Qüestionar-se la vida a l’escenari

La Fundació Catalunya-La Pedrera acull la sisena edició del cicle Noves escenes

Arxivat a: Propostes, La butaca

Moviment, música, paraula, vídeo i objectes es barregen en les propostes de Noves escenesLa Fundació Catalunya-La Pedrera acull la sisena edició d’aquest cicle d’arts escèniques contemporànies. La institució aposta per aquests artistes perquè considera que tenen el potencial i la capacitat de generar propostes que aporten valors transformadors, emocionals, crítics, estètics i espirituals a la societat. 

Noves escenes, que tindrà lloc del 10 al 31 de maig a la Casa Milà, serveix d’altaveu tant per als talents emergents com per a les creacions d’artistes ja reconeguts. Les obres que s’hi podran veure són Landscape. El idiota i lo sublime, d’Ernesto Collado i produïda per la Fundació; Granotes, d’Oriol Morales; Hasta agotar las existencias, de Verónica Navas; i Fang, de Quim Girón, i també produïda per la Fundació. Hem parlat amb els autors perquè ens expliquin de primera mà quina és l’essència de la seva obra i què volen transmetre al públic amb la seva creació. Els cedim la paraula.

1. Ernesto Collado. Creador i intèrpret de ​Landscape. El idiota i lo sublime. (Dimecres 10 de maig a les 20.00).
 


L’ànima

L’ànima és la fascinació i el terror que em produeix la contemplació del paisatge. El terror de reconèixer-me insignificant i prescindible. La fascinació per saber-me part d’un tot. El paisatge humilia i transcendeix. La peça celebra aquesta i moltes altres contradiccions, com la de voler parlar d’allò que és indescriptible, representar allò que és irrepresentable.

On vull arribar

Vull transmetre la capacitat de meravellar-nos, de saber gaudir de l’estupor que produeixen els petits i grans miracles. Perquè els miracles són la cosa més comuna del món. La vida n’és el més clar exemple. Només hem de reaprendre a mirar. A mirar d’un altra manera. El paisatge no existeix sense el que el mira i el contempla. La nostra mirada fa el paisatge, l’emmarca, l’omple de sentit i concreta les seves potències. El meu desig seria que l’espectador intuís aquest poder, i es fes preguntes. Perquè, com diu Erri de Luca, el verb de la vida és preguntar. No fer-ho és rendir-se.

2. Oriol Morales. Autor i director de Granotes. (Dimecres 17 de maig a les 20.00.)
 

Pere Torrent


L’ànima

Per mi era molt important, amb Granotes, recuperar la col·lectivitat de què tant es parla en teatre però que mai es té realment en compte. Entendre el teatre com una convocatòria, com un moment de trobada. Per això, a Granotes, el viatge el fa tant el públic com l’actor-personatge. Per això el públic seu amb ell, a l’escenari. I el mira de prop, i el pot olorar, i el sent.

Tant en l’escriptura com en l’escenificació vaig partir d’una premissa molt clara. Volia un espectacle que es resumís en una idea bàsica: Un individu explica una història a uns altres individus que el volen escoltar. I aquesta premissa ens ha permès despullar l’espectacle de tot allò que l’allunyés d’aquest camí. Perquè tornar a les històries, als contes vora del foc també és tornar a una comunitat més estreta. Més curiosa. Més feliç.

On vull arribar

Vaig escriure Granotes perquè tenia una profunda necessitat d’escriure sobre qui som, però també de qui vam ser com a homes. I vaig començar a escriure una història d’amor on el menys important és la història d’amor en sí. Granotes és un intent d’entendre quin és el lloc de l’home quan s’ha de situar entre dos grans conceptes com són la civilització i la natura. Viure és prendre partit sobre quin és el punt d’intersecció on et situes entre el camp i la ciutat, entre la llibertat i les estructures, entre l’autosuficiència i la dependència.

El Lalo, l’enigmàtic personatge que ens convida a passar a l’escenari i ens explica la seva història, pren partit en aquesta dicotomia. Això fa que l’espectacle llenci constantment preguntes a l’espectador sobre aquestes decisions. I, lluny de voler llançar cap lliçó sobre solucions autoritàries, eludim les respostes i només fem visibles les preguntes i les contradiccions d’un personatge que pren decisions.

3. Verónica Navas. Autora escènica i guionista d’Hasta agotar existencias. (Dijous 24 de maig a les 20.00.)


L’ànima

La peça parteix d’un plantejament estètic performatiu i audiovisual i d’un plantejament narratiu recolzat en l’obsessió absolutament injustificada que ma mare morirà demà. Des d’aquí, amb picardia, tendresa, ironia i amb la complicitat dels espectadors, construeixo el que anomeno vuit “estratègies-coixí” per rebaixar els efectes d’aquesta mort sobtada (i imaginària).

On vull arribar

Una premissa esbojarrada em serveix per traslluir les relacions mare-filla, la construcció d’una mateixa com a dona, l’herència social i de gènere, els clixés, els anhels, la incorrecció política o l’oportuna (falta de) precisió del llenguatge per definir l’entorn i els sentiments. En el fons, es tracta de preparar-se, d’assajar, d’aprendre, si és que es pot, a renunciar.

4. Quim Girón. Autor i intèrpret de Fang. (Dimecres 31 de maig a les 20.00.)

Foto: Marta Garcia


L’ànima

L’ànima de l’espectacle Fang és veure l’home com es busca a ell mateix i el seu cos a través del fang. Ell i fang lluitaran per formar una sola identitat. Un imaginari ple de criatures i construccions de fang a través de l’acrobàcia.

On vull arribar

L’espectador sentirà la soledat del personatge, frustrat perquè no troba res dins seu. A pesar d’estar envoltat de fang i fantasia. Què va ser abans: l’ou o la gallina? Busco fer un espectacle circ amb una textura diferent a través de les acrobàcies d’Animal Religion, com sempre, ple de misteri, humor i poesia.

Nou comentari