converses

Albert Om: «Quan era petit, fer preguntes estava mal vist»

El periodista agafa distància de la realitat per «captar l'estranyesa de les coses habituals»

Joan Turu: «La gent feliç és la que més pals rep»

| 19/06/2015 a les 00:03h
Especial: Converses
Arxivat a: La butaca, converses, televisió
El periodista Albert Om (Taradell, 1966) em rep a casa seva, a Barcelona. Hi arribo sense maleta de rodes, però carregada d'interrogants. Entrevistar algú que domina tant l'ofici de fer preguntes –aquest setembre imparteix un taller intensiu d'entrevistes– té un punt d'ironia i un punt d'inconsciència.

Foto: Pere Tordera


Avui la convidada sóc jo. Si m'acabes explicant coses interessants, el mèrit serà teu o meu?
 
Teu. Perquè t'expliquin coses és important mirar i escoltar, fer sentir a l'entrevistat que ell és una persona molt interessant. Dit així pot semblar un exercici d'hipocresia, però no ho és gens si ets curiós, si t'interessa la vida dels altres i la vida en general. Quan veiem que algú ens escolta, parlem.
 
No sé pas si me'n sortiré. Sembles bastant hermètic.
 
Em costa parlar de mi, sí. Però cada cop menys.
 
Hi deu fer que siguis osonenc.
 
Crec que sí. Els orígens marquen. Els meus pares són fills de Vic. Jo vaig néixer a Vic, i quan tenia dos anys vam anar a viure a Taradell. L'ADN de Vic diu que, per més coses que et passin, ha de semblar que no et passa mai res. Ni de bo ni de dolent. No s'han de demostrar mai ni grans alegries ni grans tristeses. L'objectiu és no destacar, que no es puguin fixar en tu: els altres no n'han de fotre res. Crec que això és dolent. El "no t'emboliquis" és castrador. Embolicar-se en coses val la pena.
 
Tu t'has embolicat en unes quantes coses.
 
A mi m'ha anat bé créixer a Osona: ha estat un entrenament per quan ha arribat la tele. La mirada dels altres jo ja la tenia incorporada abans de la tele. La tele no deixa de ser un poble de grans dimensions. N'has de prescindir una mica, de la mirada dels altres. Això ho aprens amb el temps.
 
En Joan Margarit em va dir que n'aprens cap als setanta anys, quan ja estàs lliure d'hipoteques.
Jo tinc la sensació que n'he après als quaranta.
 
Què és el que has après: que no t'importi què diguin de tu, que només t'importi que pensa de tu la gent que t'importa...?
 
A casa sempre recordo haver sentit "què dirà la gent". Això es podia aplicar a qualsevol àmbit de la vida: comprar un cotxe, sortir, anar a sopar, anar vestit d'una determinada manera... Però, u: qui és la gent? Dos: què m'importa el que digui la gent? Tres: la gent té altra feina que fixar-se en tu. Tenim tendència a creure que som el centre del món i que tothom ens mira. La societat osonenca té moltes altres virtuts, però el "què dirà la gent" hi té un pes massa important.
 
Si avui fossis tu l'entrevistador, com et presentaries?
 
Evidentment, el primer que diria és que sóc periodista. La feina és la nostra targeta de presentació. Quan quedes a l'atur hi ha un problema gravíssim econòmic, però també hi ha un problema d'identitat. Si no tinc feina, qui sóc? Això afecta l'autoestima dels aturats, ja siguin periodistes, escombriaires, jardiners o arquitectes. Han perdut la seva identitat i es pregunten "jo qui era?".
 
Tu qui ets?
 
Sóc una persona que s'ha pogut dedicar al periodisme. He treballat en premsa, ràdio i televisió. He après molt i he tingut experiències molt diverses. Tinc una visió una mica distanciada de la realitat, per poder-me-la mirar amb ironia. La vida és un espectacle brutal i la distància et permet captar l'estranyesa de les coses més habituals. Crec que la ironia i la distància em defineixen bastant.
 
De petit ja volies ser periodista?
 
