Foto: David Ruano


La primera vegada que vaig veure una obra d’Eugene O’Neill —El llarg viatge d’un dia vers la nit al Romea, poc abans que Barcelona fos olímpica— en vaig sortir plorant. No perquè sigui una fava (bé, potser sí que ho era una mica, llavors); sinó perquè O’Neill és terrible. Un home que sap coses que fan mal, i que les diu, perquè sap com dir-les. Qui el coneix fa bé de témer-lo.

Literàriament, Eugene O’Neill és fill, si fa no fa, d’Strindberg, Ibsen i Txékhov. Un senyor realista amoïnat pels sotracs de l’ànima humana i per allò que la fan sotragar encara més. Als seus drames hi ha desencisats txekhovians i idealistes ibsenians. Però vet aquí que li va tocar créixer amb una mare addicta a la morfina, trencada pel dolor de la mort prematura del seu primer fill. Va conèixer la ruïna, es va fer alcohòlic i va ser buscador d’or. Va veure com el seu germà moria alcoholitzat als 45 anys, com la seva primera dona s’intoxicava amb bromur de potassi, com dos dels seus fills es suïcidaven. Va rebutjar la seva filla Oona quan als 17 anys va casar-se amb Charles Chaplin, i mai més no la va tornar a veure. Amb una vida així, qui podria no escriure? I, mentrestant, el món li va servir dues guerres mundials, el terrible període de carència entre ambdues i el crac del 29, que va deixar-lo, a ell i als seus compatriotes, estamordit de por i sorpresa. El realisme se li va tornar dolor, ràbia, desencís. Se li van corcar els personatges. Ell, en canvi, va resistir. Va escriure per salvar-se. Al seu testament va establir que les seves obres no es publiquessin fins vint-i-cinc anys més tard de la seva mort. Els seus fills no van respectar la seva darrera voluntat i van publicar-ho tot i de seguida. La cobdícia va vèncer l’amor filial.

El vell Ephraim i els seus fills —Eben, Simon i Peter— i l’Abbie, la seva nova i jove esposa, tots els personatges de Desig sota els oms són fills d’aquella misèria moral i econòmica del període d’entreguerres. El que més volen és tenir, tant se val com. Defugen la misèria, els horroritza. Estan convençuts que la vida els deu alguna cosa i volen la seva recompensa a qualsevol preu. Ho diu l’Abbigail només entrar en escena, al començament del segon acte. Els altres no ho diuen, però no cal. Jo ho veiem: respiren cobdícia.

Hi ha, però, una altra mena de cobdícia que vol persones i no coses. És el desig del títol. Gairebé un instint de supervivència. Quan el desig innoble d’aquests personatges s’entrebanqui amb l’ànsia de posseir una altra persona, el realisme esdevindrà tragèdia. Guanya l’amor, però a quin preu. L’Abbie es transforma en una esfereïdora Medea a l’americana. Tan encegada, cruel i sola com l’heroïna grega. Rere el seu crim, tot desapareix com en un forat negre. El drama tot ho rosega, tot ho devora, com sempre passa amb O’Neill. I és tan autèntic, es coneix tant que l’autor sap de què parla, que sortir-ne indemne és gairebé impossible. Aquest cop no vaig sortir del teatre plorant, però no me’n faltaven motius. Deu ser que em faig gran.

Feia cinquanta-cinc anys que aquesta obra no es representava a Barcelona (el darrer cop va ser al Romea, amb Núria Espert com a Abbie, en castellà). La de Joan Ollé i Iban Beltran és la primera traducció al català del text que, a més, està disponible en una edició especial del mateix teatre. És una fantàstica notícia per a una obra que fins ara era impossible d’aconseguir si no era en la llengua original. Damunt l’escenari del Nacional, Laura Conejero és una Abbie freda i cínica i Pep Cruz és un Ephraim que no saps si odiar o compadir. Ells dos solets són l’essència d’una obra que necessita, que exigeix intèrprets tan valents i experimentats com les paraules que han de dir. La granja, volguda per tots, centre mateix de la trama, per força havia de ser un personatge important, i ho és gràcies a una escenografia estupenda de Sebastià Brosa carregada de detalls, on cada gerreta i cada platet sembla l’equivalent a cada coma i cada punt del text, i que gira sense parar, hipnòticament, tal com gira el destí dels qui l’habiten. O potser el de tots nosaltres.


Desig sota els oms

Fins al 26 de novembre
Al TNC

Text: Eugene O’Neill.
Direcció: Joan Ollé.
Repartiment: Carles Arquimbau, Ivan Benet, Pepo Blasco, Àngel Cerdanya, Laura Conejero, Pep Cruz, Lluís Gómez, Àngela Jové, Eduard Muntada, Laura Pujolàs, Santi Ricart, Iban Beltran, Àngel Cerdanya “El Sueco”, Carol Duran, Noël Olivé i Gal·la Sabaté.

Nou comentari

El piano

Comparteix

Last Dance

It's my last chance/ For romance tonight
Comparteix

Chiquitita

Si es que tan triste estás/ para qué quieres callarlo
Comparteix

La Gymnopédie de Satie

Escoltem una de les peces més conegudes del compositor francès
Comparteix

Tantes coses a fer

La vida és el que et passa/ mentre fas plans per tenir-ho tot lligat

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix