No-ficció

Espera, no marxis!

Et pots sentir afortunada perquè no t'ha pegat i perquè sempre despara la taula

| 25/11/2018 a les 00:01h
Especial: No-ficció
Arxivat a: Finestres, violència masclista, no-ficció, violència de gènere

Foto: European Parliament/Pietro Naj-Oleari


Tinc una imatge al cap. Una noia en un carrer de Nova York, enfadada, decideix abandonar la cita amb qui estava sopant. Ell, encara assegut a la taula del restaurant italià, veu des del vidre que ella es disposa a agafar un taxi per marxar; s'adona de l'error que ha comès, s'aixeca d'una revolada i corre per atrapar-la. Li agafa el braç i li diu: "Espera, no marxis!". Li agafa el braç perquè no marxi, és clar. Fins i tot en alguna versió de la pel·lícula li tanca la porta del taxi i fa un senyal al conductor perquè segueixi la seva ruta. Molt frustrant si hi penses, però ella el perdona i es besen.
 
No sé de quina pel·lícula és. Podria ser en blanc i negre, o no. Ell podria ser Humphrey Bogart i ella la Jennifer Aniston. El director, un home jove, modern, un d'aquests homes joves i moderns que dirigeixen pel·lícules modernes amb valors antics. És una escena molt concreta però no sabria dir d'on és. Segurament l'he vista una i mil vegades en diferents formes i de mica en mica ha pres vida pròpia en el meu cap. Però no només en el meu, el crit de "No marxis!", amb el to afectat i, recordem-ho, agafant el braç d'ella, ha esdevingut l'arquetip de l'amor romàntic del Manhatthan del segle XXI, i ell amb aquest gest heroic es converteix en el Sant Jordi de la nova era.
 
Intenteu posar-vos en situació: vull marxar i no puc, algú m'agafa el braç. És estrany, no? Fa mal? No mal de dolor, mal de més endins; perquè és un gest que toca alguna cosa més que la pell. És un gest visible que té unes conseqüències invisibles, unes inèrcies, unes dinàmiques que van estenent-se per sota, com les arrels, com un iceberg del qual només veiem la punta: l'iceberg de la violència masclista. Aquesta part invisible és la que costa d'entendre, la que costa d'assimilar per tothom: per la societat, per la víctima i per l'agressor.
 
I aquí entra el "Benvingut l'hematoma" de què parla la psicòloga francesa Marie-France Hirigoyen, el blau com a evidència que el que acaba de passar no està bé, no és legítim. La prova del crim. L'hematoma, que amb una mica de sort el que fa és buidar l'oceà i mostrar la magnitud d'aquesta muntanya de gel. Deixar a la víctima i a l'agressor en silenci davant d'una evidència que els aclapara. Perquè això sí, això sí que ho reconeixen com a violència de gènere. Tots dos han vist campanyes publicitàries on es denuncien les agressions contra les dones, els han fet xerrades des de sisè de primària fins a segon de batxillerat sobre el tema, i fins i tot n'han llegit algun llibre. Si hi ha marca, hi ha violència. No és tan estrany doncs desitjar un hematoma, un de petit, un dit índex, per exemple, un dit índex que serveixi per poder explicar-te una història. Una marca al braç que serveixi per dir: "Ho veus? M'has fet mal. Això que fas no està bé! Ho veus?". Perquè a vegades ja intuïm que allò que està passant no és del tot normal, però només tenim el nostre judici i la nostra paraula per explicar-ho. L'hematoma l'únic que fa és donar-nos la raó.
 
Que condicionin les teves accions per la força és violència. Encara que de fons sonin violins, encara que els motius siguin nobles. Quan algú t'agafa pel braç perquè no marxis ho fa per por que les seves raons no siguin prou fortes perquè et quedis. Per por que passi alguna cosa que no desitja, que no es compleixi el que ell vol. I, com deia el mestre Yoda, la por porta al costat fosc. Quan algú t'agafa pel braç perquè no marxis, ho fa perquè pressuposa que té un dret sobre teu. En aquell moment ell no se n'adona i ella, tampoc. És un instant que passa molt de pressa. Venen d'un sopar molt agradable on han rigut i han begut. Fins i tot han demanat un vi i l'ha tastat ella, perquè ell va fer un curs de noves masculinitats i és sensible a aquestes coses. Per què espatllar la nit?
 
Només l'ha agafat del braç i, ben mirat, no li ha deixat marca. El braç. Imagineu la foto: una mà d'home agafant un braç. La mà no està especialment tensa, només fa la força suficient perquè ella no se'n vagi. Imagineu aquest pla detall que no van incloure a la pel·lícula. La gavardina d'ella és de color mostassa. Imagineu-vos-ho. Pot ser Humphrey Bogart o pots ser tu. La Jennifer Aniston pots ser tu.
 