El primer que vaig voler ser era quiosquer. El quiosc de la plaça de Taradell era un punt de reunió important, sempre hi havia tertúlies al davant, i en altres moments el quiosquer estava sol i ho podia llegir tot. Em semblava un ofici collonut. Però, sobretot, de petit volia ser gran. El Franco es va morir quan jo tenia nou anys. Som dos germans, el meu germà és deu anys més gran. Sempre he crescut en un món de gent més gran, i jo volia ser gran perquè no entenia res. Agafava un diari: parlaven del búnquer i em preguntava què era el búnquer; sonava La gallineta i pensava què vol dir "la gallineta ha dit que prou". Una cançó de la Trinca parla del "Sant Cristo clavat entre els dos lladres": jo veia que els meus pares es miraven i ho trobaven fort, i em preguntava qui eren els dos lladres. Era un món fet a base de mig dir les coses. Quan era petit, fer preguntes estava mal vist. Al col·legi em deien "calla" i a casa em deien "prou". En canvi, hi havia uns senyors que tenien com a feina fer preguntes...
 
A classe també feies moltes preguntes?
 
Sí, i una vegada em van castigar a copiar dues-centes vegades "no expondré mi opinión en clase mientras no me la pidan".
 
Si un periodista es fa famós, perd la capacitat d'observar perquè passa a ser ell la persona observada. És un mal negoci: és una capacitat essencial per a un periodista.
 
Sempre he pensat que no he deixat de fer res perquè surto a la tele. Però ara que he estat una temporada a França, en un lloc on no em coneixia ningú, he recuperat sensacions de fa vint anys, de quan encara no hi sortia. Segurament la tele sí que m'ha fet més reservat del que era, em dec haver protegit una mica més. Si tu coneixes una persona perquè surt a la tele, vas dos a zero a favor teu. Tens una informació i uns prejudicis sobre aquesta persona que ella no té sobre tu. Quan ets conegut, a vegades vas pel carrer amb la mirada una mica més baixa que abans. Però tot això és molt inconscient i difícil de percebre.
 
Si el to d'una entrevista és amable, hi ha més possibilitats que surti bé?
 
Cada entrevistador té la seva manera de fer. Jo entrevisto de la mateixa manera que converso quan no hi ha càmeres. Per a mi és molt important crear un ambient en què la persona se senti relaxada. El silenci és una millor repregunta que no pas preguntar cinc vegades el mateix. Si calles, l'entrevistat té la sensació que ha de millorar la resposta que t'ha donat. A mi els interrogatoris de tercer grau no m'agraden. Una cosa és una entrevista policial i una altra una entrevista de personatge. Però cadascú té el seu estil i pots arribar a saber coses d'una persona per camins diferents.
 
Suposo que la pregunta clau s'ha de fer en el moment adequat, ni massa d'hora ni massa tard.
 
Perdre la por de fer preguntes és molt important a la vida, perquè preguntar és aprendre. Quantes preguntes hem deixat de fer per vergonya, per por, pel "què dirà la gent"...? Hi ha coses que no preguntem perquè teòricament ja les hauríem de saber i, com que no les preguntem, no les sabrem mai. Preguntar és molt important, però trobar el moment de fer la pregunta ho és tant o més. Si fas la pregunta bàsica en un moment equivocat no n'obtindràs la resposta i ja hauràs perdut l'oportunitat de fer-la. És un art que té a veure amb l'empatia: si et fixes en l'altra persona i veus que ja està relaxada, que s'ha començat a obrir, potser és el moment. Però no hi ha una regla universal que digui que la pregunta tal s'ha de fer al minut 25, depèn de cada persona.
 
Hi ha preguntes complicades de deixar anar, per més bon clima que s'hagi creat.
 
En les entrevistes hi ha una relació de poder, una batalla pel poder. Al programa del Jesús Quintero, el poder és de l'entrevistador. Quan l'entrevistat hi va, ja sap que haurà de dir alguna cosa. Altres vegades el poder el té l'entrevistat. Sovint miro una entrevista i em pregunto "qui mana aquí?". També hi influeix l'experiència de l'entrevistador. El convidat es va poder fer perquè jo ja tenia una trajectòria i perquè TV3 durant trenta anys ha tractat la intimitat i les qüestions delicades d'una determinada manera.
 
