La ventura de viure

Lluís Solà: «L'amor és un horitzó i no l'aconseguim mai»

El poeta i pensador diu que «hem de saber escoltar l'exterior per tenir interior»

Especial: La ventura de viure
Arxivat a: Biblioteca, La ventura de viure, Lluís Solà
Lluís Solà (Vic, 1940) té una trajectòria llarguíssima: és poeta, pensador, mestre, dramaturg, traductor. En llegireu tot de reflexions sobre la condició humana a Llibertat i sentit (Edicions 1984), i la revista de poesia Reduccions (Eumo Editorial) li ha dedicat un especial. Però no hi quedo per parlar del que ha fet, sinó de com veu el fet de viure. 
 
Aquesta conversa està patrocinada pel celler Jané Ventura.
 

Foto: Adrià Costa


Camines sol i en silenci quan justament la solitud i el silenci és el que fa més por. 

En general sí. Des que era molt jove que he caminat pel voltant de Vic, per les ciutats. El món és absolutament atractiu: parlen els rius, el vent, les fulles, els astres, parla la lluna, el sol, cadascú amb el seu llenguatge: del fred, de la calor. És un espectacle. 

Has de sortir de tu mateix per veure'l. 

Sí, i l'has d'escoltar. No és que siguem el centre de res: estem en un punt en què tot és centre, hi ha tot de coses escampades i nosaltres en som una més entre moltes més. 

I al mateix temps, no hi ha espai per ser, per la diferència. 

Sí. Hi ha moltes obres de teatre, hi ha molts tipus de vestits, pots anar amb els pantalons esparracats, sense pantalons, però a desgrat de l'aparença de diversitat, hi ha una globalització que vol portar a terme el projecte industrial-tecnològic.

Creus que preferim ser escoltats que escoltar?

Si no escoltem tot allò que apareix, també som incapaços d'escoltar-nos a nosaltres mateixos. Podem estar sols i no escoltar-nos i aleshores tenim una sensació de solitud, d'aïllament. 

Aquesta és la solitud que fa por. 

Exacte, però si sabem escoltar, sabem que nosaltres som un element més de la natura. Nosaltres som un riu que contínuament flueix, som un arbre que té unes arrels i unes fulles que li van caient, som una muntanya per la qual el vent passa o no, som un cel, que a vegades és ple de núvols i a vegades brillant. Però ens hem de saber escoltar. Hem de saber escoltar l'exterior per tenir interior. Si sabem escoltar els altres, ens sabrem escoltar a nosaltres. Hi ha una interrelació. El món industrial-tecnològic tendeix a suplir aquest diàleg amb la realitat per un diàleg que fabriquen els poders (polítics, socials, intel·lectuals). Però sempre hem d'anar més enllà del món gestionat i administrat, perquè l'univers és més gran que nosaltres. 

Sovint ens omplim de soroll, ens atapeïm de coses a fer i no ens deixem ni un espai per trobar-nos. 

Un pla de televisió o digital no sol durar més de tres o quatre segons. Les paraules dins d'aquest món estan sempre en segon ordre. No tenim temps i potser es proposen que no en tinguem per escoltar realment les coses, per mirar realment les coses. Hem canviat el temps de tenir experiències pel de tenir només sensacions. Tot va massa de pressa. 

Vivim dispersos. 

És típica la imatge del turista que en lloc de mirar el mar treu la màquina i, un cop feta la imatge, ja no miren, és la màquina qui ha mirat. Ja s'ho miraran a casa seva. 

O no. 

Però mentrestant ja estan buscant una altra imatge. Tendim a creure que la imatge és més poderosa que la paraula. Ara bé, no veiem imatges: veiem plans que no duren més de tres segons. 

Som com autòmats: anem d'un lloc a l'altre sense saber ben bé per què. 

El món que tendeix a la no-llibertat, a la coacció subtil, tendeix a fer-nos autòmats però sense que nosaltres refusem de ser autòmats. 

