Converses

«L'èxit és arribar al final de cada dia amb ganes d'aprendre»

Núria Sara Miras, codirectora del festival Barcelona Pensa, diu: «Si tens ganes de fer una cosa, fes-la»

| 05/11/2018 a les 10:08h
Especial: Converses
Arxivat a: Finestres, Núria Sara Miras, conversa, Barcelona Pensa, filosofia, converses
Núria Sara Miras és professora de filosofia moral i política a la Universitat de Barcelona i codirectora del Barcelona Pensa, Festival de Filosofia de la Ciutat de Barcelona, que aquest any presenta la cinquena edició i que proposa actes tan interessants com fora del comú amb convidats de luxe: esmorzar i lectura de llibres a les sis del matí a La Calders, taula rodona per parlar de les dones i la filosofia a les dotze de la nit o una olimpíada filosòfica amb estudiants de secundària. Parlem amb ella sobre els grans temes del món: injustícia, extrema dreta, la naturalesa humana, el sentit de la vida i de la mort. Una conversa que, com el Barcelona Pensa, vol aportar una mica de llum.
 

Foto: Maria Climent

 
Un dels teus temes és la filosofia del joc. És el joc una metàfora de la vida? La vida és joc?
 
La metàfora del joc s’ha fet servir per parlar de la vida des de l'antiguitat; hi ha una cita molt famosa de Plató que diu que “som joguines dels déus, si bé no sabem encara per quin propòsit”. És una manera de relativitzar el control que tenim sobre la nostra vida. També va ser una metàfora important durant el Barroc, i normalment quan s’usa el joc com a metàfora de la vida es fa servir per parlar de la nostra finitud i de la impossibilitat de saber per què hem vingut aquí. Recentment s'ha fet servir més una altra metàfora del joc, que és la del casino per parlar del capitalisme com una dinàmica en la qual estem immersos i som col·locats com peces en un tauler sense saber quina serà la nostra fortuna. Per tant, penso que com a metàfora és molt potent. I penso també que sense joc no hi hauria vida humana.
 
De vegades tinc la impressió que cada persona és només un breu espai d’existència sense cap importància.
 
Crec que aquest sentiment és normal si tenim en compte les dimensions del món en què vivim i la quantitat de persones que hi vivim. Pot tenir un efecte desestabilitzador sobre l’ànim, però pot també tenir un efecte positiu en el sentit que cap error que cometis serà tan garrafal com per arrossegar el món cap a la seva fi. Llavors depèn en quina escala et vegis a tu mateixa, això no és tan dramàtic.
 
No som tan importants.
 
O potser si penses en els sistemes de control que hi ha, en la manera en què ara estem sent reduïts a dades i mercantilitzats, som una agulla en un mar. Llavors el control sembla que es dilueix i no sabem fins a quin punt això ens afecta, però tot i ser en una petita illa, sempre hi ha un punt d’indeterminació. És a dir, que res del que un altre pugui dir o fer sobre tu, no acaba determinant el que tu ets. El fet de ser en una petita illa fa també que tinguis finestres infranquejables i això és el teu espai de llibertat, sigui petit o gran, però almenys hi és.
 
Sovint fem plans i de cop passa alguna cosa que ens fa adonar que no han servit de res i llavors ens sembla que no sabem cap on anem, cap on ens va la vida. Si tot és així d’aleatori, es pot viure improvisant o és important fer plans i saber cap on anem?
 
Em sembla que vivim en un excés de planificació i crec que les coses que després més recordem són les coses que no hem planificat, i aquesta sembla ser la dinàmica de la nostra vida: són els nusos que no podem preveure els que la fan significativa. Com a molt podem orientar la nostra voluntat en certa manera, però no crec que això hagi de ser massa concret, és a dir: no hem de pensar “si no tinc aquesta casa, aquesta parella, aquest cotxe, he fracassat”. La qüestió és poder preguntar-se “he passat algun moment en aquest dia que m'hagi aportat alguna cosa que m'hagi fet créixer”? I no dic improvisar tota l'estona perquè al final som animals humans i necessitem algunes regularitats o estabilitat, però no hem d’aferrar-nos a aquestes coses, hem de ser flexibles.  
 
A vegades, sobretot quan som jovenets, ens imaginem que la vida ens anirà per un camí i que, per exemple, estarem amb un determinat perfil de persona, una determinada feina, tindrem un determinat estatus i després la vida et porta per uns camins totalment diferents i penses “si això no és gens el que jo tenia previst per a mi”. I en aquest cas, com n’hem de mesurar l’èxit?
 
