Converses

«Hi ha gent que recorda haver anat al meu enterrament»

Ramon Folch i Camarasa deia que només parlava seriosament amb la seva dona

Concursos literaris

| 03/01/2019 a les 10:55h
Especial: Converses
Arxivat a: Biblioteca, Ramon Folch i Camarasa, literatura
L'escriptor i traductor Ramon Folch i Camarasa (Barcelona, 1926- Mollet del Vallès, 2019) em va rebre a la seva casa de Palau-Solità i Plegamans el gener del 2006. Aleshores ja parlava molt de la mort, però encara havia de viure tretze anys més. Reproduïm aquella conversa.
 



“Una de les meves frustracions és no haver aconseguit que, a les enciclopèdies, Josep Maria Folch i Torres consti com a pare de Ramon Folch i Camarasa”, explica un autor que, malgrat haver publicat prop de mig centenar de llibres, continua constant a les enciclopèdies i a les solapes com a novè fill del popular escriptor Josep Maria Folch i Torres.

L’últim llibre que ha vist la llum de Folch i Camarasa (Barcelona, 1926) és Manual de la perfecta parella mediocre o l’art de sobreviure de dos en dos, un volum editat per Premsa d’Osona i guardonat amb el premi d’humor i sàtira Jaume Maspons i Safont, que aborda amb to jocós les relacions de parella. El títol al·ludeix a un llibre anterior de l’escriptor, Manual del perfecte escriptor mediocre, una obra que hauria de ser de lectura obligatòria per a qualsevol aspirant a ingressar en el món editorial.

“M’agrada treure un llibre de tant en tant, per donar un susto als qui confien que ja sigui mort i enterrat –declara Ramon Folch des del castell de Plegamans que acull la Fundació Folch i Torres–. Hi ha persones que s’estranyen que jo encara sigui viu, perquè recorden fins i tot haver anat al meu enterrament”.

Folch ja no escriu (“estic molt fora d’òrbita de la vida social i queden pocs lectors meus”), però té llibres inèdits que li permetran anar espantant aquells que el donen per mort, a mesura que vagin trobant editor. “Tinc una novel·la que aspira a sortir en el llibre Guinness dels rècords com a novel·la més presentada a premis i mai premiada. Va quedar finalista del Prudenci Bertrana el 2001, l’any que el va guanyar el Villatoro. El jurat va recomanar que es publiqués i jo vaig estar pendent del telèfon, però res”.

Parodiant una actitud massa típica dins el gremi, lamenta: “Hi ha una conxorxa en contra meva, cada vegada que em presento a un premi hi ha algun escriptor que decideix presentar-hi una obra molt millor i, esclar, guanya ell. Molts escriptors catalans són millors que jo, però això no vol dir que siguin bons”. La novel·la encara inèdita és “estranyíssima” i té com a origen la investigació sobre la mort del seu germà Jordi durant la Guerra Civil. “Jo volia saber la veritat. M’han arribat a dir que va morir cridant Viva Cristo Rey, però això és impossible perquè no era ni monàrquic ni castellà. També hi ha qui m’assegura haver vist el meu pare a les presons de Franco, tot i que no hi va ser mai”.

Costa arrencar a Folch i Camarasa alguna frase sense broma inclosa. “Només parlo seriosament amb la meva dona”, confessa. Casat i pare de sis fills (“curiosament, els mateixos sis fills que té la meva dona”), considera que això de conviure amb la persona estimada “és una mica com l’Estatut, que per posar-se d’acord ha d’afluixar l’un o l’altre”.

Les parelles mediocres són majoria? “Tots som prou mediocres, ja és molt que no siguem una mala parella i que no deixem de ser parella”. Encara que el llibre l’havia escrit fa uns quants anys, retrata situacions perfectament aplicables avui a parelles de totes les edats. Ara s’està plantejant convertir-lo en obra de teatre.

“Els sis dels nou germans que vam quedar vius després de la guerra ens vam casar per ordre cronològic, i ens estem morint també per ordre cronològic. Ja només en quedem tres. Jo ho tinc bastant bé, perquè hauria de ser l’últim a morir-me, però en canvi acumulo tots els vicis: soc home, fumador i escriptor. Diu que als que tenim la Creu de Sant Jordi la Generalitat ens paga una esquela als diaris, però abans t’ho has de guanyar: t’has de morir”.

COMENTARIS

Agraïment
Jordi Català., 04/01/2019 a les 01:22
+2
-0
Vaig conèixer Ramon Folch i Camarasa a través de la seva novel.la "Sala de miralls". Em va admirar la seva manera personalíssima d'escriure, el seu fi sentit de l'humor, sobretot quan es descriu a ell mateix com un nen sepastre... Si no he rellegit 10 vegades aquesta novel.la sobre la crisi meridiana de la vida, no l'he llegida cap... Així mateix li vaig confessar quan vaig tenir la sort de conèixer-lo amb motiu de la presentació d'un llibre crec que d'una neboda seva a la llibreria Claret. Desprenia una humanitat corprenedora. A la presentació va remarcar que per viure és arriscar-se, des d'iniciar una vida de parella fins a optar per portar fills al món...
Que la terra et sigui lleu, amic! La teva consciència continua sempre viva.
Tot amor, agraïment per sempre, tot amor i calor per tots seus familiars
Anònim, 04/01/2019 a les 20:02
+0
-0
Vaig conèixer Ramon Folch i Camarasa, vam conviure junts amb tota la seva família en un edifici del Carrer Provença a Barcelona, aquest matí hem anat a veurel's, tot amor i calor per ell i tota la família que la portem i portarem dins del cor.
Que la terra et sigui lleu Ramon Folch i Camarasa, has sigut i seràs un regal d'humanitat per aquest món!

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Helena Tornero dirigeix «El futur», a la Sala Tallers del TNC
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural dedica una jornada a l'ecologisme
Imatge il·lustrativa
El Macba proposa una jornada plena d'activitats familiars
Imatge il·lustrativa
El Macba dedica una exposició monogràfica a l'artista barceloní
Imatge il·lustrativa
El festival Kosmopolis reunirà més de 130 autors en la seva desena edició
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra l'amor que fa mal
Imatge il·lustrativa
14 propostes per gaudir de «La Quinzena metropolitana de dansa»
Imatge il·lustrativa
El nazisme sobreviu al Teatre Lliure amb l'obra «Davant la jubilació», de Thomas Bernhard