Som esclaus de nosaltres mateixos. 

Exactament, i entremig hi ha la qüestió de la llibertat. L'esclau pot tenir consciència de ser un esclau, però també hi ha l'esclau que ja està bé en el seu esclavatge. Unes persones que no siguin conscients que són uns éssers potencialment lliures els podem anomenar homes o dones? O autòmats?

De què som esclaus?

Del consumisme. La llibertat no és estrictament humana, tots els éssers volen ser lliures. Mirem les bèsties del zoo: són simulacres d'elefants, de lleons, de micos. Ni ells gosen mirar-te ni nosaltres gosem mirar-los. Perquè fan pena. 

De la mateixa manera, hi ha homes que no són homes perquè estan tancats a la seva gàbia?

Sí, la vida ens demana que despleguem el potencial que tenim. I això és la llibertat: la possibilitat de desplegar totes les habilitats de la vida. I una de les necessitats de la vida és la felicitat, que ja és el propi desplegar-se. La manca, la limitació o la delimitació de desplegament és la no-llibertat.

O sigui, per ser feliç t'has de permetre ser qui ets. 

És una de les condicions. 

Quina més hi hauria?

Sabem que la vida ens reclama aquesta situació que anomenem felicitat, que és la satisfacció amb el propi ésser. Però per què la vida ens reclama això?

Igual que l'arbre creix, nosaltres també hem de créixer.

Però per què la vida reclama a l'arbre creixi? Que les plantes, les roques, siguin? 

El pitjor que et pot passar és no créixer?

Sí, això és la tristesa, és a dir, la no-llibertat.

Penso molt en el tema del temps: com tot passa, ara t'enamores, et desenamores, com canvia tot en un sol any. El repte és acceptar que ja no som qui érem?

La llibertat sempre l'hem de conquerir, mai es pot posseir. 

Però tampoc es pot posseir la felicitat, ni el dolor, ni la tristesa. 

Perquè hi ha la temporalitat. Intentem, d'una banda, aixoplugar-nos sota botons de tota mena que nosaltres pitgem per creure que som feliços. Per exemple, quan hi ha grans tempestes es veu de seguida com "ui, no tenim cap botó perquè no plogui tant, perquè no faci tanta calor". L'home vol controlar-ho tot, però s'adona que la felicitat potser encara és més contingent i efímera. La felicitat és estar d'acord amb la teva manera de ser. 

Acceptar-te?

Acceptar les condicions del món. 

Em fa la sensació que vivim en una societat amb molta seguretat, i al mateix temps molt espantada: poso l'alarma a casa i tinc por que em robin. Fins a quin punt ens surt a compte?

La por és la necessitat que ens inculca la naturalesa perquè puguem mantenir la vida. 

Però pot ser una por protectora o destructora. 

En l'actualitat ens trobem amb la contradicció que intentem el control. Al segle XX i potser des de l'època de les Llums, a Occident hem fet l'aposta de controlar-ho tot. No hem bandejat la por, l'angoixa, la temporalitat, la mortalitat, les malalties. 

No sabem conviure amb la intempèrie. 

Hem perdut aquesta altra possibilitat: la tecnologia ens ha fet cecs i impermeables als instints. 

I egoistes? 

L'actitud ecològica ha copsat una cosa important: ens intentem impermeabilitzar de tot l'exterior, però ens estem destruint a nosaltres mateixos. D'una banda, hem establert el projecte de convertir-nos en déus, però aleshores ens desconnectem de la realitat. 

Aquest narcisisme fa que hi hagi menys compromís?

No únicament menys compromís: no tenim temps de tenir compromís. Les sensacions canvien tan ràpidament que no ens podem aturar, hem de passar d'una cosa a l'altra contínuament. I així, com podem tenir compromís? El compromís exigeix una aturada i una durada. 

Que bonic. 

