La vida

«Encara sento que em menyspreen cada dia»

Daouda Dieye diu que «mai t'ensenyen la realitat d'Europa, només et diuen que és millor que Àfrica»

| 14/10/2018 a les 23:23h
Especial: La vida
Arxivat a: Sala d'estar, Fundació Carulla, La vida, Francesc Candel
"Formen un món a part els immigrants? Jo crec que no formen un món a part, sinó que els obliguen a formar-lo".

Ho deia Francesc Candel al seu llibre Els altres catalans. Per mantenir viu el llegat i la lluita de l'escriptor la Fundació Carulla impulsa uns premis amb el seu nom. Entre els tres premiats d'aquesta edició trobem Vincles per la diversitat, un projecte que permet que persones d'arreu del món es coneguin a través d'activitats artístiques i converses, i que té per objectiu desmuntar aquells prejudicis i etiquetes que ens pengem amb tanta facilitat. 

En Daouda Dieye n'ha format part. Aviat farà 36 anys, va néixer al Senegal, on treballava de paleta i era encarregat d'obra. Als 22 anys, empès per les meravelles que la televisió i l'escola li havien ensenyat d'Europa, va fer un viatge en pastera que va durar deu dies. S'hi va jugar la vida, però llavors, diu, era jove i ho volia arriscar tot. Tot pel somni europeu, que li va caure als peus de cop, quan només arribar el van empresonar. A Barcelona es va haver de dedicar a vendre pel·lícules al carrer i ara, que treballa en un restaurant, és representant del Sindicat de Venedors Ambulants de Barcelona.
 

Daouda Dieye a l'entrega dels Premis Francesc Candel. Foto: Gemma Ventura

 


Per què te'n vas anar?

En aquell moment era un nen que no pensava gaire. Al Senegal tot el que t'ensenyen a la televisió i a l'escola és Europa. Però no veus mai si hi ha gent dormint al carrer o sense feina. Te'n mostren el luxe, com si tothom hi visqués molt bé, com si fos el somni americà. 

A l'escola també?

Sí, perquè érem una colònia francesa. El programa educatiu que estudiem ve de França i és en francès. Jo vivia en un barri marginal, en què no vivíem en la misèria però tampoc fenomenal. Em guanyava la vida treballant de paleta. Cada dia que em despertava pensava: quan me n'aniré d'aquest país? Quan aniré a Europa a buscar diners? Tots els joves que estan allà somien ser futbolistes, cantants. Et diuen que facis el que facis, seràs ric. Mai t'ensenyen la realitat d'Europa, només et diuen que és millor que Àfrica. Nosaltres som el tercer món, ells el primer. Fem servir els seus satèl·lits, cotxes, roba, marques, tot.

Però mentrestant us estan anul·lant coses d'Àfrica que estan molt bé. 

Aquest és el problema: que ens prenen els nostres valors, la nostra història, el nostre coneixement. Ja no tens res. Estudies en una llengua que no és la teva i a sobre tens complex de parlar-la malament, perquè és el que et posen al cap: quan parles francès malament no ets ningú. I passa el mateix quan vas a Espanya o a Anglaterra, se'n riuen. 

El complex et persegueix sempre?

Et persegueix fins que te n'adones. Quan no n'era conscient pensava que Europa era superior, que ho tenien tot, però ara als nois que arriben amb 22 anys els dic: "Ei, no hi ha pressa, nosaltres mai serem uns fracassats perquè si algú neix sense res i mor sense res, no és un fracàs. Sabeu qui fracassa? Qui ho tenia tot i mor sense res. Sigui quina sigui la vostra lluita, serà un èxit". Els hi dic per treure'ls el complex, quan diuen que no són ningú. 

Però els ho fan sentir. 

És el que occident et transmet, mira la història: des de l'esclavitud fins al colonialisme. I ara ens posen unes barreres perquè no entrem. És el que anomenen el privilegiat blanc: poden viatjar arreu, estudiar. Però nosaltres, no. Encara diuen allò de "treballo com un negre". El sistema ens col·loca com a inferiors.

Us ensenyen que Europa és fantàstica i a nosaltres que Àfrica és fam i misèria. 