No tinc clar si el camí marcat és una cosa que nosaltres ens imposem de joves o una cosa que sentim que hem de fer per la pressió de l'ambient. De vegades no saber on vas a parar és bo; ni tampoc tenir una idea predeterminada de quines persones estimaràs, perquè segurament estimaràs persones que no hagin entrat en la teva preconcepció de com és la gent, seran les persones que per alguna cosa t’hauran trencat els esquemes o que t’han mostrat una integritat moral molt especial o que et complementen d’alguna manera. Llavors no sé com s'ha de mesurar l'èxit ni si ens hem de mesurar en absolut. Una de les coses que vaig aprendre de Nietzsche és que si et compares, ja has perdut. Per a mi, l'èxit és arribar al final de cada dia i pensar doncs avui encara tinc ganes d'aprendre, de mirar-me el món d'una altra manera i això no és una cosa que sigui objectivable.
 
Però ens hem d'anar preguntant si som feliços?
 
Sí, això és inevitable. Però voler identificar la felicitat amb un contingut molt concret i molt conjuntural ens pot fer angoixar encara més. Soc feliç quan les persones que estimo estan bé, si tinc un lloc on tornar al vespre que és càlid, si faig una feina que m'agrada, encara que avui dia no es pot parlar d’una compensació econòmica adient, però puc fer plans a mig termini i si aquests plans no funcionen els puc desfer sense que sigui una tragèdia... Crec que és això, aquest caminar cap a un cert lloc que preveies que més o menys volies anar però que no passa res si te’n desvies. Al final has de retre comptes amb tu mateixa, amb ningú més.
 
Com creus que ens hem d’encarar a la mort? L’hem de témer? Quina importància té en la vida? És un impuls a fer coses o és tot el contrari perquè, total, com que igual ens hem de morir…
 
Hi ha una diferència entre pensar la pròpia mort i pensar en la mort de les persones que t'importen. Ho vius d'una manera molt diferent: quan perds algú que t'importa, el que costa és acostumar-se a la pèrdua i a la vida sense aquesta persona i llavors el record és una manera de mantenir-la present però sense acritud en el temps; aquesta persona tenia els seus grisos, els seus matisos i les seves coses bones, però m'ha deixat un llegat i em fa contenta haver estat part de la seva vida i que aquesta persona hagi estat part de la meva. Pel que fa a la pròpia mort, hi hem de pensar de tant en tant i crec que preparar-nos, però sense que sigui una obsessió. Fer-nos de tant en tant la pregunta de si jo em morís ara mateix, ho tindria tot resolt? Ja sigui estudiar tres carreres o fer un viatge, però tenir present aquest pensament d’“estic preparada per marxar passi el que passi?” El meu consell és no demorar les coses. Si tens ganes de fer un viatge fes-lo, si tens ganes de gastar-te els diners en una cosa fes-ho; t'ho dic perquè jo he viscut pèrdues molt properes recentment i t'adones que les coses que s'han postergat són les que després més greu saben i veig que el que m'han deixat és aquest ensenyament: no t'esperis! Si tens ganes de fer una cosa fes-la i si vols menjar-te un gelat, menja-te'l. Crec que ho hem de revertir d'una altra manera i dir més sovint coses boniques als altres.
 
En l'últim any a Catalunya estem vivint tota una sèrie d'injustícies que fins fa poc ens semblaven impensables, des d'haver rebut cops de porra per intentar votar, fins tenir mig govern a l'exili i l'altre mig a la presó. Fins i tot avui et poden detenir per manifestar-te i tallar una carretera. Com es fa per viure en la injustícia?
 
Tant de bo no ens hi haguéssim d’acostumar. Hi ha una filòsofa que es diu Judith Shklar que parla d'una mena de sentit universal de la injustícia, és a dir, una cosa que pot ser històricament variable i que cada cultura la pot interpretar d'una manera diferent, però és com una espècie de sentit que fa que davant d’una injustícia aparegui una indignació i aparegui allò del “no hi ha dret”, una espècie d’això-no-pot-ser, per tant, sembla que no estem fets per viure en la injustícia o, si més no, per viure en la injustícia més enllà d'un cert grau. Generalment hi ha moltes notícies negatives que fan que visquem en una espècie d’anestèsia i si vivim en la injustícia és perquè ens hem anestesiat per poder sobreviure com a humans que som. En el cas català, tinc una mica la impressió que després de la precipitació emocional de la tardor passada, ens estem reservant per quan surti la sentència, sobretot en el cas dels Jordis, que penso que és una de les injustícies més flagrants; si això es resol d'una manera, com sembla que serà, molt poc justa, crec que aquesta precipitació tornarà a sortir.
 
