Còmic

Paca, la Culona

La biografia de Carceller ha de ser celebrada com en els anys vint eren saludades les reaparicions de «La Traca» després d’una sanció, segrest o suspensió

| 14/06/2015 a les 14:29h
Especial: Còmic
Arxivat a: Biblioteca
Així en deien, del tap de bassa inflat Franquito, els seus companys de files prietas: Paca, la Culona. Un posat lleugerament efeminat, una veu de xiulet, unes formes rodones i un pas que imitava la marxa del collverd van animar els oficials d’alt grau que conspiraven amb Francisco Franco per assolar la república espanyola a traure-li un malnom tan descarnat com apropiat: Paca, la Culona. Però que cap jove inexpert en tragui falses conclusions. Que el general més jove d’Europa, el Caudillo de España i el Guía de Occidente s’assemblés a una croqueta líquida no vol dir que no fos, ras i curt, un assassí sanguinari. Tota la seva biografia en va anar plena, de sang. Franco no va trobar mai ni un bri de pietat per estalviar-se un cap de moro insurgent tallat i empalat o una sentència de mort rubricada.  

Si no, que ho pregunten a Bluff, Carlos Gómez Carrera, el dibuixant de La Traca que més ofici va posar en les caricatures del general insurgent i “efeminat”. Carrera va ser detingut el 29 d’abril de 1939 al port d’Alacant, quan pretenia embarcar debades per evitar les represàlies dels vencedors. El mateix general Queipo de Llano havia proclamat, en una de les seves sanguínies intervencions a Ràdio Sevilla, que entraria a València per afusellar el director i els col·laboradors de la publicació que s’atrevia a titllar-lo de “general borrachín”. El gran portadista de La Traca va ser condemnat a mort, després d’un any de processament, i afusellat al Terrer de Paterna. El seu cos, juntament amb el de l’editor de la revista, Vicent Miquel Carceller, van ser llançats a una fossa comuna del cementiri d’aquest poble valencià. Carceller, segons el testimoni d’un dels companys de presó que va salvar la vida, va deixar dictat el seu epitafi: “Ací s’acaba La Traca; si algú necessita res de mi, ja ho sabeu, trobareu el meu domicili al cementeri de Paterna”.
 
Però què era La Traca? I qui era Vicent Miquel i Carceller? Durant molts anys s’ha fet bastant aspre saber-ho. La Traca va ser una de les revistes satíriques més duradores i més difoses de la premsa en català. Editada a València des de 1884, va viure diverses etapes, caracteritzades per les turbulències i les convulsions repressores. Setmanari “de la chent de tro”, va anar definint-se com una publicació alegre, eròtica –“galana”, com en deien llavors– irreverent, anticlerical, descarada amb el poder, republicana i profundament valenciana. Va girar en continguts i en intenció nacional quan a partir del 1931 va mudar de llengua i es va començar a publicar en castellà. Afirmen els cronistes que si en català va fer el rècord de vendre cent mil exemplars –probablement una exageració d’aquelles tan vives a l’època–, en castellà va arribar fins al mig milió –eventualitat més desbocada encara. En tot cas, en català es va convertir en un referent de les classes populars, no només de la ciutat de València, sinó també de totes les comarques centrals del país. Una identificació viscuda amb entusiasme i atiada gràcies a campanyes i recursos que avui no sorprendrien els entesos del màrqueting però que en aquells moments van resultat del tot innovadors. No hi havia festa ni sarau a València que no estigués atiat i patrocinat per La Traca, una revista que temien i odiaven els senyors de la ciutat, i que festejaven i llegien embadalits els treballadors i els llauradors. La brusa i el mocador. La gent de got i ganivet.
 

La influència dels traqueros va arribar fins a la ciutat de Barcelona. El seu editor considerava que així havia de ser, “perquè compartim la mateixa llengua”. Una llengua que en les pàgines de la revista apareixia viva i alegre però oberta en canal per la influència del castellà. Amb la intenció de ser més entesa i més celebrada encara, els editors de La Traca feien servir l’ortografia espanyola, aplicada a la variant apitxada de la capital, una decisió que segurament va traumatitzar Pompeu Fabra, que no devia donar crèdit als seus ulls quan algun atrevit li’n portava un exemplar. Heus-ne ací un mos: “A tota eixa chenteta que parla del temor de Deu, del freno de la Rellichó de la Moral Cristiana y atres tópics per l’estil, els brindem el siguient cas, ocurrit en el Grau fa uns dies, y que ve a demostrar una vòlta més els instints salvaches de sérts granujes que comérsien en la rellichó”. Però mentre Fabra se senyava i demanava misericòrdia als déus de la gramàtica, el públic de La Traca s’alterava, reia i feia vixques a la república, a València i a Vicent Miquel i Carceller.
 