Això és el que fan perquè la gent d'aquí se senti en una situació de superioritat respecte a Àfrica. A la meva feina (treballo en un restaurant) hi ha un company que em diu "Vull anar a Àfrica, perquè viuen de la naturalesa, entre animals". I jo li dic: "En ma vida mai hi he vist un animal!", i se sorprèn i em pregunta si hi ha restaurants. Doncs és clar que sí. Hi ha carreteres, aeroports, no vivim de luxe, però tampoc no estem enmig de la selva despullats corrent entre tigres i criant com animals. Aquests prejudicis són el que ens fan mal. Abans quan em deien coses així m'enfadava, ara ja no, perquè sé que no coneix la nostra realitat i li explico. 

Com va ser el viatge?

Em vaig despertar un dia i vaig dir: me'n vaig. 

És fàcil anar-se'n?

No, no és com aquí que agafes un avió, baixes a un país i vas a l'hotel. Allà no tens un camí normal per anar-te'n. Vas a alta mar en una pastera que es pot trencar en qualsevol moment. Vam estar deu dies per arribar a les Canàries.

En els deu dies de viatge tenies por de morir?

Amb 22 anys t'és igual la vida, has d'arriscar perquè és el moment de fer-ho, de llençar-te sense pensar. És el teu somni, i costi el que costi l'intentes aconseguir. 

A vegades relacionen les pateres amb màfies. 

No res. És que a Europa quan volen informar d'alguna cosa diuen que darrere d'això sempre hi ha màfies. A la nostra no n'hi havia. 

Vas pagar un tant i punt?

Vaig pagar molt poc. La història és que els pescadors del Senegal pescaven feliçment als seus mars i es guanyaven la vida, però va arribar la colonització i els europeus amb els seus grans vaixells van netejar tots els mars. Van treure el peix de què vivíem, el que veníem. Ens van prendre la feina. Els pescadors viatjaven dos dies i tornaven amb la barca plena i ara fan un viatge de vint dies i gairebé no pesquen res. I si ho calcules, en vint dies pots anar i tornar a Espanya. No tenen res, només la pastera. I per això si un noi del barri vol marxar, els diuen: "Mira, jo tinc una pastera i fa molts anys que ja no pesco, si us organitzeu, us la venc, busqueu un capità que la pugui conduir i us n'aneu".

I vas arribar a les Canàries. 

I em van posar a la CIE, que és la presó dels immigrants. Consideren que has fet un delicte molt gran perquè has entrat en un país sense documentació, i ells mateixos et posen barreres perquè no l'aconsegueixis. 

Això deu ser l'últim que t'esperaves. 

El que em va sorprendre més és que només arribar m'agafés la policia i em posés a la presó. I el somni on és? Però entrar a Europa també et flipa, eh? Vam arribar just al port de Canàries, era un estiu del 2006, i estava ple de vaixells i turistes, i veies tothom estirat a la platja, els edificis. I penses: ja he arribat, això és el que he vist a la televisió! És la teva primera imatge. I encara que estiguis empresonat penses que ja ets allà i que viuràs feliç. Hi havia nois que deien "quan surti faré dues feines", cadascú tenia el seu somni. Jo tenia una mica d'informació d'Europa, perquè m'agrada saber coses, però per saber què és Europa l'has de viure. Vaig estar a la presó un mes i deu dies. Aleshores Zapatero estava al poder i Rubalcaba, al ministeri d'interior. Ens va visitar un dijous i va dir que divendres 58 persones anirien a Barcelona. No donen ni el teu nom, sinó que ets un número: jo era el 35. Llavors, si hi anaven 58 persones, vaig pensar que també hi aniria. Em van deixar a Barcelona amb un treballador social que parlava francès. Era al costat de la Sagrada Família, i se'm va quedar al cap la imatge de l'edifici. 

Com veies Barcelona?

El món anava molt ràpid, ningú es preocupava per ningú, cadascú anava al seu rotllo, molt atabalats. El primer que vaig pensar és que allò no era vida. A Àfrica som pobres però vivim feliçment. Coneixes tot el barri: surto de casa meva, poso un banc davant del meu portal, cadascú porta unes monedes, comprem te i juguem a cartes. Això no hi és, aquí, perquè aquí cadascú va a la seva, i es crea l'egoisme, l'estrès, necessiten pastilles. Allà no existeixen els psicòlegs, si hi vols anar a treballar de psicòleg, no hi trobaràs clients. Al centre de Barcelona on vivia hi vaig estar una setmana, quan en vaig sortir em van donar 35 euros i vaig anar a viure amb un conegut. Vaig estar a casa seva un any. Dels 35 euros que em van donar, me'n vaig gastar 5 en una targeta per trucar a la meva família per dir-los que estava bé. Dels 30 euros que em van quedar vaig comprar pel·lícules per vendre-les al carrer. Vaig vendre'n un any i no m'anava bé i ho vaig deixar, i només em quedaven 100 euros i havia de marxar de la família.