Alguns entrevistadors tenen massa ego.
 
Sí, n'hi ha que estan més pendents de quedar bé ells que de treure informació de l'entrevistat. He quedat bé, he semblat un periodista agressiu, han parlat bé de mi a Twitter... però no m'ha dit res. També és veritat que això respon al costum de disparar de manera molt agressiva contra els polítics.
 
Els polítics són les principals víctimes dels periodistes agressius?
 
Sí, i molts polítics han fet mèrits perquè això sigui així, però la gran majoria són persones que treballen pel bé de tots, i fan una feina generalment més mal pagada que en el sector privat. Potser durant molts anys els havíem tractat amb massa respecte perquè la Transició la van fer junts periodistes i polítics. Els vam agombolar en excés i ara hem anat a parar a l'extrem de considerar-los tots corruptes. Haurem d'aprendre a retornar la dignitat a la política, que la té.
 
Què et queda per fer com a periodista?
 
Ni idea. Mai he pensat "vull arribar fins a aquest punt" i tot això és un camí per arribar-hi.
 
Fas la impressió de tenir les idees molt clares.
 
La pregunta "on vols ser d'aquí a deu anys" no l'he sabut respondre mai. Vaig treballar durant tretze anys en premsa, a El 9 Nou, i jo no veia allò com un pas previ per arribar a la ràdio o a la tele. La primera vegada que vaig sortir a la tele, aviat farà vint anys, hi havia amics meus que em deien "jo ja ho sabia". Doncs jo no, jo no en tenia ni idea. Jo estava molt bé fent els matins de Rac1, però em van cridar per fer les tardes de TV3. Els plantejaments a llarg termini sempre m'han fet por, i he tingut la sort que m'ha fet feliç el que he anat fent en cada moment. Per tant, m'és difícil dir-te què m'agradaria fer en periodisme que encara no hagi fet. Això sí: jo em vaig dedicar al periodisme per escriure, i m'agradaria escriure. [Fins ara ha publicat els llibres El nom del porc, Els veïns de daltEl dia que plegui Jordi Pujol i Coses meves]. No em veig fent ficció, m'interessa molt més la realitat. Però tinc tant respecte a l'escriptura que em sembla que necessito un temps que no sé trobar. La feina d'escriure és solitària, i si tens un equip que depèn de tu, per petit que sigui, sempre és més fàcil fer projectes de tele o ràdio comptant amb el teu equip.
 
Em consta que alguna cosa estàs escrivint.
 
Ara escric una mica més perquè tinc més temps, però sense intenció de publicar-ho. Tampoc tinc cap pressa.
 
Quan mires enrere, et sents reconciliat amb la teva trajectòria?
 
Molt. Miro enrere amb molta pau i nostàlgia, però sense pensar que hauria pogut prendre unes altres decisions o que em vaig equivocar quan vaig tirar per aquí o per allà. Segurament ara faria coses diferents, però llavors era com era i vaig prendre les decisions que vaig prendre. Arriba un moment que, més que pensar, has de fer. Pensar vol dir donar voltes a la rotonda. Hi ha quatre sortides: agafa'n una i tira.
 
Mai saps què hauria passat si haguessis triat una sortida diferent.
 
Exacte. Hi ha una pregunta que no sé si esperes el moment de fer-la o si no me la faràs, que és per què no he tingut fills. Representa que jo he de donar explicacions per no haver tingut fills i una persona que n'ha tingut tres no n'ha de donar. Casar-te i tenir fills és "el" camí, i quan no agafes el camí és quan has de donar explicacions. Amb el temps veus claríssim que hi ha molts camins diferents.
 
Sí que duia apuntada la pregunta dels fills, però t'hauria preguntat si vols tenir fills, no pas perquè no n'has tingut. Els homes sempre hi sou a temps.
 
