Aquesta temporada, la Sala Beckett dedica la seva programació a la memòria de Josep Maria Benet i Jornet, autor indispensable en la dramatúrgia catalana contemporània. Ho fa retornant a l’escenari Descripció d’un paisatge, que pertany al període de maduresa de l’autor. “Després de la seva estrena al Teatre Romea l’any 1979, va quedar injustament oblidada”, explica Toni Casares, amic de Benet i Jornet i director d’aquesta posada en escena.
L’obra s’inicia amb el retorn de l’exili de dues germanes a una ciutat mediterrània imaginària on un cap d’estat totalitari ha decidit evolucionar cap a la democràcia. Les noies són filles del cap de la resistència, opositor assassinat pel règim dotze anys enrere. Tornen disposades a dur a terme la seva revenja personal i comprovar que la mort no els fa por. Una obra basada en la força del relat i la paraula, reflecteix la propensió de l’autor per les expressions i l’imaginari tradicional. Aquesta inclinació pels gèneres populars, que han ajudat a nodrir el seu món fictici, farà que puguin gaudir l’obra tant aquells que s’hi acostin buscant una bona història, com els que desitgin fer-ne una lectura simbòlica.
Revisitant el mite d’Hècuba com el narra Eurípides, l’obra explora alguns dels grans tòpics referents a la naturalesa humana, com són el desig de poder i el desig de venjança. Malgrat tot, és la constant insatisfacció humana, que s’estira i envolta els personatges com un fil prim que mai s’acaba, que acabarà fent impossible, per a uns i altres, evocar un paisatge, dilucidar allò que els envolta. Jugant amb la tensió entre realitat i ficció, la peça busca desdibuixar-ne els límits, situant a l’espectador en una ciutat imaginària i davant uns personatges que són perfectament conscients de la seva condició escènica. Això col·loca l’espectador en un espai fràgil, perquè la condició fictícia i contingent de la representació funciona com una al·legoria del món mateix, el significat del temps que es viu.
L’obra és un bon exemple del que Carles Batlle anomena drama relatiu, on l’efecte d’estranyesa comporta la instauració d’una atmosfera misteriosa. Aquesta estranyesa és fruit de l’ús d’una retòrica que configura un paisatge que es percep com a estrany, furtiu. L’entorn és percebut com un ens intervingut per les paraules de qui el descriu i el narra, i és aquesta retòrica la que vestirà les diferents percepcions dels personatges. El seu món es conforma i deforma a partir de les diferents finestres que el relat va obrint entre el present de la narració i el passat que inunda l’escena.
A Descripció d’un paisatge, l’espai acaba actuant com un significant. Gaston Bachellard plantejava que qualsevol escenari evoca en l’espectador un determinat imaginari, que l’ajuda a atribuir als personatges certes qualitats. Aquest imaginari simbòlic és el que posa en joc l’obra: hi trobem el jardí com un espai idíl·lic on hi ha atrapada la innocència perduda, i la casa en si com un nus de significats, que es conjuguen de maneres ben diferents per a cada personatge. Per al cap d’estat totalitari, es tracta de la viva imatge del seu ego fràgil i dèbil; per a les germanes, encarna un espai patològic pel qual senten alhora refús i atracció, fruit de la dissensió amb el paisatge innocu de la seva infància. Ben aviat el temps es conjuga amb l’espai per ressaltar que és el pas dels anys que comporta pèrdues i canvis de perspectiva.
Deia Shaiwn G. Feldman que en el teatre contemporani català dels anys 80 i 90 s’eludia parlar de manera immediata de la localització, però que és precisament així que l’obra evoca el seu context immediat. Seria, doncs, a través d’aquest estranyament, d’aquesta fugida cap al “lloc imaginari”, de la inespecificitat, que es dona l’aporia. A partir de la negació de la localització hi ha un retorn al context immediat. L’obra, que va ser escrita en ple procés de transició, reflecteix una atmosfera social en la qual totes les certeses sobre la pròpia identitat queden en dubte. El posicionament polític és qüestionat i cal definir les inclinacions personals. Tot enmig d’una lluita de poder en la qual el sistema totalitari fagocita qualsevol forma de rebel·lió i, adaptant-se al nou context, deformant-se lleugerament, es perpetua de manera perversa.
Autor: Josep Maria Benet i Jornet.
Direcció: Toni Casares.
Repartiment: Enka Alonso, Ona Borràs, Màrcia Cisteró, Francesc Ferrer, Pep Ferrer, Carles Martínez, Òscar Rabadan i Fina Rius.
Dates: del 29 de setembre al 31 d’octubre del 2021.
Horari: de dimecres a dissabte, a les 20:00; diumenge a les 18:00.
Durada: 1h 30min.
