Foto: Sergi Escribano


Les 14 pel·lícules més especials del fotògraf Sergi Escribano són:

1. El tercer home, Carol Reed.
Dirigida per Carol Reed amb guió de Graham Green. Una Viena en ruïnes fotografiada per Robert Krasker, en un blanc i negre que beu de l’expressionisme alemany. Joseph Cotten, Orson Welles i Alida Valli en els papers principals i una banda sonora impossible d’oblidar, signada per Anton Karas.



2. Hi havia una vegada a Amèrica, Sergio Leone.
No tinc paraules per definir aquesta obra magna del cinema. Més enllà dels gèneres cinematogràfics, aquesta pel·lícula és simplement art. El geni italià, sense saber parlar anglès, va ser capaç de fer que Charles Bronson actués de debò, i de convertir un bon noi com Henry Fonda en un dels malvats més sagnants de la història del western. Per a la banda sonora va comptar amb Ennio Morricone, que va deixar per a la posteritat una obra mestra.



3. La filla de Ryan, David Lean.
Aquí tenim una de les històries d’amor i desamor que ens va regalar el mestre D. Lean. La filla d’un taverner irlandès es casa amb un home (R. Mitchum) molt més gran que ella pensant que n’està enamorada, fins que apareix un jove oficial britànic (Christopher Jones). Tot això durant l’ocupació britànica a Irlanda del Nord.



4. High Plains Drifter, Clint Eastwood.
És el primer western que va dirigir Clint Eastwood. No és ni de lluny la seva millor pel·lícula, però és una òpera prima força impactant per a l’època. L’any 1985 filmaria El genet pàl·lid, una pel·lícula molt semblant pel que fa a la trama principal, però menys violenta i força més comercial.



5. Els duelistes, Ridley Scott.
Aquesta és l’òpera prima de R. Scott a la pantalla gran. Després vindrien Alien (una joia del cinema de terror) i Blade Runner (obra magna del Sci-Fi). Els duelistes és una adaptació al cinema d’un petit relat de Joseph Conrad. Cal destacar-ne el magnífic treball fotogràfic de Frank Tidy.



6. Monty Python: the Meaning of Live, Monty Python.
Peixos que parlen, dones amb bigoti, xocolatines assassines, donants d’òrgans, guerra de sexes entre catòlics i protestants, números musicals com Every Sperm Is Sacred i un pròleg signat per Terry Gilliam. Vagin a veure-la, maleïts.



7. Un dels nostres, Martin Scorsese.
“Per a mi, ser gàngster era molt més millor que ser president dels Estats Units”. Tota una declaració d’intencions d’Henry Hill / Ray Liotta a Un dels nostres. Una pel·lícula 10 de l’inici al final.



8. El marit de la perruquera, Patrice Leconte.
Aquesta és una història senzilla explicada amb mestria per Patrice Leconte. Una història d’amor quotidiana, atemporal entre un home aparentment simple, Antoine (Jean Rochefort), que té com a desig més gran poder casar-se amb una perruquera.



9. Una història del Bronx, Robert de Niro.
Òpera prima de De Niro. Suposo que no devia ser fàcil per ell fer el paper d’un tipus honrat que s’enfronta amb tot un mafiós com Sonny (Chazz Palminteri) pel respecte del seu fill Calogero (Lillo Brancato). Una visió preciosa sobre la complexa relació entre un pare i el seu fill.



10. Exotica, Atom Egoyan.
Cada nit, l’Eric (Bruce Greenwood) va a l’Exotica, un local de striptease on veu ballar a Christina (Mia Kirshner). Amb aquesta línia argumental, Egoyan desenvolupa una trama aparentment inconnexa entre personatges estrafolaris fins que al final tot es revela, atrapant l’espectador en una trama de pèrdua i dolor.



11. Underground, Emir Kusturica.
Palma d’Or al Festival de Cannes. Aquí tenim la història de dos amics, Marko i Petar, dos delinqüents que han lluitat contra els alemanys a la Segona Guerra Mundial i que estan enamorats de la mateixa dona. Marko amaga Petar amb un grup de partisans, després de ser ferit, en un refugi sota terra durant 20 anys. Viuen enganyats pensant que la guerra no s’ha acabat. Una radiografia des de la Iugoslàvia de Tito fins a la guerra dels Balcans. Tracta l’amistat i l’amor, narrats amb mestria per Emir Kusturica, que va haver d’exiliar-se a París després de l’estrena de la pel·lícula. La preciosa banda sonora va anar a càrrec de Goran Bregovic.



12. La Haine, Mathieu Kassovitz.
Aquesta és la història de tres amics. Després de la pallissa que rep a mans de la policia, l’Abdel (un noi del mateix barri que ells) es troba entre la vida i la mort. Kassovitz ens submergeix en un recorregut d’odi i violència al costat d’Hubert, Said i Vinz. Està filmada en un blanc i negre tan cru com la vida d’aquests tres joves. Mereix especial atenció el plànol de Vinz davant del mirall imitant a Robert de Niro a Taxi Driver, no tant per la imitació en si, sinó més aviat per com s’executa el plànol magistralment.



13. Smoke, Wayne Wang.
“Més de 4.000 fotografies del mateix lloc, la cantonada de la tercera amb la Setena Avinguda a les 8 del matí. 4.000 dies seguits, tota classe de climes. Per això mai vaig de vacances. He de ser cada matí al meu lloc, a la mateixa hora. Cada matí en el mateix punt, a la mateixa hora”. Auggie Wren (Harvey Keitel), estanquer a Brooklyn.



14. The Thin Red Line, Terrence Malick.
Després de més de 20 anys fora del món del cinema, aquesta és la tercera pel·lícula del seu retorn, una de les pel·lícules més antibel·licistes que s’hagin fet mai, basada en la novel·la homònima de James Jones. Una pel·lícula molt potent tant en el terreny visual com en el narratiu, acompanyada per una potent banda sonora de Hans Zimmer.

Nou comentari

El piano

Comparteix

Bob Dylan, només ho sap el vent

Per quants camins l'home haurà de passar/ abans que arribi a ser algú?
Foto: Fundació Catalunya - La Pedrera
Comparteix

Els nous talents del jazz, a La Pedrera

El terrat de la Casa Milà acull un cicle de concerts a la fresca per als vespres de juny i juliol
Comparteix

Le temps de vivre

tout est possible, tout est permis
Comparteix

Hi ha una llum que mai no s’apaga

Morir al teu costat/ és una manera tan divina de morir

Passadís

Comparteix

Les mans del metro de Nova York

14 fotografies que retraten gestos, guants i dits durant un trajecte subterrani
Comparteix

El naïf del Duaner Rousseau

14 quadres mostren l'evolució del pintor francès
Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement

Comparteix