Tast editorial

Fugir era el més bell que teníem

Qui erra recorda els paisatges, qui arrela recorda els anys

Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, Fugir era el més bell que teníem, tast editorial, Club Editor, Marta Marín-Dòmine
Una filla que regularment fa les maletes i se’n va cap a un país nou on potser arribarà a sentir-se com a casa. Però no: un instint l’empeny a refusar la vida sedentària. Al llibre Fugir era el més bell que teníem (Club Editor), Marta Marín-Dòmine aborda el passat del seu pare, Joaquim Marín (1924-2016), que es va exiliar dues vegades: la primera, durant la dictadura de Primo de Rivera, perquè el seu pare era militant sindicalista anarquista, i la segona, després de la Guerra Civil, com a excombatent republicà. Aquest llibre mostra de quina manera els records dels altres, fins i tot aquells que no hem viscut mai en pròpia pell, passen a ser els nostres. En llegim l'arrencada.
 

Foto: Catorze


Errar


Errar, desviar-se d’un camí, anar d’un lloc a l’altre sense rumb.
 
Errant, erràtic, erroni.
 
Del llatí errare, atribuït a qui agafa camins incerts, a qui vagabundeja. A tota cosa que es desplaça sense predeterminació. Una roca erràtica, un dolor erràtic.
 
Qui erra sol produir un cert malestar en els altres, la gran majoria sedentària que pretén haver trobat casa i destí. Per això serà considerat una persona inclinada a equivocar-se, i d’aquí ve que l’errar s’hagi associat amb l’error.
 
Contràriament als que es creuen arrelats, qui camina sense rumb —l’erreor— no tem els equívocs ni les errades. Obert als canvis, decantat per elecció al moviment, quan arriba als llocs no els posseeix, sinó que els habita. I quan ja en té prou, per cansament o per estalviar-se el desig a estones irreprimible de la possessió (és al·lèrgic a l’expressió “casa nostra”), els abandona, amb la lleugeresa d’esperit de qui no coneix la nostàlgia. Ell és l’infidel del lloc on ha nascut, el vagabund, l’argent viu, l’inquiet, l’insatisfet dels paisatges, aquell que travessa fronteres i aeroports, estacions, llits i cases i amants.
 
Els desvagats, els mandrosos, també els mundans, els pàries, els perseguits, els somiadors, els despistats, gairebé tots els folls, depenen de les brúixoles més que dels calendaris. I és que l’espai es contraposa al temps apamat, comptat, distribuït. Qui erra recorda els paisatges, qui arrela recorda els anys.
 
Pot passar, i passa, que en el paisatge de l’errant faci irrupció una data, violenta, antropòfaga. Quan el temps escorxa el paisatge —i per ferida no s’ha d’entendre els solcs llaurats, ni els canvis morfològics dels camins, ni els rastres d’animals o minerals antics, ni els accidents geològics de coves i cingleres, ni les successives etapes amb què les ciutats veuen enderrocar-se el passat per deixar pas a l’infinit efímer— de manera que es torna superfície esgrafiada, és a dir, quan la violència feta als éssers, humans i animals, deixa marca en el paisatge, llavors és quan irromp una data que es tornarà, primer, record, i després, memòria. El temps, aleshores, és una lletra que les generacions posteriors hauran d’aprendre a interpretar abans no sigui engolida per l’oblit; així és com el temps es dissol en l’espai.
 
Els records de l’errant s’emmotllen amb els sentits: “Aquí va veure tal cosa”, “allà va ensumar-ne tal altra”, “més enllà va tastar aquella”. Els errants donen forma als records segons els accidents de l’espai; no saben de monuments ni de plaques. Els records d’un errant emergeixen per capes tectòniques, les unes impregnades de les altres, fusionades, devorades. Imbricades. Per a l’errant, els records no es produeixen en superfícies planes on se succeeixen les inscripcions, les dates, les gestes. Mancat com està de possessions, els records tenen per a ell l’aire com a pantalla: només cal aixecar la mirada, o mirar de reüll els records, quan fan mal.
 
L’errant sap que qui erra, obligat o per desig de deixar enrere pàtria i amors, està abocat a una vida sense inscripció, com si traginés un cos ingràvid, a voltes invisible. Com tothom, qui erra de vegades oblida, però l’errant, en canvi, sempre és oblidat. L’oblit és el preu de la seva llibertat. Només és recordat qui erra com a càstig —i com Caín, en duu l’estigma al front.
 
L’errant busca la jeia com l’aigua passant per còdols, esvorancs i canonades. Cada passatge, una Terra Nova. El cos a voltes pesant, a voltes ingràvid, el cos habitat sense pautes.
 
Qui erra, doncs, desafia una llei física, la que fa que tots els cossos caiguin a la mateixa velocitat. El cos de l’errant sempre es troba a mig caminar, a mig caure: en el camí de l’oblit total.
 
Contràriament a l’exili, l’errància és un moviment perpetu. Qui s’exilia tot sovint cerca casa, en canvi qui persisteix en l’errància habita espais oberts: arrabassa els obstacles de la mateixa manera que el buldòzer enderroca edificis. D’exiliat, hi ha un dia que se’n pot deixar de ser; d’errant se n’és a perpetuïtat.
 

Foto: Arxiu personal

 

 Fugir era el més bell que teníem


 © Marta Marín-Dòmine
 © Club Editor, 2019

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La novel·la de Marc Artigau ha sigut guardonada amb el Premi Josep Pla 2019
Imatge il·lustrativa
Vic anticipa la diada convidant una quarantena d'escriptors i il·lustradors
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona organitza una festa per apropar dues ciències a tots els públics
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural ofereix activitats en família per gaudir i aprendre durant els dies de vacances
Imatge il·lustrativa
Revivim el capítol de la sèrie en què arriba l'estiu en forma de musical
Imatge il·lustrativa
Una curt animat sobre la lluita per mantenir-nos desperts
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'escriptor, que diu que «es pot estimar malament i també es pot llegir malament»
Imatge il·lustrativa
Katharine Hepburn llegeix la nota que va escriure a l'actor 18 anys després de la seva mort