Foto: M. B.
Ens trobem en aquells dies en què alguns afortunats ja han marxat de vacances i altres molts sospiren davant el calendari i compten les poques jornades que els queden per prendre’s un merescut descans. Però … ai! Què passaria si en arribar el desitjat moment de fer les maletes i emigrar cap al paradisíac destí estiuenc, el govern es tragués un decretàs de la màniga i imposés la fi de l’estiu, amb l’argument que és necessari treure el país de la crisi i augmentar la productivitat? Seria una tragèdia, oi?
Aquest és el punt de partida de La noia del 14 de juliol, la brillant òpera prima del realitzador francès Antonin Peretjako. Batejada com la comèdia europea de l’any, és una esbojarrada sàtira que es fot d’una realitat desesperant, irritant, exasperant, marcada per les tristes retallades econòmiques i l’esvaïment, en mig segon, de drets i llibertats adquirides durant segles. Una realitat que a la ficció és portada fins al punt més extrem, amb la intenció de retratar, mitjançant una explosió de rialles, com d’ infinitament ridícula i absurda arriba a ser la conjuntura política i social.
“Estem vivint un sense sentit. Ens demanen cada vegada més sacrificis, però ni tan sols sabem qui dirigeix l’economia europea. Veiem que els govern dels països no pinten res. És el sistema financer internacional qui està movent els fils de tot aquest disbarat”, lamenta Peretjako, des del bistrot del cinema Zumzeig, de Barcelona, on està programada la pel·lícula.
Davant d’aquesta Europa en decadència i una França cada vegada més allunyada dels ideals de llibertat, igualtat i fraternitat, el cineasta presenta uns personatges que són petits quixots de l’amor, la bondat i la innocència. Quatre joves desorientats, amb nul·les perspectives laborals –pràcticament vitals- que, dels enderrocs d’una societat que s’esmicola, intenten recuperar la puresa, l’afecte per allò lúdic, i el sentiment de germanor en què s’hauria de reconèixer la raça humana per sobre de les exigències dels mercats.
Personatges que reten homenatge a la Nouvelle Vague francesa, que recuperen l’esperit romàntic de Truffaut i l’acidesa amb caire fantàstic de Godard. El film també beu de l’slapstick: les primeres imatges del film, amb Sarkozy i Hollande movent-se còmicament a càmera ràpida durant els actes de celebració de la presa de la Bastilla són memorables. Peretjako reconeix a més la influència del cinema de Jean-Pierre Jeunet, encara que “ell ha dit que no li ha agradat la pel·lícula”, puntualitza. En realitat, el film ha reobert un interessant debat entre detractors i defensors de la Nouvelle Vague. “Sembla que ha tingut l’estrany efecte de despertar una guerra entre antics dimonis. Res més lluny de la meva intenció. Creia que això ja estava superat”.
D’origen humil –els seus avis ucraïnesos treballaven en una fàbrica-, aquest realitzador de 40 anys reivindica la necessitat que el setè art es converteixi en un ofici més democràtic. “El cinema encara és un esport per a rics. M’ha costat suor i llàgrimes fer-me un lloc a la indústria. Les empreses que remenen les cireres actuen de manera corporativa i defensen els seus interessos per sobre del bé comú. Qui entén que les còpies digitals hagin de pagar els mateixos impostos que les fetes en 35 mil·límetres, quan són molt més barates de realitzar?”.
Peretjako lamenta l’encariment de la vida a la capital francesa. “París està perdent el seu jovent, la seva vida. Cada vegada som més els joves que no podem permetre’ns viure a la ciutat. Estem desterrats als suburbis. És un problema terrible. No pot ser que als joves els costi tant sobreviure en aquesta societat. Ens ho estan posant molt difícil”, protesta.
Un dels moments més intensos del film arriba quan un nen disfressat de l’escarabat de La metamorfosi de Kafka llança un grit de veritat, en mig de l’estat de confusió en què es mouen els adults. Un crit d’una ànima no contaminada que recorda el del conte d’Andersen El vestit nou de l’Emperador. “El país està adormit, tots estan adormits!!”, xiscla el nen. Un missatge que recull el punt de vista de Peretjako: “Sembla que a França la societat estigui esperant que algú els desperti. Probablement aquest fet expliqui l’auge de l’extrema dreta. La gent vol que vinguin a despertar-la a hòsties”.
