Foto: HBO


La doctora Melfi camina amunt i avall per la consulta buida: arriba fins a la paret, dóna la volta, passa entremig de les dues butaques –d’un verd forestal, a joc amb els tons marrons de la fusta que domina l’estança–, arriba fins a la llibreria, dóna la volta, passa entremig de les dues butaques… Finalment s’atura, s’allisa el vestit jaqueta beix, agafa aire i es disposa a obrir la porta. Però a última hora s’ho repensa, deixa anar la maneta i reprèn la seva particular course-navette pel consultori psiquiàtric.

No hauria d’haver acceptat. Quan en Bruce Cusamano li va demanar que tractés un pacient seu, un veí que havia patit un atac de pànic, ja va suposar, per com espurnejaven els ulls d’en Bruce, que no devia ser pas un pacient normal. “És italià, com nosaltres”, li va dir; i va afegir sibil·linament: “Es dedica a… la gestió de residus”, la pausa interminable al mig de la frase va anar acompanyada d’unes cometes aèries marcades amb els dits i d’un somriure descarat, que dotava la professió de gestionar residus de tot un altre significat. Després, en Bruce va continuar posant-la en antecedents sobre la crisi d’ansietat del seu veí, una curiosa història on es barrejaven una piscina, una família d’ànecs i una barbacoa en flames, però la doctora Melfi ja no es podia treure del cap una paraula: màfia.

Malgrat tot, gairebé sense adonar-se’n, havia acabat acceptant. I ara tenia allà fora, assegut al sofà de la sala d’espera, un membre del crim organitzat de Nova Jersey. (Gairebé sense adonar-te’n? No, Jennifer, no t’enganyis. I tant que te’n vas adonar quan vas accedir a visitar-lo, però la curiositat, l’excitació de descobrir tot un món nou, tan diferent de les rutinàries misèries de cada dia, van ofegar els crits esparverats del teu reputat sentit comú.)

Torna a acostar-se a la porta, s’estira de nou el vestit jaqueta, respira fondo per segona vegada i agafa el pom. El fa girar a poc a poc però s’atura a mig camí. Per la prima escletxa que s’ha generat entre la porta i el marc el veu: li sorprèn comprovar que vesteix sobri i elegant, amb un polo negre de màniga curta, pantalons de pinces grisos i sabates de pell negre. Tot i estar assegut es veu que és un home fort, corpulent; és gras però ho és d’una manera tan natural que no ho sembla –estar més prim hauria estat absolutament fora de lloc–. Hi destaca aquell cap imponent, gran i jeràrquic; tot en aquell home és gran, tret dels llavis i dels ulls. Té uns llavis prims, subtils i uns ulls marrons i petits. Ara es mira embadocat l’estàtua de bronze de la dona nua que hi ha a la saleta, amb les parpelles mig caigudes i les celles arronsades: sembla ben bé un pallús. Però de sobte la doctora Melfi mou el braç i fa un soroll imperceptible, i aquells ulls marrons es disparen instantàniament cap allà; no són els ulls d’un pallús, són els d’un depredador.

Amb l’ensurt, la doctora fa un pas enrere i tanca la porta. De cop s’adona que s’ha equivocat, que està a punt de ficar-se en un joc molt perillós, de cometre una errada imperdonable. És el seu sentit comú, esgargamellant-se a cridar-li que aquella història té tots els números per acabar amb un final ben negre. Però alguna cosa li diu que, per una vegada, no se l’escolti, que aquella pot ser una experiència nova, fascinant, memorable, tant que després res ja no tornarà a ser el mateix. Agafa aire, per tercera vegada, i –afortunadament– obre la porta, treu el cap a la sala i, entomant l’esguard d’aquells ulls marrons, pregunta: “El senyor Soprano?”

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Imma C.B. a setembre 01, 2015 | 12:36
    Imma C.B. setembre 01, 2015 | 12:36
    Com m´ha agradat llegir aquest text recordant l´estimat Tony SOPRANO i la doctora Melfi, bons records d´un fora de sèrie. Bona descripció de la situació de la consulta de la doctora, sembla que ho vegi.

Nou comentari

El piano

Comparteix

Bob Dylan, només ho sap el vent

Per quants camins l'home haurà de passar/ abans que arribi a ser algú?
Foto: Fundació Catalunya - La Pedrera
Comparteix

Els nous talents del jazz, a La Pedrera

El terrat de la Casa Milà acull un cicle de concerts a la fresca per als vespres de juny i juliol
Comparteix

Le temps de vivre

tout est possible, tout est permis
Comparteix

Hi ha una llum que mai no s’apaga

Morir al teu costat/ és una manera tan divina de morir

Passadís

Comparteix

Les mans del metro de Nova York

14 fotografies que retraten gestos, guants i dits durant un trajecte subterrani
Comparteix

El naïf del Duaner Rousseau

14 quadres mostren l'evolució del pintor francès
Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement

Comparteix