Moltes vegades l'hematoma no apareix, perquè la càmera no l'enfoca, perquè ets una dona amb una circulació excel·lent o amb una pell torrada preciosa, o perquè quan et diuen "calla" aquesta paraula no colpeja el teu front com un frisbi i queda allà marcada, visible per tothom. Pots assistir a un dinar familiar just després que t'estampin un d'aquests "calla" a la cara i ningú s'adonarà de res.
 
Ningú el veurà però hi és, perquè el “calla” cau com una pedra en un pou fons. De mica en mica el cos s'omple de mans que diuen "no marxis" i de pedres que t'omplen i et buiden al mateix temps. De mica en mica ocupes menys espai, et mous amb més cautela, lentament, i evites les situacions en què pugui aparèixer el Sant Jordi del segle XXI. Però et pots sentir afortunada perquè no t'ha pegat i perquè sempre despara la taula.
 
Però resulta que no hi ha cap pou infinit, i encara que ningú ho vegi el pou es va omplint i arriba un dia que vessa i les pedres cauen pels costats com en una tartera. Aquest dia el que et ve de gust és agafar les pedres que fins ara eren invisibles i tirar-les amb força contra tot i tothom per comprovar que ja no ho són. Contra aquells que les havien invisibilitzat, contra ells que t'han fet mal, contra elles que no t'han entès, contra tots els que diuen que exageres i contra Disney, contra Picasso, contra Shakespeare i el pare que els va engendrar tots. Una pedra al front, amb punyeteria. I que no els surti un hematoma, que busquin d'on els ha caigut. Perquè això és el que hem fet les dones durant anys quan ens colpejaven i no enteníem el perquè.
 
No desitjo un hematoma a ningú, desitjo un pou tan petit com un didal que un simple gra de sorra faci vessar. I això sí que és feina de totes, de la societat. Ens hem de mirar amb lupa, ens hem d'entrenar per detectar aquests petits gestos sospitosos. Per sort, n'hi ha que ja els identifiquem i ens fan saltar totes les alarmes, però ens en queden molts per descobrir: gestos paternalistes, gestos carregats d'amor, gestos orgullosos, narcisistes i fins i tot artístics –mare meva, la d'animalades que es cometen en nom de l'art! Mira Jan Fabre, mira Marlon Brandon i Bertolucci, mira l'escena del taxi–. La nostra cultura està carregada de tots aquests gestos que no deixen marca però fan mal, i els hem de detectar, aïllar i reduir com si fóssim un equip de futbol americà ben entrenat. Perquè sobretot ens hem d’envoltar de gent que estimi bé, amb totes les lletres i tota l’amplada dels seus braços.
 
Com li vam dir un dia a un bon amic, ens queda un llarg camí per recórrer, cadascú el seu. Però l'hem de recórrer sense por de reconèixer la violència masclista que ens envolta, la visible i la invisible. Només així podrem tornar a estimar amb amplitud, ocupant l’espai que ens pertoca. Amples, lliures i potents.

COMENTARIS

Love history
Anònim, 26/11/2018 a les 12:53
+8
-0
Vaig trigar anys en entendre la frase de la película: "Estimar es no haber de dir mai, ho sento"....Anys, molts anys...i molts ho sento..
Gràcies
Anònim, 02/12/2018 a les 19:56
+1
-0
Gràcies, Eulàlia, em ressona dins el cap el "vull marxar i no puc", ni tan sols cal que t'agafin, n'hi ha prou amb què et barrin el pas amb el cos, que et persegueixin pel carrer amb recriminacions i acusacions mentre els vianants giren la cara i fan veure que no s'adonen de res.

"Et pots sentir afortunada perquè no t'ha pegat i perquè sempre despara la taula", fins i tot realitza totes les tasques de la llar despertant admiració; les amigues t'envegen perquè tens una parella tan col·laboradora que sembla que s'ocupi de la casa i la família més que tu, i tu calles. 

Gràcies, Eulàlia, no sé si ho verbalitzaré mai. Avui, almenys, ho escric.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Els Cinemes Girona ofereixen abonaments anuals amb un preu especial
Imatge il·lustrativa
El museu del pintor acull una exposició d'instantànies que ens endinsen en el seu món
Imatge il·lustrativa
El Palau Solterra de la Fundació Vila Casas mostra com es van influenciar mútuament dos artistes
Imatge il·lustrativa
L'Aula d'Escriptura de l'Ajuntament de Girona obre les inscripcions per al nou curs
Imatge il·lustrativa
Així ballaven Fred Astaire i Ginger Rogers
Imatge il·lustrativa
Lucas Hnath posa en dubte el sentit del matrimoni al Teatre Romea
Imatge il·lustrativa
Un vídeo acara escenes de cinema amb les pintures que les han inspirades
Imatge il·lustrativa
Un espot denuncia en un minut i mig una realitat que a l'estiu es multiplica