Requereix una certa quietud, perquè hi hagi un fons. 

Joan-Carles Mèlich parla del ser-hi: que al final les persones que ens estimen són les que hi són. Dins d'un pronom hi cap tot. 

El compromís exigeix també una acceptació de la delimitació: som hereus d'un lloc, d'unes persones, d'una tradició, d'una cultura, d'un paisatge, d'allò que ens dura davant dels ulls, que és on ens hem d'aturar. 

La vida és allò que ara tenim davant dels ulls?

Sí. Però si no estem quiets i no som capaços d'escoltar això, aleshores no veurem mai l'univers. L'univers només apareix ara en aquest arbre que estic mirant, en aquest tall de tomàquet que tallo. 

És ser present en el que fas?

Sí. Present vol dir ser al davant. El present és allò que podem veure: la distància de la mirada, de l'oïda. Tenim uns horitzons de visió i d'oïda. Et plantes davant del mar, a Blanes, i sents el mar allà on ets tu. Hi sou tots dos: l'un davant de l'altre, això és la possibilitat d'experiència real. Perquè hi ha l'aigua que t'esquitxa o no, la sorra que et tremola o no sota els peus. 

Dius: "El que sabem d'una persona és el que ha fet, no el que ha refusat fer". També som els camins que no hem fet. 

Exactament. Fem els camins: nosaltres decidim, si és que podem decidir, si és que ens hem decidit a decidir fer el camí. 

I que no el triï algú altre per nosaltres, perquè són perilloses i comunes les persones que diuen "escolta, millor que agafis aquesta feina i no una altra, perquè t'anirà malament". 

Però el que passa és que no sempre són les altres persones, sinó els poders els que solen intentar confeccionar els nostres camins, o que senzillament ens diuen "no, per aquests camins no hi podeu anar". I no únicament no hi podeu anar, sinó que si els agafeu, hi ha les lleis. És l'experiència actual del nostre país. Llavors ens apliquen les lleis, la por. Veus com coses absolutament naturals, com és el lliure desplegament de l'experiència, poden esdevenir il·legals. 

Enmig de tot això, quin paper juga l'amor?

La vida vol que nosaltres reconeixem la vida, que l'admirem i que l'estimem: que sigui una festa excepcional. I no que la rebutgem. L'home no és acabat, tampoc ho són els arbres ni els astres: tot es va transformant. Tendim sempre a l'horitzó i al que no podem renunciar –si no som absolutament bojos– és a l'amor. Ens hi acostumem més o menys, però és l'única manera de construir: sigui amb una persona determinada, amb el teu veí, amb una bestiola. L'home en principi desplega amor. 

I per què ho espatllem?
 
L'amor és un horitzó i no l'aconseguim mai, i això provoca sofriment. 

És curiós veure com ens allunyem del dolor: quan algú mor, pastilles pel dolor. Hem d'estar sempre contents. 

No fem més que projectar la nostra fragilitat: ja no resistim dosis mínimes de dolor. I deixem de sospesar que potser també el dolor és un element de la condició humana, que no cal acceptar-lo amb felicitat, sinó saber que en forma part. 

Acollir-lo?

Ens hem fet fràgils amb el dolor. La societat administrada d'una banda té uns interessos sobre el dolor, com per exemple els farmacèutics. El dolor està en mans de l'estat a Occident. 

Però el consumisme, les vacances, el turisme, que és, tal com ens ho venen, l'alegria, també. 

Sí. El poder mai ha tingut tant a les seves mans la nostra felicitat i el nostre dolor. Ha creat les estructures de control de la malaltia i també de control de la felicitat. Però l'estat no és un senyor, és un projecte a què els humans hi contribuïm, però fins a cert punt: n'hi ha que no s'hi oposen, però n'hi ha d'altres que sí. Normalment els que s'hi oposen són minories, però sempre hi ha homes i dones que diuen no. 