Explicaves a la teva família la veritat quan estaves malament?

Sempre. No tenia cap mena de mania per no fer-ho. 

Mentre venies pel carrer et devies trobar la policia. 

Quan t'enxampa la policia per primera vegada potser et fa por, però si es repeteix quatre cinc sis vegades, t'és igual. I quan ja passa cada dia, és normal. 

Però quan havies de córrer et devies sentir com un delinqüent. 

Per això tenia molts problemes, perquè no volia córrer. No m'agrada que em persegueixin. Però els altres corrien per salvar les seves mercaderies, perquè et quedes amb les mans buides. Quan et detenen has de pagar una multa. I bé, ho vaig deixar. L'idioma és el que més em fotia: no entens res i no et pots comunicar amb ningú. T'enxampen, t'acusen i no et pots defensar. Si arribes sense papers, ningú et considera persona. És horrible però és així. La gent hauria de ser més intel·ligent, perquè hi ha fa temps que hi ha negres aquí. 

Encara sents que et menyspreen?

Sí, cada dia que vaig a treballar i agafo el metro. Fa poc hi havia un grup de nens que venien de l'escola, vaig entrar-hi i just quan em van veure un d'ells va agafar fort la motxilla. I li vaig dir: "Per què la tapes? No te la vull robar! Què tens perquè te'l robi? Cinc euros?" I penso: què he de fer perquè no desconfiïn de mi? Què faig? Això fa que et pensis que no ets d'aquí. I el mal es contamina: si no em consideren d'aquí, jo tampoc m'hi consideraré i actuaré diferent. Fins i tot hi ha nens nascuts aquí que només perquè els seus pares són immigrants ja no els consideren espanyols. Et reben amb odi, i no amb amor. I si sents que t'odies penses: per què vull aquesta terra?

Has pensat mai a marxar?

Al principi, quan veia que em tractaven així, m'era igual tot: no soc ningú? Doncs no m'importa ningú. Però amb el temps et dius que no val la pena ser així. Al Senegal hi ha un refrany que diu: "Si un burro et dona una puntada de peu i tu li tornes, tots dos sou burros". El que vull és ser feliç, i no haver de marxar. Per la meva dona, que és espanyola, és complicat, perquè casar-se amb un immigrant és difícil. Anem a un restaurant i de cop tothom ens mira: mira aquella tia amb aquest. Un dia vam anar al supermercat, ella va entrar amb la motxilla i a mi em van dir que deixés la motxilla a la porta. I ella em va dir: per què els has fet cas? Perquè ja estic acostumat a això. I va dir: no, si jo entro amb la motxilla, tu, també. 

En tens més exemples?

Molts. Com que vaig treballar de paleta al Senegal, el primer dia que vam arribar a la casa on vivim la vam estar netejant. La veïna va veure que som negres, que fèiem soroll i va picar la porta deu vegades: què feu? Qui viurà aquí? No trenquis la paret! Quan em vaig cansar d'això li vaig dir que em deixés en pau, que tant si li agrada com si no seré el teu veí. "Doncs quin veí que tindré..." "Doncs quina rebuda que m'està donant". Ara ja som amics, sempre que em veu em somriu i em pregunta com estic. L'únic que passava és que no em coneixia. 

Has deixat de vendre al carrer, què és el que et fa mal de veure que hi ha altres que ho segueixen fent?

Moltes coses. Veure negres venent al carrer em fa molt de mal, perquè són nois que podrien aportar molt, però la gent no ho aprofita. Veure que alguns no poden complir els seus somnis em dol molt. Veure que això no té futur, perquè amb cinquanta anys no podran carregar tantes bosses i córrer pel carrer. Alguns hi perdran la vida, perquè n'hi ha que ja tenen depressió, per la pressió mental que tenen. No dic que siguin dèbils, sinó que quan necessiten treure forces per tirar endavant, no les tenen. A mi em va passar el mateix. Quan tenia 29 anys tenia crisis d'ansietat, perquè duia moltes coses a dins i no les treia: aguantava, aguantava. I vaig dir: ostres, ho he de treure. Per això estic davant del sindicat de manters. Per sensibilitzar la meva gent: encara que ens tractin com inútils no ens hem de comportar com inútils. Hem de mostrar que tenim somnis i que els volem complir. 