Això que comentaves de Judith Shklar apunta a una teoria sobre el sentit “innat” de justícia de l’ésser humà?
 
No tant de la justícia, perquè ella creu que la justícia és una cosa buida, sinó de la injustícia, perquè la injustícia és la primera experiència que tenim. De fet, diu: “En la teoria política ens han acostumat a pensar que la justícia és allò normal i la injustícia és l'excepció quan l'experiència ho contradiu constantment.” És a dir, tenim més experiències d'injustícia que de justícia, les maneres de fer el mal són infinites. Per tant, ella diu que tenim certes nocions d’allò que és just i quan l'expectativa que creiem legítima es trenca, reaccionem contra aquest desajust de l'equilibri moral.
 
Llavors, si ara nosaltres des d’aquí percebem com a injustícia que hi hagi presos polítics, com pot ser que no la percebin des d’altres parts d’Espanya?
 
Jo crec que hi ha molta desinformació. Segons la meva experiència, quan he viatjat a Madrid fa molt poc, algunes persones s'han pres la molèstia d'informar-se i troben injust i una barbaritat, en un estat de dret, tenir persones així a la presó. I d'altres simplement han escoltat el que volien escoltar. És una lògica que es retroalimenta. Hi ha qui ha decidit que la unitat nacional d'Espanya passa per sobre de totes les altres consideracions i per tant s'ha informat escoltant el que reafirmava la seva opinió. Jo crec que és una lògica de com ens informem avui en dia, que cliquem les pàgines que confirmen les nostres pròpies intuïcions o les nostres preferències. Alguns et diuen en privat que estan d'acord amb nosaltres, que el que està passant no és gens normal en una democràcia, però les persones que ho veuen així estan molt poc organitzades entre elles i no troben tampoc una manera de dir-ho en públic. Hi ha una polarització de les opinions als mitjans. Fora de Catalunya, les opinions favorables a treure els Jordis de la presó no troben el ressò mediàtic.
 
Ara et llegiré unes quantes frases del nou president del Brasil, Jair Bolsonaro: "No corro el risc que un dels meus fills s'enamori d'una dona negra perquè van ser molt ben educats". "Cal donar sis hores perquè els delinqüents s’entreguin. Si no, es metralla el barri pobre des de l'aire". “Seria incapaç d'estimar un fill homosexual. No respondré com un hipòcrita, davant d'això, prefereixo que un fill meu es mori en un accident". “L'Estat és cristià i la minoria que hi estigui en contra, que es mudi. Les minories han d’inclinar-se davant les majories”. "El medi ambient no pot aturar el desenvolupament". Aquest home governarà perquè el poble l'ha votat. Creus que l'ésser humà és bo per naturalesa?
 
Bolsonaro, no. [Riu]
 
Però –i potser m'equivoco– a mi em sembla que hi ha coses que són objectivament bones i d'altres que són objectivament dolentes (fer mal a una altra persona és dolent, destruir el planeta és dolent, violar les dones és dolent) i aquest home està proclamant coses dolentes i la gent l’ha votat. Com pot ser?
 
Doncs no ho sé, a mi em fa la impressió que tant ell com Trump, com altres líders europeus o partits que estan seguint aquesta línia estan connectant amb una onada neoconservadora global en què la gent demana d'alguna manera aquestes antigues formes polítiques de seguretat de mà dura, d’ensenyar qui mana... Potser perquè la seva vida està molt fracturada, molt indeterminada en aquests moments i s’aferren a aquest tipus de missatges. A mi em costa molt d'entendre, també. Els meus amics de Brasil són tots antiBolsonaro i ho estan passant molt malament. A mi em sorprèn, en un país que té tanta varietat ètnica i racial, amb aquesta riquesa natural que estan explotant... m'estranya; d'alguna manera la gent vol aquestes maneres més dures.
 
Diries que la ultradreta està sabent crear millor una consciència col·lectiva que l'esquerra?
 