Me la solen fer així: per què no n'he tingut. Si jo hagués sigut una dona, ja hauria tingut fills. Davant la disjuntiva d'ara o mai, crec que hauria dit "ara". Moltes dones acaben sent mares per això. Si ets un home sempre pots tenir la fantasia de pensar que ja ho faràs més endavant. Potser no és el millor tenir fills als seixanta anys, però saps que ho pots fer. I això t'allibera, no et posa entre l'espasa i la paret com el rellotge biològic femení. El mai espanta molt en qualsevol aspecte de la vida.
 
Sents que has tingut el que mereixes o admets que la vida ha estat generosa amb tu?
 
Mai he pensat que tinc el que em mereixo. He dedicat moltes hores a la feina, com tantes i tantes i tantes persones. Però m'he pogut dedicar a una cosa que m'agrada molt i que em fa confondre els límits entre la part personal i la part professional. Me'n vaig al cine i no sé si estic treballant, perquè potser la pel·lícula em dóna una idea per a un article o per al programa de demà. Que et faci tan feliç una cosa així és acollonant. La vida ha sigut molt generosa amb mi, molt. Això no vol dir que no m'ho hagi treballat. No és una loteria, però hi ha gent amb el mateix talent o més que jo i que no ha estat tractada amb tanta generositat.
 
El periodisme passa per una crisi insalvable. Cada cop menys gent pot guanyar-s'hi la vida.
 
Jo no tinc un discurs tan catastrofista. A la meva època a la facultat ja ens deien que no ens en sortiríem. També treballàvem gratis o per autèntiques misèries. I teníem un sistema de mitjans molt més limitat. Avui hi ha molts més llicenciats i els periodistes estan molt més mal pagats. Però de periodisme n'hi haurà sempre, i sempre hi haurà gent que s'hi podrà guanyar la vida. Ara la crisi no és del periodisme sinó de les empreses periodístiques, sobretot dels diaris. S'han de reconvertir. Ja veuen quin és el futur, però no dóna diners... Estem en un procés de canvi tremendo. Aquest canvi els periodistes l'hem d'explicar, no l'entenem gaire i el patim en primera persona.  
 
L'any que ve en fas cinquanta. T'impressiona?
 
Encara n'he de fer quaranta-nou! Sincerament, no. El meu germà n'acaba de fer seixanta i és el primer any que veu l'edat com un problema: seixanta fa respecte. De fet el problema l'hauria de tenir jo, perquè ja comencen a no saber qui dels dos és el germà gran. Jo no tinc cap problema perquè la meva és una edat collonuda i no penso en com estaré d'aquí a cinc o deu anys. Si penses que has viscut més de la meitat de la vida, i que la vida que et queda per viure en principi no serà tan apassionant com la que ja has viscut... Però de les edats que ja he viscut, segurament la d'ara és la millor. Els últims sis o set anys. El Rubert de Ventós explica que entre els 40 i els 50 és quan més va disfrutar: en aquesta edat conserves una vitalitat encara notable i ja tens prou experiència per saber de què va la cosa.
 
La teva actitud de viure el moment t'anirà bé per afrontar la vellesa, quan el futur és curt per força.
 
Ja t'ho diré. Per a mi és molt important mantenir la il·lusió. I tenir-ne de noves, i que no necessàriament tinguin a veure amb la feina. Posar tots els ous al cistell de la feina és carregós i arriscat. Fa un any he començat a fer fotos. Em fa moltíssima il·lusió anar-me'n a un barri de Barcelona on no he estat mai a passejar i a fer-hi fotos. També fa un any que he començat a estudiar francès, i això m'ha obert a un món que desconeixia, a una cultura que tenim molt a prop i en prescindim massa. Fer-te vell és pensar que les il·lusions que havies de tenir ja les has tingut i la gent que havies de conèixer ja l'has conegut.
 
Torno a en Margarit. Diu que hi ha una edat per aprendre i una altra en què, més que aprendre coses noves, has de treure partit de les coses que ja has après.
 
