealització?
D’un mateix, sí, una melagomania. Hi ha figures clíniques d’això que hem vist fins i tot en la política: hi ha personatges que han fet de la seva psicosi una política.
Lacan explica que en la relació entre dues persones hi ha un fantasma.
El fantasma és una noció psicoanalítica. És la pantalla de cinema que cadascú porta i amb la qual llegeix la realitat. Quevedo deia que cadascú veu la realitat segons el color del vidre. I aquest color està marcat pel fantasma, que condiciona la relació amb les nostres parelles, familiars, amics.
Llavors és una mena d’invenció: puc estimar molt una persona però en el fons és la pel·lícula que m’he muntat.
Sí. Lacan deia que quan ens n’anem al llit amb algú, no hi van dos, hi van quatre: hi va cadascú amb el seu fantasma. Te’n vas al llit amb l’altre segons el teu fantasma. Lacan deia que en realitat no hi ha relació sexual entre un i l’altre, hi ha relació de cadascú amb el seu fantasma que fa de mediador per mirar de trobar alguna cosa de l’altre.
Llavors, d’alguna manera utilitzes l’altre.
Per molt amor que hi posem, sempre hi ha una certa utilització de l’altre.
Què desitges vol dir què necessites?
Sí, el problema és que a vegades desitgem el que no necessitem. El món contemporani es fonamenta sobre això i és així com ens ho podem arribar a carregar tot.
No només en el tema capitalista sinó en les relacions, oi? Desitjar persones que en el fons no vols.
Sí, una pregunta molt important de la psicoanàlisi és: vols allò que desitges?
Però llavors perquè ens hi quedem atrapats?
Pel valor dels petits enganys.
El fantasma qui el fa? Comença en la relació amb els pares?
El primer teixit està fet amb la relació amb els pares o amb els que han complert la funció de pares. Són els que sostenen el lloc inicial de cada subjecte. Els fils amb què es teixeix el fantasma de cadascú venen de les relacions primeres.
I el dolor s’aprèn aquí?
Hi ha una tira de Quino en què el Guille és a casa i cau i es fa mal. Però seu en una cadira, sense dir res, esperant que la mare arribi. I quan obre la porta, el nen plora com un desesperat. Vol dir que una cosa és el mal que ens fem i l’altra, l’experiència del dolor, que la fem sempre a través de la resposta que busquem en els altres. Ho veiem en nens autistes: es poden arribar a fer un mal espantós però no ploren.
Com que no tenen la relació amb l’altre, no passen el dolor per l’altre.
Sí, i el plor del nen, abans que una resposta natural, és una crida perquè l’altre doni significació a l’experiència de dolor.
Tinguis tres anys o seixanta.
Sí, amb això el temps no passa: l’experiència del dolor passa sempre a través de l’altre.
Hi ha una cosa que fa dies que penso: em fa la sensació que tot és una mena de repetició. Per exemple, quan estimo algú hi ha un patró similar, i amb les amistats, i amb tot plegat. És nou i alhora el mateix. Podria ser?
No només podria ser, sinó que és un dels quatre conceptes fonametals de la pscicoanàlisi: la repetició. És un dels mecanismes fonamentals de la vida humana. Fins i tot amb allò que és més nou a vegades tenim el sentiment de repetició. I sí, repetim sense saber-ho. Repetim allà on menys sabem que repetim. Quantes vegades he escoltat a la consulta algú que ha estat repetint un mateix problema amb totes les seves parelles?
Però pots sortir d’aquest patró?
El record no sempre ens treu de la repetició. Cal elaborar allò que estem repetint. Què vol dir? Primer, posar-ho en paraules. Ordenar-ho en un discurs, reconstruir-ho, escriure-ho, fins i tot en una novel·la. A Boscúria he fet una elaboració de coses que es repetien en la meva vida, per això aquest llibre és una continuació de la meva psicoanàlisi. A vegades un es pregunta: per què m’estic amargant la vida repetint aquestes històries? I com deia Freud, la psicoanàlisi és una segona oportunitat que et dona la vida per deixar de repetir el que et fa patir.
Dir-ho suavitza, oi? Quan explico un problema penso: no n’hi havia per tant.
Posar el que ens preocupa en paraules ens ajuda a separar-nos-en. La psicoanàlisi té el seu principi en això: digues, parla i veurem si pots deixar de repetir allò que et fa patir.
Amb la Teresa Ibars l’altre dia parlàvem de com el patiment et xucla. I em va dir: Som més addictes al patiment que a la felicitat. I vaig pensar en Freud, que deia que dins nostre hi ha la pulsió de vida i la pulsió de mort, que seria l’autodestrucció.
Sí, som addictes a la pulsió de mort. L’ésser humà és addicte al que Lacan anomenava el gaudi, i el gaudi no és el plaer, és la pulsió de mort: anar a buscar allò que no volem.
És masoquista.
Amb això arribem a una de les grans descobertes de la psicoanàlisi: el fantasma fonamental de l’ésser humà és masoquista. Això fa que l’ésser humà s’enganxi a la pulsió de mort de tal manera que a vegades és molt difícil treure’l d’allà. I arribem a un punt molt important, perquè és el nus de l’ésser contemporani: els ideals d’avui alimenten la pulsió de mort.
Què és el que ho alimenta?
L’engany del plaer immediat. La tècnica està alimentant el somni de les solucions immediates, de tenir-ho tot ara.
El Tinder: una persona, ara una altra. El dinar: el tries i en mitja hora te’l porten a casa. Qualsevol objecte el mateix dia el tens a la porta.
Sí i l’èxit i el fracàs de Tinder i de totes aquestes aplicacions és que ens venen una satisfacció immediata, però és un joc de miralls. El que et fan és prometre’ns una nova satisfacció, ajornar-la per una mica més enllà. Juguen amb el desig.
El mecanisme d’Instagram està tan ben pensat: et permet crear una idea de tu i alhora et fa depenent de l’aprovació de l’altre.
Instagram pot alimentar la pulsió de mort. Hi ha gent que viu a cops de m’agrades, i això no és cap novetat, només que ara funciona d’una forma massiva.
I la teva vàlua correspon a això.
Sí, i quan no reps la que esperes, s’obre el buit i les depressions són de cavall. A la pandèmia s’ha alimentat molt més aquesta màquina boja i entre els adolescents, que ho viuen molt de prop, s’han triplicat els suïcidis. I això no s’arregla amb una política de prevenció, perquè és un tema molt profund: és el funcionament del subjecte contemporani.
Dius que parlar cura, però la comunicació es redueix a toc de m’agrada, no hi ha converses.
Estem confinats a internet: la gent no parla, només hi ha un món de signes de m’agrada o no m’agrada. Les xarxes socials no fan xarxa, fan bombolla. Funcionen com a confinament social…
…quan parlar és una forma de caminar, oi? Perquè desenquistes, fas bellugar les idees.
Sí. Si poguéssim caminar pel bosc de la mateixa manera que ara conversem, seria la clau, perquè llavors faríem d’exploradors. Caminar i parlar tenen una mateixa estructura. Una psicoànalisi pot ser semblant a anar-se’n a fer una descoberta, perquè és escoltant com descobreixes les boscúries de cadascú.
Artesans del temps és una secció feta amb Gramona, un celler que cuida, sense presses, el procés d’elaboració de cadascun dels seus vins, cercant sempre l’excel·lència i el màxim respecte per l’entorn.
© Miquel Bassols
© Símbol Editors, 2021
* En castellà ha estat publicat per Volcano en la traducció d’Olga García Arrabal.
Pots comprar Boscúria a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.
4