La darrera etapa de la revista, que s’obre obligada per les circumstàncies el 1936 i es tanca dramàticament el 1939, va ser el martell satíric més contundent que van aguantar els oficials rebels i les seves milícies auxiliars. Militars, falangistes i carlins van haver d’engolir, vulguis no vulguis, la mateixa medicina que ells administraven als republicans i els comunistes a través de Flecha o Pelayos. Les caricatures i els acudits dels col·laboradors de La Traca els encenien i els destarotaven. No podien suportar tant d’atreviment i tanta mala bava. Els els van fer pagar ben cars.
 
I qui era Vicent Miquel i Carceller? Un exemplar genuí de la capital del país. Alegre, pobre, espavilat, republicà i valencianiste declarat: “Un editor que va aprendre aviat a ser el seu propi empresari, muntant un negoci editorial quan tenia poc més de 20 anys. Un home polifacètic aficionat al dibuix, que igual redactava una peça teatral que una crònica taurina o un editorial. Amb referents que serien tant els exponents de la cultura popular –des de Bernat i Baldoví fins a Eduard Escalante– com els protagonistes del valencianisme republicà –des de Llombart fins a Blasco Ibáñez.”.
 
Així el defineix Antonio Laguna Platero al llibre que finalment ha vist la llum després de dècades d’oblit forçat o inexplicable. Laguna hi afegeix: “Aquesta és la història d’un promotor agosarat que va saber sempre satisfer una demanda que creixia a mesura que avançava la nova societat de masses. Ho va fer com a creador i editor d’un nombre elevat de publicacions que van gaudir d’una àmplia acceptació, convertint en industrial i massiu allò que abans havia estat popular i festiu. Ho va fer també com a promotor d’espectacles que van combinar sensacions i temàtiques variades, dirigits sempre al mateix públic: el poble. I és també la història d’un home compromès amb el seu temps, amb la República, fet que acabarà costant-li la vida. Vicent Miquel i Carceller, ‘l’editor que es va fer milionari explotant el seu enginy’, tal com el va descriure l’Anuario d’Enrique Malboyssón i Carlos Linares el 1933, va ser doblement silenciat: per un escamot d’afusellament a Paterna el 1940 i per la censura franquista fins a més enllà del mateix Franco”.
 
Aquesta és una de les claus més negres i bèsties del personatge. L’oblit que el va perseguir mogut per la por. Quan va acabar la guerra els exemplars de La Traca van ser requisats amb ràbia pels ocupants. Els seus dibuixos recuperaven la llibertat perduda. Tenir-ne un representava un passaport segur per a la delació i l’interrogatori. Van ser destruïts i cremats per milers. El silenci va amortallar Carceller. Fins al punt que quan als anys noranta la revista El Temps va recuperar la capçalera de la que va ser la seva publicació bandera, els seus néts no van entendre de què els parlaven. No sabien que el seu avi havia estat editor ni que hagués estat executat a Paterna i llançat a una fossa comuna.
 
Per tot això el llibre d’Antonio Laguna Platero –Carceller. El éxito trágico del editor de La Traca– omple, ara sí, un forat fet de misèries humanes. La biografia que ha lligat després d’anys de recerca Laguna porta un retard de quatre dècades. Per això mateix ha de ser celebrada com en els anys vint era saludada qualsevol reaparició de La Traca després d’una sanció, un segrest o una suspensió.
 
Vicent Miquel i Carceller va ser un autèntic fenomen, un dels editors més prolífics, moguts i hàbils del seu temps. Un valencià original. La Traca és un dels artefactes més bèsties de la història de la premsa catalana. Sucós com una clemenvilla. Aquest llibre, documentat i exhaustiu, però que encara deixa algunes preguntes sense respondre, només ha de ser el preàmbul a l’atenció total que es mereixen l’editor i la seva revista. Benvingut sigui, i brillo, que la chent de tro ha tornat i vol saber! Saber què eren i què els van fer...
 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Palau Robert se suma a la commemoració del centenari de l'artista
El Museu de la Vida Rural i Riuada Solidària s'ajunten per posar paraules als darrers esdeveniments
Imatge il·lustrativa
Una exposició explora la relació entre els modernistes i un dels seus temes preferits: les flors
Imatge il·lustrativa
Una visita guiada permet descobrir els secrets de l'edifici d'Antoni Gaudí
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge sobre l'amor secret que va creixent
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a tenir cura dels qui estimem
Imatge il·lustrativa
Revivim un capítol de la sèrie protagonitzada per la nena pèl-roja
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra la força amb què viuen, es tranformen i es mantenen algunes relacions