En això tinc una visió diferent. S'ha acabat la idea que aprendre és una cosa que es feia fins als 23 anys, quan sorties de la universitat. La gent vol aprendre coses noves a qualsevol edat, i aquesta és una tendència que anirà a més. Està bé provar de sortir de la teva zona de confort, no limitar-te a fer el que ja saps fer.
 
Abans les feines eren per a tota la vida i els avenços tecnològics no eren tan enormes. Avui estem condemnats a reciclar-nos.
 
El meu pare va treballar 44 anys a la mateixa fàbrica i fa 61 anys que està casat amb la meva mare. Quan tenia 25 anys, jo era subdirector d'El Nou i vaig agafar una excedència per anar-me'n un any a Londres. El meu pare no va entendre res, perquè ell pensava que jo ja estava col·locat per sempre. Aquesta mentalitat ha canviat en només una generació. L'estiu dels meus 13 anys vaig treballar un mes a la mateixa fàbrica tèxtil de Vic on treballava el meu pare. Va ser el primer cop que  vaig beure cervesa: a les deu del matí els treballadors feien una pausa i es prenien una cervesa, i jo també me'n fotia una. Allà em vaig dir que, per poc que pogués, no entraria mai més en una fàbrica.
 
De quina mena de família véns?
 
De dues famílies molt marcades per la guerra. El pare de la meva mare el van matar a la guerra l'any 38, quan la meva mare tenia 5 anys. Es va quedar la meva iaia vídua amb tres nenes molt petites. I el pare del meu pare el van tancar a la presó perquè era roig: havia estat a l'Ajuntament de Vic durant la República. A mi el que em va arribar no era la por, sinó el silenci. El pare del meu pare, que es va morir jove després d'haver estat a la presó, va fer prometre als seus fills que no es ficarien en política, perquè ja s'hi havia ficat ell i n'havia patit les conseqüències. Al meu pare pràcticament mai li he sentit cap opinió política. Els meus pares van intentar transmetre als fills una pretesa normalitat envoltada de silencis. Que un avi havia mort a la guerra i que l'altre avi havia estat a l'Ajuntament ho vaig descobrir molt tard, gairebé per casualitat. La meva iaia sempre deia "calleu, que hi ha roba estesa". Els néts no havíem de saber allò que els va passar. Va ser la seva manera de sobreviure. La història de la generació dels meus pares és d'un èxit brutal: ens van donar a nosaltres el que ells no havien pogut tenir. Els meus pares no van poder estudiar, a casa no hi havia llibres. El meu germà i jo sí que vam poder estudiar, i això ho haurem d'agrair sempre als nostres pares.
 
La consciència política anestesiada se'ls ha acabat despertant, als teus pares?
 
Sí, en veure que els fills havíem perdut la por. No ens podem fer la idea de com era aquell món de fa quatre dies. L'església va tenir un paper molt bèstia durant el franquisme, en va ser un gran aliat. El que realment va acollonir tantes famílies va ser l'església. La por la va transmetre l'església: això és pecat, això no es pot fer, això tampoc, allò tampoc... A les famílies més allunyades del poder, els arribaven les ordres de l'església més que no pas les de la dictadura. Nosaltres també som fills d'això.
 
Vas anar a una escola catòlica?
 
A Taradell hi havia l'escola nacional i la de la parròquia, i vaig anar a la de la parròquia fins a cinquè d'EGB. Després vaig anar a una escola privada del poble del costat, de la qual tinc molt mal record. Els meus pares van intentar donar-me el que pensaven que era el millor i em van dur a una escola amb uns mètodes que no em van agradar gens. Mai he funcionat quan m'obliguen a fer les coses, mai. El curs que més vaig disfrutar va ser el COU, a l'institut de Vic. Allà, com que no m'hi obligaven de mala manera, vaig trobar el plaer d'estudiar.
 
Els teus pares fa 61 anys que estan junts. Els meus, 53. A l'hora de triar parella, ara tenim menys paciència, ens separem més i no tinc clar que siguem més feliços.
 
