Aspirem a tenir més seguidors, lluitem contra el pas del temps i pensem que la nostra vida és plena perquè estem constantment ocupats. El filòsof Francesc Torralba, al llibre Món volàtil (Columna Edicions), ens dona pistes per sobreviure a la incertesa i la inestabilitat. Llegim 14 fragments en què reflexiona sobre el sentit i el significat de l’èxit, i sobre la gran necessitat d’acceptar el fracàs.
Foto: Catorze
1. L’afany de reconeixement no és una novetat; és un dels mòbils fonamentals de la condició humana. Adquirir èxit en una determinada àrea de la vida és una forma de ser reconegut per la comunitat, de trencar l’anonimat i singularitzar-se, la qual cosa comporta sempre una satisfacció personal i una millora de l’autoestima.
2. L’èxit és, com la mateixa societat, molt volàtil, de tal manera que, en cas d’aconseguir-lo, la duració és molt breu i ràpidament s’esvaeix en l’embassament de l’oblit.
3. Això fa que l’habitant d’aquest cosmos vaporós sigui un permanent indigent. Desitja i treballa amb afany per obtenir el preuat ídol de l’èxit (aquesta nova deïtat postmoderna), però quan l’assoleix, en el cas d’obtenir-lo, pateix desesperadament per no caure en desgràcia i per mantenir-se en el punt més àlgid el màxim de temps possible.
4. Tenir èxit és la meta, el camí de realització. Aquesta immediata associació d’idees entre èxit i autorealització és, com a mínim, problemàtica des d’un punt de vista filosòfic i pedagògic. La realització d’un mateix no té res a veure, necessàriament, amb una activitat que sigui reconeguda i valorada públicament. A voltes, el que realment ens realitza com a éssers humans és el més discret de la nostra biografia, el do que som capaços de lliurar, secretament i generosament, als qui estimem.
5. Es parteix de la imatge fantasmagòrica d’un ésser que tot ho pot, mancat de fronteres, de limitacions, que pot fer realitat qualsevol argument de la seva imaginació. La conseqüència de tot això mena irremeiablement a la societat de la decepció.
6. Emergeixen figures, venerades mediàticament, que són veritables exemples d’audàcia, de superació, d’aquesta cultura del que és il·limitat. La filosofia No limit s’imposa en l’imaginari col·lectiu. Aquestes celebritats aconsegueixen superar fites impossibles, tant en el terreny esportiu com en el laboral; esdevenen arquetipus de l’èxit i de la superació i generen processos d’imitació a gran escala.
7. El significat de la paraula èxit, en un món gasós com el nostre, té, però, molt poc recorregut. Tenir èxit és triomfar i triomfar és aconseguir fer realitat els propis somnis.
8. L’antítesi, el fracàs, és amagat, marginat, sibil·linament ocultat en el rerefons de la pròpia biografia, ja que només qui té èxit, o com a mínim va acompanyat per una aura d’èxit, és acceptat, reconegut i objecte d’estima.
9. No s’observa el valor positiu del fracàs, la necessitat que en tenim per aprendre i per millorar com a éssers humans. Es crea el mite que ningú no fracassa en el terreny afectiu, en l’educatiu, en el laboral, en l’esportiu, que tots els nens progressen adequadament a l’escola, la qual cosa no permet reconèixer els propis límits i extreure’n les degudes lliçons per a la vida pràctica.
10. El fracàs ha esdevingut una paraula prohibida. I, això no obstant, en tant que animal vulnerable, l’ésser humà sempre està exposat a fracassar en els seus afanys per realitzar un determinat projecte. La tolerància a la frustració és la gran virtut que caldria administrar públicament, així com el sentit dels límits i la humilitat, perquè el fracàs, com l’error, és una possibilitat inherent al seu vulnerable.
11. Errare humanum est, deien els clàssics. No tindria sentit referir-se a la possibilitat del fracàs en un Déu omnipotent, però en l’ésser humà l’error és quelcom que cal contemplar, quelcom amb el qual cal comptar. El fracàs, a més de ser una situació límit, es pot descriure com una petita mort personal, o més ben dit, com l’anticipació del que serà la mort en majúscula.
12. El temor a fracassar, a ser etiquetat negativament en les xarxes socials, té com a conseqüència la paràlisi, la imitació dels patrons establerts, del que funciona correctament. Això amputa la pròpia creativitat i fantasia.
13. La por de fracassar paralitza la persona i, això no obstant, només pot progressar com a ésser humà si té l’audàcia d’enfrontar-se als seus propis límits, d’explorar les fronteres personals, de reconèixer els errors i fracassos.
14. Aquest aprenentatge no tan sols la farà més humil, també la farà més sensible als altres éssers humans, més tolerant als seus errors i més comprensiva amb els seus fracassos. El fracàs, ben digerit, és un antídot a la vanitat i un catalitzador de la humilitat.
Món volàtil
© Francesc Torralba
© Columna Edicions, 2018