Són els que reben la clatellada.

Sí, però són la sal de la vida: els que la serven i la conserven. Perquè si no hi hagués aquesta sal, la vida es moriria. 

M'espanta la facilitat amb què cataloguem i posem els altres en calaixos: aquest és bo, aquest és dolent. Cal reivindicar el matís?

Reivindicar la presència, plantar-nos davant d'allò que tenim al davant, i escoltar-los tant com puguem, perquè les persones som projectes no acabats. 

Generalitzar és injust?

I acientífic, no podem conèixer allò que generalitzem. Aquella persona que tenim al davant és inesgotable: es transforma contínuament, l'hem de mirar profundament als ulls i veure com canvia mentre nosaltres també canviem. 

Parles sobre com ens anem jutjant sense cap mena d'admiració i repartint sentències amargues. Un dels pitjors mals del món és l'enveja? 

És una malaltia molt important. L'enveja és un sistema malaltís d'insatisfacció profunda amb relació a un altre ésser al qual atorguem uns valors equivocats. 

Són projeccions?

Però no és que siguin equivocades perquè no les tinguin, sinó que estem equivocats amb nosaltres mateixos: no hi ha raó per creure's inferior, no hi ha raó, de fons, per aquest tribunal que construïm amb relació a nosaltres mateixos i als altres. Som jutges dels altres i fiscals de nosaltres mateixos. Hi ha una contínua acusació i defensa d'un mateix. Això confirma una cosa: som uns insatisfets. Per què volem més? Volem l'infinit.  

Ai, l'ambició. 

Sí. 

A vegades fins que no estem davant de la mort d'algú no veiem que som menys importants. 

Això de la mort és d'aquelles coses que només en poden parlar els altres, però no el moribund. El moribund, en tot cas, es parla i es cabussa en ell mateix. Tothom parla de la mort i ningú l'ha viscut. La mort forma part, encara que no ho vulguem, del nostre horitzó. Però no hi estem d'acord. Mai acceptarem que la mort és el nostre horitzó final.  

Sempre hi ha un punt d'esperança en les coses que no volem que s'acabin. 

La vida vol continuar. Som tan ignorants i incapaços d'escoltar a fons les coses, que no podem copsar allò que la vida ens demana. 

És trist que passi tota una vida i diguis "bé, no sé ben bé què hi feia a aquí, però ja s'ha acabat". 

La vida té un sentit, no pot ser un absurd. El món modern és terriblement pessimista (sobretot en el camp dels intel·lectuals, dels artistes, dels capellans) i nihilista. 

Bauman parla de la força de l'optimisme. Ens hem de protegir dels pessimistes?

Ser pessimista per costum és una manca de respecte a la vida. 

A vegades penso en la sort que tinc d'estar viva, de tenir mans, cabells, de veure-hi, de sentir. 

Si en un moment ets capaç d'obrir els ulls i mirar i escoltar a fons, veuràs que és un miracle. Et plantes davant d'un bosc, d'una herba, d'un riu que flueix i dius "això és un somni". És inconcebible. 

Encara ara et meravelles veient-ho?

Dimarts passat vaig anar a Barcelona en tren en aquesta tardor incomparable, en què ha plogut molt. A la Garriga va aparèixer una bellesa absolutament excepcional: estava núvol, hi havia mig boires, entraven algunes clarors, hi havia fulles vermelles que queien, que volaven, el riu corria per sota esverat perquè hi havia molta aigua, les roques brillaven. I dius: d'una banda, què és el que nosaltres anomenem bellesa? Això. Doncs sí, n'estic enamorat. No puc més. Et faré un petó, abracem-nos, va. 

Sorprendre't.

Els grecs clàssics diuen que el pensament comença amb l'admiració: òndia, com és que anant amb tren apareix tot això? Com és que tu siguis present i em miris i et miri i podem parlar? És inconcebible. 