M'emociona que els meus pares portin 61 anys junts. És una història d'èxit, que hagin arribat fins aquí em sembla heroic. Ara que ja són grans es poden ajudar l'un a l'altre, i on no arriba un arriba l'altre. Jo he mamat la idea "per a tota la vida", i a mi aquesta idea m'ha perjudicat. He tingut relacions que no han anat bé perquè m'he començat a plantejar si això és el que volia per a tota la vida. La meva mare sempre diu una frase: "Em van robar la joventut". És la seva gran recança quan mira enrere.
 
Tu la joventut la vas viure bé?
 
Sí.
 
Però eres molt jove i ja dirigies un diari, El 9 Nou de Sabadell.
 
Vaig viure la joventut volent ser gran. Als 16 anys vaig fer la meva primera col·laboració remunerada. Era inquiet i estava a Ràdio Taradell, a El 9 Nou...
 
No t'imagino gaire esbojarrat.
 
De petit la mare sempre em deia "faries venir nervis a un mort". No parava mai quiet. Em va repetir tants cops que estigués quiet que vaig aprendre a viure més cap endins. El dia que vam estrenar Malalts de tele, que és pràcticament la primera cosa que vaig fer a la tele, en Toni Soler estava molt nerviós i em va dir: "Però tu no estàs nerviós? Sembles un iceberg humà". A mi tot m'anava per dintre. Vaig passar de fer venir nervis a un mort a ser un iceberg humà.
 
Com va anar que comencessis a posar-te davant les càmeres?
 
Feia de guionista del Sense títol de l'Andreu Buenafuente. Va començar Malalts de tele i jo també n'havia de fer guions. Estaven buscant algú perquè presentés la secció Altres límits, feien càstings i no trobaven la persona. Un dia l'Andreu em va dir que ho hauria de fer jo. Aquella nit no vaig dormir i vaig parlar amb tot de gent. Jo veia que allò podia ser important, que no era una decisió intranscendent. L'endemà vaig trucar a l'Andreu i li vaig dir que sí, perquè la secció era periodística. Em va dir que jo era molt raro, que la gent quan li diuen de sortir a la tele diu que sí a l'acte.
 
En què has canviat amb relació a aquell Albert de fa vint anys?
 
Et diria un tòpic: amb els anys tens més clar què vols i què no vols, aprens a dir que no, a seleccionar millor...
 
Aprendre a dir que no és un gran què.
 
Sí, i professionalment és molt important. Ningú serveix per fer-ho tot. Saber què pots fer i què no és bàsic. I als que et donen feina no els agrada la gent que sempre diu que sí. Si sempre dius que sí, seràs l'última opció. La gent només acaba veient les feines que has acceptat, no veu la columna del no.
 
Què hi ha a la teva columna del no?
 
Algunes ofertes per anar a treballar a Espanya, per exemple. En diferents èpoques m'han proposat fer un càsting per al Caiga quien caiga, treballar amb la Campos, presentar un programa d'aquests de cuina... Hi ha coses en què no m'hi veig. I treballar a Madrid no ha sigut mai el meu objectiu, mai he pensat que això és la segona divisió i allò és la primera. Aquí és el lloc natural on sóc feliç treballant. Els periodistes, com que treballem amb la llengua, no podem treballar a fora. El castellà el dominem i podríem fer-ho, però jo no em sentiria tan còmode treballant en castellà. Aquí tinc la sensació que sé a qui em dirigeixo, que conec el país.
 
Qui són els teus referents, la gent que admires?
 
Diria que no en tinc. No sóc gens mitòman, i penso que no és bo que un periodista sigui mitòman. Has de tenir molt respecte per moltíssima gent, però sense arribar a aquella admiració que et fa perdre criteri.
 
Què llegeixes?
 
De tot. Va molt a èpoques. Quan descobreixo algú, llegeixo tres o quatre llibres seguits d'aquell escriptor. Quan tenia divuit anys vaig llegir molt Quim Monzó i Pere Calders. Em va impressionar fer El convidat a casa del Monzó perquè jo el llegia de jove, era l'autor d'aquells contes de la Barcelona urbana que des de Taradell em quedava tan lluny. Vaig tenir una temporada de John Irving. Ara a França m'ha agafat amb Georges Perec i Emmanuel Carrère... L'estiu passat vaig anar a Islàndia i vaig llegir quatre llibres seguits de l'Indridason.
 