Mira, Alternativa per Alemanya va entrar aquesta setmana en l'única de les setze cambres regionals que li quedava per conquerir a Alemanya. Diria que tenim una percepció equivocada del que ha de ser la política: l'esquerra sempre ha sigut plural i heterogènia i en canvi, sembla que els partits no han de mostrar cap mena de fractura, i entenen que quan en els partits hi ha dissensos, això és fragilitat i al contrari: enriqueixen el debat! I penso que hem fracassat col·lectivament a l'hora d'ensenyar cultura democràtica, que és la cultura del debat del diàleg i no podem suposar que tots estem d'acord des del principi, sinó que calen mediacions. Està clar que l'esquerra no ho ha sabut fer i que la dreta està aprofitant aquest sentiment d'inseguretat, també a vegades amb imatges falses, perquè la pobresa és criminalitzada i qui ha comès, per al meu entendre, els robatoris més flagrants no ha estat la gent pobra. No vull posar noms però hi ha persones vinculades a la casa reial que no tenien cap necessitat de robar ni ho han fet per menjar millor, sinó que ho han fet de forma pràcticament impune fins fa molt poc. O un senyor que ha sigut president del Fons Monetari Internacional ha comès robatoris sense cap mena d'escrúpols. No crec que necessités robar o malversar. En aquest país la corrupció ha sigut sistèmica per part de persones que no ho necessitaven. Els pobres no necessiten robar, necessiten una vida digna. Pensem en la criminalitat que hi pot haver en el forat que han fet en els eraris públics, en aquests grans desfalcs de diners, quants llits hospitals ens ha costat això i quantes beques menjador... a llarg termini per a mi és una criminalitat molt més perillosa. Per tant, potser ens ho hauríem de fer mirar. Sempre és fàcil i criminalitzar l'altre, perquè és desconegut i el que ha fallat és aquesta criminalització de la diferència: la dona és diferent, el pobre és diferent, el negre és diferent i sempre des d'una posició d'inferioritat. Ens hauríem d'acostumar a valorar l'altre en la seva diferència però en una posició d’iguals. I això no hem sabut fer. I l'extrema dreta està aprofitant aquestes inèrcies de pensament que han estat tan salvatges i bàrbares en el segle XX fins i tot de nacions civilitzades. Hauríem d'haver après alguna cosa i sembla que no. No ho estem fent bé.
 
Possiblement l'organització de festivals com el Barcelona Pensa és un bon inici per crear cada cop més ments crítiques.
 
I de celebrar el pensament. És una festa per a la filosofia, es tracta de fer de la filosofia una festa. Està sent una experiència, per a mi des de fa tres anys, molt enriquidora. Jo sóc professora de filosofia, vull dir que aquest no és el meu format habitual, però el que m'emportaré d’organitzar el Barcelona Pensa serà l’enorme alegria amb què la gent et respon, fins i tot en actes superbojos, a les quatre del matí a la Golferichs per una conferència, o a les sis del matí a la Calders, tirats per terra llegint contes de Stefan Zweig. O els nens que van a fer-hi coses i n’aprens moltíssim. La veritat és que la resposta que hem rebut a Barcelona és extraordinària i en dos dies veure que es mouen tres mil persones a fer activitats relacionades amb la filosofia és molt maco, i això fa que no perdem la esperança que un altre món és possible.
 
Quines activitats et fan una il·lusió especial?
 
Costa, perquè en són 30.
 
I ara quedaràs malament amb 29.
 
[Riu] Però tenim dues conferències centrals, una de Donatella di Cesare, que ens parlarà de com retornar la filosofia a la ciutat i ens parlarà també dels seus dos últims llibres que són Tortura i Terrorisme. I també ens fa molta il·lusió la Remedios Zafra, a la tarda, que parlarà de què passa després de l'entusiasme, que és un assaig que ha publicat per parlar de la precarietat del treball en la cultura, que sobretot afecta les dones, que està molt feminitzada, aquesta precarietat laboral, en el sector cultural. I a més serà en un format que permet l'intercanvi amb el públic. I després també em fan molta gràcia les coses de la nit, fer de la nit el dia: començar una taula rodona sobre dones i filosofia a les dotze de la nit, amb tres dones molt diferents, per donar visibilitat a les dones filòsofes, justament el dia 15 de novembre, que és el Dia Mundial de la Filosofia, i passarem la nit sencera amb els de Golferichs, que estan més bojos que nosaltres.
  Durant els dies 14 i 15 de novembre de 2018
El Festival de Filosofia de la Ciutat de Barcelona ocupa diferents espais de la ciutat. Visiteu-ne el programa.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Som Cultura recorre el patrimoni monumental, artístic i tradicional de les comarques gironines
Imatge il·lustrativa
El Barcelona Pensa porta el pensament i la filosofia a diversos espais de la ciutat
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural organitza una taula rodona per reflexionar sobre el medi ambient
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural acull una jornada musical reconeguda pel Departament d'Ensenyament
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc sobre el que acaba sent important a les nostres vides
Imatge il·lustrativa
Wladyslaw Szpilman interpreta la peça de Chopin que tocava quan Hitler va ocupar Varsòvia el 1939
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra amb humor la negació al pas dels anys
Imatge il·lustrativa
El festival cinematogràfic arriba a la 25a edició amb una norantena de projeccions programades