Aquesta secció es diu La ventura de viure. És una ventura estar viu i una aventura, viure?

Sí. És una aventura perquè vivim de cara als horitzons, i si no ho fem, som uns pessimistes. Et mors. 

Hi ha persones que estan mortes en vida. 

Mentre respiren vol dir que hi ha un mínim horitzó, encara que sigui limitat i trist. La ventura, la felicitat, el goig i la sort, que és un component de la condició humana. De tal manera que nosaltres ens trobem en l'experiència i la consciència del goig. Diem "òndia, això és extraordinari". I per què? No ho sé. La ventura ens sobrepassa i ens desborda. El que caldria és que sabéssim contemplar, sense presses, com la vida ens desborda. No en som capaços: tanta realitat ens esclafa. 

La vellesa és una acumulació de comiats, entre d'altres coses. Com la veus?

Hi ha un capgirament de l'experiència que tens amb el temps. Arriba un moment en què ja no hi ha temps al davant, sinó que el temps és al darrere. I per tant, que el teu fluir continua, però continua com si fos dins d'un estany: les aigües comencen a aturar-se. 

I tu ho sents?

Sí. I aleshores la teva experiència de les coses comença a transformar-se, perquè en lloc d'esperar sempre un horitzó, comences a entrar en l'horitzó. 

I com et sents entrant-hi?

De moltes maneres: a vegades amb més pau a vegades amb més angoixa. És la penúltima transformació. 

No sé si aprens a acceptes coses que ara a mi em costen molt d'assimilar: que les coses s'acaben. 

Hi ha dues experiències fonamentals. Una és l'experiència del propi cos. En la vellesa arriba un moment en què veus que el teu cos ja és un altre. 

No t'hi identifiques?

Ben dit: t'hi has d'identificar. Òndia, aquest cada vegada és més diferent, li costa més fer les coses, és més lent. T'hi has d'adequar, perquè hi ha una diferència entre la ment, que com sempre és àgil i juganera, i el cos, que et diu anem pesant més. 

I l'altra?

Acceptar aquesta situació, perquè el cos no únicament és matèria, també és univers que ens parla. 

I què t'està dient?

Ei, que ara peso més, que has d'estar més alerta. Perquè la nostra ment, la nostra intel·ligència ens pot mentir, però el cos no menteix mai.

De pensar tant la vida has arribat a alguna conclusió?

No. La conclusió a què he arribat és la inconclusió: sí, el temps és al darrere, al davant tot és obert. És com el viatger que ha fet un camí molt llarg, de vegades llarguíssim, i si mira enrere hi ha com una infinitat: d'aquella teranyina que va veure quan era tan petit i que encara la recorda, és com si fes deu milions d'anys. El temps té tendència a l'infinit cap enrere. El viatger ha anat viatjant i de sobte es troba que no hi ha més camí. Està a Finisterre, davant del mar, que a Galícia és brutal: peta contra les roques i sembla que et vulgui arrabassar, i hi ha dies que és molt dolç i molt calmós. I te'l vas mirant, mirant, mirant i si arribes a veure una mica més, descobriràs que encara és més profund.


Aquesta conversa ha estat patrocinada pel celler Jané Ventura.


 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Diputació de Barcelona proposa un acostament temàtic a la col·lecció Macba
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona fomenta l'anàlisi i la reflexió en el seu cicle de debats
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i Versembrant organitzen una activitat de creació musical per a joves
Imatge il·lustrativa
El paranimf de la UB celebra les festes oferint un concert gratuït
Imatge il·lustrativa
Un anunci homenatja els genitals femenins plantant cara a uns quants tabús
Imatge il·lustrativa
Una campanya demana que a les cavalcades de Catalunya ningú s'hagi de pintar de negre
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a no amagar les nostres qualitats
Imatge il·lustrativa
Un anunci de Nadal reflexiona sobre la necessitat d'acollir i conviure amb la diferència