Quines pel·lícules t'agraden?
 
Sóc poc cinèfil. M'agrada anar al cine però sóc incapaç de veure una pel·lícula a casa, sempre trobo una cosa millor a fer. M'agrada molt Billy Wilder, potser és l'únic director de qui he intentat veure totes les pel·lícules. Pràcticament no he vist cap sèrie, tampoc. Ja sé que dir això és un pecat. Una altra cosa que aprens amb l'edat és a relaxar-te: no cal que ho facis tot, que ho miris tot, que ho llegeixis tot, que surtis sempre, que siguis el que es lleva més d'hora i el que se'n va a dormir més tard... Vés a saber, potser d'aquí a dos anys m'agafa per veure totes les sèries que no he vist fins ara.
 
Escoltar música sí que ho fas, oi?
 
Sí. Amb Spotify se m'ha obert tot un món. Tinc moltes llistes diferents. Ara m'ha agafat molt fort per la música francesa, i he descobert cantants actuals com Dominique A, Florent Marchet i Raphaël. A la meva vida han estat importants els Rolling Stones, David Bowie i El Último de la Fila. El grup que he vist més vegades en concert, amb molta diferència, és El Último de la Fila. Els seguia a tot arreu, el Quimi era de Vic... I en català m'agraden el Sisa, Roger Mas, Antònia Font, molts grups indies que he descobert gràcies al realitzador d'El convidat, el David Barragan... La intel·ligència és connectar coses, i les noves tecnologies ho permeten molt. Descobreixes algú, si t'agrada aquest t'agradarà l'altre, i acabes accedint a llocs nous.
 
Encara voldries viure a Amsterdam?
 
És una ciutat que m'agrada molt, té una gràcia especial. No hi ha persianes a les cases i les pots veure per dins. De petit m'encantava 13, Rúe del Percebe, em meravellava veure les històries de cada una de les cases. Allà vaig aprendre que cada casa és un món. Potser per això he acabat fent El convidat. Si mires una ciutat des de dalt, sembla que no hi passi res. En realitat està passant de tot: n'hi ha que estan matant, estan robant, estan naixent, estan follant, estan morint... Quan es fa fosc i s'encenen els llums de les cases, és quan t'adones que hi ha gent a dins. A Amsterdam pots mirar l'interior de les cases, són superagradables. D'adolescent a la Costa Brava vaig fer amics holandesos. La primera vegada que vaig viatjar sol als divuit anys me'n vaig anar deu dies a Holanda, dos dies a casa de cada amic. Però també tinc molt carinyo per Londres, una ciutat on vaig viure un any. Quan hi vaig anar vaig pensar que era el millor que havia fet a la vida. Venint d'Osona, anar a parar a Londres amb 25 anys va ser un xoc: hi havia gent de tot el món, de religions diferents... En aquell moment la barreja que hi havia a Osona no era la d'ara.
 
Fa poc em van convèncer que el millor lloc del món és Islàndia.
 
Ah, sí. No havia vist mai tantes coses boniques, diferents i extraordinàries en tan poca diferència de temps i d'espai. A Islàndia vaig descobrir que els arbres són com la salsa de la carn: si la carn és bona, no m'hi fotis salsa. Si el paisatge és xulo, els paisatges el taparan. Aquelles immensitats que veus de punta a punta són brutals. No els hi fan falta els arbres.
 
Què fotografies? Gent, coses, paisatges...?
 
Més gent que paisatges. Però també arquitectura: edificis, blocs de pisos... M'agrada anar a llocs nous. Quan parlo amb futurs periodistes els dic que vagin a llocs on no han estat mai. Però no cal que se'n vagin a Islàndia. Que els de Pedralbes vagin a la Guineueta i els de la Guineueta a Pedralbes.
 
El procés sobiranista com el veus?
 