A l'estiu m'ha impactat veure que en algunes platges en un cantó hi havia nois venent i just davant un cartell que deia Stop Manta. 

És una guerra psicològica. En realitat som molt durs, perquè jo he viscut un munt de situacions: he estat pobre, m'han detingut. He après moltes coses a la vida, però mai perdré la dignitat, perquè és l'únic que tinc. 

Per això no corries davant la policia?

Sí. I per dignitat no entenc encarar-me a algú, sinó complir el meu somni.

Quin és?

Gairebé l'he complert: perquè quan arribes a Europa el primer que vols és tenir papers, i després treballar per ajudar la família, que fa 14 anys que no la veig. Tinc un somni molt gran, i és que m'agrada molt cuinar i vaig començar a fer cursos de cuina a Catalunya i ara treballo a una cuina. El meu somni és que no hi hagi ningú venent al carrer, que tots els nois puguin treballar en alguna cosa. 

I com ho podem aconseguir?

La solució la té el govern.

Què els proposaries?

Col·laborar amb els nois perquè tinguin papers. Perquè si en tenen i els agafes al carrer, els pots posar una multa i s'adonen que si fan alguna cosa malament, els perdran. I tindran l'opció de buscar feina. El 2010 em van fer una oferta de treball d'un any i vaig tenir papers. És fàcil però els empresaris tenen por de fer-ho. Els papers no duren per sempre: aleshores me'ls van donar per un any. Has d'anar demostrant que treballes perquè te'ls tornin a donar. Em vaig casar amb una espanyola el novembre passat i me'ls han donat per cinc anys. I després els hauré de tornar a fer, però ara no hi he de pensar. 

Tens germans al Senegal?

Sí, en som cinc. 

Si algun d'ells et digués què vol venir, què li diries?

Que si ho vol fer, endavant, perquè cadascú ha de complir el seu somni. El problema és aquest: que ningú ha de prohibir res a ningú, hem de ser lliures. Perquè si un català diu "estic cansat de viure aquí, me'n vaig a Alemanya o a Suïssa o a Anglaterra a Àfrica, encara que sigui sis mesos, perquè en tinc ganes", per què ells no poden? La gent ha de viure.

Què t'agradaria dir a tothom?

Que la gent és una capsa de sorpreses. Obre-la! Tant és! Perquè si no l'obres, no sabràs mai què hi ha a dins. A vegades hi trobes porqueria i d'altres, persones que valen molt la pena. 

Què hi trobarien en tu?

Bé... coses dolentes, però també alguna bona. Em considero una persona normal, no m'importa si ets blanca o no, d'on vens, sinó com ets. Quan arribo a la feina em diuen: com ho fas perquè tothom t'estimi? Estimant tothom. Si una amiga fa dos dies que no ve a la feina, he de preguntar què li passa, encara que no tingui el seu mòbil, li diré a la cap. 

Ets feliç?

A vegades em faig ràbia, però sempre soc feliç. 

Em diries un altre refrany africà?

Ui, n'hi ha molts! Quan vius en una casa i et diuen "pots entrar a totes les habitacions menys a una", tard o d'hora hi entraràs. És la curiositat. És el que ens passa a Àfrica: pots anar a tot arreu, però a Europa no? Doncs hi anem sí o sí. La curiositat mata i per això hi ha gent morint al mar. Però si obrissin les portes, la gent vindria i veuria que no n'hi ha per tant, que potser no val la pena quedar-s'hi, o sí, però tindrien la llibertat de venir i d'anar-se'n quan volguessin. 


COMENTARIS

TOT PERFECTE...
ANONYMOUS, 15/10/2018 a les 18:47
+1
-0
I Doncs, que fan els seus governs perqué no hagin de marxar de la seva terra...?
Parlo des de la ignorància... No voldria que ningú s'ofengui.
SALUT I FEINA PER A TOTHOM.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural acull la conferència «La tenora i la barítona»
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural exposa l'obra de l'artista Lourdes Fisa
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural impulsa la setena edició del festival RUSC
Imatge il·lustrativa
L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona mostra com era la ciutat abans de l'obertura de la Via Laietana
Imatge il·lustrativa
L'actriu Anna Bertran dirigeix i protagonitza un curt sobre un moment cabdal de la vida d'una dona
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'humorista, que deia que «el matrimoni és la principal causa del divorci»
Imatge il·lustrativa
La paraula preferida de l'actor és «sfumatura», que en italià vol dir matís
Imatge il·lustrativa
Una animació sobre el valor de l'esforç i de la paciència