[N'hem parlat abans. Amb la gravadora engegada, la pregunta el fa regirar-se a la cadira. Em diu si em molesta que fumi. Ha passat temporades sense fumar, la més llarga de tretze anys, però ara en fa cinc o sis que torna a fumar mig paquet diari.]
 
El veig en un impasse, per dir-ho amb una paraula francesa. Molta gent volem anar cap a un lloc però ara mateix no acabem de veure quin és el camí, hi ha massa recels. Em fa por que a les eleccions del 27 de setembre es perdin esperances. Veig difícil que siguin les eleccions que ens duran a la independència per la via ràpida. La millor manera de resoldre un conflicte que fa tants i tants anys que dura seria fer un referèndum amb una pregunta clara, en què haguéssim de votar sí o no. En qualsevol cas, el procés l'haurà de tirar endavant la gent. Votant, evidentment, però també pressionant i sortint al carrer. Qui posa el tema dels desnonaments a primera plana dels diaris no són ni els polítics ni els periodistes, són una colla de persones que s'uneixen contra aquesta injustícia, i fan que periodistes i polítics hi anem al darrere. La gent tenim més poder del que ens sembla, i l'haurem de continuar utilitzant.
 
Ada Colau és l'alcaldessa de Barcelona.
 
Als indignats se'ls va dir que havien de deixar el carrer i presentar-se a les eleccions. S'hi van presentar i, en aquest cas, han guanyat. Des del punt de vista periodístic és apassionant que hi hagi canvis polítics, que es vegi una nova manera de fer. Hi ha molta gent que té la sensació d'haver guanyat aquestes eleccions i que no les havia guanyat mai abans. Ara veurem què passa.
 
Veig que portes ulleres per llegir.
 
Als 45 vam fer un sopar amb la colla de la facultat –el Pau Arenós, la Cristina Gelonch, el Dani Vázquez...– i tots menys jo portaven ulleres per llegir la carta del restaurant. Me'n vaig enfotre. Al cap de mig any ja en portava jo.
 
Què més vols que et pregunti?
 
Crec que ja t'ho he explicat tot. 

COMENTARIS

Osona?
Anònim, 30/06/2015 a les 15:51
+2
-0
Trobo una mica ridícul pretendre que aquesta actitud només passa a Osona?
És una qüestió dels pobles. De tots. I de l'educació que reps dels pares.
Felicitats!
bolkonsky, 04/07/2015 a les 20:40
+1
-0

Caram! Feia temps que no llegia una entrevista tant interessant i intel·ligent.

No me'n puc estar: busqueu The Art of Bach al Spotify. S'adiu a aquesta mena de comfort mental dels 40 que descriu l'Albert.
L´Albet Om i el bon Periodisme20
Imma C., 09/07/2016 a les 17:25
+2
-2
L´Albert Om sempre tan educat, intel.ligent, espavilat, amb vocació i passió per l´ofici de periodisme.
Pot semblar que li ha anat bé, però hi ha molta feina i tot un treball d´equip a davant i a darrera,

Ara tornarà a fer ràdio de 7 a 9 del vespre a RAC1, a aquesta hora anem amunt i avall comprant, corrent, pensant que fem tard per fer el sopar, fent activitats d´oci i esport. Amb tot aquest brogit la nostra banda sonora serà el programa de l´Albert Om.

Tota la sort del món, Albert ! Te la mereixes!

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Diputació de Barcelona proposa un acostament temàtic a la col·lecció Macba
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona fomenta l'anàlisi i la reflexió en el seu cicle de debats
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i Versembrant organitzen una activitat de creació musical per a joves
Imatge il·lustrativa
El paranimf de la UB celebra les festes oferint un concert gratuït
Imatge il·lustrativa
Un anunci homenatja els genitals femenins plantant cara a uns quants tabús
Imatge il·lustrativa
Una campanya demana que a les cavalcades de Catalunya ningú s'hagi de pintar de negre
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a no amagar les nostres qualitats
Imatge il·lustrativa
Un anunci de Nadal reflexiona sobre la necessitat d'acollir i conviure amb la diferència